Universitat de Sant Carlos de Guatemala
La Universitat de Sant Carlos de Guatemala (també coneguda i cridada per les seues sigles: USAC) és l'universitat més gran i antiga de Guatemala, sent ademés l'única nacional en eixe país centroamericano. Esta és la quarta universitat fundada en Amèrica. Va ser establida en la Capitania General de Guatemala durant el periodo virreinal i es va mantindre com l'única de Guatemala fins a 1954.[lower-alpha 1] Per a l'any 2024 la USAC va ocupar el lloc 161 en el QS Latin American University Rànquings de la classificació acadèmica d'universitats de Llatinoamèrica, i el primer lloc en Guatemala.
L'universitat ha tingut cinc époques:
- Real i Pontifícia Universitat de Sant Carlos Borromeo (1676-1829): Establida per la Corona espanyola en el sigle xvii, aprovada per la Santa Sèu i dirigida per les órdens regulars de l'Iglésia catòlica. Despuix de la secessió en 1821 es va cridar únicament Universitat Pontifícia.
- Acadèmia de Ciències (1834-1840): institució llaica creada durant la Federació Centroamericana pel governador lliberal Mariano Gálvez.
- Nacional i Pontifícia Universitat de Sant Carlos Borromeo (1840-1875): institució eclesiàstica dirigida per les órdens regulars durant els governs de Rafael Carrera i de Vicente Cerna i Cerna, ratificada pel Concordato de Guatemala de 1854.[1][2]
- Universitat Nacional de Guatemala (1875-1944): Institució llaica positiviste dividida en les escoles facultatives de Dret i Notariado, Medicina i Farmàcia. Breument, entre 1918 i 1920 es va cridar Universitat «Estrada Cabrera».
- Universitat de Sant Carlos de Guatemala (1944-present): institució llaica en orientació social instituïda despuix de la Revolució de 1944.
La tradició universitària de Guatemala i Centre Amèrica es remonta al sigle xvii, quan baix distintes denominacions es varen crear institucions, estudis i càtedra de les ciències de l'época: fundada el 31 de giner de 1676 per Real Cèdula de Carlos II, la Real Universitat de Sant Carlos es va convertir en la tercera universitat real fundada en l'Amèrica hispànica; no obstant, les seues activitats varen ser interrompudes despuix del procés d'independència de Centre Amèrica en 1821. En eixa ocasió, cada província de l'antiga Capitania General de Guatemala va impulsar la creació d'una universitat local. L'universitat va permanéixer com a institució, pero va ser tancada en 1829 i en 1834 va ser convertida en la «Acadèmia de Ciències»; i en 1840 novament en la «Pontifícia Universitat de Sant Carlos Borromeo»; inclús per un curt periodo entre 1918 i 1920, es va cridar «Universitat Estrada Cabrera», en honor al llavors president de la República, llicenciat Manuel Estrada Cabrera. Despuix de la revolució guatemalteca d'octubre de 1944, la USAC va conseguir obtindre la total autonomia, pero a partir de 1954, en el resorgiment de l'educació catòlica i la fundació d'universitats privades, es va iniciar una procés de desgast contra l'institució, que va incloure el constant incompliment del pagament del percentage presupostari que li correspon a l'Universitat -i que està estipulat en la Constitució de la República-, i la persecució de líders estudiantils i docents durant tot el temps que va durar la Guerra Civil de Guatemala (1960-1996).
La sèu principal es troba en la Ciutat Universitària, en la zona 12 de la ciutat de Guatemala i conta en centres universitaris en tots els departaments de Guatemala, ademés d'un centre universitari metropolità a on funcionen la Facultat de Medicina i l'Escola de Psicologia.
Història
[editar | editar còdic]Primera época: Universitat Real i Pontifícia de Guatemala
[editar | editar còdic]
El procés de colonisació va implicar la creació d'una societat, per ad açò es varen establir institucions de govern civil i eclesiàstic. En el pas del temps, els veïns de la ciutat varen exigir un lloc en la burocràcia de la corona per als seus descendents, com a premi als ardits de conquista portades a terme pels seus antepassats. No obstant, no existien centres educatius per a que els jóvens obtingueren els coneiximents necessaris per a servir com a ministres.[4]
Va ser fins a la segona mitat del sigle xvi quan varen aparéixer les primeres iniciatives per a establir estudis més allà de l'adoctrinament religiós i l'alfabetisació que acompanyava a això. El primer bisbe de Guatemala, Francisco Marroquín, va solicitar aprovació real per a fundar una càtedra de gramàtica, en ella s'ensenyaria llatí, que era la llengua utilisada per la cultura lletrada de l'época. Este fet ha segut l'argument més utilisat per a perpetuar el mit fundacional que vincula directament al primer bisbe de Guatemala en els antecedents de l'Universitat de Sant Carlos.[lower-alpha 2]
Cap al final de la seua vida, en 1562, Marroquín va decidir deixar en el seu testament un cabal per a fundar un colege, el de Sant Tomás d'Aquino, en a on s'impartiren càtedra de gramàtica, arts o filosofia i teologia. Els beneficiaris d'esta obra pía seria els fills d'espanyols pobres, ya que estos no podien traslladar-se a ciutats a on hi havia universitats reals, com Mèxic. L'hereteu del bisbe ha segut interpretada també com l'orige de l'universitat. No obstant, el prelat tenia molt clara la diferència entre un colege —residència d'estudiants, en o sense càtedra— i una universitat o Estudi General, a on s'otorgaven graus. Al respecte, l'historiador John Tate Lanning afirma que: «Este testament és tan ben conegut que alguns que ni tan sols ho han vist han llegit en ell moltes coses que no estan allí. En ninguna parte menciona Marroquín una universitat, molt manco declara intenció d'establir alguna...»[6] Lo que sí està documentat és que l'alcalde Pedro Crespo Suárez en morir, donó vint mil pesos per a l'institució de càtedra de l'universitat «que s'està gestionant».[7]
Segons l'historiador Dumenge Juarros, Marroquín va deixar rendes per a fundar un colege en que es reberen dotze colegials i que hi haguera càtedra de Filosofia i Teologia, nomenant com a encarregats al deán de l'Iglésia Catedral i al prior del Convent de Sant Dumenge.[8] Els dominicos varen cedir un àrea en l'atri del seu temple per a que es construïren algunes aules i la Real Audiència va propondre que els flares varen impartir càtedra en les mateixes sense cobrar per alguns anys, pero els eclesiàstics es varen opondre i inclusivament no varen permetre que els franciscanos ho feren.[8]
En 1598, el tercer bisbe de Guatemala fra Gómez Fernández de Còrdova i Santillán, O.S.H., seguint les directrius eclesiàstiques del Concilie de Trento i recolzat per les reals cèdules que es varen emetre despuix de dit concilie, va autorisar la fundació del Colege i Seminari Tridentino de La nostra Senyora de l'Asunción, el qual va anar la primera institució d'educació superior en el Regne de Guatemala.[9] Per la seua banda, els jesuïtes, els qui ya tenien el Colege de Sant Borja i volien para sí el Colege Tridentino es varen interpondre a la fundació de la nova institució ya que no els agradava que cap de les atres órdens regulars - mercedarios, franciscanos i dominicos o el cabildo catedralicio secular prengueren l'iniciativa en qüestions religioses i educatives.
Entre tant, el president de l'Audiència va autorisar l'inici de les llectures en 1620 de colege Sant Tomás,[8] mentres es rebia l'autorisació per a la construcció d'un colege per als alumnes, puix només tenien les aules en un solar pertanyent al convent dominico a on, en teoria, devien llegir-se les càtedra d'arts, teologia i cànons.[10] Els primers catedràtics varen ser:
- Felipe Ruiz del Corral, decà de la Catedral,
- Ambrosio Díaz del Castell, provincial de Sant Dumenge
- Fra García de Loayza
- Dr. Pereira[8]
El rei Felipe IV va autorisar al colege de Sant Tomás per a que s'aprovaren cursos i s'otorgaren graus en l'institució, lo que va aprofitar el bisbe Juan Zapata per a otorgar graus de doctors al déan Felipe Ruiz del Coral i als flares Francisco Cevallos i Alonso Guirao, O.P., i de bachilleres als germans Tomás i Ambrosio Díaz del Castell.[11]
Despuix de vàries décades, alegats i peticions, el rei Carlos II va expedir una real cèdula, en data de 31 de giner de 1676, que va donar llicència a la capital del Regne (situada llavors en l'Antiga Guatemala) per a fundar una universitat real o Estudi General, com es denominava també a este tipo d'institucions. Esta seria la tercera universitat real i pública de l'Amèrica hispànica, i la segona en la Nova Espanya.[lower-alpha 3] Despuix d'un conflictiu procés d'organisació i cinc anys despuix d'expedida la cèdula real, l'Universitat de Sant Carlos va iniciar les lliçons de cinc de les seues nou càtedra, el 7 de giner de 1681, en més de xixanta estudiants matriculats i sent rector el Doctor José de Banys i Soto Mayor, arcediano de la Catedral, Predicador del Rei d'Espanya i Doctor de l'Universitat d'Osuna.[7][lower-alpha 4] L'universitat va ser inaugurada baix el patrocini de Sant Carlos Borromeo, dictant els seus estatuts don Francisco Saraza i Arce, còpia dels de Mèxic que, a la seua volta, eren adaptació dels de l'Universitat de Salamanca en Espanya.
Alguns dels catedràtics electes no varen prendre possessió de les seues cadires, per les seues ocupacions com a procuradors i la seua pronta eixida del regne, uns atres perque varen considerar que la seua nova categoria, com "interins" i no com "propietaris" de la càtedra, no eren digna del seu prestigi, i un de més, el catedràtic de medicina, mai va aplegar a Guatemala perque es trobava en la Real Universitat de Mèxic llegint una atra càtedra.[lower-alpha 5]
La constitució universitària exigia la llibertat de càtedra, aixina mateix obligava a que es llegiren doctrines filosòfiques contràries per a motivar la dialèctica i la discussió d'idees.
Les primeres càtedra de l'Universitat de Sant Carlos varen ser:
- Cànons
- Lleis
- Medicina
- Teologia Escolàstica
- Teologia Moral
- Dos cursos de llengües
La Real Universitat de Sant Carlos Borromeo va rebre l'aprovació papal per bula del 18 de juny de 1687, dèu anys despuix de la seua fundació i sis anys en acabant de que començaren les classes.
L'admissió a l'Universitat no era senzilla: estaven exclosos d'ella els negres, els chinencs, els morenos, els mulatos i els que haver segut penitenciados pel Sant Ofici o que ells mateixos haver incorregut en eixa desgràcia.[12] Els aborigen sí tenien dret a matricular-se i a obtindre graus i consta que va haver entre ells alguns que varen lluir el seu talent en les matèries que varen cursar.[12]
Primers Graduats i ensenyança de ciències
[editar | editar còdic]
En 1660 va aplegar a Santiago dels Cavallers de Guatemala l'impressor José de Pineda Ibarra. Entre els seus molts treballs, la seua imprenta produïa targetes de graduació universitària, en les que es feya constar els temes sobre els quals versaria l'examen dels graduats, la data i hora en que sostindrien la prova i els noms de les autoritats universitàries i de les persones a els qui es dedicava l'acte acadèmic.[14]
En 11 de juliol de 1717, trenta anys despuix de la seua aprovació papal, es presenta el primer candidat de Doctor en Medicina, Vicente Ferrer González. El següent doctor, Pedro Palaus i Cóbar es va presentar a examen setze anys despuix; quarantasset anys despuix d'este es va presentar a examen l'insigne doctor José Felipe Flores.[15]
En 1763, el provincial de l'Orde Franciscana va rebre una carta dels seus superiors en a on se li ordenava implantar nous métodos en els estudis regulars;[13] en eixa carta es recomanava el text de Physica experimental del flare Fortunato Brixia i el provincial va triar al flare franciscano José Antonio de Liendo i Goicoechea per a reformar l'educació de l'Universitat i introduir la ciència —química, física, anatomia i matemàtica— i la tecnologia de la seua época a la mateixa.[13]
Les reformes borbòniques
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Reformes borbòniques.
L'inici del decliu del poder de l'Iglésia Catòlica en Guatemala va ocórrer en la publicació de les reformes borbòniques de la Corona espanyola en 1765, les quals que pretenien recuperar el poder de la corona sobre les províncies d'ultramar i aumentar la recaptació fiscal.[16]. En estes reformes es varen crear els estancs per a controlar la producció de les begudes embriagantes, el tabac, la pólvora, els naïps i el pati de galls. La real facenda subastava l'estanc anualment i un particular ho comprava, convertint-se aixina en l'amo del monopoli de cert producte. Eixe mateix any es varen crear quatre subdelegacions de la Real Fent en Sant Salvador, Ciutat Real, Comayagua i León.[17]
Ademés d'esta redistribució administrativa, la Corona espanyola va establir una política tendiente a disminuir el poder de l'Iglésia catòlica,[17] poder que fins a eixe moment era pràcticament absolut sobre els vassalls espanyols. La política de disminució de poder de l'iglésia es basava en l'Ilustració i tenia sis punts principals:
- Decliu del llegat cultural jesuítico
- Tendència cap a una cultura llaica i secularizada, afectant directament a les órdens regulars que dirigien a l'Universitat.
- Actitut decididament racionalista, d'herència cartesiana
- Valoració de la ciència natural sobre el dogma religiós
- Una crítica al paper de l'Iglésia dins de la societat i dels seus organismes derivats, sobretot de les confraries i germandats.[lower-alpha 6]
- Favorecimiento del regalisme.
Trasllat de l'Antiga Guatemala a la Nova Guatemala de l'Asunción
[editar | editar còdic]
Despuix dels terremots de 1751, es varen renovar molts edificis i es varen construir numeroses estructures noves en la ciutat de Santiago dels Cavallers de Guatemala, de tal modo que per a 1773 donava l'impressió de que la ciutat era completament nova. La majoria de les cases particulars de la ciutat eren àmplies i suntuosas, al punt que tant les portes exteriors com les de les habitacions eren de fusta llaurada i les finestres eren de fins cristals i tenien portals de fusta llaurada. Era freqüent trobar en les residències pintures d'artistes locals en marcs recoberts d'or, nacre o carey, espills fins, llànties d'argent, i estores delicades.[19] I els temples catòlics eren magnífics: hi havia 26 iglésies en la ciutat, i 15 ermites i oratorios; la catedral, era l'estructura més suntuosa: tenia tres espaciosas naus, en dos órdens de capelles als costats, en enormes portes d'accés que eren llaurades i dorades,[20]. Els principals edificis públics de la ciutat no es quedaven arrere en lux i ostentació: el Palau dels Capitans Generals, el Palau Arzobispal, la Casa de Cabildo i la Casa de Moneda. Aixina mateix estava la Real Universitat de Sant Carlos, dos seminaris de chiquets, un seminari de chiquetes, la Real aduana, huit convents de monges i cinc de monges, tres beaterios, dos hospitals, dos presons de varons i una de dònes.[21]
La Real i Pontifícia Universitat de Sant Carlos, reconeguda en tot el Regne de Guatemala pel notori nivell acadèmic dels seus estudiants, estava conformada per huit preceptores que regenteaban les càtedra en les diverses facultats i tres rectors: dos franciscanos i un dominico.[22]
Els Terremots de Santa Marta de 1773 varen destruir la capital del regne de Guatemala i el capità general Martín de Mayorga va decidir el trasllat de la capital a un nou solar. Les autoritats universitàries es varen opondre al trasllat a una nova ciutat, degut a que tots els bens de l'institució estaven en l'antiga capital del regne, i un trasllat significaria una considerable pèrdua econòmica; l'edifici de l'Universitat i Colege Tridentino, construïts pel Dr. Juan González Batres va sofrir pocs danys, els quals es varen poder reparar. L'únic perill que tenia l'estructura era la paret sur de la Catedral, a penes de l'atre costat del carrer, i que havia quedat inclinada cap a l'Universitat.[23]
No obstant, el capità general va ordenar el trasllat a la capital i en 1776 l'universitat va escomençar l'ensenyança en la Nova Guatemala de l'Asunción. Els retaules, mobles i instruments de la catedral d'Antiga Guatemala varen ser remoguts i almagasenats en l'edifici de l'Universitat de Sant Carlos, ubicat front a la catedral en 1783.[24] Els jagantescs murs de l'edifici varen continuar en peu, pero sense sostre; l'interior era utilisat com a cementeri i les tombes yacer baix arbres que descollaven per damunt dels murs.[25]
A finals del sigle xviii i els primers anys del sigle xix existien ademés de tres actes acadèmics d'ordenança, els següents requisits per a optar al capelo de doctor:
- solicitar al rei que llegitimara el títul per escrit[26]
- permetre que el claustre eclesiàstic de l'universitat verificara que el candidat a doctor no tinguera mescla alguna de sanc hebrea o àrap; per a l'efecte, una comissió de doctors inspeccionava la biblioteca del candidat per a verificar que no hi haguera cap llibre que continguera doctrines heréticas, o sospitoses de ser-ho.[26]
- soportar el «vejamen», que consistia en deixar-se injuriar, ofendre i insultar per a demostrar la seua humiltat.[26]
Una volta complits els requisits anteriors, es fixava la data per a la «Obertura de Punts», en la qual un chiquet obria a l'encert una pàgina de la Instituta de l'emperador Justiniano I, i sobre ella deuria disertar el candidat; est era tancat en el «general de l'Universitat» que era el saló d'actes de l'institució, i allí, incomunicat, escrivia la seua dissertació en llatí.[27] El següent acte era «La Fúnebre», que es realisava en la sala capitular de l'Iglésia Catedral, el que accedia al recint prèvia requisa de possibles armes; quan l'acte concloïa satisfactòriament, generalment a això de la mijanit, es cremaven cohetillos per a celebrar-ho.[28] Per últim, es realisava l'acte de «la Borla», que era l'acte solemne en el que el nou doctor rebia el seu capelo en la nau central de la Catedral, apadrinat per un prominent cavaller de la societat colonial i despuix de presentar una oració en llatí davant el públic que volguera assistir.[28]
En 1806, el presbítero Rafael José Lluna, cura de Sant Josep, va tindre l'idea d'utilisar les ruïnes de l'antiga catedral com a parròquia; en 1814 el cabildo eclesiàstic va resoldre acceptar la petició i en 1819 es varen iniciar alguns treballs de remodelació de l'edifici, derrocant parts arruïnades, com els campanars. Els treballs es varen detindre per un temps, fins que es varen reiniciar en 1832. En terminar els treballs, la parròquia de Sant Josep es va traslladar de l'antic edifici de l'Universitat de Sant Carlos a l'antiga catedral, en a on ha estat des de llavors.[29]
Com no disponia de bens en la nova ciutat, l'Universitat va requerir de donacions pública per a construir un nou edifici i obtindre càtedra[30]; el rector José Simeón Canyes li va fer saber de la difícil situació de l'institució al capità general Antonio Mollinedo i Saravia en 1803.[31] L'edifici universitari va quedar a miges quan va sobrevindre l'independència en setembre de 1821.[25]
|}
No és de sorprendre que d'esta época daten l'Associació d'Estudiants Universitaris[lower-alpha 7] i el resorgiment de l'Associació d'Estudiants «El Dret», que havia segut tancada per Estrada Cabrera en 1899.[32]
Década de 1920
[editar | editar còdic]- Artícul principal → José María Orellana.
Despuix del colp d'Estat de 1921, el general José María Orellana va iniciar una política totalment favorable als interessos de les companyies nortamericanes que havien obtingut generoses concessions del govern de Manuel Estrada Cabrera; Herrera s'havia negat a ratificar dites concessions, pero va ser derrocat.
Baixe els principis clau que de desanalfabetización, elevació del nivell educatiu i enfortiment de l'instrucció cívica, que es varen postular durant el govern de Carlos Herrera i Lluna es va crear en 1922 l'Universitat Popular, des d'a on el proyecte educatiu es va enfortir i va estendre.[lower-alpha 8]
L'idea inicial va ser del poeta colombià Porfirio Barba Jacob. I varen anar un grup d'intelectuals, membres de l'anomenada Generació de 1920, Epaminondas Quintana, Carlos Federico Mora, David Vela, Miguel Ángel Astúries i Carlos Nolieges Sáenz, els qui la varen fundar el 20 d'agost de 1922.[33] Es tractava de dur als sectors populars un tipo d'instrucció que fins a llavors havia segut propietat exclusiva de les èlits del país i el nom “Universitat” no feya referència a una casa d'estudis d'ensenyança superior: l'objectiu era prendre un nom que aludia a una institució de caràcter elitiste, que monopolisava el dret al coneiximent i baixar-ho a un nivell al que totes les persones pogueren tindre accés.
Els objectius fundacionals de l'Universitat Popular en Guatemala se centraven en els tres aspectes nodales del problema educatiu:
- Ensenyar a llegir i escriure.
- Ensenyar el círcul de coneiximents generals en les classes socials, que per circumstàncies de la fortuna no han pogut adquirir-les.
- Difondre en el poble les nocions més importants d'higiene, d'instrucció cívica i moral, per a obtindre un mejoramiento en les condicions físiques i espirituals de la gran massa.[lower-alpha 9][34]
Despuix de les massacres de treballadors de l'United Fruit Company i de la seua subsidiària l'International Railways of Central America en 1924, va haver considerables protestes per part dels universitaris, els qui acusaven al govern de Orellana de entreguismo. En resposta a les protestes, Orellana va tancar l'Universitat, encara que açò va supondre per al govern la falta de respal per part de la ret d'intelectuals.
En 1926, va morir el general Orellana en circumstàncies sospitoses en l'Antiga Guatemala i va ser succeït pel també general Lázaro Chacón, qui va tindre un enfocament progressiste. Ya en Chacón al front del Govern, es va reobrir l'Universitat el 23 de setembre de 1929[35], la qual cosa va ser considerat com una de les accions immediates més alabades del seu govern.[36]
Quan va prendre possessió el general Jorge Ubique Castañeda com a president, novament va retirar l'autonomia a les facultats; irònicament, durant el final del govern del general Lázaro Chacón i els governs interins que li varen succeir després de que sofrira d'un derrame cerebral (entre decembre de 1930 i febrer de 1931),[37] l'universitat va estar a punt d'obtindre l'autonomia absoluta.[38] Ademés, en 1932 Ubique va tancar l'Universitat Popular i va prohibir la realisació d'activitats de la Folga de Dolores.
Quinta época: L'Universitat despuix de la Revolució d'Octubre
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Revolució de 1944 en Guatemala.
No va ser sino fins a la caiguda del govern del successor d'Ubique Castañeda, general Federico Ponce Vaides, el 20 d'octubre de 1944, que es va otorgar l'autonomia universitària definitiva a l'Universitat Nacional; l'11 de novembre de 1944 es va emetre el Decret n.º 12 que otorgava Autonomia a l'entitat i esta va passar a cridar-se «Universitat de Sant Carlos de Guatemala». L'Universitat va ser concebuda com a rectora de l'educació superior, i al mateix temps, va ser encomanada en funcions de cooperació en l'estudi i solució dels problemes nacionals.[39]
En eixe any es varen crear les següents facultats:
- Facultat d'Humanitats: fundada pel llavors president de Guatemala Dr. Juan José Arévalo el 17 de setembre de 1945. Entre els seus fundadors va estar també com a catedràtic honorari fundador el Dr. Eduardo García Máynez que era catedràtic emèrit de l'UNAM. Els estudis humanístics que es varen incloure varen ser: Filosofia, Història, Lliteratura, Psicologia i Pedagogia.[40]
- Facultat d'Agronomia
- Faculteu d'Arquitectura
- Faculteu de Ciències Econòmiques[5]
Aixina mateix, es va obrir l'universitat a les dònes i a tots els membres de la societat guatemalteca i ya no solament a les èlits.[41]
Despuix de la contrarrevolución de 1954
[editar | editar còdic]Complint en el mandat constitucional, l'Universitat de Sant Carlos va tindre participació activa en la vida del país, presentant propostes concretes sobre temes econòmics, polítics i socials. En el advenimiento de la Guerra Freda entre els Estats Units i l'Unió Soviètica, països que es varen repartir l'hegemonia mundial despuix de la seua victòria en la Segona Guerra Mundial, la contrarrevolución de 1954 del Moviment de Lliberació Nacional, la Revolució Cubana en 1959 i en l'influix d'estudiants de tots els estrats socials, el pensament marxiste es va radicalisar en l'Universitat. Per una atra part, el llavors Arquebisbe de Guatemala, Mariano Rossell i Arellano es va trobar en que era urgent que es recuperara la posició de l'Iglésia Catòlica en Guatemala, perduda des del govern lliberal de Just Rufino Barris en 1872, i per eixa raó es va aliar als interessos de l'United Fruit Company por intermedio de el Moviment de Lliberació Nacional per a derrocar als governs revolucionaris als que tildava d'ateus i comunistes. El 4 d'abril de 1954, Rossell Arellano va emetre una carta pastoral en la que criticava els alvanços del comunisme en el país, i feya un cridat als guatemalteco per a alçar-se i barallar contra l'enemic comú de Deu i de la pàtria. Dita pastoral va ser distribuïda per tot el país; i encara que publicara que l'Iglésia catòlica no buscava privilegis en la seua lluita contra el govern de Arbenz, Rossel i Arellano va conseguir que despuix del derrocament d'este en juny de 1954, el govern del coronel Carlos Castell Armes incorporara en la Constitució de 1956 lo següent, per primera volta des de 1872:[42]
- la capacitat jurídica de l'Iglésia Catòlica per a tindre propietats
- que es declarara l'educació religiosa d'interés públic
- que l'Estat contribuïra al sosteniment de l'educació religiosa
- que es declarara l'independència acadèmica de les universitats privades respecte de l'Universitat de Sant Carlos de Guatemala.[42]
D'esta forma, l'Iglésia Catòlica va recuperar una part del poder que perguera en 1871, després de que la Reforma Lliberal li expropiara de les seues terres, bens i privilegis, en un atac directe contra ella, ya que era el principal membre del Partit Conservador de Guatemala de llavors.
El cas Nottebohm i el decà de la Facultat de Dret
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Cas Nottebohm.
Entre 1951 i 1955, el decà de la Facultat de Dret, el llicenciat Adolfo Molina Orantes, fungió com a assessor llegal de la delegació de Guatemala davant la Cort Internacional de Justícia de L'Haya en contra del principat de Liechtenstein i el seu ciutadà Friedrich Nottebohm en lo que es va conéixer com el Cas Nottebohm.[43] En 1943, degut a que Guatemala s'havia declarat en guerra en Alemània, Friedrich Nottebohm va ser arrestat per la seua condició d'alemà i va ser deportat a Estats Units, a on va quedar internat per la seua calitat de "ciutadà de país enemic" conforme als propis registres guatemaltecs. En ser lliberat en EE. UU. en 1946, Friedrich Nottebohm va tractar de retornar a Guatemala, sent-li negada l'entrada. En 1949 els seus bens situats en territori guatemaltec varen ser confiscats i Liechtenstein va iniciar en 1951 un procés davant la Cort Internacional de Justícia de L'Haya contra Guatemala, reclamant reparacions i compensació en favor del seu ciutadà Friedrich Nottebohm. En este cas es plantejava un primer tema rellevant sobre la admisibilidad de la demanda; la qüestió era saber si Liechtenstein (l'Estat a on Nottebohm s'hi havia naturalizado en octubre de 1939) podia protegir-ho sobre Guatemala, país que presuntament li havia ocasionat l'agravi per mig de la confisc del seu patrimoni.[44] La Cort va decidir en fallo del 6 d'abril de 1955 que no pertocava a la admisibilidad de la demanda; i que per tant Guatemala no estava obligada a reconéixer la nacionalitat de Liechtenstein adquirida per Nottebohm per als efectes de la protecció diplomàtica. La Cort va concloure que la naturalización d'octubre de 1939 va ser solicitada per Nottebohm en l'únic propòsit d'obtindre un reconeiximent llegal per part de Liechtenstein al seu favor, a fin de que se substituïra el seu estatus de nacional d'un Estat beligerant (Alemània) per l'estatus d'un Estat neutral (Liechtenstein), i per això cap intenció podia advertir-se en Nottebohm en quedar lligat a les tradicions, interessos, modo de vida o a l'eixercici de drets i obligacions sobre Liechtenstein. Per este motiu la Cort va decidir que Guatemala conservava el dret de rebujar la validea de la naturalización d'octubre de 1939 i el Principat de Liechtenstein caria de dret per a reclamar reparacions en favor de Nottebohm.[45]
Esta decisió va resultar rellevant en el Dret internacional respecte dels criteris que rigen el reconeiximent de la nacionalitat efectiva d'una persona. Per la seua banda, el llicenciat Adolfo Molina Orantes va ser reconegut com un expert en qüestions llegals a nivell internacional i nomenat consultor permanent en la cort internacional, transcendint el seu prestigi com a juriste els llímits nacionals.
Formació d'universitats privades
[editar | editar còdic]
Com a resultat dels canvis en la política nacional despuix de la contrarrevolución de 1954, les èlits guatemalteques varen escomençar a formar els seus propis centres universitaris,[lower-alpha 10] en els que es va manejar un pensament catòlic o capitaliste i lliberal per a contrarrestar el pensament social-comuniste sancarlista. En 1965 es va emetre la Llei de l'Impost sobre la Renda en que es va exonerar a les universitats privades de tota classe d'imposts, contribucions i arbitrios i en 1966 es va aprovar la Llei d'Universitats Privades.[46]
Foment de la Medicina Veterinària
[editar | editar còdic]La Facultat de Medicina Veterinària i Zootecnia va ser creada el 27 de setembre de 1957,[47] llavors adscrita a la Facultat de Ciències Mèdiques, en el denominat Paraninfo Universitari zona 1. En 1958 i 1959 va desenrollar les seues funcions en cases particulars de la ciutat llogades per l'universitat[47] en el Quint Carrer i Segona Avinguda de la Zona 9 primer, i després en la via 4 i Sèptima Avinguda de la zona 4), utilisant també la biblioteca del Jardí Botànic de la USAC, en carrer Mariscal Cruz i Avinguda de la Reforma de la zona 4. Per a 1960 la Facultat de Veterinària es va establir de forma permanent en la Ciutat Universitària, instalant-se provisionalment en dos edificis prefabricar.[47]
L'11 de giner de 1969 es va crear l'Escola de Zootecnia, independent de l'Escola de Medicina Veterinària.[47] i el 27 de setembre de 1974 es va traslladar als nous edificis modular inaugurats en la partix sur-occidental de la Ciutat Universitària, junt en l'Hospital Mèdic Veterinari.
Investigacions de l'història guatemalteca
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Sever Martínez Peláez.
En 1957 va retornar a Guatemala el reconegut historiador marxiste Sever Martínez Peláez, qui es va dedicar a la docència en l'Universitat de Sant Carlos. El decà de la Facultat de Ciències Econòmiques, llicenciat Rafael Piedrasanta Arandi i el rector magnífic de l'universitat, doctor Edmundo Vásquez Martínez, varen donar l'anuència per a que l'universitat li otorgara a Martínez Peláez una beca per a investigació en l'Archiu General d'Índies en Sevilla, Espanya entre 1967 i 1969. D'esta investigació varen sorgir la seua obra principal, «La pàtria del criollo» en 1970, aixina com el programa d'Història Econòmica de Centre Amèrica de la Facultat de Ciències Econòmiques i la reforma total de l'Escola d'Història de l'universitat en 1978.[48]
En 1979, per amenaces del govern del general Fernando Romeo Lucas García, Martínez Peláez va tindre que eixir novament a l'exili en la seua família i va continuar la seua llabor investigativa i formativa en la Benemérita Universitat Autònoma de Pobla, en a on va participar en seminaris i cursos nous en la carrera d'història del Colege d'Història d'eixa universitat mexicana i va tindre importants reunions en historiadors i exilados guatemaltecs en Mèxic.[49]
Repressió i decadència
[editar | editar còdic]Durant el govern del general i ingenier Miguel Ydígoras Fonts es va iniciar la repressió directa en contra dels membres de l'Universitat, que es va posar de manifest en la mort de tres estudiants front a la Facultat de Dret en la zona 1 en 1962.
Cas EXMIBAL
[editar | editar còdic]- Artícul principal → EXMIBAL.
Durant el govern de Juliol César Méndez Montenegro es va discutir la possibilitat de cedir les mines de níquel en Izabal pero açò no va prosperar. Tan pronte com el general Carlos Arana Osorio va iniciar la seua gestió l'1.º de juliol de 1970, va reobrir el cas de EXMIBAL i va escomençar a treballar per a cedir-li la concessió; pero numerosos sectors socials es varen opondre a la mateixa, ya que argumentaven que resultaria molt onerosa per al país. Un dels principals opositors va ser la Comissió que l'Universitat de Sant Carlos va crear per a analisar l'assunt; entre els membres de la comissió estava el llicenciat Oscar Adolfo Mijangos López, per a llavors diputat en el Congrés, el respectat intelectual guatemaltec i Alfonso Bauer Paiz, reconegut intelectual i exmiembro dels governs de Juan José Arévalo Bermejo i de Jacobo Árbenz Guzmán, i Juliol Camey Herrera.[39] Camey Herrera i Bauer Paiz varen ser atacats a tirs en novembre de 1970: Camey va morir a conseqüència de les seues ferides, mentres que Bauer Pau, ferit, va tindre que eixir a l'exili.[50]
Els membres de la comissió es varen opondre rotundament a les condicions de la concessió que va propondre el Govern a EXMIBAL; després de l'atentat contra Bauer Paiz i Camey, el 13 de febrer de 1971 Mijangos López va ser assessinat per desconeguts quan eixia de la seua oficina en la 4.a avinguda de la zona 1 de la ciutat de Guatemala.[39][lower-alpha 11]
El 8 de maig de 1971 el govern de Arana Osorio finalment va otorgar la concessió a EXMIBAL;[39] esta cobria trescents huitanta i quilómetros quadrats en l'àrea d'El Estor, en una inversió inicial de US$228 millons. La mina, construïda en les montanyes dels indígenes Q'eqchi incloïa un complex residencial de setcentes cases, numeroses oficines, un hospital, un chicotet centre comercial, escola, una cancha de gòlf i un gran àrea de processament industrial.[50]
Governs militars de Laugerud i Lucas García
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Kjell Eugenio Laugerud García.
Durant els governs militars dels anys setanta, es va mantindre la tensió entre el govern i l'universitat, la qual va aplegar al seu punt àlgit en 1978, durant les protestes massives que es varen produir per a protestar per l'alça del passage al transport urbà de la Ciutat de Guatemala. L'Associació d'Estudiants Universitaris va tindre un paper protagónico en les protestes, pero açò va dur la persecució dels seus líders i l'assessinat del secretari general de dita associació Oliverio Castañeda de León, el 20 d'octubre d'eixe any.
A tan sol quinze dies de l'assessinat de Castañeda de León, va ser desaparegut el seu successor, Antonio Ciani García, i en els següents 18 mesos varen rebre amenaces casi tots els dirigents estudiantils i professors universitaris en vinculacions polítiques (inclús en els partits llegals). Els qui no varen fer cas i varen continuar en les seues activitats de protesta, varen morir o varen ser seqüestrats.
En iniciar-se l'any 1979, seguixen els atacs a prestigiosos membres de l'Universitat:
- El 25 de giner de 1979 va ser assessinat Alberto Fonts Mohr, doctor en Ciències Econòmiques, diputat del Congrés, dirigent del Partit Socialiste Democràtic (PSD) i exministre de Finances i de Relacions Exteriors durant el govern del llicenciat Juliol César Méndez Montenegro.
- Eixe mateix dia, a poques hores, va ser acrivellat el dirigent estudiantil i sindical Ricardo Martínez Solórzano.
- El 14 de febrer va ser assessinat Manuel Lisandro Andrade Roca, secretari general de l'Universitat en el periodo de Saúl Osorio Pau (i dirigent estudiantil durant les jornades de 1962).
- El 22 de març va ser mort el exalcalde de la capital Manuel Colom Argueta, en un operatiu en que els seus assessins supostament varen amprar un helicòpter per a dirigir l'operació[51][lower-alpha 12] En l'Universitat, el rector Saúl Osorio Pau, despuix dels atacs als seus colegues i amenaces contra la seua persona, va escomençar a viure en la rectoría, protegit per brigades estudiantils del partit universitari FRENTE. En un cas sense precedents, el rector va dirigir l'Universitat des de la clandestinitat per casi dos anys.[51]
L'efecte de la repressió estatal i paraestatal era pijor en el moviment estudiantil: la AEU va terminar diezmada. A pesar de tot açò, l'associació va continuar sent una organisació beligerant durant esta campanya de terror. Per a protegir-se, la AEU va reestructurar la seua forma organisativa i per a que els seus dirigents no anaren tan vulnerables, es va abstindre de revelar els noms d'estos.
En giner de 1979, va aplegar a l'Universitat una nova generació d'estudiants de primer ingrés. Molts d'ells havien segut membres de la CEEM o les associacions estudiantils en els instituts de l'Estat i havien participat en les jornades d'octubre de 1978. Varen ser ells els qui varen ocupar el liderage de la AEU. Pero va anar molt més difícil reemplaçar als docents caiguts o en l'exili, lo que va donar com resultat un marcat descens en la calitat acadèmica de l'institució.[52] Més vesprada es varen propondre lleis que restringien severament la seua autonomia, i violant el mandat constitucional d'otorgar-li el 5% del presupost nacional, el seu presupost es va retallar considerablement.[52]
Crema de l'Embaixada d'Espanya en Guatemala
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Matança en l'embaixada espanyola de Guatemala.
El 31 de giner de 1980, estudiants de l'Universitat de Sant Carlos varen assessorar al grup llaurador del Quiché que volia fer públic la seua precària situació. Quan els periòdics del país no es varen atrevir a publicar les seues demandes i després de que es varen agotar totes les vies llegals per a ser escoltat, el grup va decidir prendre les instalacions de l'Embaixada d'Espanya i utilisar dita pren com a palestra de les seues demandes[lower-alpha 13] La reacció del govern del general Fernando Romeo Lucas García va ser enèrgica: la policia va rodejar les instalacions de l'Embaixada i despuix de vàries hores de sege, la situació va terminar en l'incendi de l'habitació en la que s'havien refugiat totes les persones que es trobaven dins de l'embaixada, incloent a tot el personal de la mateixa i a alguns visitants fortuïts, com el exvicepresidente de Guatemala, el llicenciat Eduardo Càceres Lehnhoff.[53] Despuix del fet, els únics dos sobreviviente varen ser l'embaixador Màxim Cajal López i el llaurador Gregorio Yujá Xona, els qui varen ser duts a l'Hospital Privat Herrera Llerandi. Allí va ser seqüestrat Yujá i es va voler seqüestrar a l'embaixador, pero est va ser tret just a temps de l'hospital per l'embaixador de Costa Rica en Guatemala i després va eixir de Guatemala eixa mateixa nit. Yujá, per la seua banda, va ser torturat i el seu cadàver tirat front a les instalacions de la Rectoría de l'Universitat de Sant Carlos. El seu cos va ser sepultat en la Plaça d'Héroes i Màrtirs del Campus Central.[53]
Assessinat d'estudiants en el campus central
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Saúl Osorio Pau.
En 1980, cada dimecres en reunió ordinària i atres dies en reunions extraordinàries, es reunia la majoria dels quarantaquatre membres del Consell Superior Universitari (CSU)[lower-alpha 14] per a analisar la situació de Guatemala, la qual era alarmant, ya que no solament l'universitat es trobava baix atac sino també tots els sectors religiosos, sindicalistes, llauradors, estudiantils i polítics.[54] No hi havia consens sobre les accions a prendre: un reduït grup sugeria que la USAC devia baixar el perfil en el seu defensa dels sectors reprimits de la societat guatemalteca[lower-alpha 15] mentres que la majoria considerava que l'universitat nacional devia continuar eixercitant el seu paper com fins a llavors; també hi havia diferències: el grup en el que s'incloïa el Rector Saúl Osorio Pau propugnava la fermea i el respal a la societat reprimida, sense aplegar a provocar al govern, mentres que el grup més radical considerava deure l'universitat unir-se al procés revolucionari ya en marcha.[54]
Ademés d'eixe clima de discussió intern, diàriament hi havia víctimes universitàries de la repressió del règim del general Lucas García, i inclús la vida del Rector va estar en greu risc en un parell d'oportunitats; i per a completar el panorama, membres de les forces contrainsurgentes clandestines s'infiltraven i actuaven dins de la ciutat universitària.[54] Els dirigents de la comunitat universitària varen decidir que lo millor era que el Rector Osorio Pau ixquera del país; després de moments sumament tensos, el Rector va poder eixir i eixercitar-se en l'exili entre Mèxic i Costa Rica, sent reemplaçat en les seues funcions en Guatemala per Leonel Carrillo Reeves, llavors Decà de la Facultat de Ciències Químiques i Farmàcia.[54]
Després d'un més de relativa tranquilitat interna, el CSU es va vore emplaçat pel sector minoritari -entre els membres del qual hi havia alguns universitaris en estrets contactes en militars d'alt ranc- per a que se li demanara la renúncia a Osorio Pau, aduint que les declaracions i accions de Osorio Pau en l'exterior posaven en perill l'integritat física dels universitaris que seguien en Guatemala. Carrillo Reeves va plantejar llavors que ell no seguiria sent el Rector en funcions per a forçar a que Osorio Pau renunciara a la seua condició de Rector en l'exili o retornara a assumir novament les seues funcions. La majoria dels membres de el CSU va rebujar el plantejament de Carrillo Reeves, puix era inadmissible fer lo que pretenia l'alt mando de l'Eixèrcit: descabezar a l'universitat i, via noves eleccions, sometre-la al control militar. Carrillo Reeves havia assumit per la seua condició de Decà que més temps havia estat en l'eixercici de dit càrrec; en renunciar a eixercir les funcions, li correspondria assumir la Rectoría al segon Decà més antic en el lloc, el Ing. Roberto Molina Mejía, per haver iniciat el seu periodo en juliol de 1976. La data del traspàs de funcions es va establir per al 14 de juliol.
El 14 de juliol de 1980, Molina Mejía va aplegar abans de les 7:00 a. m. a la Rectoría de l'Universitat de Sant Carlos per a complir en el mandat del Consell Superior Universitari de que assumira, interinamente, com a Rector Magnífic. Guatemala es trobava en mig d'una forta repressió; agudisada despuix dels successos de l'embaixada espanyola.[54] Varen procedir a preparar la firma de l'acta de traspàs de funcions; i justament, quan Molina Mejía estava a punt de firmar una de les còpies de l'acta, es va escoltar lo que semblava l'explosió de molts cohetillos -coneguts com a «ametralladores» entre els jocs pirotècnics guatemalteco- en les afores de l'Edifici de la Rectoría. Pero no era tal; durant varis minuts, forces de seguritat del govern provinents de la zona 7 varen disparar en contra de totes les persones que ingressaven o circulaven per l'accés a la ciutat universitària des de l'Anell Perifèric, molt prop de la Rectoría. Va haver dotzenes de ferits de bala i el saldo fatal va ser de huit estudiants morts -tots ells estudiants del curs de vacacions de la Facultat d'Ingenieria-. Es va tractar del primer atac en els recints universitaris des de 1962; l'explicació oficial va ser que eixe matí un grup guerriller havia matat al cap de l'estació de policia de la zona 7 i que, en venjança, i en funció de l'acusació pública del president Lucas García de que l'universitat era «centre de subversión», integrants d'eixe contingent havien decidit atacar als universitaris en la ciutat universitària, en forma immediata i indiscriminada.[54]
L'universitat va declarar tres dies de duel, va tancar totes les seues activitats acadèmiques i va sostindre una conferència de prensa per a fer conéixer la seua posició a l'opinió pública.[54] Els dèsset dies que Molina Mejía fungió com a Rector Magnífic de l'Universitat varen ser els més intensos de l'época repressiva; el seu equip de treball va tindre audaces iniciatives per a salvar la crisis; amistats es varen solidarisar en el Rector i l'institució i que varen oferir el seu concurs per a detindre el bany de sanc de la USAC. L'universitat va plantejar el diàlec nacional i es va alcançar als àmbits acadèmic, religiós i polític, pero no es va aplegar a plantejar tal diàlec.[54] Inclús, va haver persones que, corrent riscs personals, li varen permetre passar cada nit en una casa distinta. Molina Mejía va terminar la seua gestió el 31 de juliol de 1980.[54]
Un atre dels candidats a Rector de la USAC en les eleccions que guanyara Osorio Pau, Bernardo Lemus Mendoza i qui es trobava laborando en la Secretaria General de Planificació Econòmica va ser assessinat el 29 de giner de 1981.[55]
Venda d'estupefaents en el campus central, década dels 80s
[editar | editar còdic]Durant la década dels 1980 la persecució contra els líders universitaris es va intensificar i va terminar per desarticular als grups estudiantils; per una atra part, els atacs de tota índole contra l'universitat es varen incrementar: per eixemple, a principis de la década de 1980 en les afores de l'Aula Magna del Campus Central[lower-alpha 16] es varen instalar venedors al menudeo de drogues recreatives, els quals es varen aprofitar de l'autonomia universitària per a que la policia no interferira en les seues activitats delictives. Açò va fer que al Campus Central de l'Universitat de Sant Carlos se li coneguera com una zona roja en a on es venien estupefaents en total impunitat; sobre les autoritats universitàries, estes no varen poder eliminar est flagelle, puix els delinqüents estaven fortament armats. Esta situació es va mantindre fins a 1989, que un comando de la policia va ingressar a l'universitat i va obligar a replegar-se als expenedors.[56]
Constitució de 1985: elecció de Magistrats
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Facultat de Ciències Jurídiques i Socials de l'Universitat de Sant Carlos de Guatemala.
Despuix de l'eliminació física i exili forçós de la major part dels catedràtics, l'estabilitat de la Facultat de Dret després de la Guerra Civil va aplegar en la decanatura de Cipriano Soto Tobar, qui va iniciar la seua gestió en 1988. Soto Tobar va donar un significatiu gir al camí de la facultat, establint rets polítiques per a favorir als grups polítics de pressió aprofitant el nou paper que la Constitució li va assignar a l'Universitat de Sant Carlos:[57] en la nova Constitució de Guatemala, decretada en 1985, la Facultat de Dret i l'Universitat de Sant Carlos varen ser encomanades en la tasca de participar en representants en els processos d'elecció dels magistrats de les més altes corts del país,[58] aixina com del contralor general de Contes,[59], i el cap del Ministeri Públic,[60] Aixina mateix, a l'Universitat se li va assignar la potestat de comisinar a un Magistrat davant la Cort de Constitucionalitat, que és la cort encomanada a conéixer d'assunts d'inconstitucionalitat.[61]
Estes rets varen tindre tota la década dels noranta per a afiançar-se i teixir relacions en les institucions i espais en que es relacionaven com a universitat. Despuix de deixar la decanatura, el Consell Superior Universitari va postular a Soto per a la Cort de Constitucionalitat, a pesar de que existien persistents rumors de que estava venent títul de llicenciatures i certificats de servidors socials durant la seua gestió; no obstant, la seua candidatura va ser acceptada puix no es va poder provar la seua participació en eixos fets ya que ningú va presentar proves fefaents -i molt manco títul mal habidos.[62] Dos de les seues actuacions en la Cort de Constitucionalitat varen evidenciar possibles componendas polítiques: va votar a favor de validar les rets d'adopcions i després a favor de l'inscripció com a candidat presidencial del general Efraín Rius Montt, a pesar de la prohibició de la Constitució de 1985, que no li permetia inscriure's per haver format part d'un colp d'Estat.[63] Per eixos anys, les rets d'adopcions que operaven en Guatemala varen aplegar a cobrar fins a US$60,000 per chiquet i varen passar d'entregar mil doscents chiquets en 1997 a més de cuatromil en 2004.[57]
Estuardo Gálvez -qui va iniciar la seua gestió com a Decà en 2000, i després va ser Rector Magnífic de l'Universitat- va ser un dels membres de les rets que va establir Soto; en donar-se conte de l'importància del Colege d'Advocats, -que era també partícip de les eleccions de Magistrats i que fins a llavors estava controlat per advocats vinculats al capital tradicional del país- Gálvez va buscar des de l'inici de la seua gestió en la decanatura favorir als seus estudiants graduats en llocs en institucions públiques per a que estos pagaren la seua llealtat en vots favorables en el Colege d'Advocats.[57] Despuix de vàries eleccions, i en Gálvez fòra de la decanatura, la ret de Soto va véncer als advocats del capital tradicional en les eleccions del Colege d'Advocats per 300 vots; segons consta en actes, la majoria dels seus vots varen ser els advocats jóvens, els seus ex estudiants.[57]
Protestes populars de 1985 i pren militar del Campus Central
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Óscar Humberto Mejía Víctores.
Durant el govern de Mejía Víctores va nàixer el Grup de Respal Mutu (GAM) liderat per Nineth Montenegro[64] i també va cobrar una força considerable la Coordinadora d'Estudiants d'Educació Mija -CEEM-, formada per esstudiantes del Institut Nacional Central per a Varons, l'institut Normal Central per a Senyoretes Belén i l'Institut Rafael Aqueche[lower-alpha 17]- la qual va organisar massives protestes en setembre de 1985 en contra de l'alça dels preus dels transports públics. A lo manco dèu persones varen morir en la Ciutat de Guatemala en l'onada de disturbis urbans més extensos des de les protestes contra el govern de Fernando Romeo Lucas García en agost de 1978. Els disturbis es varen iniciar en manifestacions populars contra l'alça del preu del transport públic pero després es varen generalisar contra la situació econòmica que vivia el país en eixe moment. Incendi d'autobusos urbans, pren de carrers i manifestacions massives que varen resultar en destrosses de l'infraestructura pública varen ocórrer casi tots els dies.
El govern va respondre en tres mil soldats de l'Eixèrcit, recolzats per blindats llaugers, i en forces del pilot antimotines de la Policia Nacional, els qui varen ser desplegats en àrees cèntriques i perifèriques de la ciutat. També, la nit del 3 de setembre l'Universitat de Sant Carlos de Guatemala va ser ocupada militarment i es va dir que en el seu interior es va trobar un polígon de tir subterràneu i propaganda subversiva.[65]
Varis centenars de persones varen ser detingudes i el general Mejía Víctores es va dirigir al país per mig d'una alocució radiotelevisada en la que va anunciar mides per a atallar l'agitació social reinante. El general Mejía va anunciar el tancament de centres docents hasta nuevo aviso i la congelació de preus dels artículs de consum;[65] al final, com a part de la solució del procés es va otorgar un abonament estudiantil per a que els estudiants d'educació primària i mija es transportaren gratuïtament en els busos urbans, i es va promoure als estudiants per decret. Els estudiants que es varen graduar per decret en 1985 varen ser rebuts de manera brutal en els tradicionals batejos que les diferents facultats organisen cada any lo que finalment va motivar a regular estos tipos d'activitats dins de l'Universitat.
Mort de dirigents estudiantils en 1989
[editar | editar còdic]En 1987, el president de l'Associació d'Estudiants «El Dret» (AED), Willy Ligorría, va ser expulsat de l'Associació d'Estudiants Universitaris per malversar fondos del Comité de Folga de Dolores, per la seua participació directa en un desfalc de diners de l'associació i per usurpació de funcions actuant i firmant com a Secretari General en diverses activitats i documents internacionals.[66] Despuix de la seua eixida varen escomençar les amenaces contra els membres de la directiva de la AEU: en 1989 va haver una constant escalada d'amenaces, part d'elles firmades per esquadrons de la mort com «la Dolorosa», el «Jaguar Justicier» o el «Eixèrcit Secret Anticomunista». A pesar de la seua expulsió, Ligorría, va mantindre un perfil molt alt i combatiu, mentres que un amic seu, Marque Tuli Montenegro, seguia sent part de la AEU.[66]
En 1989, varen retornar a Guatemala de l'exili varis estudiants universitaris en l'intenció de conseguir un resorgiment de la coordinació estudiantil, que estava pràcticament desmantellada. Pero el 21 d'agost va ser detingut i desaparegut Iván Ernesto González; al sendemà, Carlos Contreras Comte, màxim dirigent del Moviment Estudiantil Universitari (MEU), va ser seqüestrat en les rodalies de l'Universitat. Eixe mateix dia Hugo Leonel Gramajo va ser seqüestrat sent introduït en un pick-up roig en plaques estrangeres. El dia 23 d'agost, Víctor Hugo Rodríguez Jaramillo i Silvia Azurdia Utrera fundadors de el MEU, varen ser seqüestrats i conduïts en mig d'una forta violència a dos carros que els varen tancar el pas. Mario De León va eixir de la conferència de prensa que va fer l'Associació d'Estudiants Universitaris que es va fer eixe dia i a les 19:45 hores va ser detingut en un lloc de registre de la Policia Nacional i mai més es va saber del seu parador.[66] Aarón Ubaldo Ochoa va desaparéixer al sendemà.
Durant unes reunions en les que estava discutint-se la resposta que anaven a donar els estudiants, Willy Ligorría va cridar a banda a un atre dirigent per a dir-li que sabia en on estaven amagats Hugo Gramajo i Aarón Ochoa i que si volia podia dur-li fins a ells. En el més de setembre atres membres del moviment estudiantil, Carlos Chutá Camey, Carlos Humberto Cabrera i Carlos Palència varen ser seqüestrats i varen aparéixer morts poc temps despuix.[66]
Després de l'assessinat dels estudiants universitaris, Ligorría va ser orador en alguns mítins en l'Universitat i participava en les concentracions que es varen realisar. El dissabte 15 de setembre a les 14:15 hores va eixir per a Panamà junt en Marque Tuli Montenegro i Byron Milián Vicente. Montenegro va retornar a Guatemala l'11 de novembre de 1989 a integrar-se en la AEU, pero ya se sospitava d'ell, i poc despuix va ser assessinat en un arma tipo bayoneta. Per la seua banda, Ligorría va ser nomenat Cap d'Investigacions del Ministeri Públic.[66][lower-alpha 18] El 12 de setembre de 1997 l'Unitat Revolucionària Nacional Guatemalteca, convertida en partit polític despuix dels acorts de pau, va acusar formalment a Ligorría per la seua participació en l'assessinat dels estudiants, aduint que era membre de l'inteligència militar.
El 29 de maig de 1996 el Consell Superior Universitari Centroamericano (C.S.U.C.A.) va acreditar com a carreres regionals les llicenciatures en Medicina Veterinària i en Zootecnia.[47]
Cooptación de l'Associació d'Estudiants Universitaris
[editar | editar còdic]En el debat sobre la situació que la Folga afronta en l'actualitat, és freqüent escoltar que la violència i els malifets són comesos per alguns pocs «infiltrats» en els comités de Folga o d'alguns pocs vàndals, explicació utilisada inclús pel propi Consell Superior Universitari (CSU). Davant esta situació, la pròpia universitat no ha volgut advertir que existixen components sistémicos, situacionals i personals que es combinen per a crear el vandalisme ocorregut en el seu sen i baixe l'ampar de la Folga: existix un sistema que s'ha anat creant des de la reforma constitucional de 1985, el qual inclou disputes de poder entorn a la direcció de la «Folga de Dolores» a l'ampar de la passivitat de les autoritats universitàries.[lower-alpha 19]
Per a 1996, any en que es va firmar la Pau entre l'Eixèrcit i l'Unitat Revolucionària Nacional Guatemalteca inclús les oficines dels ministres d'Estat i del president de la República es varen retirar del Palau Nacional, el qual es va convertir en museu i ara és el Palau Nacional de la Cultura. En tots estos factors, es va perdre al públic que abans abarrotava les activitats de la «Folga de Dolores» i d'este conte, la crítica mordaz del No Nos Tentes i dels bolletins no té ni l'alcanç ni l'impacte que una volta tingueren. Per eixa mateixa época, l'us de capucha va permetre que els comités de Folga anaren presos per persones que es varen aprofitar de l'anonimat per a realisar negocis personals, especialment l'introducció de negocis d'economia informal al Campus Central de l'Universitat, lo que els reportava forts guanys.[67] Per una atra part, pel nou paper de l'Universitat en Comissions de Postulació, elecció de magistrats a les principals corts del país i inclús a la junta directiva del Institut Guatemaltec de Seguritat Social —ent governamental autònom que maneja mils de millons de quetzales—, els partits polítics guatemalteco es varen interessar en les eleccions estudiantils i d'autoritats universitàries.[68]
Davant estos canvis en la dinàmica de la política universitària, prendre el control de l'Associació d'Estudiants Universitaris —AEU— era fonamental, ya que des d'allí es podia entrar en contacte en autoritats d'alt nivell en l'Universitat donat el prestigi que encara tenia la AEU a finals de la década de 1990.[67] El procés per a apoderar-se de la AEU es va iniciar en 1998, en l'elecció que va enfrontar a Jorge Mario García —àlies «Gilligan»— en José Inés Castell, de la Facultat de Dret —qui per a 2012 va ser elegit com a diputat al Congrés de la República pel partit Llibertat Democràtica Renovada —LIDER— i en Fernando Sánchez — recolzat per l'ara llegal URNG— pel càrrec de Secretari General.[67] Sánchez va resultar elegit en eixa ocasió, pero en les eleccions de 2000 es va enfrontar novament en Jorge Mario García en circumstàncies desfavorables; el seu planilla es va retirar de les eleccions per a la AEU un dia abans dels comicis en advertir que aplegaven busos extraurbanos de les extensions regionals de la USAC, especialment de la Facultat d'Humanitats, per a recolzar a García i despuix de sofrir intimidacions per membres encapuchats del comité de Folga de l'Escola de Formació de Professors d'Ensenyança Mija —EFPEM—, dirigits llavors per Byron Losley Johnson —àlies «Gat»—.[67] A partir de llavors, els grups relacionats en García han guanyat fàcilment les eleccions de la AEU a pesar de senyalament d'irregularitats, puix no hi ha un ent que audite els resultats; les autoritats universitàries i estudiantils no s'han atrevit a intervindre, per l'intimidació que sofrixen de grups armats violents que recolzen als líders de la AEU.[67]
En els dies que varen precedir al Desfile Bufo de 2000, la AEU va ser durament criticada per vàries organisacions defensores dels drets humans en Guatemala, incloent al Grup de Respal Mutu, —GAM— i l'Oficina de Drets Humans del Arzobispado, —ODHA—, pels abusos comesos per persones encapuchades que supostament eren part de l'event.[69]. Les accions dels vàndals varen incloure violents atacs en contra de supòsits criminals, seqüestre d'autobusos urbans per a assistir a event fòra de la Ciutat de Guatemala i intimidar als ciutadans per a que contribuïren en diners per a l'event.[69] En total, quarantatrés estudiants varen ser arrestats, i aproximadament xixanta estudiants portant capuches varen protestar en frente de el Palau de la Policia Nacional Civil i el Palau Nacional de la Cultura per a queixar-se de la persecució d'estudiants i demandar que es lliberara als que ells consideraven com a presos polítics.[70]
En febrer de 2001 l'associació va escomençar a participar més en la política nacional; en eixa oportunitat, el llavors secretari general de la AEU -Jorge María García- va reportar que els membres de la seua organisació anaven a treballar en el respal del govern municipal de la capital de Guatemala per a assegurar-se de que els busos del transport públic no cobraren de més als usuaris.[71] En març d'eixe any, l'associació va demanar davant el Consell Superior Universitari (CSU) un vot de desconfiança contra el rector de l'Universitat de Sant Carlos, ya que este havia fet comentaris sobre un dels magistrats nomenats a la Cort de Constitucionalitat que li varen semblar inapropiats a la AEU i a varis membres de el CSU; no obstant, la majoria del Consell va optar per no desconéixer al rector i el vot no va procedir.[71]
En març de 2001, l'Honorable Comité de Folga, dirigit per Byron Losley —de l'agrupació a la que pertanyia Jorge Mario García—, va rebre públicament un donatiu de trenta mil quetzales del llavors president de Guatemala, Alfonso Portillo qui, a la seua volta, va ser declarat «Huelguero Honorable».[67] La rodalia de García al Front Republicà Guatemalteco —FRG, el partit de Portillo— es va deure a les relacions establides des de la Facultat de Dret: en 2001 el exdecano de Dret, Cipriano Soto va ser elegit Magistrat de la Cort de Constitucionalitat —CC— pel Consell Superior Universitari —CSU— per al periodo 2001-2006, gràcies al cabildeo del següent decà de Dret, Estuardo Gálvez (2000-2004), i del rector Efraín Medina Guerra, abdós vinculats a l'oficial FRG.[67] El 15 de març de 2001, Jorge Mario García va ser agriamente criticat per estos fets;[72] eixe dia, numerosos estudiants varen rodejar la Casa Presidencial mentres es portava a terme l'acte, parant el tràfic de les afores en protesta.[72]. Alguns dels sub-comités de Folga varen desconéixer a García i als principals membres de la AEU i varen criticar fortament a l'Honorable Comité de Folga durant la Desfilada del 6 d'abril;[72] de fet, ni García ni el restant de la junta directiva de l'Honorable Comité va participar en la desfilada.[72] La desfilada en sí va ser criticat per la població guatemalteca no solament per la lluita sorgida per la donació presidencial sino que també perque un estudiant encapuchat va disparar a l'aire i va ferir a un guàrdia de seguritat privada.[71]
El 24 de maig de 2002, Jorge Mario García va rebre del president Portillo l'Orde del Quetzal otorgada a l'Associació d'Estudiants Universitaris per la seua participació i guanys en la vida política del país des de la seua fundació en 1920.[71] Mentres la cerimònia es portava a terme, en les afores del Palau Nacionao de la Cultura un chicotet grup d'estudiants cridava consignes en contra del president Portillo i de García.[71]
A partir de l'arribada de García a la secretaria general de la AEU, el seu grup ha conseguit el control de l'entitat des de llavors —encara que canvia de nom d'elecció a elecció—, i ha contat en respal principalment de les facultats de Dret, Ciències Econòmiques, Humanitats, Psicologia i Odontologia, aixina com de les escola d'Ensenyança Mija i de Ciències de la Comunicació.[67] Pero, principalment, la seua estabilitat prové de les seues manifestacions de força, especialment en l'época de Folga de Dolores, i de mantindre relacions cordials en el rector de tanda i en els decans de les facultats en a on els estudiants els són útils durant els processos d'eleccions.[67]
En 2006, demostrant l'ingerència que els partits polítics de Guatemala han tingut en les agrupacions estudiantils, García va escomençar a treballar en la Metropolitana del partit Unitat Nacional de l'Esperança —UNE— gràcies a la seua relació en Ronald Arango, exrepresentante estudiantil de la Facultat de Dret, i llavors membre d'eixe partit —i diputat electe al Congrés de la República pel partit TODOS,—que es fraccinó de UNE en 2012—, i en José Inés Castell, llavors candidat de Taxisco, Santa Rosa pel mateix partit.[67] En les pròximes eleccions va participar com a candidat a l'alcaldia de la Ciutat de Guatemala pel Partit d'Alvançada Nacional —PAN— despuix de enemistarse en els directius de UNE Sandra Torres i Álvaro Colom.[67] També, García ha segut representant estudiantil davant l'Empresa Municipal de Transport —EMETRA— des de que esta es va formar el 30 de giner de 2001 pel concejo municipal d'Álvaro Arzú, puix després de passar tretze anys en la Facultat de Dret, es va inscriure en la Facultat d'Humanitats en 2006 i des de llavors és representant de la mateixa.[67]
| Periodo | Nom | Facultat/ Propenc a |
Comentaris |
|---|---|---|---|
| 2000-2002 | Jorge Mario García | Dret |
|
| 2002-2004 | Byron Losley | EFPEM |
|
| 2004-2006 | José Aníbal López Silva | Dret Jorge Mario García |
|
| 2006-2008 | Ludwin Moisés Orozco Orozco | Odontologia Byron Losley |
|
| 2008-2010 | Edwin Estuardo Losley Johnson | EFPEM Byron Losley |
|
| 2010-2012 | Roberto Muñoz | Humanitats Jorge Mario García |
Per a l'eleccions generals de Guatemala de 2011 apopyó al partit Patriota, que va resultar vencedor. |
| 2013-2015 | Comissió transitòria i reguladora de la AEU | Jorge Mario García | Està conformada per Guillermo Prera Cuevas, de la AEU, Darwin Sants Godoy, de l'Honorable comité de Folga, i Antonio García de la Facultat d'Ingenieria, Dret i Ciències Econòmiques, i que pertany a l'agrupació EPA. |
Alumnes distinguits
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Anex:Alumnes i professors célebres de l'Universitat de Sant Carlos de Guatemala.
Rectors Magnífics
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Anex:Rectors de l'Universitat de Sant Carlos de Guatemala.
Rectors de les primeres époques
[editar | editar còdic]| Época | Anys | Image | Nom |
|---|---|---|---|
| Real i Pontifícia Universitat de Sant Carlos Borromeo | |||
| 1681 | Dr. José de Banys i Soto Mayor, arcediano de la Catedral, Predicador del Rei d'Espanya i Doctor de l'Universitat d'Osuna | ||
| ca. 1800 | Archiu:Coronel alejandro de aycinena.jpg | Dr. José Alejandro de Aycinena i Carrillo[1] | |
| ca. 1805-1813 | Archiu:José Simeón Cañas político salvadoreño.jpg | Dr. José Simeón Canyes[30][73] | |
| 1813, 1820-1825[lower-alpha 20] | Archiu:Antoniolarrazabal1812.jpg | Dr. Antonio de Larrazábal i Arrivillaga | |
| 1825-1829 | [[Archiu:Juanjoseaycinenapi%___caps_block_140___%B1ol.jpg|125px]] | Dr. Juan José de Aycinena i Piñol | |
| Acadèmia de Ciències | 1836-1840 | Archiu:Pedro Molina Mazariegos.jpg | Dr. Pedro Molina Mazariegos |
| Nacional i Pontifícia Universitat de Sant Carlos | 1840-1865 | [[Archiu:Juanjoseaycinenapi%___caps_block_141___%B1ol.jpg|125px]] | Dr. Juan José de Aycinena i Piñol[lower-alpha 21] |
| 1865-1871 | Dr. José Farfán[74] | ||
| Escoles Facultatives | Archiu:Agustibgomez1897.jpg | Dr. Agustín Gómez Carrillo | |
| 1944 | Archiu:Federicomora.jpg | Dr. Carlos Federico Mora |
Rectors de l'autònoma Universitat de Sant Carlos de Guatemala
[editar | editar còdic]| N.º | Foto | Nom | Duració en el càrrec | Grau acadèmic o títul professional |
|---|---|---|---|---|
| 1 | Andrés Bell López | Carlos Federico Mora Carlos Federico Mora Portillo (Quetzaltenango, 1889-Nova Guatemala, 1972) |
1 de decembre de 1944 – 6 d'abril de 1945 |
Mèdic Cirugià |
| Juliol Valladarez Márquez (Quetzaltenango, 1889-Nova Guatemala, 1972) |
6 d'abril de 1945 – 30 d'agost de 1945 Interí |
Advocat i Notari | ||
| 2 | Carlos Martínez Durán | Carlos Martínez Durán Carlos Enrique de Jesús Martínez Durán (Nova Guatemala, 1906-Nova Guatemala, 1974) |
30 d'agost de 1945 – 1 de març de 1950 |
Mèdic Cirugià |
| 3 | Miguel Astúries Quiñónez (Nova Guatemala, 1897-Guatemala, 1963) |
1 de març de 1950– 1 de març de 1954 |
Advocat i Notari i
Ingenier Civil | |
| 4 | Vicente Díaz Samayoa | Vicente Díaz Samayoa (Amatitlán, 1911-Guatemala, 1977) |
1 de març de 1954 – 1 de març de 1958 |
Advocat i Notari |
| 5 | Archiu:Carlos-Martínez-Durán.jpg | Carlos Martínez Durán Carlos Enrique de Jesús Martínez Durán (Nova Guatemala, 1906-Nova Guatemala, 1974) |
1 de març de 1958 – 1 de març de 1962 |
Mèdic Cirugià |
| Jorge Arias de Blois (Sant Josep, C.R., 1916-Guatemala, 1996) |
1 de març de 1962 – 1 de març de 1966 |
Ingenier Civil | ||
| Archiu:Edmundo Vasquez Martínez.jpg | Edmundo Vásquez Martínez (Quetzaltenango, 1928-Guatemala, 2001) |
1 de març de 1966 – 1 de març de 1970 |
Advocat i Notari | |
| Archiu:Rafael Cuevas caps block 145 .jpg | Rafael Cuevas del Cid Rafael Darío Cuevas del Cid Cruz (Guatemala, 1928-Guatemala, 1979) |
1 de març de 1970 – 1 de març de 1974 |
Advocat i Notari | |
| Archiu:Roberto Valdeavellano caps block 146 .jpg | Roberto Valdeavellano Pinot (Guatemala, 1928-Guatemala, 1979) |
1 de març de 1974 – 1 de març de 1978 |
Odontólogo | |
| Archiu:Saul Osorio Paz.jpg | Saúl Osorio Pau (Ipala, 1925-Guatemala, 2002) |
1 de març de 1978 – 4 de maig de 1980 |
Llicenciat en Ciències Econòmiques | |
| Leonel Carrillo Reeves | 5 de maig de 1980 – 14 de juliol de 1980 Interí |
Químic Biòlec | ||
| Raúl Molina Mejía (n. Guatemala, 1943) |
14 de juliol de 1980 – 31 de juliol de 1980 Interí |
Ingenier Civil | ||
| Romeo Alvarado Polanco | 1 d'agost de 1980 – 10 de novembre de 1980 Interí |
Advocat i Notari | ||
| Romeo Alvarado Polanco | 1 d'agost de 1980 – 1 de novembre de 1980 Interí |
|||
| Leonel Carrillo Reeves | 1 de novembre de 1980 – 16 de juny de 1981 Interí |
|||
| Archiu:Mario Dary Rivera.jpg | Mario Dary Rivera (Sonsonate, El Salvador, 1928-Guatemala, 1981) |
16 de juny de 1981 – 15 de decembre de 1981 Assessinat |
Químic Biòlec | |
| Leonel Carrillo Reeves | 15 de decembre de 1981 – 1 de març de 1982 Interí |
Químic Biòlec | ||
| Raúl Osegueda Palala | 1 de març de 1982 – 15 de juny de 1982 Interí |
|||
| Archiu:Eduardo Meyer Maldonado.jpg | Arturo Eduardo Meyer Maldonado (n. Quetzaltenango, 1937) |
16 de juny de 1982 – 14 de giner de 1986 Va renunciar |
Mèdic Cirugià | |
| José Héctor Aguilar Maldonado | 14 de giner de 1986 – 28 de febrer de 1986 Interí |
Químic Farmacèutic | ||
| Mario Moreno Cámbara | 28 de febrer de 1986 – 29 de juny de 1986 Interí |
Mèdic Cirugià | ||
| Archiu:Roderico Segura caps block 147 .jpg | Roderico Segura Trujillo | 29 de juny de 1986 – 29 de juny de 1990 |
Advocat i Notari | |
| Archiu:RectorFuentesSoria.jpg | Juan Alfonso Fonts Soria (n. Guatemala, 1947) |
29 de juny de 1990 – 29 de juny de 1994 |
Odontólogo | |
| Archiu:RectorCabreraFranco.jpg | Jafet Ernesto Cabrera Franco (n. Guatemala, 1948) |
29 de juny de 1994 – 30 de juny de 1998 |
Mèdic Cirugià | |
| Archiu:EfraínMedinaRector.jpg | Efraín Medina Guerra (n. Guatemala, 1954) |
1 de juliol de 1998 – 30 de juny de 2002 |
Ingenier Agrònom | |
| Archiu:LuisAlfonsoLealU caps block 148 .jpg | Luis Alfonso Leal Monterroso (n. Tiquisate, 1950) |
1 de juliol de 2002 – 30 de juny de 2006 |
Mege Veterinari | |
| 'Carlos Estuardo Gálvez Barris' (n. Ciutat de Guatemala, 1961) |
1 de juliol de 2006 – 30 de juny de 2014 |
Advocat i Notari | ||
| Carlos Guillermo Alvarado Cerezo (n. Guatemala, 1956) |
1 de juliol de 2014 – 30 de juny de 2018 |
Cirugià Dentiste | ||
| 'Murphy Olympo Paiz Recinos' (n. Guatemala, 1971) |
1 de juliol de 2018 – 26 d'agost de 2021 Va renunciar |
Ingenier Civil | ||
| Pablo Ernesto Oliva Soto | 27 d'abril de 2021 - 30 de juny de 2022 Interí |
Lic Ciències Químiques i Farmàcia | ||
| Walter Mazariegos Biolis* (Guatemala, 1973) |
1 de juliol de 2022 - present
|
Pedagogia i Administració Educativa |
Facultats
[editar | editar còdic]Les facultats de l'Universitat de Sant Carlos de Guatemala, es troba formades de la següent manera:
Junta directiva
[editar | editar còdic]Cada facultat de la USAC té una Junta Directiva integrada pel decà -que la presidix-, un secretari i cinc vocals dels quals dos són catedràtics, un professional no catedràtic i dos estudiants. Els vocals es designen de conformitat a l'orde establit pel Art. 29 de la Llei Orgànica de la USAC i en el cas del vocal quarto i quint, estos són elegits per vot d'estudiants que tinguen aprovat el primer any de la seua carrera.
Decà
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Decà (educació).
Els decans representen i dirigixen a les seues respectives Facultats, duren en l'eixercici de les seues funcions quatre anys, podent ser reelectos per a un nou periodo. En els casos necessaris al Decà ho poden substituir els vocals professionals per la seua orde, pero en el cas d'absència definitiva, es deu convocar per a eleccions de Decà propietari en els térmens estipuladose en la Llei i dins dels quinze dies següents dedeclarada la vacant.
Unitats acadèmiques
[editar | editar còdic]| Institucions de la Universitat de Sant Carlos de Guatemala |
|---|
|
En l'actualitat l'Universitat de Sant Carlos de Guatemala conta en 36 unitats acadèmiques:
- 10 Facultats
- 12 Escoles
- 22 Centres Regionals
- 1 Institut Tecnològic Maya d'Educació Superior
- 1 Institut Tecnològic Universitari Guatemala Sur
- 1 Departament de Transferència de Tecnologia
Classificació a nivell llatinoamericà i mundial
[editar | editar còdic]- Per a l'any 2021 la USAC va ocupar el lloc 151 en el QS Latin American University Rànquings de la classificació acadèmica d'universitats de Llatinoamèrica, i el segon lloc en Guatemala, desplaçada per l'Universitat del Valle.
- Webometrics Rànquing of World Universities va classificar a l'Universitat de Sant Carlos en el lloc 2757 a nivell mundial, i en el 172 a nivell llatinoamericà.[75]
- Quacquarelli Symonds ubicava a la USAC en el segon posat a nivell nacional, per baix de l'Universitat del Valle.[76]
Vore també
[editar | editar còdic]- [[Archiu:{{#switch:Guatemala|20px|Vore el portal sobre Guatemala]] Portal:Guatemala. Contingut relacionat en Universitat.
- Universitat de Sant Carlos Club de Fútbol
- Anex:Universitats i coleges en Amèrica Llatina anteriors a 1810
- Cas Nottebohm
- Colege i Seminari Tridentino de La nostra Senyora de l'Asunción
- Guerra Civil de Guatemala
- Universitats espanyoles en el Sigle d'Or
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ En 1954 va triumfar el colp d'estat del Moviment de Lliberació Nacional (MLN) patrocinat per l'United Fruit Company i dirigit per personeros de la CIA i del Departament d'Estat nortamericà que tenien vínculs en la frutera nortamericana.
- ↑ Entre els autors que han perpetuat esta versió de l'història es troben Juan Rodríguez Cabal, qui en base en una carta, firmada enviada i enviada pel bisbe, en 1548, a Espanya va solicitar al rei una universitat. L'obra de Cabal va ser publicada per primera volta en la década de 1950 i com a part de les celebracions del Tricentenario de la fundació de la Real i Pontifícia Universitat de Sant Carlos en 1976, l'Editorial Universitària reimprimió vàries de les obres existents[5]
- ↑ Sobre el procés previ a l'expedició de la cèdula real de la fundació de Sant Carlos, pot conéixer-se a través de distintes fonts documentals, entre les més importants es troba el legajo 373 del Fondo Audiència de Guatemala en l'Archiu General d'Índies.
- ↑ Sobre la matrícula inicial de l'universitat, les notícies són poc precises i contradictòries. El càlcul s'ha realisat en base a les senyes registrades en el acervo universitari que es troba en l'Archiu General de Centre Amèrica. AGCA. A1. Leg. 1885, Exp. 12245.
- ↑ Entre 1677 i 1678 es varen portar a terme els concursos d'oposició per a ocupar les cadires o càtedra en l'universitat. La convocatòria es va publicar tant en Guatemala, com en Mèxic, des d'a on es va enviar també a Pobla dels Àngels. El procés li va dur a l'universitat un any, pero pels desacorts produïts entre els qui devien elegir als catedràtics, el rei va decidir anular els nomenaments, deixant en els seus càrrecs als catedràtics pero en calitat d'interins i en la mitat del salari estipulat. Els concursos d'oposició es troben en AGCA. A1. Legs. 1898, 1899 i 40422. La cèdula real de l'anulació data del 6 de juny de 1680 i es troba en AGCA. A1. Leg. 1885, Exp. 12245.
- ↑ Es va buscar llimitar l'excessiu poder econòmic d'algunes germandats i confraries, el seu elevat número, la falta de control administratiu i fiscal per part de les autoritats i les manifestacions públiques de pietat; catalogades com a signes de retart i fanatisme, en especial les de Semana Santa[18]
- ↑ Fundada el 22 de maig de 1920; entre els seus membres fundadors varen estar: Miguel Ángel Astúries, Epaminondas Quintana, Clemente Marroquín Rojas, David Vela, i Manuel Coronat Aguilar, entre uns atres.[32]
- ↑ Les universitats populars varen nàixer en França i es varen estendre per Europa i Amèrica Llatina durant les primeres décades del sigle xx. En Amèrica Llatina el moviment implicava l'emergència d'una nova cultura política. En Mèxic l'Universitat Popular va ser fundada en 1912 per membres de l'Ateneu de la Joventut. Entre ells José Vasconcelos, Antonio Case, Alfonso Reis, el dominicà Pedro Henríquez Ureña i l'hondureny Rafael Heliodoro Valle, els qui varen fundar l'Ateneu de la Joventut i més alvance varen proyectar sobre la regió l'idea de l'Universitat Popular.
- ↑ Com la desanalfabetización ocupava el primer lloc en virtut de la seua importància com l'element primordial de l'educació, despuix de deprendre a llegir i escriure era indispensable que els obrers tingueren accés a una série de coneiximents generals que els permeteren completar una mínima formació.[34]
- ↑ Universitat Rafael Landívar en 1961, Universitat del Valle de Guatemala en 1966, Universitat Francisco Marroquín en 1971, etc.
- ↑ Mijangos López no creïa anaren a atentar contra la seua vida, ya que es trobava en cadira de rodes des de 1958.[39]
- ↑ Colom havia segut director del Centre d'Estudis Urbans i Regionals (CEUR) de l'Universitat de Sant Carlos de Guatemala i dirigent polític del Front Unit de la Revolució (FUR). Junt a Fonts Mohr varen ser els més destacats membres de l'oposició política llegal. Les seues morts varen tancar, encara més, l'espai polític guatemalteco. Estos assessinats i amenaces en contra de dirigents de el FUR i el PSD varen continuar en 1979 i 1980, i en anys posteriors en contra de la Democràcia Cristiana Guatemalteco.[51]
- ↑ L'Embaixador Màxim Cajal López havia visitat les comunitats dels llauradors alguns mesos abans, i havia recaptat informació per a un informe sobre les mateixes, el qual no va aplegar a publicar-se, pero el borrador de les quals encara existix.
- ↑ Els membres del Consell Superior Universitari són: el Rector, el Secretari, el Tesorer, els decans Decans de les Facultats, els dèu representants dels catedràtics titulars, els dèu representants estudiantils de les Facultats i els onze representants dels coleges professionals.[54]
- ↑ Este grup estava relacionat en les altes esferes militars del país.[54]
- ↑ Coneguda coloquialmente pels estudiants de l'universitat com «l'Iglú» pel seu particular estil arquitectònic.
- ↑ Per a 1985, les èlits s'havien retirat d'estos instituts educatius localisats en el Centre Històric de la Ciutat de Guatemala i els estudiants dels mateixos ara eren de les àrees miges i baixes de la ciutat
- ↑ D'acort a investigacions que es varen realisar posteriorment, varen determinar que Ligorría tenia forts vínculs en una «mara» de la zona 18, els membres de la qual anaven armats; (els estudiants universitaris sospitaven que les «maras» havien segut formades per l'eixèrcit). ademés sempre va anar acompanyat per 3 o 4 suposts «estudiants de Dret» que mai varen ser registrats en dita facultat. Ligorría també estava afiliat al Partit Socialiste Democràtic (PSD) i encara que balafiava diners en les seues activitats universitàries, va mantindre sempre un discurs revolucionari, era membre ORPA i va mantindre contacte en Danilo Rodríguez, delegat de les FAR per al treball de masses de la URNG.
- ↑ En teoria, cada facultat o escola té una associació d'estudiants, electa democràticament per la pròpia població estudiantil, que goja de la direcció de cada comité de folga; no obstant, per conflictes entre agrupacions rivals han existit diverses anomalies.
- ↑ Va ser elegit en 1813 com a Rector de l'Universitat, pero per ser part de diputats de la Corts de Càdis, va ser fet presoner pel Capità General José de Bustamante i Guerra i no va ser lliberat fins a en 1820, quan va reprendre el seu lloc com a rector.
- ↑ Durant el govern de Rafael Carrera, govern de 30 anys en que l'Iglésia Catòlica va tindre gran ingerència en la política i educació del país.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Canyes, 1812, p. 2.
- ↑ Aycinena, 1854, pp. 2-24.
- ↑ Paganini 1947, pàg. 49-197
- ↑ Pavón Romero, 2003.
- ↑ 5,0 5,1 Rodríguez Cabal, 1976.
- ↑ Tate Lanning, 1977, p. 8.
- ↑ 7,0 7,1 Hernández de León 1930
- ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 Juarros 1808, p. 153
- ↑ Pérez Pont, 2012, pp. 188-194.
- ↑ Pérez Pont, 2012, p. 195.
- ↑ Juarros 1808, p. 154
- ↑ 12,0 12,1 Macías del Real, 1897, p. 211.
- ↑ 13,0 13,1 13,2 Martínez Durán 2009, p. 346
- ↑ Luján Muñoz, 1980, p. 12.
- ↑ Martínez Durán, 2009, p. 338.
- ↑ Melchor Toledo, 2011, p. 110.
- ↑ 17,0 17,1 Melchor Toledo, 2011, p. 111.
- ↑ Melchor Toledo, 2011, p. 112.
- ↑ Cadena, 1774, p. 15.
- ↑ Cadena, 1774, p. 16.
- ↑ Cadena, 1774, p. 17.
- ↑ Cadena, 1774, p. 18.
- ↑ Cadena, 1774, p. 28.
- ↑ Melchor Toledo, 2011, p. 171.
- ↑ 25,0 25,1 Melchor Toledo, 2011, p. 183.
- ↑ 26,0 26,1 26,2 Batres Jáuregui, 1894, p. XXVII.
- ↑ Batres Jáuregui, 1894, pp. XXVII-XXVIII.
- ↑ 28,0 28,1 Batres Jáuregui, 1894, p. XXVIII.
- ↑ Melchor Toledo, 2011, p. 191.
- ↑ 30,0 30,1 Batres Jáuregui, 1896, p. 124.
- ↑ Canyes, 19 de decembre de 1803, p. 469.
- ↑ 32,0 32,1 Silva H., s.f., p. 58.
- ↑ Fonts Oliva, 2012, p. secció 25.
- ↑ 34,0 34,1 Fonts Oliva, 2012, p. secció 30.
- ↑ L'Guatemalteco, 1929.
- ↑ Alvarez Aragó, 2002, p. 181-190.
- ↑ El nostre Diari 13 de decembre de 1930, p. Primera plana
- ↑ El nostre Diari 30 de decembre de 1930, p. Primera plana
- ↑ 39,0 39,1 39,2 39,3 39,4 ODHA n.d.
- ↑ «Vida de Juan José Arévalo». Consultat el 14 d'agost de 2014.
- ↑ L'Imparcial 25 de novembre de 1944, p. 4
- ↑ 42,0 42,1 Esquipulas en llínea s.f.
- ↑ Cort internacional de L'Haya, 1955, p. 5.
- ↑ Cort internacional de L'Haya, 1955, p. 15.
- ↑ Cort internacional de L'Haya, 1955, p. 18.
- ↑ Molina, 2011.
- ↑ 47,0 47,1 47,2 47,3 47,4 Facultat de Veterinària i Zootenica s.f.
- ↑ Centre d'Estudis Urbans i Regionals (USAC), 1998, p. 4.
- ↑ Centre d'Estudis Urbans i Regionals (USAC), 1998, p. 15.
- ↑ 50,0 50,1 Rakosy 2002
- ↑ 51,0 51,1 51,2 Aguilera Peralta & Romero Imery 1981, p. 135-138
- ↑ 52,0 52,1 Comissió per a l'Esclariment Històric: Agudización 1999
- ↑ 53,0 53,1 «Ni Un de Viu. Crema de l'Embaixada d'Espanya en Guatemala». Consultat el 2 de juliol de 2014.
- ↑ 54,00 54,01 54,02 54,03 54,04 54,05 54,06 54,07 54,08 54,09 54,10 Molina Mejía 14 de juliol de 2007
- ↑ Cerigua, 2011.
- ↑ Diari El Gràfic, periòdic guatemaltec.
- ↑ 57,0 57,1 57,2 57,3 Véliz, 2014.
- ↑ Dighero Herrera, 2002, pp. 169-170.
- ↑ Dighero Herrera, 2002, pp. 180-181.
- ↑ Dighero Herrera, 2002, p. 197.
- ↑ Dighero Herrer, 2002, p. 214.
- ↑ Hernández Pique, 2001.
- ↑ Castell Zamora, 2013.
- ↑ Sigle 21, 9 de juliol de 2010.
- ↑ 65,0 65,1 El País, 1985, p. 2.
- ↑ 66,0 66,1 66,2 66,3 66,4 Informe REHMI, s.f., p. Els estudiants del 89.
- ↑ 67,00 67,01 67,02 67,03 67,04 67,05 67,06 67,07 67,08 67,09 67,10 67,11 67,12 CMI 23 de setembre de 2015
- ↑ Véliz 2014
- ↑ 69,0 69,1 Campos y Lara, 2000.
- ↑ Campos Lara, 2000.
- ↑ 71,0 71,1 71,2 71,3 71,4 Immigration and Refugee Board of Canada, 2002.
- ↑ 72,0 72,1 72,2 72,3 Valladares y López, 2001.
- ↑ Canyes, 1812, p. 3.
- ↑ Pineda Mont, 1967, p. 1.
- ↑ «Latin America». Rànquing Web of Universities. Consultat el 2021-07-09.
- ↑ Diari de Centre Amèrica.Consultat el 9 de juliol de 2021.
Referències adicionals
[editar | editar còdic]- CMI. «ser-cooptada-la-asociacion-de-estudiants/ De Olivero a l'Illa de Gilligan: cóm va ser cooptada la AEU, partix I». Archivat des d'el ser-cooptada-la-asociacion-de-estudiants/ original, el 16 d'octubre de 2015. Consultat el 4 d'octubre de 2015.
- CMI. «ser-presa-la-aeu-part-ii/ El alfil i la torre de Gilligan: com va ser presa la AEU, part II». Archivat des d'el ser-presa-la-aeu-part-ii/ original, el 16 d'octubre de 2015. Consultat el 4 d'octubre de 2015.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Aguilera Peralta; Romer Imery, {{{nom2}}} (1981). Dialèctica del terror en Guatemala, Sant Josep: EDUCA.
- (2002).FLACSO.Guatemala:Volum I
- Arévalo Martínez (1945). ¡Ecce Pericles!, Guatemala: Tipografia Nacional.
- (1894) Faules del dr. d. Rafael García Goyena: precedides de la biografia de l'autor i d'un juí crític de les seues obres, Madrit: Llibreria de la vida d'Hernando i Cía.
- Batres Jáuregui (1896). Lliterats guatemaltecs: Landívar i Irisarri, en un discurs preliminar sobre el desenvolvimiento de les ciències i les lletres en Guatemala, Guatemala: Tipografia Nacional.
- (2005).Harvard Business School Case.(9–805–146)
- (1774) Breu descripció de la noble ciutat de Santiago dels Cavallers de Guatemala i puntual notícia de la seua llamentable ruïna ocasionada d'un violent terremot el dia vintinou de juliol de 1773, Mixco, Guatemala: Oficina d'Antonio Sánchez Cubillas.
- (1812) Oració encomiástica oferida pel Rector i Claustre de la Real i Pontifícia Universitat de Guatemala al Excmo. Senyor don José de Aycinena i Carrillo, Guatemala: Real i Pontifícia Universitat de Sant Carlos de Guatemala.
- (1997) Història de l'Universitat de Sant Carlos de Guatemala, época republicana: (1821-1994, Guatemala: Universitària.
- Centre d'Estudis Urbans i Regionals (USAC)(1998).Bolletí de el CEUR-USAC.Guatemala:Consultat el 20 d'agost de 2010.
- Cerigua. «Distinguit docent de la USAC assessinat en 1981 serà reconegut». Archivat des d'el original, el 5 de febrer de 2015.
- (2004) Rafael Heliodoro Valle, humaniste d'Amèrica, Mèxic, D.F.: Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, Institut d'Investigacions Bibliogràfiques.
- Comissió per a l'Esclariment Històric: Agudización(1999).Guatemala: memòria del silenci.Programa de Ciència i Drets Humans, Associació Americana de l'Alvanç de la Ciència.Consultat el 20 de setembre de 2014.
- Comissió per a l'Esclariment Històric (1999). Memòria del Silencie, Guatemala: Oficina de Servicis per a Proyectes de les Nacions Unides. ISBN 99922-54-06-8.
- Comissió per a l'Esclariment Històric: Vol.11(1999).Guatemala: memòria del silenci.Programa de Ciència i Drets Humans, Associació Americana de l'Alvanç de la Ciència.Consultat el 20 de setembre de 2014.
- Talle internacional de L'Haya(1955).I.C.J. reports.
- (2002).Cort de Constitucionalitat.Guatemala:
- El Guatemaltec(1929).L'Guatemalteco, diari oficial de la República de Guatemala.Guatemala:
- L'Guatemalteco(22 de març de 1907).L'Guatemalteco, Diari Oficial de la República de Guatemala, en la América Central.Guatemala:
- L'GuatemaltecoL'Guatemalteco, Diari Oficial de la República de Guatemala, en la América Central.Guatemala:
- L'Guatemalteco(15 de maig de 1918).L'Guatemalteco, Diari Oficial de la República de Guatemala, en la América Central.Guatemala:
- L'ImparcialL'Imparcial.Guatemala:
- El País(1985).El País.Madrit, Espanya:
- Esquipulas en llínea. «Biografia de Mariano Rossell Arellano». Archivat des d'el original, el 20 de decembre de 2013. Consultat el 1 de setembre de 2014.
- Faculteu de Veterinària i ZootecniaFacultat de Veterinària i Zootecnia de l'Universitat de Sant Carlos.Guatemala:
- (2012).Bolletí AFEHC.(N.°54)Consultat el 1 de decembre de 2014.
- La Gasseta de Guatemala.Guatemala:VII(334)
- Gleijeses, Piero (1992). Shattered hope: the Guatemalan revolution and the United States, 1944-1954 (en anglés), Princeton University Press. ISBN 9780691025568.
- «anar-de-els-generals Tribunals de fur especial: La justícia que va anar dels generals». Consultat el 28 d'abril de 2013.
- (1930) El llibre de les efemérides: capítuls de l'història d'América Central, Sánchez i de Guise.
- «Arduous efforts for instituionality» (en en). Universitat Centroamericana, UCA. Archivat des d'el original, el 7 d'octubre de 2006.
- Juarros, Dumenge (1808). Compendio de l'Història de la Ciutat de Guatemala, Guatemala: Imprenta de Lluna.
- Immerman, Richard H. (1983). The CIA in Guatemala: The Foreign Policy of Intervention (en en), Austin: University of Texas Press. ISBN 9780292710832.
- Informe REHMI(s.f.).Fundació Acció Pro-Drets Humans.Consultat el 23 d'octubre de 2013.
- Luján Muñoz (1980). Semblança de José de Pineda Ibarra, Guatemala: José de Pineda Ibarra, Ministeri d'Educació.
- (1897).L'Ilustració Guatemalteca.Síguere, Guirola i Cía..Guatemala:
- (2009) Les Ciències Mèdiques en Guatemala, orige i evolució, 4.ª edició, Guatemala: Universitària, Universitat de Sant Carlos de Guatemala. ISBN 9789993967583.
- (2011).tesis doctoral en Història de l'Art.Universitat Nacional Autònoma de Mèxic.Mèxic, D.F.:Consultat el 10 de novembre de 2014.
- (1984).Colecció Texts Moderns.Escolar Piedrasanta.Guatemala:
- (1898) «La Filla de l'Alvançat; Memòries d'un Advocat (novela històrica)», Goubaud, E. (ed.). Obres completes de don José Milla, 3a edició, Guatemala: E.Goubaud i Cía..
- Ministeri de Cultura i Deports. «Biblioteca Nacional». Archivat des d'el original, el 27 de setembre de 2022. Consultat el 26 de juliol de 2014.
- Ministeri de Cultura i Deportes. «Biblioteca Nacional de Guatemala "Luis Cardoza i Aragó"». Archivat des d'el original, el 30 de juny de 2012. Consultat el 27 de juliol de 2014.
- «Política econòmica del govern de Peralta Azurdia». Archivat des d'el original, el 12 d'agost de 2014. Consultat el 12 d'agost de 2014.
- «Recordant el 14 de juliol de 1980». Archivat des d'el original, el 4 de juliol de 2010. Consultat el 30 de giner de 2015.
- Museu Militar. «Manuel Lisandro Barillas». Archivat des d'el original, el 11 de decembre de 2014. Consultat el 7 d'agost de 2014.
- El nostre Diari(13 de decembre de 1930).El nostre Diari.Guatemala:
- El nostre Diari(30 de decembre de 1930).El nostre Diari.Guatemala:
- ODHA(s.f.).Oficina de Drets Humans del Arzobispado.Guatemala:
- Paganini, Ricardo (1947). Història De la Real i Pontifícia Universitat de Sant Carlos de Guatemala, Guatemala, C.A.: Tipografia Nacional, pp. 49–197.
- Pavón Romero (2003). Universitaris en la Nova Espanya, Mèxic: CESU-UNAM.
- (2012).Hispania Sacra.LXIV(129)doi:10.3989/hs.2012.006.
- Pineda Mont, Leonardo (1867). Participació a Graduació de Bachillera en Ciències Naturals, Guatemala: Nacional i Pontifícia Universitat de Sant Carlos.
- «Victimization - the EXMIBAL Story» (en anglés). Archivat des d'el original, el 6 d'octubre de 2014. Consultat el 17 de setembre de 2014.
- Rodríguez Cabal (1976). Universitat de Guatemala: el seu orige, fundació, organisació, Guatemala: Universitària.
- Sagastume Gemmell, Marque Antonio (2007). Síntesis Històrica: Universitat de Sant Carlos, Guatemala: Universitària.
- (1896) El temps vell: recorts de la meua joventut, Guatemala: Tipografia Nacional.
- Sigle 21(9 de juliol de 2010).Sigle 21.Guatemala:Consultat el 13 d'octubre de 2010.
- (s.f.).acadèmia.edu.Universitat Nacional de Costa Rica.Costa Rica:
- (1977).Universitària.Guatemala:
- (2007) Enrique Gómez Carrillo, el croniste errante, Guatemala: Artermis i Edinter.
- «fer-els-professors-de-dret-per a-que-la-usac-perguera-prestigi/ ¿Qué va fer Dret per a que la USAC perguera prestigi?». Archivat des d'el fer-els-professors-de-dret-per a-que-la-usac-perguera-prestigi/ original, el 10 d'octubre de 2015. Consultat el 5 de febrer de 2015.
- Viage a Guatemala. «on-guatemala-conta-el seu-passat Museu Nacional d'Història: a on Guatemala conta el seu passat». Archivat des d'el on-guatemala-conta-la seua-passat original, el 23 de giner de 2015. Consultat el 30 de juny de 2014.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Universidad de San Carlos de Guatemala» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
- Pàgines en erros en seqüencies d'órdens
- Pàgines en enllaços a archius trencats
- Educació en la Ciutat de Guatemala
- Guerra civil de Guatemala
- Història de Guatemala
- Patronazgo de Sant Carlos Borromeo
- Revolució d'Octubre de 1944 en Guatemala
- Semana Tràgica de 1920 en Guatemala
- Universitats de Guatemala
- Universitat de Sant Carlos de Guatemala
- Institucions educatives establides en 1676
- Nova Espanya en 1676
- Patrimoni de l'Humanitat