Anar al contingut

Trasllat d'obres del Museu del Prat durant la Guerra Civil

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Vista de la Galeria Central en 2005. Durant la guerra les seues parets varen quedar buides i les escultures i taules de pedres dures cobertes per sacs terreros.
Les Torres de Serrans de Valéncia, a on varen residir algunes obres de la pinacoteca.

El trasllat d'obres del Museu del Prat va ser un episodi de l'història del Museu del Prat consistent en l'evacuació d'una important remesa d'obres artístiques de la pinacoteca madrilenya durant la guerra civil espanyola i en el marc de la defensa de la ciutat per decisió del govern republicà, que va confiar la seua eixecució a la Junta d'Expropiació i Protecció del Patrimoni Artístic.[1]

El trasllat de les casi 2000 obres va començar en l'autumne de 1936 i va tindre com a destí la ciutat de Valéncia, encara que posteriorment una part de les obres varen continuar viage a Catalunya, fins que varen finalisar en la sèu de la Societat de Nacions en Ginebra (Suïssa).[2][3]

En total varen eixir unes 361 obres pertanyents al Museu del Prat, sent el restant del Museu d'Art Modern, el Monasteri de l'Escorial, el Palau Nacional, l'Acadèmia de Sant Fernando, obres de coleccionistes particulars (per eixemple La comtesa de Chinchón de Goya, llavors pertanyent als ducs de Sueca) i també peces procedents d'atres ciutats.[4] Finalment l'expedició va retornar a Madrit en setembre de l'any 1939, i les obres es varen reintegrar en la pinacoteca espanyola, sense que sofriren decadència algun.

Història

El Colp d'Estat en Espanya de juliol de 1936 en diverses àrees d'Espanya durant l'estiu de 1936, va fer que donara començ un conflicte armat que dividiria el territori en dos bandos confrontats. Les tropes rebels, més preparades i acondicionades per al combat, es trobaven acantonades en el protectorat de Marroc i pronte es varen fer forts en diverses ciutats importants del sur d'Espanya. Madrit en els primers instants es va decantar pel bando republicà, a on es va mantindre el govern llegal, i per això va ser des dels seus inicis un objectiu militar. En autumne de l'any 1936 les tropes rebels dirigides pel General Varela varen desplaçar les columnes a Madrit.[5] D'octubre a novembre d'eixe any el front va ser establint-se en les afores de la Casa de Camp. Les tropes rebels recolzades per l'aviació alemana i italiana varen realisar varis bombardejos sobre la població civil madrilenya, aixina com sobre diversos objectius militars supostament ubicats en barris populars madrilenys. La situació era tan greu que es va decidir salvaguardar les obres d'art de possibles destrucció.[6]


Un dels primers impulsors de la protecció del patrimoni va ser Ricardo de Orueta i Duarte, que va estar a càrrec de la Direcció de Belles arts. Es va intentar dur part del patrimoni a l'Exposició Internacional de Nova York de 1939, pero l'intent va quedar en el no res.[7] Finalment es va crear la Junta de Defensa del Tesor Artístic Nacional i es va decidir traslladar la major part de l'obra pictòrica a les zones d'alce que per aquella época es trobaven alluntades de l'intens bombardeig.

Antecedents

Al front de la Direcció general de Belles arts va estar el historiador de l'art Ricardo de Orueta. Durant la denominada marcha sobre Madrit,[5] les tropes rebels varen fer batalla en Toledo, a on es va detindre el sitie a l'Alcázar. En la ciutat de Toledo, anteriorment a este succés, es va procedir ya des dels primers instants de l'estiu del 1936 a la defensa dels monuments i obres d'art de la ciutat; es va crear el Comité de Defensa de Monuments Artístics del Front Popular de Toledo. Des de la seua constitució les accions del Comité es varen vore reflectides en els diaris de sessions. L'assalt a la ciutat de Toledo va cessar en eixa activitat i pronte es va protegir el patrimoni en eixa ciutat.[8] Despuix de la batalla de Toledo, les tropes del General Varela es dirigixen a Madrit. La situació anímica de la població feya supondre un fort combat,[9] situació que es va confirmar en la denominada batalla de la Ciutat Universitària, en Moncloa. La situació alarmava a molts conservadors i artistes; es temia que hi haguera situacions incontrolades en les grans ciutats.

Creació de la Junta d'Expropiació i Protecció del Patrimoni Artístic

Camió Mercedes-Benz, representant un vehícul de la Junta del Tesor Artístic, estacionat front al Museu durant l'exposició commemorativa.

En l'objecte de controlar el patrimoni i paliar els efectes de la crema incontrolada de temples i l'expropiació d'edificis religiosos i palaus particulars per partits i organismes afins durant els primers instants de la guerra, es va crear el 23 de juliol de 1936 (Gasseta de Madrit del 25 de juliol) una Junta de moment innominada i sense assignació econòmica que, en relació en el director general de Belles arts, formaven sèt vocals, membres de l'Aliança d'Intelectuals Antifascista a l'impuls dels quals es creava. Un segon decret, datat l'1 d'agost, donava al recent creat organisme el nom de Junta d'Expropiació i Protecció del Patrimoni Artístic, ara ya en una assignació econòmica, i fixava entre les seues funcions la de procedir a la «expropiació o conservació en nom de l'Estat de totes les obres, mobles o immobles, de valor artístic, històric o bibliogràfic, que en raó de les anormals circumstàncies presents oferixquen, al seu juí, perill de ruïna, pèrdua o deterioració».[10][11] Tenia com a finalitat l'intervenció directa en palaus, museus, iglésies i atres edificis expropiats en l'objectiu de reconéixer, inventariar i traslladar a depòsits convenientment acondicionats per a la seua conservació.[12] El seu treball era obstaculisat, en moltes ocasions, per la càrrega emocional de les notícies que procedien del front de batalla, aixina com els bombardejos que caldeaban els ànims de la població. En molts casos les obres que es desijava rescatar pertanyien be a l'iglésia, be a coleccions privades. En ocasions el anticleralisme i la ràbia de la població dificultaven les llabors dels restauradores del patrimoni,[13] en contra de les posicions del govern llegal.

La Junta ho va deixar en mans de la Junta Central del Tesor Artístic que posseïa les seues pròpies Juntes Delegades en àmbit purament provincial. La seua estructura se centrava en els vocals, i la seua presidència va recaure en el pintor Timoteo Pérez Rubio fins al final de la lluita en l'any 1939. Es contava entre els seus membres a personal tècnic dels diferents museus de la península. Alguns d'ells com Ramón Stolz Viciano, Juliol Prieto Nespereira i l'arquitecte del Museu del Prat José Lli Vaamonde.[14] Tots ells varen ser els encarregats de coordinar la defensa del patrimoni en el bando republicà.

El Museu del Prat es va tancar preventivament el 30 d'agost de 1936 i la primera orde d'evacuació es va enviar al subdirector del Museu Sánchez Cantón el 5 de novembre de 1936 quan es va produir l'enfrontament en la ciutat, en lo que serà la batalla de la Ciutat Universitària que tècnicament durarà tres anys. Durant estos mesos d'intens combat en les rodalies de Moncloa, es varen produir forts bombardejos aéreus i artilleros que varen causar estralls en l'interior de la ciutat, alguns dels quals afecten al Museu del Prat, al Museu d'Art Modern i a l'Acadèmia de Sant Fernando. Esta situació va provocar que el govern republicà decidira evacuar el patrimoni artístic immediatament.

Planificació de l'evacuació

Diego Velázquez: Gaspar de Guzmán, comte-duc d'Olivares, a cavall, Museu del Prat. El quadro de Velázquez va aplegar a Valéncia sériament danyat com a conseqüència de l'improvisació i pèssims embalages en que es varen realisar els primers trasllats d'obres del museu en novembre de 1936 i del 7 a l'11 de decembre d'eixe any, fins que la Junta Delegada de Madrit es va fer càrrec de la seua protecció i evacuació.[15]

L'evacuació recau en la Junta de Defensa del Tesor Artístic Nacional i els seus principals responsables seran Josep Renau jove cartelista i publiciste nomenat director general de Belles arts en setembre de 1936, i l'arquitecte Vaamonde. Es realisen una série d'operacions prèvies com són: la selecció de les obres a evacuar, la realisació d'exàmens i elaboració de fiches i informes, la preparació de les obres i embalages de transport, la busca de camions en el front de batalla, l'entrega i colocació de les obres en depòsits provisionals i la seua instalació definitiva.[2]

Per a la selecció de les obres es realisava per la llimitació en l'embalage i transport existent en una ciutat sitiada. De cada obra es realisava un informe que contenia senyes com a autor de l'obra, títul, superfície, mides i este expedient es complimentava en un històric del viage que realisava, hora d'eixida, d'arribada i condicions atmosfèriques (medició d'higrómetros, termómetros). Algunes obres estaven en molt mal estat i els conservadors del propi museu es negaven al trasllat, en la majoria dels casos es considerava que el risc era major si estes obres permaneixien en Madrit durant el conflicte. Els debats de cada obra eren suficients com per a ser detallats en els informes: es parlava dels métodos de conservació, i dels modos de transportar les peces (la majoria es varen portar en bastidors, rebujant el seu transport en rulos).[2]

Els bastidors se subjectaven als camions i s'empaquetaven en paper continu i després s'aplicava una segona capa de paper impermeable. Per a evitar el moviment se subjectaven en llistons de fusta ignifugada i impermeabilizada. Les caixes s'entornellaven per a evitar els colps dels esmortidors. Tota caixa estava precintada i identificada. L'eixecució dels embalages se supervisava pels organisadors. La celeritat en la que es varen fer estes operacions i l'aprenentage va fer que poc a poc s'anara formant un equip especialisat d'operaris que treballaven en cadena.[2]

Trasllat a Valéncia

Despuix del cuidadós embalage de les obres es procedix al montage en els camions que es dirigiran a Valéncia. Es varen amprar camions militars (un recurs extremadament valiós en el Madrit de l'época) acondicionats en extintors i mides contraincendios. La majoria varen tindre que ser acondicionats en soports de ferro capaços d'incloure els embalages de les obres. En la primera expedició es va poder vore que els embalages d'alguns quadros no podien passar pels ponts, tal és el cas del pont d'Arganda. Açò va obligar als transportistes a traure els embalages i passar-los a l'atra vora a pols. En aplegar a Valéncia s'entregaven per mig d'acta a la Direcció general de Belles arts.



En Valéncia les obres varen ser depositades en les Torres de Serrans i en l'iglésia del Patriarca, abdós edificis es varen protegir en estructures especials contra els possibles bombardejos. Com un dels efectes destructius de les deflagració era la vibració d'aire produïda per les ones expansives en llocs tancats; en les zones habilitades per a depòsit d'obres d'art es varen obrir tubos d'eixida a l'exterior en l'objecte de permetre la lliure circulació d'aire. Les obres es varen colocar perpendicularment a les mampares per a que oferiren poca resistència a l'onada d'aire procedent de l'explosió, en l'interior de les caixes s'eliminaven els buits i es reblien en bromera. Tant Renau en la seua llabor de difusió popular, com Vaamonde en el seu estudi sobre l'efecte del nou armament i mides preses en els depòsits, varen elaborar el seu treball sense antecedents internacionals.

Trasllat al nort de Catalunya. Castell de Sant Fernando (Figueres)

Castell de Figueres, lloc de residència d'algunes obres.

Es traslladen les obres a lo llarc de les poblacions de Peralada, Darnius i finalment apleguen a les mines de talc fronterices de La Bajol en l'Alt Empordà (Girona) en lo que popularment es denomina la "Mina de Negrín" (denominada també Canta de la Vajol).[16] Queden enterrades a 250 metros de profunditat en les mines propietat dels germans Giralt Canta i incutada pel Govern de la República en 1937. Algunes de les obres es varen guardar prèviament en el Castell de Peralada i en el Fortalea de Figueres.[17] La Mina es convertix en una fortalea aïllada en les seues portes blindades, generadors d'electricitat pròpies, despachos, habitacions i demés dependències capaces de permetre la vida en el seu interior. La Mina estava a càrrec directe del Ministeri de Facenda d'Enrique Ramos. El president de la República, Azaña, preocupat per l'estat de les obres de la pinacoteca, en conversació telefònica en Negrín aplega a mencionar:

El Museu del Prat és més important per a Espanya que la República i la Monarquia Juntes ... Calcule vosté que seria si els quadros desaparegueren o s'averiaren greument una gran vergonya. Tindria vosté que pegar-se un tir.

L'acort del Govern de la República en la Societat de Nacions para la salvaguarda del patrimoni es firma el 3 de febrer de 1939 en el castell de Sant Ferran de Figueres.[18] Este acort firmat per Juliol Álvarez del Vayo (responsable del trasllat) i J. Jaugard té nou punts:

  1. El transport s'efectuarà per camions de matrícula francesa. Sent responsabilitat del govern espanyol de la república posar els mijos necessaris el transport fins a la frontera francesa.
  2. Els camions transportaran els quadros i obres d'art a Ginebra, i seran confiats al Secretari General de la Societat de Nacions que ha concedit ser el seu depositario.
  3. El transport de la frontera franc-espanyola a la frontera franc-suïssa corre a càrrec del Comité Internacional recent constituït i que és presidit pel Patronat de Museus Nacionals francesos, de la National Gallery i de la Tate Gallery de Londres, del Museu Metropolità d'Art, aixina com de museus belgues, holandesos i suïssos.
  1. Totes les despeses del transport correran a càrrec del Comité Internacional.
  2. Els camions que partiran des de la frontera hispà-francesa estaran vigilats per un delegat del govern espanyol i per un delegat del Comité Internacional. Vigilats per destacaments francesos de la gendarmería i guàrdia-mòvil. Tres tècnics del Museu del Prat i una secretària acompanyaran al delegat del governe espanyol.
  3. A causa dels mijos amprats en el transport i seguritat dels quadros i dels objectes d'art des de la frontera hispà-francesa fins a Ginebra. El govern espanyol renunciarà a tota reclamació en contra del Comité Internacional o a qualsevol atra persona o entitat en el cas d'accident o pèrdua, negant el seu dret a reclamació a empreses asseguradores.
  4. A l'arribada a Ginebra de l'expedició les caixes seran obertes i es realisarà un inventari redactat i firmat pel delegat del govern espanyol i pel delegat del Comité Internacional.
  5. El rebut de les obres i objectes d'art es depositarà davant el secretari general de la Societat de Nacions.
  6. El rebut inclourà com a anex el compromís de retornar a Espanya la totalitat de les obres confiades a la Societat de les Nacions.

Durant els dies de la firma la Legió Còndor alemana bombardeja la ciutat de Figueres. A pocs quilómetros de la mina. El 12 de març de 1939 es trasllada les obres del museu des de Perpinyà a Ginebra en un tren especial que recorre part de França.

Final de la Guerra Civil

A penes tres semanes despuix del fi de la Guerra Civil en Madrit, el muralista Josep Maria Sert reclama als alts mandataris de la Societat de Nacions que es reintegre a l'Estat Espanyol el patrimoni del Museu del Prat. Despuix d'una exposició de les obres en Ginebra, que obté un formidable èxit de públic (400.000 visites), l'expedició retorna a Madrit en setembre de l'any 1939.[17]

Baix l'amenaça d'una nova guerra mundial que estava en ciernes, es reclama des d'Espanya un inventari al Secretari General de la Societat de Nacions que continga les obres ans que estes entren en el Museu. Un tren que ix de Ginebra la nit del 6 de setembre de 1939 i conté en els seus cellers les obres del Museu del Prat, recorre territori francés en les llums apagades en l'objecte d'evitar els bombardejos alemans. Les obres apleguen finalment en octubre de l'any 1939 despuix d'un periple de casi tres anys fora del Museu del Prat.[3] Es va fer càrrec de la seua reincorporació el Servici de Defensa del Patrimoni Artístic Nacional, organisme creat en el bando sublevat el 22 d'abril de 1938. Este organisme en el temps es convertirà en l'Institut del Patrimoni Històric Espanyol.

El trasllat reflectit en la lliteratura i el cine

Teatre - Rafael Alberti - Nit de guerra en el Museu del Prat

L'acte de traure les obres d'art d'un museu per un conflicte bèlic ha proporcionat al món de l'art una oportunitat d'expressió popular. D'esta forma el poeta Rafael Alberti crea una chicoteta obra de teatre (el llibret no passa de les 78 pàgines) a on recrea el periple del patrimoni.[19] L'obra titulada: Nit de guerra en el Museu del Prat va ser escrita en els anys cinquanta, sent l'estrena mundial en el Teatre Belli de Roma, el 2 de març de 1973.

Documentals - Alberto Porlán - Les caixes espanyoles

El succés ha segut relatat en l'any 2004 pel director de cine Alberto Porlán en una película documental titulada Les caixes espanyoles, aixina com anteriorment en 2003 el documental Salvem el Prat.[20][21]

Referències

  1. ↑ Judith Llaura Lázaro, (2009), El Museu del Prat en temps de guerra, Art protegit: memòria de la Junta del Tesor Artístic durant la Guerra Civil: [exposició] / coord. per Isabel Argerich Fernández, Judith Llaura Lázaro, 2009, ISBN 978-84-8181-387-6, págs. 147-164
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Ana María Macarrón Miguel, Ángel Macarrón Serrano, Maurici Macarrón Larrumbe, (2009), Embalage i transport de les obres d'art durant la Guerra Civil espanyola, Art protegit: memòria de la Junta del Tesor Artístic durant la Guerra Civil: [exposició] / coord. per Isabel Argerich Fernández, Judith Llaura Lázaro, 2009, ISBN 978-84-8181-387-6, págs. 187-200
  3. ↑ 3,0 3,1 Arturo Colorat Castellary, Alfonso Arteseros, (2008), Èxodo i exili de l'art: l'odissea del Museu del Prat durant la Guerra Civil, Ed. Càtedra, Primera edició, ISBN 843762441X
  4. ↑ Rocío Bruquetas Galán, (1997) Conservació Preventiva de Pintura en Espanya (1936-1939), Cursos sobre el Patrimoni Històric, Actes dels VIII Cursos, Volum II, págs. 173-178
  5. ↑ 5,0 5,1 Martínez Bande (1968). Llibreria Editorial Sant Martín (ed.). La marcha sobre Madrit, 1ª edició, Madrit.
  6. ↑ Hugh Thomas, (1979), La guerra civil espanyola. Barcelona, Grijalbo, vol. I, p. 418.
  7. ↑ Murga Castro, (2010), El Pabelló espanyol de 1939: un proyecte frustrat per a l'Exposició Internacional de Nova York, Archiu Espanyol d'Art, Vol 83, No 331: 213-234
  8. ↑ RJ Cerro Malagón, (2002), El comité de defensa del patrimoni en Toledo durant la guerra civil, Archiu secret: revista cultural de Toledo
  9. ↑ Rojo Lluch (1967). Aixina va ser la defensa de Madrit: aportació a el història de la Guerra d'Espanya, 1936–1939, 1 edició, Mèxic: Edicions Era, pp. 55.
  10. ↑ Ana Isabel Álvarez Casat, (1998), Defensa i destrucció del Patrimoni històric espanyol durant la guerra civil espanyola en la prensa republicana, Bolletí de la ANABAD, Vol 1, giner-març, ISSN: 0210-4164
  11. ↑ José Álvarez Lopera, (2009), La Junta del Tesor Artístic de Madrit i la protecció del patrimoni en la Guerra Civil, Art protegit: memòria de la Junta del Tesor Artístic durant la Guerra Civil: [exposició] / coord. per Isabel Argerich Fernández, Judith Llaura Lázaro, 2009, ISBN 978-84-8181-387-6, págs. 27-62, pp. 30-31.
  12. ↑ Rebeca Saavedra Arias, (2011 ), La sorte del patrimoni artistico spagnolo durant la Guerra Civile (1936-1939) ideologia, politica i trascendenza del problema, Diacronie: Studi vaig donar Storia Contemporanea, ISSN 2038-0925, Nº. 7, (Eixemplar dedicat a: "Spagna anno zero" la guerra menja soluzione)
  13. ↑ Víctor de la Vega Almagro (2007), Tesor Artístic i Guerra Civil: El Cas de Conca, colecció Almud, Universitat Castella-la Mancha.
  14. ↑ José Lli Vaamonde, (1973), Salvament i protecció del tesor artístic Espanyol durant la guerra, 1936-1939, Madrit, Ed. de l'autor
  15. ↑ Art protegit, pp. 161 i 176.
  16. ↑ Albert Juanola, (1994), El "tresor d'en Negrin" i l'èxode d'or i d'art per la Vajol, Revista de Girona, nº 162
  17. ↑ 17,0 17,1 Arturo Colorat Castellary, (1991), El Museu del Prat i la Guerra Civil: Figueres-Ginebra, 1939, Primera edició, Museu del Prat, ISBN 8487317081
  18. ↑ Alicia Alted Vigil, (2009), Recuperació i protecció dels bens patrimonials en la zona insurgenteel Servici de Defensa del Patrimoni Artístic Nacional, Art protegit: memòria de la Junta del Tesor Artístic durant la Guerra Civil: [exposició] / coord. per Isabel Argerich Fernández, Judith Llaura Lázaro, ISBN 978-84-8181-387-6, págs. 97-124
  19. ↑ Rafael Alberti, (1956), Nit de guerra en el Museu del Prat: aiguafort, en un pròlec i un acte), Losange,
  20. ↑ Laura Manzanera, (2005), El documental històric: realitat o ficció?, revista de història cultural, Nº 8
  21. ↑ Les Caixes Espanyoles

Bibliografia

  • Isabel Argerich Fernández (coord.), Judith Llaura Lázaro (coord.) (2009). Ministeri de Cultura, Subdirecció General de Publicacions, Informació i Documentació (ed.). Art protegit memòria de la Junta del Tesor Artístic durant la Guerra Civil, Primera edició (en Espanyol). ISBN 978-84-8181-387-6. «Catàlec de l'exposició del Museu del Prat»
  • Rosa Bustamante Montoro (1996). E.T.S. Architecture (UPM) (ed.). La conservació del patrimoni cultural immoble durant conflictes armats: la guerra civil espanyola, (1936-1939), Primera edició (en Espanyol), Madrit. «Tesis Doctoral (Director Luis de Villanueva i Domínguez)»

Vore també


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Trasllat_d%27obres_del_Museu_del_Prat_durant_la_Guerra_Civil&oldid=1574135»