Rondellus
El rondellus és una tècnica de composició musical escrita per a tres veus que es va escomençar a practicar durant el XIII en Anglaterra, aixina com una forma musical composta seguint esta tècnica típica de l'Edat Mija.[1][2][3] La funció de l'us del rondellus, de la mateixa manera que ocorre en la polifonia en general, en la música sacra migeval és la d'emfatisar l'alegria d'una festivitat.[4]
Tècnica compositiva
El rondellus, entés com a tècnica de composició, té les seues raïls en l'efecte conegut com a intercanvi de veu o, més concretament, intercanvi de frase. Es deu donar un intercanvi de material melòdic entre vàries veus o parts seguint un patró temporal. Esta tècnica va ser aplicada en profusió en els conducti i motets anglesos de finals de el XIII i principis de el XIV, pero no ha segut utilisada per a una peça sancera.[1][3][5] Per eixemple:
A B C D I F C A B F D I B C A I F D
Les lletres en negreta representen que la música va en el text i les demés lletres són melismáticas.[5] Este procediment és una proyecció horisontal d'un esquema harmònic simple i s'articula per mig d'intervals de tercera, quinta i octava. Els compositors anglesos de el XIII varen aplicar de dos maneres diferents la tècnica d'intercanvi de veus a la textura musical en tres parts preferida per ells. La veu més greu, denominada tenor o pes, pot ser una veu independent construïda a partir de la repetició d'una frase, o be pot participar igualment en l'intercanvi de melodies en el restant de les veus.[1][2]
- Aplicant l'intercanvi solament a les dos veus superiors, que es recolzen sobre un tenor o pes repetitiu.
- Aplicant un intercanvi de veu triple, és dir, una melodia que consta no de dos, sino de tres elements prou concisos, tots els quals es combinen simultàneament.
L'utilisació del rondellus, aixina com ocorre en la polifonia, denota una intenció d'emfatisar l'alegria d'una festivitat en la música d'iglésia. En els eixemples més antics es prenien prestats texts d'himnes preexistentes, que normalment eren interpretats en vora plana, pero en una determinada data es cantaven aplicant la tècnica del rondellus. L'intercanvi de veus i el rondellus servia per a animar les caudas melismáticas del conductus. En algun cas, l'evidència sembla indicar que es va aplegar a aplicar poesia a alguns d'estos rondellus caudas. Varis conductus anglesos demostren que la tècnica del rondellus podia amprar-se tant en seccions textuals com en caudas. L'intercanvi de veus sobre pes i rondellus també es va aplicar en els tropos introductoris a la configuració polifònica dels verss i, especialment, a les parts solistes en les respostes dels aleluya.[4]
Història
Diversos autors de l'época mencionen estes innovacions musicals en les seues obres. Giraldus Cambrensis va donar el següent informe sobre la música de Gales en la seua Descriptio Kambriae (1194):[1]
Es creu que Giraldus està descrivint el rondellus per la provable procedència de les fonts angleses que per primera volta transmeten peces que exhibixen esta tècnica. Si be són cinc o més décades posteriors a esta obra, alguns d'ells semblen haver-se originat en localitats de 30 a 60 km a l'est de Gales. El rondellus i atres tècniques relacionades varen ser prominents en estes àrees des de les quals es varen estendre i semblen remontar-se a lo manco al canvi de sigle. Determinades peces com el cànon Sumer is icumen in i els seus presunts antecedents, aixina com un motet doble francés titulat Hare, hare, hye / Balaam goudalier / Balaam que es burla dels goudaliers o devoradores de bona cervesa anglesos i escocesos. Esta composició, datada en el segon quart de el XIII, és l'únic motet continental cantus firmus de l'época en el que les veus superiors establixen un intercanvi de veus, procediment que va ser possible gràcies a l'inusual selecció d'una seqüència en el tenor. Este motet constituïx un argument de pes per a supondre que la pràctica musical de la paròdia, abandonada pels compositors francesos com a resultat del seu decreixent interés en el conductus i el organum, era coneguda com a típica i tal volta una rarea anglesa cap a 1225.[1]
Despuix de 1300 es varen acceptar la dècima o la duodècima com a intervals contrapuntísticos màxims entre les veus externes de la polifonia. Esta expansió de les veus més allà de l'octava va fer que l'intercanvi de veus i en especial el rondellus es convertiren en pràctiques decadents. Els passages individuals d'intercanvi de veus varen ser cada volta més extensos i vàries obres mostren una hipertrofia característica de moltes espècies d'art en la seua etapa tardana. La màxima complexitat expansiva es va alcançar en dos llargues composicions Virgo Maria patrem parit / Virgo Maria flos divina i La teua civium primeres / La teua celestium primeres. En abdós peces la llògica indica que les segones mitats de les dos veus deuen sonar junt en la primera. Els rondellus continentals són relativament escassos. Involucraven les tres veus, el seu contrapunt no solia ser de gran complexitat en Intercanvi de veus.[1]
El teòric de la música Walter Odington menciona el rondellus en el seu tractat De speculatione musicae (1250–1320). Odington afirma que si totes les veus no canten totes les melodies per orde nos trobaríem davant un conductus en lloc d'un rondellus.[1][3][6]
Vore també
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 «Rondellus». Grove Music Online. doi:10.1093/gmo/9781561592630.article.23785. Consultat el 2023-08-01.
- ↑ 2,0 2,1 Randel, Don Michael (1999). The Harvard Concise Dictionary of Music and Musicians, Harvard University Press, pp. 572. ISBN 978-0-674-00084-1.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Hoppin, Richard H. (2000). La música migeval, Akal, pp. 361-362. ISBN 978-84-7600-683-2.
- ↑ 4,0 4,1 «Trencada and Rondellus in English Medieval Music».Proceedings of the Royal Musical Association.86
- 98–107.ISSN 0080-4452.
- ↑ 5,0 5,1 Caldwell, John (1991). The Oxford History of English Music: From the beginnings to c. 1715, Clarendon Press, pp. 47. ISBN 978-0-19-816129-5.
- ↑ Gleason, Harold; Becker, Warren (1981). Music in the Middle Ages and the Renaissance, Alfred Music Publishing, pp. 65. ISBN 978-0-88284-379-7.
Bibliografia
- Caldwell, John (1978). Medieval Music, Indiana University Press. ISBN 978-0-253-33731-3.
- Cattin, Giulio; Gall, F. Alberto (1984). Music of the Middle Ages, Vol. 1, Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-28489-9.
- Cattin, Giulio; Gall, F. Alberto (1985). Music of the Middle Ages, Vol. 2, Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-28483-7.
- Hoppin, Richard (2000). La música medieval, Akal. ISBN 978-84-7600-683-2.
- Reese, Gustave (1989). La música en l'Edat Mija, Aliança. ISBN 978-84-206-8543-4.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Rondellus» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.