Anar al contingut

Rimini

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Rímini () és una ciutat de la regió de Emília-Romanya ubicada en el nordest de Itàlia. Es troba front a la mar Adriático i és el principal i el més populós centre de la Ribera romañola, la segona ciutat per número d'habitants (despuix de Rávena) de tota la Romaña i la vigesimoctava ciutat més gran d'Itàlia. És una localitat d'estància estiuenca de fama internacional, s'expandix a lo llarc de 15 km per la costa de la mar Adriático en hotels, restaurants, bars, clubs nocturns i instalacions deportives. La seua plages, que conten en tota classe de servicis, estan entre les que conten en major número de visites d'Itàlia. El desenroll del turisme, iniciat en el 1843 en la fundació de la primera instalació en la plaja, es va afirmar definitivament en el sigle següent, perdent l'originària connotació aristocràtica i mundana i convertint-se en fenomen de masses.

Rímini no solament és un lloc d'estiueig de la ribera romañola, sino també una ciutat de nivell històric-cultural interessant (encara que si este aspecte normalment s'eclipsa sobre el més famós de capital de la vida nocturna i mundana). Colónia fundada de fet pels romans en el 268 a. C., durant tot el periodo de la seua dominació ha segut un centre de comunicació molt important entre el nort i el sur de la península itálica. Sobre el seu sol els emperadors romans varen erigir monuments com el Arco de Augusto, el puente de Tiberio i l'Amfiteatre; mentres que durant el Renacimiento, baix la familia Malatesta, la seua cort va ser una de les més animades de l'época, acollint artistes del calibre de Leon Battista Alberti, Piero della Francesca, Roberto Valturio, Matteo de’ Pasti i produint obres com el Templo Malatestiano.

En el sigle XIX ha segut una de les ciutats més actives en el front revolucionari, acollint molts dels moviments de revolució, mentres que durant la Segunda Guerra Mundial la ciutat va ser zona de durs enfrontaments i bombardejos, pero també lloc d'una orgullosa resistència partisana, que va fer que obtinguera una medalla d'or al valor civil.

Favorida per la posició geogràfica i pels equipaments receptius, es va afirmar com un dels majors centres en Recint Ferial d'Europa, lloc de manifestacions i conferències de molta importància.

Demografia

Evolució demogràfica
Any 1861 1871 1881 1901 1911 1921 1931 1936 1951 1961 1971 1981 1991 2001 2011
Població 27 996 29 732 32 096 36 487 41 948 47 026 57 030 58 622 69 873 92 912 118 419 127 813 127 960 128 656 139 601
Fuente ISTAT - elaboración gráfica de Wikipedia

Història

Antigüedad

L'àrea estava poblada abans de la conquista romana.

El centre de Rímini conserva testimonis del periodo romà i del Renacimiento. La colónia romana de Ariminus, va sorgir en el lloc en que la vía Flaminia s'unia en la vía Emilia.

En l'any 268 a. C. els romans varen fundar ací la ciutat de Ariminum, que va ser la primera colónia de derecho latino al nort dels Apeninos. Era un important port sobre el Adriático en un encreuament de camins, conectat en Roma des de 220 a. C. per la vía Flaminia, en Plasencia des de 187 a. C. per la vía Emilia i en Rávena per la vía Popilia. S'estima que a fins del sigle II a. C. contava en uns 10 000 habitants. Va obtindre la ciudadanía romana en l'any 90 d. C. Les investigacions arqueològiques donen testimoni d'una ciutat pròspera fins al sigle III d. C.[1]

Durant el imperio Ariminum va ser dotada en les edificacions característiques d'una ciutat romana:[2]

Invasions de ca. 254 - ca. 285

El limes de Germania Superior va caure en 254 i els bàrbars varen penetrar a l'interior de l'imperi. Els alamanes varen entrar en Itàlia en els anys 260 i 270, forçant a l'emperador Aureliano a ordenar amurallar les ciutats. Aureliano (270-275), Probo (276-282) i finalment Diocleciano (284-305) varen conseguir restablir les fronteres.[3]

Les muralles que es varen construir en Rímini incorporen blocs de mármol presos d'edificis monumentals. No protegixen tota l'àrea urbana, i aprofiten l'amfiteatre, que els seus arcos s'han cegat convertint-ho en una sòrt de fortalea.[2]

En temps de l'emperador arriano Constancio II (337-361), el sínodo de Rímini de l'any 359 va declarar al arrianismo com a religió d'estat.[4]

En el sigle IV són edificades per lo manco sèt iglésies, els únics edificis públics la construcció dels quals està atestada en esta época. En el sigle V es construïxen a lo manco atres quatre iglésies, incloent una catedral, ubicada junt a la muralla i llunt del fòrum.[2]

Antigüedad tardía

Els ostrogodos varen conquistar Rímini en 493, sitiant a Odoacro en Rávena i forçant-ho a capitular.

Guerra Gòtica (535-552)

L'exili i assessinat de la reina ostrogoda Amalasunta en 535 per órdens del rei Teodato va ser aprofitat per l'emperador Justiniano I com a excusa per a reconquistar Itàlia. Coneixem molt ben els acontenyiments gràcies a l'obra Història de les guerres de Procopio de Cesarea. Les tropes imperials a les órdens de Belisario desembarquen en el sur de la península en juliol de 536. Durant la guerra Rímini va ser presa en múltiples ocasions.

Arco de Augusto

Periodo lombardo i bizantino (568-774)

Els lombardos varen invadir Itàlia en l'any 568 i pronte varen ocupar la major part del nort i el Apenino central entorn a Espoleto i Benevento. El Imperio bizantino va conservar el domini de Génova, Rávena, Rímini, Perugia, Roma, el Làciu, Nápoles i el sur de la península.[5]

Aixina, Rímini forma part del territori que els bizantino conseguixen conservar durant dos sigles, que inclou:[6]

  • la zona de Rávena, que en el temps començarà a ser cridat Romania, el país dels romans: l'actual Romaña;
  • una franja costera al sur, sobre el Adriático: la Pentápolis (les cinc ciutats de Rímini, Pésaro, Fano, Senigallia i Ancona).

A partir de l'any 591 Rímini és governada per un duc bizantí, que instala la seua sèu no en el fòrum clàssic sino prop de la catedral. Aixina que, en el siglo VII el nou centre de la ciutat està format per la catedral, el palau episcopal i el palau ducal, fortificat i recolzat sobre la muralla.[6]

Tal com ocorria en Roma per esta mateixa época, la distribució de la molt reduïda població es modifica, desdibuixant l'estructura de la ciutat clàssica: s'abandona el terç sur i surest de la ciutat amurallada, entre el fòrum i l'arc d'Augusto, mentres que en la vora esquerra del Marecchia es va urbanisant entorn a una abadia.[7]

En l'any 728 va ser presa, junt en moltes atres ciutats, pel rei lombardo Liutprando; pero va tornar a mans bizantines cap a l'any 735.

En el siglo XIV es va afirmar la senyoria dels Malatesta, el representant principal de la qual va ser Segismundo (siglo XV).

Monumentos

Templo Malatestiano
Puente de Tiberio
  • Arco de Augusto – És el més antic dels arcs de triumfo romans que queden; va ser erigit en honor de Augusto en el 27 a. C. en el punt a on es troben la vía Flaminia i la vía Emilia; la seua funció principal, ademés de servir com a porta urbica, era la de mantindre l'impressionant estàtua de bronze de l'emperador Augusto, retratat mentres dirigix un carruage en quatre cavalls, desafortunadament destruïda. Junt en el Pont de Tiberio és hui en dia un dels símbols de la ciutat, tant d'aparéixer en l'emblema de la ciutat.
  • Templo Malatestiano – Normalment cridat pels ciutadans “Duomo” va aplegar a ser en 1809 la catedral en el títul de Santa Colomba, és el principal lloc de cult catòlic de Rimini. És el resultat d'un compendio d'estils, pertanyents a époques diverses; la seua fundació es remonta a la segona mitat del siglo XIII, pero l'edifici, obra dels franciscanos, va ser reconstruït completament cap a mediats del XV per voluntat de Segismundo Malatesta, que va encarregar les obres de la part interior a l'arquitecte gòtic Matteo de´Pasti i el proyecte de les estructures exteriors a Leon Battista Alberti, un dels majors arquitectes de la Renaixença. Les obres, interrompudes en 1460, varen ser continuades pels franciscanos en époques successives, pero el paramento exterior va quedar inacabat.
  • El Puente de Tiberio es va escomençar a construir en l'any 14 d. C. baix mandat d'Augusto i es va terminar en l'any 21 d. C. baix mandat de Tiberio que li va donar el nom. Es va construir en piedra de Istria com l'Arc d'Augusto. El pont està format per cinc arcs de mig punt i des del partien dos calçades romanes, la Via Emilia que aplegava fins a Piacenza i la Via Popilia que conduïa fins a Rávena. Fins a hui forma part de la ret de carreteres de la ciutat i està obert al tràfic encara que gràcies a el “Progetto Tiberio” naixcut en 2014; en el 2017 es preveu la peatonalisació definitiva del Pont de Tiberio.
  • El Castell Sismondo es va escomençar a construir en 1437 terminant-se en 1446 per orde de Segismondo Pandolfo Malatesta, qui va donar nom al castell. Els baluarts i els fossos varen ser destruïts en l'any 1826 encara que l'interior seguix intacte. Es va utilisar com a presó fins a 1967 i es considera que l'edifici és l'obra mestra de l'arquitectura militar malatestiana. Hui en dia s'utilisa sobretot com a sala d'exhibicions.
  • La Domus del cirugià és una habitació romana de la segona mitat del II siglo, descoberta en 1989 a Rimini en la plaça “Luigi Ferrari”. En el seu interior s'han trobat una de les games més completes d'instruments quirúrgics d'edat romana, que hui en dia es conserven en el museu de la ciutat. Es pensa que el nom del mege fora Eutyches (Eutiche) gràcies a l'inscripció en la paret de el teu Taverna Mèdica “Eutyches Homo Bonus”, i que fora un mege militar en orige oriental.
  • L'Amfiteatre romà va ser construït durant el II siglo d. C. i utilisat sobretot per a espectàculs gladiadores. Hui en dia acull manifestacions i espectàculs culturals.

Gastronomía

La gastronomia de Rímini és simple, popular i conectada indisolublemente a les tradicions de la cultura llauradora i de la terra, en una influència peculiar deguda a la posició entre mar i tossal. El menjar es basa en l'us de farina, ous, formages, carn i llegums, ingredients clàssics de la cuina romañola, als quals cal afegir el peix blau, del com la mar Adriático està ple. El plat principal és tradicionalment la pasta, que es prepara en distintes maneres. Un dels plats locals més típic és sense dubte “la pasta sfoglia”: una mescla d'ous i farina, que es fa a mà, i de la qual es fan distints tipos de pastes com, per eixemple, la lasaña. Un atre plat típic és la piadina, un pa d'antiga tradició, fina i friable, obtinguda per una mescla de farina, aigua, sagí de porc i sal. Molt importants són els vins també, com el Sangiovese.

Transportes

Rímini està dotada del seu propi aeroport internacional que és el segon de la regió per número de passagers. Naixcut com a aeroport militar té una pista d'envolament/aterrisage molt llarga, per això a voltes s'utilisa com a escala secundària de l'aeroport de Bolonia, sobretot per a aéreus i aéreus càrrec molt grans que no podrien aterrisar en un atre lloc. Conecta la ciutat a molts aeroports importants europeus com Ámsterdam, Bruselas, Luxemburgo, Moscú, etc.

Segismundo Paldolfo Malatesta, el llop de Rímini

Personas relacionadas con Rímini

Són numeroses les persones célebres que varen nàixer i varen viure en Rímini, que varen destacar en els àmbits científic, artístic, cultural, lliterari, musical, polític i deportiu. Destaquen:

  • Marino (c.275-366) sant de l'Iglésia catòlica que va viure en Rímini despuix de la seua anada de l'illa croata de Rab.
  • Sant Gaudencio (280-360) bisbe de Rímini.
  • Antonio Paolucci (1939), historiador d'art, director dels Museos Vaticanos, ministre dels bens culturals i ambientals.
  • Mario Vicini cicliste internacional naixcut en el municipi de Martorano província Rimini 1913.
  • Samuele Bersani (1970) cantant.

També estan relacionats en la ciutat, Júlio César, que segons la tradició va enardir ací les seues tropes abans de la marcha sobre Roma, Giotto, Piero della Francesca, Alfredo Panzini i Giovanni Pascoli.

Referències

  1. ↑ DUTOUR, THIERRY (2003), La ciutat medieval. Orígens i triumfo de l'Europa urbana. — Paidós, Buenos Aires, 2005, pág. 85. ISBN 950-12-5043-1
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 DUTOUR, THIERRY (2003), pág. 85.
  3. ↑ DUTOUR, THIERRY (2003), págs. 82 i 85.
  4. ↑ MAIER, FRANZ GEORG (1968), Les transformacions del món mediterràneu. Sigles III-VIII. — Sigle XXI, Mèxic D.F., 1999, págs. 104-105. ISBN 968-23-0887-9
  5. ↑ DUTOUR, THIERRY (2003), pág. 43.
  6. ↑ 6,0 6,1 DUTOUR, THIERRY (2003), págs. 85-86.
  7. ↑ DUTOUR, THIERRY (2003), pág. 86.

Vore també

Rimini Football Club

Enllaços externs

Commons

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Rimini&oldid=1592354»