Raïm de Ohanes
El raïm de Ohanes (també denominada raïm de barco, raïm d'embarque o raïm d'Almeria) és una varietat de raïm de taula, el cultiu de la qual ha estat principalment estés en la província d'Almeria (Andalusia-Espanya), aplegant a ser una de les principals fonts econòmiques d'esta província.
La seua explotació industrial va començar a principis de el XIX i és a finals dels anys 1970 quan comença un progressiu decliu accentuat en les dos décades posteriors.
Esta varietat de raïm es caracterisa per formar arracades de gran tamany, tindre els grans cilíndrics, de color groc cera i les seues excepcionals qualitats de conservació.
Característiques principals
Les arracades tenen forma alada en dos muscles i raspón gros i de color vert. Els seus grans són cilíndrics i umbilicados (fondo de orza) en unes mides que estan entre els 1,2-1,8 cm d'esgambi i els 2-2,5 cm de llongitut. Estos tenen un color amaríllo cera i la seua hollejo (pell) en pruína no molt abundant. La polpa és carnosa, dura i crujiente i contenen normalment 3 pepites. La flor té càliç rudimentari i corola color vert clar i roig en l'unió dels 5 pétals, els quals està soldat en l'àpiç formant un capuchón o capotilla, que recobrix els òrguens de reproducció, entorpint la fecundació natural per lo que és necessària fer-la de forma artificial per mig d'una costosa operació denominada pels agricultors com «engalpe» (polinisació artificial).[1]
Història
Orige
Este raïm es va generar per l'hibridació natural d'atres variedas com el «raïm blanc Jaén» i el «raïm de Rágol» també denominada «raïm de penjar».
Este raïm, segons narra Simón de Roxas Clemente, en una obra publicada en 1807, que tracta sobre els cultius andalusos de llavors, es va cultivar per volta primera en la localitat almeriense d'Ohanes, estenent-se el seu cultiu a la localitat Rágol i posteriorment per tots els terrenys cultivables del vall del Andarax.[1]
Exportació
La seua exportació es va iniciar en 1835, el raïm era tansportada en barco dins de barrils de 22 kg. En un principi eren cases malaguenyes les que venien a embarrilar i embarcar el raïm, que posteriorment varen ser suplantades per atres locals i va desenrollar d'una important indústria artesanal de la barrilería en les localitats a on es cultivava.[1]
La seua exportació, cobra a partir de 1880 una presència hegemònica a nivell de mercats, en un important desenroll entre els anys 1906 i 1916. Un estudi de Francisco Roda Cassinello, parla d'una producció de 60.000 arrovas en 1835, sent 11 voltes superior en 1881 i en 1907 va aplegar a 2.491.273 barrils. Els principals mercats en eixos anys eren: Anglaterra, Alemània i Estats Units. A estos es varen sumar els països escandinaus com a principals consumidors: Noruega, Suècia, Finlàndia i Dinamarca. També Portugal, França, Canadà, Suïssa, Brasil, Argentina, Cuba, Argèlia, Mèxic, China, Itàlia, Bèlgica, Holanda, Veneçuela o Índia es varen unir a la demanda de la producció.[2]
Durant la Guerra Civil (1936-1939) es va produir un tancament dels mercats que va continuar durant gran part dels anys 1940 per la Segona Guerra Mundial (1939-1945).
És ya en els anys 1950 quan es produïx una notable recuperació de les exportacions de raïm, encara que no apleguen a alcançar les sifres dels primers anys de el XX. Els canals de comercialisació, comencen a ser controlats especialment per exportadors d'orige llevantí, que compren el producte a peu de parcela. També en estos anys es produïx un canvi important en la presentació del frut, en la progressiva substitució dels barrils de 22 kg per caixes de 10 kg i cal destacar l'increment constant del seu transport per carretera, el qual en els anys 1960 va aplegar a ser majoritari front al transport marítim.
Decliu
A finals dels anys 1970 va caure irremisiblement la cotisació nacional d'este producte. Les «golden grapes» a les que aludien les coloristes etiquetes en barrils i caixes que es varen introduir a nivell mundial, perdent-se els mercats internacionals davant les varietats italianes i israelitas, la producció de les quals era més primerenca. Des de llavors, les diferents administraccions han insistit que era necessària la reconversió del cultiu. Inicialment es pretenia que esta es fera substituint el cultiu del raïm de Ohanes per atres varietats de raïm, ya que lo que estava en crisis no era el cultiu de la parra sino esta varietat en particular. No obstant cap atra varietat de raïm va aplegar a tindre èxit.
Este decliu s'accentua en els anys 1980 i 1990 i les hectàrees en cultiu descendixen des de 6000 a menys de 2000 ha.
En la campanya 1987-1988 la Comunitat Econòmica Europea actual Unió Europea inicia un programa per a l'abandó definitiu de cultiu de vinya. Açò va supondre que se subvencionara l'arrancada de parrales, lo que va paliar el descalabro econòmic que suponia en el vall del Andarax l'abandó d'este cultiu, que ya es venia portant a terme sense subvenció econòmica. Este programa va durar fins a la campanya 1995-1996 i va supondre l'arrancada d'un gran número de parrales.
Vore també
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Uva de Ohanes» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.