Química organometálica
La química organometálica s'encarrega de l'estudi, la síntesis i la reactivitat dels composts organometálicos, aquells composts químics que posseïxen a lo manco un enllaç entre un àtom de carbono d'un lligant orgànic i un àtom metàlic. En este context, el terme metal es pot definir utilisant una escala d'electronegatividad, assignant la paraula metal a aquell element que presenta un caràcter menys electronegativo que el carbono. Des d'este punt de vista, es designen com a metals a elements coneguts com a metaloides, tal com el silici.[1]
Pot considerar-se una part de la química diferenciada de la química orgànica (en la que el carbono s'unix de modo covalente a àtoms de no-metal com hidrogen, oxigen, nitrogen, fòsfor, sofre o halógenos) i també distinta de la química inorgànica.
La química organometálica és una disciplina que engloba a atres subdisciplinas de la química, com: química orgànica, química inorgànica, fisicoquímica, electroquímica. Esta transdisciplina de la química organometálica fa que posseïxca una aplicabilidad tecnològica en variades indústries químiques. Per mencionar solament uns casos: hidrogenació catalítica d'olefinas utilisant sistemes homogéneus, a menor pressió i temperatura, polimerisació d'etileno i propileno que generen polímer plàstics en major grau de tacticidad, etc.
Història
El seu començ pot establir-se a mitan de el XIX en la síntesis del dietilzinc per part d'Edward Frankland en 1849, mesclant yodur d'etil en zinc.[2]
El seu verdader envolament té lloc a partir de 1900 en el desenroll dels reactius de Grignard, halurs de organomagnesio.
En 1909, Pope i Peachey varen preparar el yodur de trimetilplatino, primer llogue d'un metal de transició.
En 1910 es va comercialisar el primer medicament organometálico, el salvarsan, per a tractar als malalts de sífilis.
En la segona mitat de el XX es varen posar a punt molts processos industrials a on es varen aplicar els coneiximents sobre estos composts, com la catálisis de Ziegler-Natta per a fabricació del polietileno, un plàstic de gran interés.
Conceptes i tècniques
Com en atres àmbits de la química, el reconte d'electrons és útil per a organisar la química organometálica. Generalment estos composts no complixen la regla de l'octet, sino que complixen la regla dels 18 electrons, molt útil per a predir les estabilitat de carbonilos metàlics i atres composts relacionats. L'enllaç químic i la reactivitat dels composts organometálicos es discutix a sovint des de la perspectiva del principi isolobal o de isolobularidad.
El RMN i l'espectroscòpia infrarroja són les tècniques més comunes usades per a determinar l'estructura d'estos composts organometálicos. Les propietats dinàmiques dels composts organometálicos a sovint es proven programant els experiments a temperatura variable en RMN i en experiments de cinètica química.
Referències
- ↑ Curs d'iniciació a la Química Organometálica. Gabino A. Carriedo Ule, Daniel Miguel Sant Josep, Daniel Miguel Sant Josep. Servici de Publicacions de l'Universitat d'Oviedo, 1995. ISBN 8474688736 Pág. 11
- ↑ Química organometálica dels metals de transició. Robert H. Crabtree. Editorial de la Universitat Jaume I, 1997. ISBN 8480211342 Pág. 73
- Este artícul conté una traducció derivada de «Química organometálica» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.