Psicologia del color
.JPG){kind=link}
La psicologia del color és un camp d'estudi que està dirigit a analisar l'efecte del color en les percepcions de la conducta humana. Des del punt de vista estrictament mèdic, encara és una ciència "inmadura" en la corrent principal de la psicologia contemporànea, tenint en conte que moltes tècniques adscrites a este camp poden categorizarse dins de l'àmbit de la pseudociencia.
No obstant, en un sentit més ampli, l'estudi de la percepció dels colors constituïx una consideració habitual en disciplines com el disseny, l'arquitectura, la moda, la señalética, la publicitat i l'art.
Orígens
[editar | editar còdic]La psicologia del color va tindre incidència en la psicologia humana des de temps remots, circumstància que s'expressava i sintetisava simbòlicament. Entre molts eixemples, en l'antiga China els punts cardinals eren representats pels colors blau, roig, blanc i negre,[1] reservant el groc per al centre (per tant, el groc va ser tradicionalment el color de l'imperi chinenc).
D'igual forma, els mayas d'Amèrica central relacionaven Este, Sur, Oest i Nort en els colors roig, groc, negre i blanc respectivament. En Europa els alquimistes relacionaven els colors en característiques dels materials que utilisaven, per eixemple, el roig per al sofre, el blanc per al mercuri i el vert per a àcit o dissolvents.
Precursors
[editar | editar còdic]Un dels primers que va analisar les propietats del color va ser Aristóteles, qui va descriure els "colors bàsics" relacionats en la terra, l'aigua, el cel i el fòc (els quatre elements de la naturalea).
Plinio el Vell també aborda el tema del color en el penúltim dels últims tres llibres, més concretament en el llibre 35 de l'Història Naturalis. Ells constituïxen un conjunt, l'interés principal del qual radica que poden considerar-se el tractat de història de l'art més antic que ha aplegat fins a nosatres.
En el XIII, sir Roger Bacon va registrar les seues observacions sobre els colors d'un prisma travessat per la llum, atribuint el fenomen a propietats de la matèria.
En posterioritat a est, entre els sigles XIV i XV, Cennino Cennini escriu el que seria el més famosos tractat de tècniques artístiques en les que fa cuidadoses observacions sobre els colors.
Més vesprada Leonardo dona Vinci va classificar com a colors bàsics al groc, vert, blau i roig d'acort a aquelles categories d'Aristóteles, agregant al color blanc com a receptor de tots els demés colors i el negre -l'obscuritat- com la seua absència.
Recent al començament de el XVIII, Isaac Newton plantejaria els fonaments de la teoria lumínica del color, base del desenroll científic posterior.
Bases de la psicologia del color
[editar | editar còdic]El precursor de la psicologia del color va ser el poeta i científic alemà Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832), que en la seua tractat Teoria del color,[2] es va opondre a la visió merament física de Newton, proponent que el color en realitat depén també de la nostra percepció, en la que es troba involucrat el cervell i els mecanismes del sentit de la vista. D'acort en la teoria de Goethe, lo que veem d'un objecte no depén solament de la matèria; tampoc de la llum d'acort a Newton, sino que involucra també a una tercera condició que és la nostra percepció de l'objecte. D'ací en més, el problema principal va passar a ser la subjetividad implícita d'este concepte nou.
No obstant, tal subjetivitat no radica en els postulats de Goethe, sino en la mateixa base física del concepte de color, que és la nostra percepció subjectiva de les distintes freqüències d'ona de la llum, dins del espectre visible, incidint sobre la matèria.
Teoria del color de Goethe
[editar | editar còdic]Goethe va intentar deduir lleis de harmonia del color, incloent els aspectes fisiològics del tema, val dir, de quina forma nos afecten els colors, i —en general— el fenomen subjectiu de la visió. En este camp, va analisar per eixemple els efectes de les post-visió, i la seua conseqüència en el concepte de colors complementaris, deduint que la complementarietat és una sensació que com a tal, no s'origina en qüestions físiques relatives a l'incidència lumínica sobre un objecte, sino pel funcionament del nostre sistema visual.
Johann Eckermann referix una cita dels últims anys de Goethe mostrant l'importància que este li assignava a la qüestió:
- "De tot lo que he fet com a poeta, no obtinc vanitat alguna. He tingut com a contemporàneus bons poetes, han vixcut encara millors abans que yo i viuran uns atres despuix. Pero haver segut en el meu sigle l'únic que ha vist clar en esta ciència difícil dels colors, d'això em vanaglorio, i soc conscient de ser superior a molts sabio".[3]
Farbenleherer va anar àmpliament combatut i desacreditat per la comunitat científica de l'época, sobretot pel seu atac a l'òptica de Newton sobre la generació del color per mig de la refracció d'un raig de llum blanca incident sobre un prisma.[4] Des del punt de vista de la teoria òptica algunes de les observacions de Goethe han demostrat no estar tan errades, pero per molt temps va prevaldre el descrèdit sobre lo que es va vore com un off-topic[5] del famós poeta.
Segons Deane B. Judd[6] hi ha tres raons per a una llectura actual de la teoria del color de Goethe:
- Per la bellea i amplitut de les seues conjectura relacionant el color en la filosofia, que si be en molts casos representen només fantasies que deuen ser evaluades a la llum del coneiximent de el XIX, en uns atres duen al llector a prendre consciència de l'harmonia, de l'estètica i de l'importància i el significat de l'art.
- Com a guia per a l'estudi del fenomen cromàtic, ya que en Farbenleherer un mestre de la prosa descriu en claritat i abundància de detalls la producció del color per tots els mijos disponibles d'aquella época, incloent l'equipament necessari, cóm usar-ho i anticipant els resultats que s'obtindran. Goethe tenia passió per l'observació cuidadosa, característica possiblement inesperada en un director teatral i autor de ficció famós.
- Com a preparació per a una visió lliure de prejuïns en la busca de noves solucions a l'enigma del color. Qui lligga les explicacions de Goethe i les compare en la llògica del coneiximent actual sobre el tema, podrà convéncer-se de que a lo manco partix de les seues teories varen ser desacreditades massa pronte.
Ludwig Wittgenstein revisaria les teories de Goethe en les seues Observacions sobre els colors.
Una menció de la Enciclopèdia Britànicacita requerida permet possiblement redonejar el context del problema:
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Ubicació còsmica i color en China antiga: este=blau, sur=roig, oest= blanc, nort = negre.
- ↑ Goethe, J. W.; Zür Farbenlehre, 1810.
- ↑ Eckermann, Johann. Conversacions en Goethe, Oceà, ISBN 84-494-1710-4
- ↑ Sepper, Dennis L. Goethe vs. Newton: Polemics and the Project for a New Science of Color, Cambridge University Press, ISBN 0-521-34254-6
- ↑ Goethe ya tenia fama com a escritor en publicar Farbenleherer, i la seua prosa decorreguda i aliena a les complexitat del món científic va atraure l'atenció del públic llector
- ↑ Judd, Deane B. Ensaig sobre la Teoria del color de Goethe. (Traducció a l'anglés per Charles Lock Eastlake. John Murray, Londres, 1840) - Washington, D.C., 1969.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Heller, Eva (2008). Psicologia del Color, Barcelona: Gustavo Gilli SA.
- De la Clau, A. (2018). Som Arts Visuals I. Mèxic: Cromberger.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Psicología del color» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.