Pele (Ío)
Pele és un volcà actiu en la superfície de la lluna Ío de Júpiter, que es troba en el seu hemisferi posterior. Vàries naus espacials han observat en Pele una gran columna volcànica de 300 km d'altura, començant en la Voyager 1 en 1979, encara que esta no ha segut persistent.[1] El descobriment de la ploma de Pele el 8 de març de 1979 va confirmar l'existència de vulcanisme actiu en Ío.[2] El penacho està associat en un llac de lava en l'extrem nort de la montanya Danube Planum. Pele també es destaca per un gran anell roig persistent que rodeja el volcà com a resultat de la pluja sulfurosa de la columna volcànica.

Observacions
Voyager
Quan la Voyager 1 es va acostar al sistema de Júpiter en març de 1979, va adquirir numeroses imàgens del planeta i els seus quatre satèlits més grans, incloent Ío. Una de les característiques més distintives d'estes imàgens distants de Ío va ser un gran anell elíptic en forma de chafada en l'hemisferi posterior del satèlit (el costat que mira en direcció oposta a la direcció del moviment en un satèlit que gira sincrónicamente com Ío).[3] Durant la trobada en sí el 5 de març de 1979, la Voyager 1 va adquirir imàgens d'alta resolució de la regió en forma de chafada. En el centre de la regió obscura en forma de corbata de llaç en el mig de l'anell hi havia una depressió parcialment ompli de material obscur, de Error de Lua en Módulo:ConvertirAux en la llínea 469: attempt to perform arithmetic on local 'l' (a nil value). per Error de Lua en Módulo:ConvertirAux en la llínea 469: attempt to perform arithmetic on local 'l' (a nil value). de tamany.[4] Esta depressió, que després es va descobrir que era la font del volcà Pele, es troba en la base nort d'una montanya estriada que més tart es va denominar Danube Planum. En l'atra evidència dramàtica de l'activitat volcànica en la superfície de Ío d'esta trobada, els investigadors varen plantejar l'hipòtesis de que Pele era provablement una caldera.
El 8 de març de 1979, tres dies despuix de passar per Júpiter, la Voyager 1 va prendre imàgens de les llunes de Júpiter per a ajudar als controladors de la missió a determinar l'ubicació exacta de la nau espacial, un procés cridat navegació òptica. Mentres processava imàgens de Ío per a millorar la visibilitat de les estreles de fondo, l'ingeniera de navegació Lindo Morabito va trobar un núvol de 300 kilómetros (186.4 mi) d'altura a lo llarc de l'extremitat de la lluna.[2] Al principi, va sospitar que el núvol era una lluna darrere de Ío, pero cap cos del tamany adequat hauria estat en eixe lloc. Es va determinar que la característica era una columna volcànica de Error de Lua en Módulo:ConvertirAux en la llínea 469: attempt to perform arithmetic on local 'l' (a nil value). d'altura i Error de Lua en Módulo:ConvertirAux en la llínea 469: attempt to perform arithmetic on local 'l' (a nil value). d'ample, generat per vulcanisme actiu en Pele.[5] En base en el tamany de la columna observada en Pele, es va determinar que l'anell de material rojós (o obscur com semblava a les cambres de la Voyager, que eren insensibles a les llongituts d'ona roges) era un depòsit de material de la columna. Despuix d'este descobriment, es varen localisar atres sèt columnes en imàgens anteriors de Ío de la Voyager . L'emissió tèrmica de Pele detectada pel espectrómetro d'interferómetro infrarroig Voyager 1 (IRIS) va detectar un punt calent tèrmic en Pele, indicatiu de refredat de lava, lo que indica ademés que l'activitat volcànica en la superfície estava relacionada en les columnes observades per la Voyager 1.[6]
Quan la Voyager 2 va volar a través del sistema de Júpiter en juliol de 1979, la seua campanya d'imàgens es va modificar per a observar les plomes de Ío en acció i buscar canvis en la superfície. La ploma de Pele, denominada Ploma 1 en eixe moment, ya que va ser la primera de les columnes volcàniques de Ío en ser descoberta, no va ser vista per la Voyager 2 quatre mesos despuix. Les observacions de monitoreo de superfície varen revelar canvis en l'anell roig que rodeja a Pele.[7] Si be tenia forma de cor o de piteu durant la trobada de la Voyager 1, ara era més elíptica en la muesca en la partix sur del depòsit de la ploma ara plena, possiblement per canvis en la distribució de les fonts de la ploma dins de la patera de Pele.
Despuix de les trobades de la Voyager, l'Unió Astronòmica Internacional va nomenar oficialment al volcà en honor a la deesa hawaiana dels volcans, Pele, en 1979.[8]
Galileo i posteriors
Galileo va arribar al sistema joviano en 1995 i, de 1996 a 2001, monitoreó regularment l'activitat volcànica en Ío a través d'observacions de l'emissió tèrmica de Ío en llongituts d'ona de l'infrarroig propenc, obtenint imàgens de Ío mentres estava en l'ombra de Júpiter per a buscar punts calents tèrmics en llongituts d'ona visibles i infrarrojas propenques, i imàgens de Ío durant la major part de l'òrbita per a detectar canvis en l'apariència de material difuso i fluix de lava en la superfície.[9] L'emissió tèrmica de Pele es va detectar en casi totes les ocasions en que es varen obtindre imàgens de l'hemisferi posterior de Ío mentres la lluna estava a l'ombra de Júpiter.[4] Es va trobar que la ploma volcànica en Pele era intermitent o estava composta principalment de gas en explosions ocasionals de major contingut de pols. Galileo només ho va detectar dos voltes en decembre de 1996 i decembre de 2000.[1] En estes dos deteccions, l'altura de la ploma va variar de Error de Lua en Módulo:ConvertirAux en la llínea 469: attempt to perform arithmetic on local 'l' (a nil value). fins a Error de Lua en Módulo:ConvertirAux en la llínea 469: attempt to perform arithmetic on local 'l' (a nil value).. El penacho també va ser detectat pel telescopi espacial Hubble en octubre de 1999 mentres Galileo estava realisant un sobrevole de la lluna. Les observacions del Hubble varen permetre la detecció de sofre diatòmic (S2) per primera volta en Ío en la columna de Pele.[10] En les imàgens diürnes del volcà es varen observar canvis sotils en la forma i intensitat del gran depòsit de ploma d'anell roig que rodeja a Pele, i el canvi més notable es va observar en setembre de 1997 quan el material piroclástico obscur d'una erupció de Pillen Patera va cobrir una porció de depòsit de plomes de Pele.
Durant les trobades de Galileo en Ío entre octubre de 1999 i octubre de 2001, la nau espacial va observar a Pele en tres ocasions utilisant la seua cambra i espectrómetros infrarrojos mentres el volcà estava en el costat nocturn de Ío. Les cambres varen revelar una llínea curva de punts lluents a lo llarc del marge de la patera (un terme utilisat per a les depressió volcàniques en Ío, similar a les calderes). Dins de la banda obscura este-oest a lo llarc de la partix surest de la patera, es va observar una gran cantitat d'emissió tèrmica, en temperatures i distribució consistents en un gran llac de lava basàltica.[4]
L'emissió tèrmica en Pele també va ser vista en decembre de 2000 per la nau espacial Cassini-Huygens, en decembre de 2001 des del telescopi Keck en Hawái i per la nau espacial New Horizons en febrer de 2007.[4][11][12]
Característiques físiques
Llac de lava
Pele té un cràter volcànic, també conegut com patera, de Error de Lua en Módulo:ConvertirAux en la llínea 469: attempt to perform arithmetic on local 'l' (a nil value). per Error de Lua en Módulo:ConvertirAux en la llínea 469: attempt to perform arithmetic on local 'l' (a nil value). de tamany,[4] que es troba en la base de l'extrem nort de la montanya Danube Planum. La patera té varis nivells de pis, en una secció norest més alta i una secció més baixa que consistix en un graven de tendència este-oest.[13] L'activitat volcànica en Pele, com es veu en les imàgens preses per Galileo en octubre de 2001 mentres Pele estava en el costat nocturn de Ío, sembla estar llimitada a chicotets "punts calents" tèrmics a lo llarc dels màrgens de la patera i una font d'emissió tèrmica més intensa dins d'un àrea obscura en la porció surest del pis de patera. Esta distribució d'activitat, combinada en l'estabilitat de Pele com a punt d'accés en térmens de temperatura i potència emesa, sugerix que Pele és un llac de lava gran i actiu, una combinació d'estil d'erupció i intensitat d'activitat que no es veu en cap atra part de Ío. Els chicotets punts calents que es veuen en les senyes de Galileo representen àrees a on la corfa del llac de lava es trenca a lo llarc dels màrgens de la patera, lo que permet que la lava fresca quede exposta en la superfície. La partix surest de la patera, un àrea de terreny obscur en les imàgens de la Voyager 1, és la regió més activa del volcà Pele, en la regió més extensa de lava calenta en Pele. Es creu que esta àrea és un llac de lava que es bolca vigorosament, lo que sugerix una combinació d'un gran fluix massiu de lava al llac des d'un depòsit de magma baix de la superfície i una gran fracció de massa de volàtils dissolts com diòxit de sofre i sofre diatòmic. Donat la lluentor de Pele en les llongituts d'ona de l'infrarroig propenc, l'activitat en esta part del llac de lava també pot provocar que la lava brot.[14]
Les temperatures de lava medides utilisant l'espectre d'emissió del infrarroig propenc dels punts calents tèrmics observats en Pele són consistents en la lava basàltica de silicat en erupció en el llac de lava. Les medicions de les imàgens de Pele de Galileo i Cassini sugerixen temperatures màximes d'a lo manco 1250-1350 °C, mentres que l'espectrómetro de infrarroig propenc de Galileo va trobar temperatures màximes de 1250-1280 °C.[15] Si be la producció d'energia i la temperatura de Pele es varen mantindre constants en una escala de temps de mesos a anys durant gran part de les missions de Galileo, les medicions de la lluentor de Pele utilisant senyes de Cassini preses durant un eclipse de Ío per Júpiter varen trobar variacions considerables en l'escala de temps de minuts. Açò és consistent en les variacions en la distribució i el tamany de les fonts de lava en Pele durant eixe periodo de temps.[4]
Ploma
La ploma de Pele és la ploma arquetípica de tipo Pele: Error de Lua en Módulo:ConvertirAux en la llínea 469: attempt to perform arithmetic on local 'l' (a nil value). d'altura, produint un gran depòsit rojós que és concèntric al voltant del respirader de la font. La ploma es crea a partir de la desgasificació de sofre (S2) i diòxit de sofre (SO2) de la lava en erupció en el llac de lava de Pele.[13][14] La persistència de composts sulfurosos desgasificados en la ploma de Pele provablement es dega a un suministrament de magma estable i constant al seu llac de lava, que podria ser la cambra magmática més gran dels volcans de Ío.[16] Les imàgens de la columna preses per la Voyager 1 varen revelar una gran estructura sense una columna central com les columnes més menudes, tipo Prometeo, pero que en canvi tenen una estructura filamentosa.[17] Esta morfologia és consistent en una columna formada per gasos sulfurosos que varen brotar cap al cel des del llac de lava de Pele, que després es condensan en sòlits S2 i SO2 quan alcancen el dosel de choc a lo llarc de la vora exterior de la columna en forma de paraigües.[1] Estos materials condensados després es depositen en la superfície, formant un gran anell roig de forma ovalada al voltant del volcà de Pele. La forma ovalada dels depòsits, allargada aproximadament en la direcció nort-sur, pot ser el resultat d'una regió d'orige llineal este-oest, consistent en la forma i orientació del graven que forma la partix sur i més activa de la patera de Pele. L'activitat variable en diferents parts del llac de lava de Pele també pot resultar en els canvis en la lluentor i la forma del depòsit de la ploma a lo llarc del temps observats per vàries naus espacials.[18]
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 Geissler, P. E.; M. T. McMillan(2008).«Galileo observations of volcanic plumes on Io».Icarus.197(2): 505–18.doi:10.1016/j.icarus.2008.05.005.
- ↑ 2,0 2,1 Morabito, L. A.(1979).«Discovery of currently active extraterrestrial volcanism».Science.204(4396): 972.doi:10.1126/science.204.4396.972.
- ↑ Morrison, David.; Samz, Jane (1980). «The First Encounter», Voyager to Jupiter, National Aeronautics and Space Administration, pp. 74–102.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 Radebaugh, J.(2004).«Observations and temperatures of Io's Pele Patera from Cassini and Galileo spacecraft images».Icarus.169(1): 65–79.doi:10.1016/j.icarus.2003.10.019.
- ↑ Strom, R. G.(1979).«Volcanic eruption plumes on Io».Nature.280(5725): 733–736.doi:10.1038/280733a0.
- ↑ Hanel, R.(1979).«Infrared Observations of the Jovian System from Voyager 1».Science.204(4396): 972–76.doi:10.1126/science.204.4396.972-a.
- ↑ Smith, B. A.(1979).«The Galilean Satellites and Jupiter: Voyager 2 Imaging Science Results».Science.206(4421): 927–50.doi:10.1126/science.206.4421.927.
- ↑ "Pele". Gazetteer of Planetary Nomenclature. USGS Astrogeology Research Program.
- ↑ McEwen, A. S.(1998).«Active Volcanism on Io as Seen by Galileo SSI».Icarus.135(1): 181–219.doi:10.1006/icar.1998.5972.
- ↑ Spencer, J. R.(2000).«Discovery of Gaseous S2 in Io's Pele Plume».Science.288(5469): 1208–1210.doi:10.1126/science.288.5469.1208.
- ↑ Marchis, F.(2005).«Keck AO survey of Io global volcanic activity between 2 and 5μm».Icarus.176(1): 96–122.doi:10.1016/j.icarus.2004.12.014.
- ↑ Spencer, J. R.(2007).«Io Volcanism Seen by New Horizons: A Major Eruption of the Tvashtar Volcano».Science.318(5848): 240–43.doi:10.1126/science.1147621.
- ↑ 13,0 13,1 Davies, A. (2007). «The Lava Lake at Pele», Volcanism on Io: A Comparison with Earth, Cambridge University Press, pp. 178–191. ISBN 978-0-521-85003-2.
- ↑ 14,0 14,1 Battaglia, S.M.(2014).«Io's theothermal (sulfur) – Lithosphere cycle inferred from sulfur solubility modeling of Pele's magma supply».Icarus.235: 123–129.doi:10.1016/j.icarus.2014.03.019.
- ↑ Keszthelyi, L.(2007).«New estimates for Io eruption temperatures: Implications for the interior».Icarus.192(2): 491–502.doi:10.1016/j.icarus.2007.07.008.Consultat el 2019-07-02.
- ↑ Battaglia, Steven M.(March 2015).«Io: The role of sulfide droplet nucleation in Pele-type volcanism».46th Llunar and Planetary Science Conference.
- ↑ McEwen, A. S.; Soderblom, L. A.(1983).«Two classes of volcanic plume on Io».Icarus.55(2): 197–226.doi:10.1016/0019-1035(83)90075-1.
- ↑ Geissler, P.(2004).«Surface changes on Io during the Galileo mission».Icarus.169(1): 29–64.doi:10.1016/j.icarus.2003.09.024.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Pele (Ío)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.