Anar al contingut

Orogènia panafricana

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

La orogènia panafricana va ser una série d'importants events orogénicos neoproterozoicos relacionats en la formació dels supercontinentes Gondwana i Pannotia fa uns 600 millons d'anys.[1] Esta orogènia també es coneix com la Orogènia Pa-Gondwana o Saldania.[2] L'orogènia panafricana i l'orogènia de Grenville són els sistemes de orogénesis més grans coneguts en la Terra.[3] La suma de la corfa continental formada en l'orogènia panafricana i l'orogènia de Grenville fa que el Neoproterozoico siga el periodo de l'història de la Terra que ha produït la major part de la corfa continental.[3]

Història i terminologia

[editar | editar còdic]

El terme panafricano va ser falcat per Kennedy, 1964 per a referir-se a un event tectonotérmico ocorregut fa uns 500 millons d'anys, quan es va formar una série de cinturons mòvils en Àfrica entre cratones africans molt més antics. En eixe moment, es varen usar atres térmens per a events orogénicos similars en atres continents, és dir Brasiliano en Amèrica del Sur; Adelaideano en Austràlia; i Beardmore en l'Antàrtida.

Més vesprada, quan la tectónica de plaques es va generalisar, el terme panafricano es va estendre a tot el supercontinente Gondwana. Degut a que la formació de Gondwana va comprendre varis continents i es va estendre des del Neoproterozoico fins a principis del Paleozoico, Pa-African ya no podia considerar-se una orogènia única,[4] sino més be un cicle orogénico que incloïa l'obertura i el tancament de varis oceans grans i la colisions de varis blocs continentals. Ademés, els events panafricanos són contemporàneus en l'orogènia cadomiana en Europa i l'orogènia baikalia en Àsia, i la corfa d'estes àrees provablement formava part de Pannotia (és dir, Gondwana quan es va formar per primera volta) durant el Precámbrico.[5]

Els intents de correlacionar els cinturons panafricanos africans en els cinturons brasilers suramericans a l'atre costat de l'Atlàntic han segut problemàtics en molts casos.[6]

Cinturons panafricanos

[editar | editar còdic]
Archiu:Cratons West Gondwana and caps block 7 v2.png
Gondwana oriental en els cratones principals en marró i les orogènia panafricanas en grisa

Els cinturons orogénicos que comprenen el sistema panafricano inclouen:

  • L'escut àrap-nubio, que s'estén des d'Etiopia fins al sur d'Alce, està associat a l'obertura del Mar Rojo.[7]
  • El cinturó de Moçambic, que s'estén des de l'est de l'Antàrtida a través del est d'Àfrica fins a l'escut àrap-nubio, es va formar com una sutura entre plaques durant l'orogènia panafricana.[8] L'oceà de Moçambic va començar a tancar-se entre Madagascar i Índia i el cratón de Congo-Tanzània fa entre 700 i 580 millons d'anys, en un tancament entre 600 i 500 millons d'anys.[9]
  • El cinturó de Zambezi es ramifica del cinturó de Moçambic en el nort de Zimbabue i s'estén fins a Zàmbia.[10]
  • El cinturó de Damara està expost en Namíbia entre els cratones del Congo i Kalahari i continua cap al sur fins als cinturons costers de Gariep i Saldania i cap al nort fins al cinturó de Kaoko. És el resultat del tancament dels oceans Adamastor i Damara i inclou dos horisons associats en una severa glaciació cap a l'equador explicada per l'hipòtesis de la glaciació global.[11]
  • Lo més provable és que l'arc lufiliano siga una continuació del cinturó de Damara en Namíbia, al que es conecta en el nort de Botswana. És un ampli arc que aplega tan al nort com el sur de la República Democràtica del Congo i Zàmbia.[10]
  • Els cinturons de Gariep i de Saldania corren a lo llarc de la vora occidental i sur del cratón de Kalahari. Ademés, com a resultat del tancament de l'oceà Adamastor, els depòsits marins, els monts submarins i les ofiolitas que contenen es varen acumular en el marge de Kalahari al voltant de 540 Ma. Inclouen el granit en Siga Point, Ciutat de la Veta visitat per Charles Darwin en 1836.[12]
  • El cinturó de Kaoko es ramifica al noroest des del cinturó de Damara cap a Angola. També produït pel tancament de l'oceà Adamastor, este cinturó inclou una zona de cisalla coneguda com el lineamiento Purs de 733-550 Ma d'antiguetat en el sur d'Angola. Conté roques de zócalo fortament deformades de 2030-1450 Ma d'antiguetat, provablement derivades del cratón del Congo, mesclades en gneises granitoides del Arcaic tardà d'orige desconegut. No es coneixen arcs d'illes ni ofiolotes en el cinturó de Kaoko.[13]
  • El cinturó del Congo Occidental és el producte d'una ruptura de 999-912 Ma a lo llarc del marge occidental del cratón del Congo, seguida de la formació d'una conca d'antepaís en la que es va depositar el cinturó fa 900-570 Ma. En el cinturó occidental, les roques paleoproterozoicas i mesoproterozoicas alóctonas del zócalo anulen la seqüència de antepaís. Inclou depòsits glaciars similars als de l'arc lufiliano i es conjuga en el cinturó de Araçuaí en Brasil.[13]
  • El cinturó transahariano té una llongitut de 3 mil quilómetros de llarc, corrent al nort i a l'est del cratón d'Àfrica Occidental de més de 2000 Ma d'antiguetat que voreja els escuts Tuareg i nigerià. Consistix en un zócalo preneoproterozoico fortament deformat i roques oceàniques neoproterozoicas que contenen ofiolita, prismes d'acreció, roques metamòrfiques relacionades en l'arc i d'alta pressió que daten de 900-520 Ma.[14]
  • Els cinturons d'Àfrica Central entre els escuts del Congo i Nigèria consistixen en roques neoproterozoicas i granitoides deformats intercalados en falques de zócalo paleoproterozoico. La partix sur és producte d'una colisió continental durant la qual va ser espentada cap al cratón del Congo. Les parts central i nort són zones d'espente i cort correlacionadas en estructures similars en Brasil. Els cinturons en Àfrica Central continuen cap a l'est com el cinturó Oubanguide en el que formen la Zona de Cisalla d'Àfrica Central.[15]
  • El metacratón del Sahara entre les montanyes Ahaggar i el riu Nilo consistix en un zócalo arcaic-paleoproterozoico sobreimpreso per granitoides panafricanos.[14]
  • El cinturó de Rokelide pansa a lo llarc del marge occidental de l'arcaic escut de Man en el sur del cratón d'Àfrica Occidental. Es va deformar intensament durant l'orogènia panafricana en un pico alcançat al voltant de 560 Ma i pot ser un cinturó d'acreció.[16]


Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Glossary,.
  2. ↑ van Hinsbergen, 2011, p. 148
  3. ↑ 3,0 3,1 Gondwana Research.14(1–2)
    51–72.doi:10.1016/j.gr.2008.01.001.
  4. ↑ Meert, 2003
  5. ↑ Kröner y Stern, 2004, Introduction, p. 1
  6. ↑ Frimmel, Hartwig E. (2010). «Configuration of Pa-African Orogenic Belts in Southwestern Africa», Gaucher (ed.). Neoproterozoic-cambrian tectonics, global change and evolution: a focus on south western Gondwana, Elsevier, pp. 145–151.
  7. ↑ Kröner y Stern, 2004, pp. 2–4
  8. ↑ Cutten, 2002.
  9. ↑ Grantham, Maboko y Eglington, 2003, p. 417–418.
  10. ↑ 10,0 10,1 Kröner y Stern, 2004, p. 7
  11. ↑ Kröner y Stern, 2004, pp. 7–8
  12. ↑ Kröner y Stern, 2004, pp. 8–9
  13. ↑ 13,0 13,1 Kröner y Stern, 2004, p. 9
  14. ↑ 14,0 14,1 Kröner y Stern, 2004, pp. 9–10
  15. ↑ Kröner y Stern, 2004, p. 10
  16. ↑ Kröner y Stern, 2004, pp. 10–11
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Orogènia_panafricana&oldid=714336»