Mjölnir

En la mitologia nòrdica, Mjölnir (pronunciació IPA: /ˈmjœlnɪr/) (en nòrdic antic Mjǫllnir, en islandés Mjölnir, en danés i noruec Mjølner, en suec Mjölner) és el martell del deu Thor.

Mjölnir

Thor (1901) de Johannes Gehrts. S'aprecia el Mjölnir en la seua mà dreta.

Segons les fonts islandeses més tardanes, Mjölnir és descrit com una de les armes més temudes en la mitologia nòrdica. En elles es relata que és utilisat per a derrotar a tots els que desafien la supremacia dels Æsir. Encara que generalment és representat i descrit com un martell, a voltes li'l menciona com una mandarria, un astral o un garrot. Un dels mits més populars sobre el seu orige és relatat en el Skáldskaparmál, a on es menciona que els nanos Sindri i Brok lo forjarom i varen obsequiar a Thor com a part d'una aposta que els realisara Loki.

Etimologia

Ilustració d'un martell d'argent enchapado en or trobat en Bredsätra, Öland, Suècia.

Mjölnir significa 'demoledor', i fa referència a la capacitat de polvorisar del martell. Està relacionat en el verp islandés mölva ('esclafar') i mala ('moldre'). Paraules similars, totes provinents de la raïl protoindoeuropea melə es poden trobar en la majoria de les llengües europees: les paraules eslaves melvo ('demolir') i molotu (martell), la neerlandesa meel (moldre), la russa Молот (molot, 'martell'), la grega μύλος (mylos, 'molí'), les paraules llatines malleus ('martell') i llosa ('molí') i les angleses meal (moldre), mill ('molí') i mallet ('mall'). S'ha sugerit també que el nom, a banda de reflectir els fabulosos poders de Mjölnir, també podria aludir a la naturalea agricultora de Thor, ya que en els seus començos era una divinitat adorada per agricultors.

Una teoria alternativa sugerix que Mjölnir podria estar relacionat en la paraula russa молния (molniya) i la galesa mellt (abdós traduïdes com a 'raig'). Esta segona teoria es relaciona en l'idea de que Thor era el deu del tro, per lo que podria haver usat rajos com la seua arma.

Mit nòrdic

Diferents formes de Mjölnir utilisades pel paganisme nòrdic.

---

A = forma finesa (Ukonvasara)
B = forma sueca
C = forma islandesa

Mjölnir és l'arma més temible de l'atarassana dels deus i és usat per a eliminar a qualsevol que intente socavar la supremacia dels Æsir. És mencionat com un garrot, un astral i un martell. Mjölnir posseïa moltes característiques màgiques, com la de poder colpejar tan forta com Thor volguera, des d'un lleu toc fins a un terrible colp que destruiria montanyes. També es dia que el tro i el raig eren conseqüència del colp del martell i que el martell contava en la capacitat d'encollir-se lo suficient com per a ser guardat en un corfoll i després engrandir-se per a ser usat en combat.

Els deus nòrdics eren tan poderosos com les ferramentes i armes que posseïen. Mjölnir és un arquetip crucial per a la supervivència i perpetuació dels nòrdics i les seues costums. En el context mític, es pot concloure que sense Mjölnir, el habilitat de Thor de mantindre l'equilibri còsmic haguera estat constantment amenaçada pels jagants, la serp del món i els deus imprudents.

Mjölnir és en freqüència representat en un mànec curve. La runa Tiwaz, la qual es pensa que s'utilisava com un símbol del deu Tyr, també podria haver segut una forma de representar el martell de Thor.

A pesar de que Thor posseïa varis objectes màgics formidables, tals com el seu carro, el seu cinturó de poder i guants de ferro per a alçar a Mjölnir; és este últim el punt central de moltes de les seues aventures.

A voltes Mjölnir és utilisat com un arma arrojadiza, la qual, es dia, que sempre trobaria el camí de regrés a Thor, encara que generalment és usat com un martell de guerra normal. Possiblement existixca una relació entre el martell arrojadizo de Thor i les astrals arrojadizas, franciscas, utilisades pels francs.

Certs mits nòrdics fan referència als poders de Mjölnir per a enfortir la virilitat masculina i la fertilitat femenina.

Edda prosaica

Thor en el seu martell. Dibuix islandés de el XVIII.

La versió més popular del mit sobre la creació de Mjölnir, es troba en Skáldskaparmál en la Edda prosaica de Snorri Sturluson. En un dels relats, Loki talla els cabells de Sif, l'esposa de Thor. Este últim enfurit li fa prometre a Loki que els recuperaria. Per això Loki deu recórrer als nanos, cridats els fills de Ivaldi que eren uns famosos artesans. Estos creen objectes preciosos per als deus, com la llança de Odín, Gungnir i el barco de Frey, Skidbladnir. Després Loki aposta el seu cap contra Sindri (o Eitri) i el seu germà Brokk, a que mai serien capaços de crear objectes tan maravellosos com aquells fets pels fills de Ivaldi. Els dos germans accepten l'aposta i comencen a treballar. Sindri posa la pell d'un porc en la forja i li diu al seu germà Brokk, que no es detinga de bufar en la mancha fins que retorne. Una mosca, que en realitat era Loki disfrassat, mossega a Brokk en el braç pero ell contínua bufant. Després Sindri retira a Gullinbursti, el javalí de Frey en cerdes lluentes i posa or en la forja i reitera l'orde a Brokk. Loki retorna novament baix la forma d'una mosca i ho mossega en el coll, pero de nou res succeïx i Sindri retira a Draupnir, l'anell de Odín. Després Sindri coloca ferro en la forja i reitera a Brokk que no deixe de bufar en la mancha. Loki, de nou baix la forma d'una mosca ho mossega en la parpalla i comença a sagnar, pero Brokk no es deté. Quan Sindri retorna retira de la forja a Mjölnir, el mànec era una miqueta curt (s'usava en una sola mà) i no era perpendicular al cap. A pesar de que Sindri i Brokk varen guanyar l'aposta, Loki li les va ingeniar per a evitar pagar-la, arguyendo que devien tallar-li el coll i això no era part de l'aposta. Llavors Brokk va coser els llavis de Loki per a donar-li una lliçó.

El relat sobre quan Brokk entrega el martell a Thor i explica les seues bondats i el posterior juí que emeten els deus sobre el seu treball i les característiques de martell és relatat per Snorri Sturluson en la Edda prosaica.

XLIII. Després li va donar el martell a Thor, i va dir que podria colpejar tan fort com desijara a absolutament tot lo que es trobara front a ell, i el martell no fallaria; i si ho tirava a qualsevol cosa, mai fallaria, i mai volaria tan llunt com para no retornar a les seues mans; i si ho desijava podia dur-ho entre la seua roba ya que era menut; encara que açò era un defecte en el martell, el seu mànec era alguna cosa curt. Açò va ser lo que varen decidir: que el martell era el més preciós de tots els treballs i era la millor defensa contra els jagants del gebre.

Snorri Sturluson. Skáldskaparmál, Edda prosaica

Estela rúnica en Stenkvista en Södermanland, Suècia, que mostra el martell de Thor.

També es relata el duel entre el poderós jagant Hrungnir, el cap del qual i escut eren roques i la seua arma era una jagantesca pedra d'esmolar. En la lluita tira la pedra a Thor, qui arremet contra el jagant i en l'aire en el seu martell fa añicos la pedra i alcança al cràneu del jagant, qui es desploma mort.

En Gylfaginning es relaten vàries aventures dels viages de Thor i a on el seu martell va ser la seua única arma. En la primera menció que es fa del martell en esta obra, li'l descriu com una de les més precioses possessions de Thor i del temor que provocava entre els seus enemics. Es diu que era conegut pels jagants del gebre i que quan Thor alçava el seu martell els seus enemics sabien que no tenien més esperances; en ell havia martafallat molts cràneus de jagants. Un dels casos descrits és la mort del jagant que va construir, a pur de enganys per a obtindre a Freya, part de les muralles del Asgard. Quan el jagant es veu descobert recupera la seua apariència original i els deus criden a Thor qui acodix ràpidament en Mjölnir en alt. D'un únic i certer colp en el martell, Thor fa añicos el cràneu del jagant i ho envia baix Niflhel.

Un us del martell com a arma arrojadiza, és mencionat en l'aventura que mamprén Thor per a peixcar de la serp de Midgard, Jörmungandr. La serp mossega la carnada que havia preparat Thor en el cap d'un bou, el deu arreplega el cordel fins a tindre la serp junt al pot i es prepara per a assestar-li un colp, pero el jagant Hymir que li acompanyava, temerós pel verí que expulsava la serp talla el cordel. Thor al vore que la serp s'afona en les profunditats li tira el seu martell, si ben no la mata.

Un dels usos més peculiars que donava Thor al seu martell era com a element màgic regenerador i dador de vida. Thor sempre que necessitava alimentar-se matava i cuinava a les cabres que tiraven del seu carruage, després juntava els ossos i en Mjölnir regenerava la carn i els donava vida novament.

En el final de l'obra a on es relaten els fets del Ragnarök, després de la mort de Thor, els seus fills Móði i Magni heretaren el poderós martell.

Edda poètica

En el poema de la Edda poètica de Snorri titulat Þrymskviða que és potser la més còmica de les proves de Thor, es conta que el jagant Thrym va furtar el martell de Thor i després va demanar a la deesa Freyja com a intercanvi. Loki, el deu notable pels seus enganys, va conspirar en els atres Æsir per a recuperar a Mjölnir disfrassant a Thor com Freyja i presentant-li-ho com la «deesa» a Thrym. Est dona un convit en honor a la futura unió i cau ingenuament en la trampa. Incapaç de contindre la seua passió per la seua nova donzella de llarcs cabells rossos, Thrym s'acosta a la «nóvia» i coloca a Mjölnir en la seua falda, a lo que Thor pren el seu martell, s'arranca el seu disfràs i mata a Thrym i a tota la cort de jagantes.

Bibliografia

• Baker, Alan. The Viking. New Jersey: John Wiley & Sons, 2004.
• Bulfinch's Mythology. New York: Avenel, 1978.
• Campbell, Joseph. The Masks of God: Occidental Mythology. New York: Penguin, 1964.
• Davis, Kenneth. Don't Know Much About Mythology. New York: Harper Collins, 2005.
• DuBois, Thomas A. Nordic Religions in the Viking Age. Philadelphia: University of Pennsylvania Press, 1999.
• Hamilton, Edith. Mythology. Boston: Little Brown & Company, 1942.
• Munch, Peter Andreus. Norse Mythology: Legends of Gods and Heroes. trans. Sigurd Bernhard Hustvedt. New York: AMS Press, 1970.
• Orchard, Andy. Norse Myth and Legend. London: Cassell, 2002.
• Turville-Petre, E.O.G. Myth and Religion of the North: The Religion of Ancient Scandinavia. London: Weidenfeld and Nicolson, 1964.