Mirandés (asturleonés de Terra de Miranda)

El mirandés és el glotónimo utilisat per a referir-se a la llengua tradicional parlada en Miranda de Duero (Portugal), pertanyent al subgrup asturleonés, que inclou també a les parles tradicionals (lleonés i asturià) de León, Zamora i Astúries en Espanya.

El mirandés goja de reconeiximent oficial en tota la província portuguesa de Trás-vos-Montes i Alt Douro en virtut de la Llei n.º 7/99, de 29 de giner de 1999 de la República Portuguesa («Reconeiximent oficial de drets llingüístics de la comunitat mirandesa»). És parlat per al voltant de 15 000 persones en els ajuntaments de Miranda de Duero i Vimioso, en la zona de Trás-vos-Montes, en el nordest de Portugal. Associacions internacionals com el SIL International li han otorgat un còdic propi, i unes atres com l'Unesco ho enquadren dins de la llengua lleonesa.

El mirandés es parla principalment en el concejo de Miranda de Duero, i en dos llogarets del Concejo de Vimioso, Angueira, i Vilasseco, sent discutida l'inclusió en este últim concejo del llogaret de Caçareilhos.

Paisage llingüístic

El paisage llingüístic del domini astur-lleonés es veu ampliat en Portugal per tres dialectes: mirandés (incloent el sub-dialecte sendinés), riodonorés i guaramilés. Tots ells es parlen en la cridada Terra de Miranda, una regió d'uns 500 quilómetros quadrats, en localitats no més llunt de cinc quilómetros de la frontera en Zamora i que se situaven dins del territori històric del Regne de León. Són estes les úniques parles que no pertanyen a la zona galaico-portuguesa dins de la República, i en això residix també el seu motiu de curiositat. En Portugal, les demés no es consideren siquiera distints dialectes, utilisant com a raonament el fet de que “un llaurador del nort de Portugal entén sense dificultats a un del sur”. Esta idea es basa en els models d'Itàlia, Suïssa o França, encara que ben sabut és que un italià del nort no podria entendre's en un del sur sense fer us de la llengua estàndar i per això en Portugal no es consideren verdaders dialectes, més be varietats diatópicas. Leite de Vasconcelos, un dels més ilustres llingüistes portuguesos, ademés d'arqueòlec i etnógrafo, va descobrir este idioma en 1882 i ho va donar a conéixer al públic en el seu ensaig O dialecte mirandês, en el que va guanyar el guardó de la Societat de Llengües Romàniques de Montpeller. Vasconcelos va descriure l'idioma com “la llengua del camp, del treball, de la llar i de l'amor entre els mirandeses” i va reconéixer que el portugués no era l'única llengua parlada en el seu país, sino que també existia una atra llengua (co-dialecte ho va denominar en el seu moment) que pertanyia al domini espanyol per la seua proximitat al lleonés. Els estudis sobre este idioma es varen ampliar més vesprada en el treball de l'eminent llingüiste espanyol Menéndez Pidal quan va publicar la seua obra El dialecte lleonés (1906) i va desenrollar un mapa llingüístic de tota la península ibèrica.

Evolució

Les raons per les que un dialecte del grup astur-lleonés es parla en Portugal varen deixar de ser una incògnita fa temps. En el 297 d. C. la divisió administrativa de la Península va terminar definitivament despuix del periodo d'expansió romana. La Terra de Miranda va quedar lligada al Conventus Iuridicus d'Asturica Augusta, i no al de Bracara Augusta, com el restant de Trás-vos-Montes. D'esta manera, la zona de Miranda no va pertànyer des del principi al posterior Comtat Portucalense, i per tant se situava dins de l'àmbit astur-lleonés, en lloc del gallec-portugués. La cristianisació d'esta zona es va portar a terme per misionaris procedents de l'actual Astorga.

Entre els sigles VII-VIII i XII l'actual concejo de Miranda do Douro va pertànyer a la diòcesis d'Astorga, i no a la de Braga, i com expliquen les Inquisició d'Alfonso III^{cita requerida}, la Terra de Miranda va ser repoblada entre els sigles XII i XIV per gents oriundes de terres lleoneses. El repoblament va ser portat a terme pel cisterciense monasteri de Santa María de Moreruela, el monasteri de Sant Martín de Castañeda, el monasteri de Castro d'Avellas i per l'Orde del Temple d'Alcañices. Esta relació privilegiada en León va durar a lo manco fins al XIV i l'idioma del Conventus d'Asturica Augusta, el lleonés occidental, va anar efectivament implantat i posteriorment desenrollat en territori portugués.

Les raons que han dut a la conservació d'este parla fronteriça, a pesar de que a l'atre costat de la frontera la llengua lleonesa pràcticament ha desaparegut, té que vore en la distància que separa esta zona dels principals núcleus urbans del llitoral portugués, permetent que en el districte de Bragança es mantinga en sorprenent vitalitat. En la província de Zamora, el contacte en el castellà va fer que començara la recessió ya a finals del XIX. La “tirania” de l'oficialitat va tindre diferents conseqüències, ademés de tindre en conte els aspectes geopolítics més rellevants. La qüestió és que a pesar de que va faltar poc per a que en Espanya la llengua lleonesa desapareguera, en Portugal va continuar viva. Alguns llingüistes han pretés atribuir la conservació del mirandés al dinamisme del castellà front al portugués, una teoria prou rebujada en l'actualitat. Rafael Lapesa mantenia esta teoria en la seua obra Història de la llengua espanyola i considerava que l'estancament del lleonés i de l'aragonés es va deure principalment a eixe supost dinamisme i a que tots els dialectes confrontants “dubtaven largamente”. La consideració actual dels parlants del mirandés front a la seua llengua, sobretot en els llogarets més menuts, és que la seua forma de parlar diferix del portugués, i que ells tenen un “falar mal, charro”. Ya en el XVII es tenia constància de la divergència entre les parles fronterices de Trás-vos-Montes i de l'Alt Miño. Jerónimo Contador d'Argote comentava en el seu llibre Regras dona língua portuguesa que “hi ha alguns dialectes locals (…) que són molt bàrbars i a penes poden cridar-se portugués…”. A pesar de no ser una definició en criteris massa llingüístics, pot ser que tracte d'una menció alusiva al mirandés. L'opinió d'este acadèmic front a la llengua que descriu se simplifica de manera similar en el terme “falar rústic”.

Aspectes fonètics

Vocalisme tònic

El sistema vocàlic tònic del mirandés de la mateixa manera que en el restant de les llengües castellanes i asturleonesas es basa en l'existència de cinc vocals diferenciades per tres graus obertura i dos localisacions anterior i posterior, pero a diferència d'aquelles, reconeix per excepció l'existència d'un quart grau d'obertura per interferència de sons velares o palatals.

Aixina en el cas de diptongos l'efecte de la yod o el wau, segons el cas, determinarà la regressió o ascensió de la vocal adjacent per mig de l'apreciació d'un quart grau d'obertura. En el cas del diptongo ascendent -jɛ, l'interferència dels sons palatatals determinarà la regressió també en un grau i > ɛ (fièrro ([fjɛro], pièdra [pjɛdra], tièrra [tjɛrra], etc ). En cas de vore's ademés afectat pel vocalisme velar es produirà l'igualació (aixina bui 'bou', cuiro 'cuiro', nuite 'nit'). Quan és el wau qui entra en contacte la solució serà wɔ, donant lloc a la regressió en un grau de la vocal adjacent o < ɔ puòrta [pwɔta], fuònte [fwɔet], puònte [pwɔet].

Este efecte també s'observa en el cas d'interferència de sons consonàntics palatals, en el que es manté la solució original de la romanç present en els dialectes del Nort de Portugal i en el gallec, vejau:

Llatí	oculos	folia	collum	hodie	culcita
Grup asturleonés	güeyos ['ɣwejos]	fueya ['fweja]	cuellu ['kweλo]	güei ['ɣwei]	cobertor [koltʃa]
Mirandés	olhos [ɔλo]	folha [fɔλa]	colho [kɔλo]	oige [ɔiƷi]	cobertor [kɔλtʃa]
Gallego i Portugués (nort)	ollos/ olhos [ɔλo]	fòlla/folha [fɔλa]	còlo [kɔlo]	hoxe /hòje [ɔʃi]/['ɔƷi]	cobertor [koltʃa]
Espanyol	ulls ['oxos]	full ['oxa]	coll ['kweλo]	hui ['oj]	cobertor '[koltʃa]

La solució alcançada diferix de l'alcançada en el restant del domini asturleonés en el que l'influix del consonantisme palatal transformarà la vocal llatina tancada Ō en el diptongo -ue. Se seguix en estos casos per tant la mateixa evolució que per a la vocal oberta Ŏ, (solució que com és sabut li aparta de la solució alcançada en espanyol en ell se seguix la regla general i s'exclou el diptongo). En gallec i en tot el nort de Portugal es manté el mateix resultat material que en mirandés, pero la seua evolució etimològica s'assembla més be a l'alcançada en el grup asturleonés en la mida que el resultat per a la vocal llatina Ŏ serà el mateix que per als sons Ō afectats per un fonema palatal.

Leite de Vasconcelos fa extensiu este fenomen a l'interferència de codes nassals, arreplegant cònta, fònte, pònte... front a les expostes cuònta. fuònta, puònta. Tals solucions són desconegudes en el mirandés modern llevat en les localitats més expostes a l'influència dels dialectes portuguesos veïns i lo que és inqüestionable és que el qüestionari ALPI arreplega en tots els casos el diptongo -wɔ- en este context.

Conforme a lo anteriorment senyalat, Vasconcelos significa l'evolució de les vocals llatines en el mirandés modern, senyalant-se les solucions alcançades en les llengües gallec-portugueses, asturleonés i espanyol:

Llatí clàssic	Ī	Ĭ	Ē	Œ	Ĕ	Æ	Ā	Ă	Ŏ	AU	Ō	Ŭ	Ū
Protorromance Occidental	i	i			ɛ		a | width="4%" style="font-size:larger;"| ɔ		**au	o		o
Gallego i Portugués	i	i, ei			ɛ		a | style="font-size:larger;"| ɔ		ou/oi	o		o
Mirandés	i	i, ɛi			jɛ, i, i		a | style="font-size:larger;"| wɔ, o		ou	o		o
Asturleonés occidental	i	i, ei			je		a | style="font-size:larger;"| we/wo		ou	o		o
Espanyol i asturleonés oriental i central	i	i			je		a | style="font-size:larger;"| we		o	o		o

La professora Aurelia Merlán, estima que estos quatre graus d'obertura no serien alòfons del sistema vocàlic, sino un sistema vocàlic estable de sèt sons que presentaria, no obstant, un caràcter molt diferent no solament respecte del portugués sino del restant de les llengües peninsulars. Tal, afirmació que en principi carix d'explicació fonètica alguna, supondria un fet insòlit dins del context de la romania occidental, i des de després no s'adequa ni a les solucions que el qüestionari Alpi dona per a la zona, ni al sistema vocàlic descrit per Vasconcelos.

Vocalisme átono

El Mirandés presenta de la mateixa manera que la majoria de les llengües peninsulars un vocalisme átono de cinc unitats, les quals es reduïxen a tres en posició inicial i final. Existix en estes llengües de la mateixa manera que en el asturleonés i el castellà una marcada tendència a tancar estos sons, si be les solucions alcançats en Mirandés diferixen de modo sorprenent dels dialectes veïns. Aixina front al sistema de marcat distanciament del Portugués i de l'asturià occidental i-a-o, el mirandés adopta un posicionament més relaixat i-a-o semblant al gallec i en cert sentit al castellà. Segons la professora de la Aurelia Merlán, en mirandés, esta tendència es manifesta tant en posició pretònica com postònica, indiferent al caràcter de la vocal tònica: a átona és pronunciada com [å], i átona com [´] i o átona com [o]: amar [å»mar], parar [på»rar], faca [»fakå], bertude [b´r»tud-´], molí [mu»linu]. En gallec, són les vocals /i/, /o/ i el diptongo /ej/ en posició tònica que poden produir el tancament de la vocal pretònica: espido [és»pid-o] passa a pronunciar-se com [is»pid-o], menjar [ko»mid-a] com [ku»mid-a], peteiro [pe»tejro] com [pi»tejro], costume [kos»tume] com [kus’tume] etc. També en asturià, el tancament de les átonas no finals està condicionat pel caràcter de la vocal tònica, que deu ser /i/ o /o/.

Sistema consonàntic

El mirandés presenta les següents característiques pròpies del grup asturleonés com són:

• La conservació de la f inicial llatina: FAMEN>fame
• La palatalisació de la l inicial llatina: LLUNA>lhuna, LUPUM>lhobu, LINGUA>lhengua
• Manteniment de les consonant nassals i laterals en posició intervocàlica, a diferència del portugués: LUA>lhuna, MAU>mal
• Palatisació de les consonant dobles ll/nn/mn: CASTELO>castiêlho, ANO>anho, DANO>danho

La continuïtat morfològica respecte al portugués del nort es presenta en les següents característiques:

• Africada sorda ch provinent de cl-, pl- i fl- llatins: chabe, chuba, chama...
• Consonante palatal sonora provinent de ly i c’l llatins: abeilha, mulhier...
• Palatals sorda i sonora: escrites x i j, ge, gi :xara, hoije, gilada...

Traça característica del mirandés és el número i extensió de les sibilants que conserven en fidelitat el consonantisme migeval que actualment s'ha simplificat en gran part en el restant de les llengües iberorromances:

Sò	Forma escrita
/tʃ/	«ch»
/ʃ/	«x»
/ʒ/	«g» / «j»
/s/	«c» / «ç»
/z/	«z»
/ṣ/	«s» / -«ss»-
/ẓ/	«s»

Els fonema /ṣ/ i /ẓ/ descrits es mostren ápico-alveolar sibilants (com en el català o en el castellà septentrional), mentres que el fonema /s/i /z/, lamino-alveolar és semblant als sons corresponents del portugués. El portugués escrit manté la distinció d'estos sèt sons, resultant semblant en açò al mirandés, pero la seua pronunciació, llevat en les màrgens fronterices del nort de Portugal en Galícia, s'ha reduït a quatre /s z ʃ ʒ/. Tal esquema és reduït en les llengües asturleonesas a /tʃ θ ṣ ʃ/ i castellanes a /tʃ θ ṣ x/. En els dialectes d'algunes parts del Sur d'Espanya i la llengua utilisada en Iberoamèrica este esquema s'ha reduït a tres: /tʃ s x/.

Característiques comunes en el restant de varietats llingüístiques asturleonesas

Placa bilingüe en mirandés i portugués en Picote, Portugal

Les parles asturleonesas de Portugal pertanyen a la varietat llingüística occidental asturleonesa, que compartix en el galaico-portugués algunes isoglosses. Algunes d'elles són la conservació de la /f/ inicial llatina, la palatalisació dels grups llatins inicials de Ĕ i Ŏ dels grups llatins PL-, FL- i CL-. En el castellà compartix la diftongació en posició tònica, el manteniment de la /l/ i /n/ intervocàliques i la palatalisació en /λ/ i de /ll/ i /nn/ intervocàliques. En la posició inicial es conserva, i és una característica pròpia únicament de l'asturleonés. Depenent del dialecte, estes propietats es conserven en major o menys mida, pero són característiques comunes de l'asturleonés de Portugal. També es dona una característica més comuna d'atres zones de la part oriental de la península ibèrica: l'existència del diminutiu –ico, que no és propi de cap dels grups llingüístics als que el mirandés està expost, salve a atres zones, del seu mateix domini llingüístic asturleonés, del sur de León i de Zamora que també compartixen esta característica.

Influència del portugués i les seues varietats regionals

A pesar d'entrar dins del domini llingüístic asturleonés, el mirandés i les demés variants estan fortament influenciades pel portugués estàndart i els dialectes regionals trasmontanos. El mapa dialectològic de Portugal publicat per Vasconcelos en 1901 subdividía el dialecte transmontano en tres: el subdialecte fronteriç (la llengua de Maceda i Mogadouro), el subdialecte altoduriense (entre el Corgo i el Tua) i l'occidental, els quals han eixercit influència sobre la llengua mirandesa. L'oficialitat del portugués va supondre ya en el temps en que va realisar els seus estudis Vasconcelos, que esta anara la llengua en la que dirigir-se als forasters en Miranda. La vida quotidiana s'expressava en mirandés, no obstant es donaven fets curiosos frut de l'oficialitat, com que els mirandeses utilisaren el portugués per a les seues oracions i oracions, i no la seua pròpia llengua com caldria esperar per a qüestions religioses. Compartix gran part del lèxic derivat del progrés i l'industrialisació. Paraula comunes en el portugués actual: autocarro, cambra municipal, computador, bilhataria, cope…

A continuació s'oferix la comparativa realisada per ALPI (Atles llingüístic de la Península Ibèrica) en diversos punts fronteriços entre Espanya i Portugal presa cap als anys trenta del passat sigle:

Portugués	341 Hermisende As Portelas Zamora	224 Vimioso Vimioso Portugal	228 Lagoaça Freixo d'Espasa Portugal	225 Dúas Igrexas Miranda Portugal	221 Riu d'onor Bragança Portugal	337 Sant Criprián Sanabria Zamora	345 Villarino despuix de la Serra Trabazos (Za)	347 Fariza Sayago Zamora	Espanyol
água ['aguɐ]	augua [au̯gwa]	auga [au̯ga]	aguo [agwo]	auga [au̯ga]	auga [au̯ga]	augua [au̯gwa]	aigua [ao̯gwa]	aigua [agwa]	aigua [agwa]
boi [bɔi̯]	boi [boi̯]	boi [boi̯]	boi [boi̯]	bui [bui̯]	buei [bwei̯]	buei [bwei̯]	buei [bwei̯]	buéy [bwᴈii̯]	bou [buei̯]
morte ['mɔɾtɨ]	morti ['mɔɹtu]	morte ['mɔɹet]	morte ['mɔɹet]	muorte ['mwoɔɹet]	muerti ['mweεrti]	muèrti ['mwoεrti]	muorte ['mwoɔrti]	mort ['mwerte]	mort ['mwerte]
mouro ['mowɾo]	mouru ['mouŋo]	mouru ['mouru]	moiru ['moi̯ɾo]	mòuru ['mɔoɾo]	mouru ['moεɾo]	mouru ['mouɾo]	moro ['moɾo]	moro ['moɾo]	moro ['moɾo]
nò ['nɔ]	nò ['nɔ]	no ['no]	nò ['nɔ]	nuolo ['nwolo]	nwolu ['nwolu]	núolo ['nuolo]	nuolo ['nwolo]	ñudo ['ɲudo]	nuc ['nuc]
olho ['oλo]	òllo ['ɔλoo]	òlhu ['ɔλo]	òlhu ['ɔλo]	òlhu ['ɔλo]	güeyu ['weʝo]	oju ['ɔxu]	ull ['oxo]	ójo ['ɔxo]	ull ['oxo]
ouvido [ow’vaig voreðo]	oubido [ow’biðoo]	oubido [ow'biðo]	oividu [oi̯'vaig voreðo]	oubidu [ɔw'biðo]	ouyíu [ow'ʝiu]	ouyíu [ow'ʝiu]	uyíu [o'ʝiu]	sentit [o'anat]/[oʝíu]	sentit [o'anat]
llàgrima ['lagɾimɐ]	llàgrima ['lagɹima]	llàgrima ['lagɹima]	llàgrima ['lagɹima]	lhágrima ['λagɹima]	llàgrima ['lagɹima]	llágrima ['λagɹima]	llágrima ['λagɹima]	llàgrima ['lagɹima]	llàgrima ['lagɹima]
chorar [ʃo'ɾaɾ]	chorar [ʈʃo'RaR]	churare [ʈʃo'ɾaɹi]	churare [ʈʃo'ɾaɹi]	churire [ʈʃoɾiɹi]	churare ʈʃo'ɾllaure]	llurar [λo'ɾaɹ]	llurar [λo'ɾaɹ]	plorar [λo'ɾaɹ]	plorar [λo'ɾaɹ]
leite ['lɛjtɨ]	leite ['lei̯et]	lèite ['lᴈi̯et]	lèite ['lᴈi̯et]	lhèite ['λei̯et]	lèite ['lᴈi̯tu]	lechi [liʈʃi]	lechi [liᴈʈʃi]	llet [liʈʃi]	llet [liʈʃi]
pomba ['pombɐ]	pomba ['pomba]	pòmba ['pɔmba]	pomba ['poomba]	palomba [pa'lomba]	palomba ['pa'lomba]	palomba ['pa'lomba]	palloma [pa'λomba]	coloma ['pa'loma]	coloma ['pa'loma]
rã ['ʁã]	ra ['ra]	ra ['ra]	ra ['ra]	granota ['granota]	ra ['ra]	granota ['granota]	granota ['granota]	granota ['granota]	granota ['granota]

Reconeiximent oficial

El reconeiximent oficial d'esta llengua va aplegar el 19 de novembre de 1998 al Parlament de Portugal, quan es va promulgar un decret llei (Llei n.º 7/99, de 29 de giner de 1999 de la República Portuguesa. «Reconeiximent oficial de drets llingüístics de la comunitat mirandesa»), que reconeix el dret dels mirandeses a utilisar la seua llengua secular. Despuix d'este acte, es va produir la Convenció Ortogràfica Mirandesa, plantejant alternatives i solucions per als reptes als que s'enfronta esta llengua en l'actualitat: reducció de la variació ortogràfica, continuïtat de la tradició gràfica, el problema dels neologismes, la claritat, simplicitat i flexibilitat. En 1999, l'ajuntament de Miranda de Duero i l'Universitat de Lisboa varen elaborar una norma ortogràfica basada en la del portugués. La seua normalisació i promoció estan a càrrec del Anstituto de la Lhéngua Mirandesa, creat l'1 de giner de 2003.

Vitalitat

Placa en mirandés al peu de l'antiga catedral de Miranda explicant la seua història.

El mirandés és parlat per unes 15 000 persones (si s'inclouen parlants de segona llengua) i al voltant de 5000 si solament es tenen en conte els parlants de primera llengua. És parlat en tot el municipi de Miranda de Duero llevat dos llogarets i en atres tres del municipi de Vimioso. L'ensenyança del mirandés en les escoles té lloc des del curs 1986/87. L'ensenyança de la llengua es porta a terme en totes les escoles dels llogarets i pobles del municipi de Miranda, ademés d'en la facultat que manté l'Universitat de Trás-vos-Montes i Alt Douro en Miranda do Douro. En la freguesia de Picote (també en la terra de Miranda) es produïx un cas excepcional dins de la República, degut a que es considera un lloc essencialment monolingüe i ha segut objecte d'estudis i artículs de prensa com a objecte de curiositat. Ademés d'això, està emmarcada dins de la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries per a la seua protecció, que Portugal va ratificar davant l'UE en 2001. Aixina mateix, s'han traduït algunes obres internacionals al mirandés, en particular un llibre de les Aventures d'Asterix, ademés d'existir senyals toponímiques en la zona des de 2006 que són bilingües. La Cambra Municipal de Miranda promou a la seua volta un festival anual de cançó i un concurs lliterari que són molt populars en la zona. El mirandés, o lleonés braganzano (com alguns llingüistes preferixen denominar-ho) eixercix també la seua influència sobre el parla d'atres municipis limítrofs com Vimioso, Bragança, Mogadouro i Macedo de Cavaleiros. Ademés ràdio Mirandum FM (en el 100.1 en la comarca) realisava emissions en esta llengua.

Eixemple

Text en mirandés

L mirandés ye ua lhéngua falada ne l stremo nordest de Pertual, na frunteira cun Spanha, nua region que tingues al redor de 450 (quatro centenars i cinquenta) km², formada per quaije to l cunceilho de Miranda de l Douro, i per alguas aldés de l cunceilho de Bomioso, ne l çtrito de Bregança, region de Trás-ls-Montes. Stima-es que fava acosta 15 000.

En aragonés

O mirandés ye una luenga charrata en o cante nordest de Portugal, en a muga en Espanya, en una rechión que tien arredol de 450 km², farchata per cuasi tot o conzello de Miranda do Douro, i per bels lugars d'o conzello de Bomioso, en o districte de Bragança, rechión de Despuix de-vos-montes. Es creye que bi ha arredol de 15 000 fablans.

En asturià

El mirandés ye una llingua falada na fastera nordest de Portugal, na llende en Espanya, nuna rexón que tien al rodiu de 450 km², formada per cuasi tol conceyu de Miranda'l Douru, ya per dellos pobles del conceyu de Vimosu, nel distritu de Bragança, rexón de Tres-vos-Montes. Albédriase qu'hai prop de 15 000 falantes.

En càntabre

El mirandés és una lingua parlada nel estremu nordesti de Portugal, ena ralla en Espanya, nuna regió que tién alredor de 450 km², formada per cuasi tol conceju de Miranda'l Douru, i per dellos pobles del conceju de Vimosu, nel distritu de Bragança, regió de Tres-vos-Montes. Estimara qu'hai prop de 15 000 parlantis.

En castellà

El mirandés és una llengua parlada en l'extrem nordest de Portugal, en la frontera en Espanya, en una regió que té al voltant de 450 km², formada per casi tot el municipi de Miranda de Duero, i per alguns llogarets del concejo de Bomioso, en el districte de Bragança, regió de Despuix de-vos-montes. S'estima que hi ha entorn als 15 000 parlants.

En català

El mirandès és una llengua parlada a l'extrem nord-est de Portugal, a la frontera en Espanya, en una regió que té al voltant de 450 km², formada per gairebé tot el consell de Miranda do Douro, i per alguns pobles del consell de Bomioso, al districte de Bragança, regió de Despuix de-vos-montes. S'avalua que hi ha al voltant dels 15 000 parlants.

En gallec

O mirandés é unha lingua falada no estremo nordés de Portugal, na fronteira en Espanya, nunha rexión que tingues arredor de 450 km², formada per case tot o concello de Miranda do Douro, i per algunhas llogarets do concello de Boimoso, no districte de Bragança, rexión de Trás-vos-montes. Estímase que hai preto de 15 000 falantes.

En lleonés

El mirandés ye una llengua falada nel estremu noreste de Pertual, na llinde en Hespaña, nuna rexón que tien alredor de 450 (cuatrucientos cinquanta) km², formada per cuasi tol Conceyu Miranda'l Douru i per deillos llugares nu Conceyu Vimiosu, nel distritu Bragancia, rexón de Tres-els-Monts. Albídrase qu'hai sobru 15 000 falantes.

En portugués

O mirandês é uma língua falada no extrem nordest de Portugal, na fronteira com Espanha, numa região que tem ao redor de 450 km², formada per quase tot o concelho de Miranda do Douro, i per algumas aldeias do concelho de Vimioso, no districte de Bragança, região de Trás-vos-Montes. Estima-es que tenha prop de 15 000 falantes.

En estremeñu

El mirandes és una luenga palrá nel estremu nordesti de Portugal, nel arrayu en Espanya, en una rehion que tieni alreol de 450 km², hormá pol cuasi to el concehu de Miranda del Dueru, i pol alguns llogarets del concehu de Vimiusu, nel distritu de Bragança, rehion de Despuix de-vos-Montes. S’estima que ai alreol de 15 000 palrantis.

En xalimegu

O mirandés i unha llengua falá no estremu nordesti de Purtugal, na fronteira com Espanha, nunha regiom que tem arreol de 450 km², formá per caisxi tó concelhu de Miranda do Douro, i per algumhas llogarets do concelhu de Boimosu, no distritu de Bragança, regiom de Trás-vos-montes. Sestima que tenha prop dos 15 000 falantis.

Vore també

• Idioma lleonés
• Parla riberana
• Parla sayaguesa

Enllaços externs

[[:|{{{2}}}]] Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Mirandés (asturleonés de Terra de Miranda).
• archive. org/web/20100331105249/http://www. bragancanet. pt/sendim/scripts/ConvencaoMirandes. pdf Convenció ortogràfica de la Llengua Mirandesa
• pt. vc/ Traductor en llínea portugués - mirandés pt. vc/ archivat en Wayback Machine.
• archive. org/web/20070928163732/http://www. mirandes. net/ Lhéngua i cultura mirandesa
• youtube. com/watch? v=3SIv2sF5jOM Documental emés en History Channel sobre el Mirandés