Catedral de Miranda de Duero
La catedral de Miranda de Duero és un temple catòlic de la localitat de Miranda de Duero, en el nort de Portugal. És la sèu de la diòcesis de Bragança-Miranda.[1] La construcció de l'iglésia va començar en 1552 i es va terminar en l'última década de el XVI, encara que fins al començ de el XVII no es va instalar el retaule de l'altar major.[2] El proyecte va ser realisat per Gonçalo Torralva i Miguel de Arruda. En 1566 el bisbe António Pinheiro va consagrar l'altar i en 1609, Diogo de Sousa, bisbe de Miranda, comunicava al papa que la construcció estava terminada.
La catedral és el temple més gran de la regió de Trás-vos-Montes i va ser declarada Monument Nacional de Portugal per decret número 136, de 23 de juny de 1910.[3]
Context històric
[editar | editar còdic]
La major part del territori de Portugal al nort del riu Duero pertanyia a la jurisdicció eclesiàstica de l'arquebisbe de Braga. El territori d'eixa jurisdicció contava en una colegiata en Torre de Moncorvo i dos vicariatos, un en Miranda de Duero i un atre en Azinhoso. Aixina i tot era un territori molt extens i difícil de visitar, i per això en 1545, a petició del rei don João III, el papa Paulo III suprimix el vicariato de Miranda i ho eleva al ranc de diòcesis,[4] al mateix temps que el rei elevava la vila de Miranda a la categoria de ciutat.[5]
L'iglésia de Santa María va resultar ser massa chicoteta per a les celebracions i el cult propi d'una catedral. Per això una de les aspiracions del primer bisbe del Miranda, don Toribio Lopes, d'orige espanyol, va ser la de construir un autèntic temple catedralicio. Des de 1547 es varen començar els treballs preparatoris —redacció de plans, arreplega de fondos— i en 1552 va escomençar la construcció pròpiament dita, que es prolongaria fins al final de el XVI.[6] L'arquitecte va ser Gonçalo de Torralva i Jorge Gomes el primer mestre d'obres. Miguel de Arruda, arquitecte del rei i resident en Lisboa, va eixercir una supervisió «a distància» sobre el proyecte i la construcció.
Les obres varen continuar a bon ritme i, encara que la catedral encara no estava acabada, en 1566 el bisbe don António Pinheiro va consagrar l'altar major,[7] i varen escomençar a celebrar-se en ella els oficis divins. En 1614 es varen instalar les portes de l'entrada principal i el retaule de l'altar major, encarregat tot això a Gregorio Fernández, de Valladolit, en lo que la construcció de la catedral pot donar-se per conclosa.
Estructura arquitectònica
[editar | editar còdic]Exterior
[editar | editar còdic]
La frontera és granítica i està dividida en tres parts: les dos torres, el frontispici i la portada. El conjunt és massiu i auster, semblant a l'estil herreriano de L'Escorial.
Les torres són quadrades, en un rebanc superior que separa del pedestal destinat al rellonge. La torre oriental, alguna cosa diferent de l'occidental, presenta quatre modillones sobre el rellonge i una chicoteta torre coronada per una chicoteta cúpula. Abdós torres estan dividides en tres parts: l'inferior en dos finestres rectangulars superpostes, la mija en una gran caseta per a una campana i la superior situada per damunt del rebanc.
El frontispici central està arrematat per una balaustrada de cantería granítica. El pòrtic presenta columnes geminadas en dos altures a abdós costats de l'entrada principal.
Al voltant de la catedral existix un atri aterrazado de sellars granítics, elevat del sol circumdant, al que s'accedix per una escala de huit escalons. Tot l'atri està rodejat d'una balaustrada que protegix de la diferència d'altura en el sol.
Interior
[editar | editar còdic]
La planta és de creu llatina. Les naus són tres, de la mateixa altura, alguna cosa més amples la central i la travessia. La voltes són de crucería i estan sustentades per pilars cruciformes rectilíneos. Les torres queden a l'exterior de les naus laterals, i el seu espai interior està completament ocupat per les escales que duen al cim. Junt a les parets de les naus laterals i de la travessia s'alcen alguns retaules d'estil manierista i barroc.[8]
Els retaules presents en la catedral són:
- Retaule de l'Altar Major.
- Retaule de Sant Benito.
- Retaule del nostre Senyor de la Pietat.
- Retaule de l'Altar del Santíssim Sacrament.
- Retaule de l'Altar de les relíquies o de La nostra Senyora de l'Alegria.
- Retaule de Sant Amaro.
- Retaule de Sant Pedro.
- Retaule de Sant Cayetano.
- Retaule de Sant Antonio.
- Retaule de Sant Jerónimo.
- Retaule de La nostra Senyora del Rosario.
- Retaule-vitrina del Chiquet Jesús del capell de copa.
- Retaule de La nostra Senyora dels Remeis.
Ademés dels Retaules mereixen ser destacats tant la sillería del Cor, originalment de el XVI pero reformada entre 1715 i 1718, com l'orgue barroc, de finals de el XVII, en 585 tubos.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Património no Território: Sé de Miranda do Douro [1] archivat en Wayback Machine.
- ↑ Rodrigues Mourinho, 2014, pp. 14-17.
- ↑ Perquisició de Património: Igreja de Miranda do Douro
- ↑ Per mig de la bula Pro excelenti datada el 22 de maig de 1545.
- ↑ Per carta del 10 de juliol de 1545.
- ↑ La primera pedra es va posar el 24 de maig de 1552.
- ↑ El dia 6 d'abril de 1566.
- ↑ Rodrigues Mourinho, 2014, p. 28.
Bibliografia
[editar | editar còdic](2014) A catedral de Miranda do Douro, Tipalto, Lda.. ISBN 978-989-96275-2-9.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Catedral de Miranda de Duero» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.