Fala (vall de Jálama)

La Fala, també cridada No está regulado(fala); és una llengua romançada del subgrup galaico-portugués, en aportacions del diasistema asturleonés, parlada en els municipis de Sant Martín de Trevejo, Eljas i Valverde del Fresno, tots ells en el Valle de Jálama, en l'extrem noroest de la província espanyola de Càceres, junt a la frontera portuguesa i el llímit provincial de Salamanca.

Fala (vall de Jálama)

Cartell indicador escrit en castellà i fala

És nomenada de diverses formes: fala de xálima, xalimés, xalimegu, mañegu, a fala d'ací, a nosa fala i chapurráu (en Valverde) o, pels partidaris de la teoria sobre la relació entre la fala i l'idioma gallec, gallec d'Extremadura o galaico-extremeny. Note's que és limítrof en l'altoextremeño circumdant, incloent el parla del Rebollar en Salamanca, a sovint considerada lleonés.

En cada poble es donen particularitats (per lo que resultaria més correcta la denominació genèrica de as falas), si be són lo suficientment inteligibles entre sí i respecte al gallec o el portugués. Estes variants solen denominar-se lagarteiru (Eljas), manhegu/mañegu (Sant Martín de Trevejo) i valverdeiru (Valverde del Fresno). Vore el mapa en la secció Orígens.

La població sumada dels 3 pobles ronda els 4000 habitants, la majoria dels quals parla el seu dialecte local. Una estimació de 2007 calcula entre 6000 i 10 000 parlants, incloent natius de la zona que han emigrat, molts dels quals estiuen en els seus pobles d'orige.

Hipòtesis i notícies filològiques

Una de les primeres referències escrites sobre "A fala" es troba en el Diccionari de Madoz (1844):

El diccionari de Madoz arreplega dos valoracions d'esta parla molt interessants. Aixina, sobre el mañego, en 1848, escriu:

Els seus hab. usen un dialecte ininteligible, format de paraules castellanes i portugueses, totes adulterades.

En la veu Eljas del mateix diccionari es llig:

Els hab. (de Eljas) usen un dialecte particular, com els de Valverde i Sant Martín, que consistix en una mescla de portugués, castellà antic i expressions que ells només comprenen

Federico de Onís va visitar la zona durant l'any 1909 quan buscava materials per a completar els seus estudis sobre els furs lleonesos. Els resultats de la seua investigació els va publicar en 1930 i respecte a estos parlares va opinar que:

Sant Martín, Eljas i Valverde oferixen la particularitat notable de parlar un dialecte fonamentalment portugués [...] a pesar d'eixa diferència tan profunda [entre el mañego i el lleonés oriental], hi ha traces comunes entre els pobles que parlen portugués i els que parlen lleonés

No passen desapercebuts certes traces comunes en l'altoextremeño parlat en zones circumdants per l'influència d'este, com el tancament de les vocals postòniques -i i -o en -i i -o respectivament llevat en interjeccions i vocatiu (excepció compartida en les parles altoextremeñas), la conversió de la r final en l, la neutralisació de l i r trabantes de sílaba (en decadència, pero clarament manifesta i sistemàtica en les enquestes del ALPI per a Eljas/as Elles en els anys 30) o la conversió de la z sonora migeval en un sò de d interdental en les variants lagarteira i mañega, traça que es conserva en eixos dos pobles en més vitalitat i sistematicidad que en les parles altoextremeñas serragatinas circumdants.

L'opinió dels llingüistes és variada: molts d'ells postulen que la fala és ben un parla de transició entre el portugués i l'asturleonés o be un dialecte galaico-portugués en clares influències del asturleonés. Estes dos postures tendixen a ser les més acceptades (respalades per ser d'orige portugués o gallec-portugués la major part del vocabulari), pero en qualsevol cas existixen posicions variades:

• Para Fritz Krüger (1925), la fala seria portugués dialectal, opinió compartida per Oskar Fink (1929) i José Leite de Vasconcelos. Este últim autor, dona a conéixer Viudes Camarasa en 1982, "sugerix que la primera llengua que es va parlar en eixa comarca va ser la portuguesa, havent-se impost a esta la llengua regional (el lleonés occidental) per causes polítiques". Agudes són les seues observacions sobre la situació sociolingüistica del sanmartiniego: "É óbvio que vos habitants dones três povoaçõés falam espanhol concomitantement com o sanmartinhego, i o mesmo. Este usam-no entre si; quando tratam com pessoas de qualidade, ou com forasteiros, servem-es do espanhol, i o mesmo fazem quando rezam, i geralment quando cantam" (Apud Viudes Camarasa, pág. 70.).^{cita requerida}

• Lindley Cintra (A linguagem dos Fòrums de Castelo Rodrigo, ..., 1959 i posteriorment en 1974) i Xosé Henrique Costes (Breu caracterisació dones falas (fonamentalment galegas) do Val do Rio dones Elles, Cadernos dona Lingua 6, 1992) afirmen que es tracta d'un gallec arcaic en leonesismes.^{cita requerida}

• Alonso Zamora Vicente (1967) i Rafael Lapesa (1980) en els seus "respectius manuals, tal volta seguint a Federico de Onís i a Leite de Vasconcelos, inclouen el parla mañega dins del portugués" (Viudes Camarasa, 1982, pág. 70).^{cita requerida}

• Clarinda de Azevedo en Vos falares fronteiriços (1977) postula que la fala és ben un parla de transició entre el portugués i l'asturleonés o be un dialecte galaico-portugués en clares influències del asturleonés.^{cita requerida}

• Antonio Viudes Camarasa (1982) en "Un parla de transició: el dialecte de Sant Martín de Trevejo" Lletres, Asturianes, 4, págs. 54 i següents postula que "...és un dialecte de transició que es caracterisa per tindre traces comunes en el gallec-portugués i en l'antic astur-lleonés, i especialment en l'occidental" i al mateix temps afirma que té "una personalitat llingüística pròpia" i fonamenta la seua argumentació en l'inventari i anàlisis de a) traces pròpies i individualizadores, b) traces comunes en el gallec-portugués i c) traces comunes en l'asturià-lleonés occidental, d) traces comunes a l'asturià-lleonés occidental i al gallec-portugués i i) castellanismes (pág. 71).^{cita requerida}

• José Luis Martín Galindo (1993), encara que partidari de la teoria portuguesa o galaico-portuguesa, ha sugerit que podria tractar-se d'un parla autòctona de substrat celta, argumentant per a això que numeroses paraules, aixina com alguns els principals topònims, són originaris de dita llengua (aixina, Eljas/Elhas procediria de Herlias, mentres que Jálama/Xálima de Salamati). En Univers Extremeny 1 (2006), pp. 44, considera que es tracta de "una variant del portugués arcaic de l'àrea de la Riba-Côa [...], un falar fronteirizu [...]. [...] una forma de parlar portugués en Extremadura, igual que hi ha diverses formes de parlar l'espanyol [...]".^{cita requerida}

• José Enrique Gargallo Gil parla de gallec-portugués fronteriç i arcaizante.^{cita requerida}

• Juan Manuel Carrasco González (1996) creu que es tractaria de la tercera varietat del galaico-portugués, del tronc comú del qual evolucionarien el gallec, el portugués i la fala en prendre camins distints.^{cita requerida}

• En l'any 1999 es va celebrar en Sant Martín de Trevejo el primer congrés sobre la fala, en el qual va haver una disparitat de criteris relatius a l'orige d'esta peculiar parla, ya que es debat sobre les seues raïls galaico-portugueses, astur-lleoneses o inclús mozárabes.^{cita requerida}

Ademés, existix una atra llengua coneguda com fala en L'Alamedilla (Salamanca), poble també fronteriç en Portugal, que segons pareix guarda una gran semblança respecte al parla del Valle de Jálama. Segons alguns filòlecs, existiria una forta relació entre estes dos falas i el parla portuguesa de Concelho do Sabugal.

Enquestes sociollingüístiques

Placa en lagarteiru, en la localitat d'Eljas.

En 1992, una enquesta feta per José Enrique Gargallo Gil (professor de l'Universitat de Barcelona) a escolars va oferir les següents senyes respecte a l'us de l'espanyol en la conversació familiar:

• 4 dels 29 enquestats de Sant Martín ampren l'espanyol en parlar en la seua família (13,8 %)
• en Eljas la sifra descendix a tan sol 3 sobre 54 enquestats (5,6 %)
• en Valverde, 25 de 125 enquestats ampra l'espanyol en este context (20 %)

En setembre/decembre de 1993 es va publicar una enquesta en el número 30 de la Revista Alcántara, realisada per José Luis Martín Galindo, que mostrava els següents percentages de autoidentificaació en Sant Martín de Trevejo:

• Dialecte de l'espanyol: 13 %
• Dialecte del portugués: 20 %
• Llengua autònoma: 67 %

Deu resenyar-se que en dita l'enquesta varen participar solament vint persones (sobre 960 veïns), no existint l'alternativa de contestar gallec o varietat del gallec. Se sosté que l'absència d'esta opció era llògica, puix les teories sobre la possible relació de la fala en el gallec a penes eren conegudes.^{cita requerida}

En 1994, un nou estudi posa de manifest que el 80 % dels enquestats va deprendre a parlar espanyol en el colege, sent el percentage d'us de la fala en l'entorn familiar com seguix:^{cita requerida}

• 100 % dels pares d'Eljas afirmen parlar la llengua autòctona en conversar en els seus fills
• 85 % en Sant Martín
• 73 % en Valverde

Història

Mapa del Valle del Jálama (Val de Xálima), en el que es pot vore la denominació donada al Jalamego/Xalimegu en cada u dels tres pobles de la vall.

Orígens

En l'Edat Mija es troben variants mixtes portugués-lleoneses a lo llarc de la frontera entre León i Portugal, representades en texts com el Fòrum de Castelo Rodrigo (Fur de Castel-Rodrigo, XIII); i encara que no existix documentació relativa a la colonisació i repoblament en esta zona en el XIII, es maneja el hipòtesis de súbdits gallecs enviats a defendre les fronteres baix dominació musulmana com a castic impost pel rei lleonés, o be a l'entrega de territoris a diverses órdens militars per part de Fernando II i Alfonso IX.^{cita requerida}

Per lo general, els filòlecs partidaris de la teoria gallega es basen en la conjectura de que la vall era una regió aïllada, en la que es varen establir núcleus de repoblament de Galícia. Segons esta teoria, esta zona estava casi despoblada, la poca població que hi havia era llauradora, cristiana i musulmana, per lo tant no era una població homogénea, i quan varen aplegar els gallecs a repoblar esta zona varen vore que ells eren el grup homogéneu en major número de població, i per això els colonizadores gallecs varen mantindre casi pura la seua forma de parlar al no existir influències externes (de Portugal); les persones que varen aplegar en la segona onada de repoblament també era un número menor, per lo que varen tindre que adaptar-se també al parla d'esta zona, ya que era més fàcil adaptar-se al parla del grup majoritari.^{cita requerida}

Esta tesis sol ser refutada en contrastar-l'en atres senyes històriques:^{cita requerida}

• Es considera que abans del repoblament gallec-lleonés, este enclavament ya estava habitat per portuguesos, i inclús despuix de la colonisació es va mantindre en el regne veí una estreta relació (comercial i matrimonial, fet que queda palés en haver-se castellanizado molts llinages fa a penes dos sigles)
• Des de el XII i fins a el XVII, tant Portugal com León i Castella ambicionaban el territori donat l'importància del seu caràcter fronteriç, que canviaria de monarca de tant en tant, per lo que elllogarencs juraven fidelitat al rei lusità o als reis castellans o lleonesos.
• Per una atra part, resulta contradictori que les órdens a les que es varen cedir les terres (Orde d'Alcántara i Orde de Hospital de Sant Joan de Jerusalem), sent rivals entre sí, repoblaren la regió en llogarenc d'un mateix orige.
• Un atre factor destacable per a desmentir la "teoria de l'aïllament" és el considerable número de habitants, superior a atres ciutats importants de la regió en l'época: a mitan de el XVI contaven en casi 3000 habitants front a Còria, en a penes 2400, sent l'enclavament més poblat de tota la serra de Gata.

Història recent

Senyal bilingüe fala-espanyol en Sant Martín de Trevejo

El 3 d'agost de 1992 es va fundar l'associació Fala i Cultura, entre els propòsits de la qual es troba l'elaboració d'una gramàtica comuna (en base gallega), aixina com la commemoració de o dia dona nosa fala ("dia de la nostra parla") celebrat una volta a l'any des de 1992 en Eljas, 1993 en Valverde i 1994 en Sant Martín.^{cita requerida}

Sis anys despuix, en 1998, es va publicar la primera obra lliterària en a fala, Sis sainetes valverdeiros, escrita per Isabel López Lajas (1884-1967), i editada en 1998 per Edicións Positives de Santiago de Compostela. Va ser en eixa data quan el Gabinet d'Iniciatives Transfronterer va escomençar a preocupar-se sériament per a fala i a fomentar el seu estudi, publicant en 1999 una decena de tractats científics; i celebrant en el més de maig un Congrés sobre "a fala".

Haurien de transcórrer varis anys més fins que el 14 de juny de 2000, la Conselleria de Cultura de la Junta d'Extremadura reconeguera el parla del Valle de Jálama com be d'interés cultural, a fi de protegir-ho i conservar-ho; sent, en 2001, declarat per la Junta d'Extremadura com Be d'Interés Cultural, segons decret 45/2001, de 20 de març. Va ser publicat en el DOE el 27 de març de 2001 i des d'eixe dia té vigència.

En l'actualitat, si ben els habitants del Valle de Jálama poden parlar castellà (sent esta la llengua d'us comú en els coleges i entorns administratius), i presumint a sovint de fer-ho de forma més "correcta" que els seus veïns cacereños o salmantinos, la gran majoria són bilingües, ya que en l'àmbit caser, aixina com també en diverses activitats extraescolares, seguix amprant-se la llengua local.^{cita requerida}

No obstant, és tal l'espente i auge de la llengua castellana en els últims anys (constatat per la pèrdua de numeroses localisme, reemplaçats per la versió castellanizada), que alguns filòlecs consideren que esta llengua podria evolucionar fins a convertir-se en una sòrt de dialecte castellà-extremeny plagat d'abundants térmens gallecs o portuguesos.^{cita requerida}

Pel despoblació que sofrixen els pobles d'esta zona, este parla s'està perdent poc a poc, ya que gran part de la població esta emigrant a les ciutats a treballar i a estudiar i molta població vella està fallint i es du en si molt vocabulari.

En 2021, Miroslav Valš, llingüista chec, va publicar el primer diccionari de A Fala que conté més de 13.000 entrades, en una definició i informació sobre el seu us. Ha publicat també una gramàtica per a cada una de les tres variants.

En 2024 una Comissió de treball de l'Universitat d'Extremadura va propondre una ortografia compartida per a la fala, en unes regles comunes per a totes les persones parlants de la fala, en una aplicació flexible. El principal problema de la fala per a la seua preservació i correcta codificació no és tant la falta d'una normativa ortogràfica, com l'us correcte del lèxic i de la morfosintaxis tradicionals, puix s'està assistint a una castellanisació progressiva que està borrant les seues traces més característiques. La proposta ortogràfica per a la fala, que no va aplegar a un acort unànim sobre la millor solució ortogràfica, és producte d'eixes discussions, per a compartir una ortografia comuna.

Bibliografia

• «Relatus cortus en fala». ADISGATA. Consultat el 2025-05-18.
• «Ismael Carmona García : O pequenu príncipi fala». Consultat el 2025-05-18.
• «pequenu príncipi». Consultat el 2025-05-18.
• «Anduriña - Rivista cultural d'As Elles (Revista cultural de Eljas)». Consultat el 2025-05-18.
• «Lliteratura nostra: Versus valeoris dona nosa fala». planVE. Consultat el 2025-05-18.