L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Migranya


La migrenya[1], també cridada hemicránea (del grec ἡμικρανίον hemikranion ‘mitat del cap’)[2] o jaqueca (de l'àrap الشقيقة ax-xaquica, ‘mig cap’), és una malaltia que té com a síntoma principal el mal de cap, pulsátil, unilateral o opresivo, acompanyat de nàusees o bossades, sensibilitat a la llum o els sons, en ocasions molt intens i incapacitante per a qui ho sofrix.[3] És una afecció molt freqüent, l'orige de la qual és una combinació de factors genètics i ambientals, que afecta a l'11-16 per cent de la població general, i en una incidència més alta entre les dònes.[4][5][6][7][8][9][10]

Artícul bo

Se debe distinguir la auténtica migraña de otros tipos de cefalea o dolores de cabeza, tales como: la cefalea tensional, que es mucho más habitual, la cefalea en racimos y las cefaleas secundarias, que pueden tener multitud de causas, como gripe, meningitis, traumatismos craneoencefálicos y tumores cerebrales.[11]

El 80 per cent dels pacients migrañosos presenten el seu primer atac abans dels 30 anys. La malaltia cursa en episodis de dolor agut intercalados entre llarcs periodos lliures de síntomes. La freqüència de les crisis és molt variable, lo més usual és entre un i quatre episodis al més que duren entre 4 i 72 hores, si no es realisa cap tractament. El dolor pot estar precedit de manifestacions neurològiques variades cridades oreig que consi sten en trastorns visuals o sensació de hormigueo en llavi, llengua i la mitat de la cara. El dolor sol ser de gran intensitat, afecta a la mitat dreta o esquerra del cap, més rarament a abdós costats simultàneament, s'acompanya de sensibilitat a la llum (fotofobia), nàusees, entumecimiento d'extremitats i llengua, bossades i empijora clarament en l'activitat física. Per això els pacients solen retirar-se a una habitació obscura i permaneixen inactius fins que desapareixen els síntomes.[12]


Història

 
Bust de Hipócrates en el Museu Pushkin.

En el V, Hipócrates (460 a. C.-370 a. C.) va descriure un mal de cap que en tota probabilitat era una migrenya en oreig. Va explicar els síntomes d'un malalt que vea una estranya llum inexistent davant de l'ull, despuix de la qual cosa apareixia un dolor molt intens que afectava a la part dreta del cràneu i s'aliviava en les bossades.[13]

La primera descripció detallada de la migrenya procedix del mege Areteo de Capadocia (¿120-200? d. C.), en el II, que en el seu tractat Sobre les causes i els síntomes de les malalties, la va denominar heterocránea.[14]

Un atre mege ilustre de l'antiguetat, Galeno (130-200), va anar el primer en utilisar la paraula «hemicránea», que va evolucionar a «hemigrenea», «emigrenea», «migrenea», «megrim» en anglés antic, «migraine» en francés i «migrenya» en espanyol.[15] Galeno creïa que la hemicránea es devia a que el teixit que separa els dos hemisferis cerebrals —la denominada hoz del cervell— impedia que el dolor es propagara de l'hemisferi dret a l'esquerre o viceversa.

Avicena, el gran mege persa (980–1037), es va ocupar en els seus texts de la migrenya i va explicar que el dolor es exacerbaba quan durant la crisis el malalt realisava qualsevol moviment, menjava o bevia. També va descriure que ex istía intolerància a la llum i als sorolls, per la qual cosa el pacient tenia que retirar-se a una habitació obscura i no desijava parlar ni moure's fins que desapareixia el dolor.[16]

Thomas Willis (1621-1675) va ser un dels pioners de l'estudi modern de la neurologia i el primer en propondre la teoria vascular de la migrenya, segons la qual el dolor s'originava per la vasodilatación dels vasos sanguíneus del cap.[17]

En 1912 Edward Flatau va publicar en alemà i polac una de les primeres monografies modernes en la migrenya.[18] En una revisió dels antecedents històrics dels aspectes generals dels maldecaps, Isler i Rose diuen: «La seua monografia única de 1912 Die Migrane, conté un excelent estudi de la majoria dels autors anteriors, observacions clíniques precises, una evaluació crítica de la fisiopatologia i les opinions acríticas sobre el tractament, incloent les cures d'arsènic».[19]

En 1937, Harold G. Wolff i John Graham varen demostrar que l'ergotamina té un efecte vasoconstrictor sobre les artèries temporals. Wolff va publicar el llibre Cefalea i atres formes de mal de cap i va desenrollar la teoria vascular per a explicar l'aparició de la crisis.[20]


Etiologia

 
Animació del fenomen de la depressió cortical propagada. La depressió cortical propagada és una alteració de l'activitat elèctrica de la corfa cerebral que consistix en una ona d'excitació seguida per una atra d'inhibició que partint de la regió occipital, s'estén per la corfa cerebral a una velocitat de 3 mm per minut.[21]

Els mecanismes bioquímics que determinen que una persona siga susceptible a presentar episodis de migrenya no són totalment coneguts. Existix un clar component hereditari, no obstant, no s'ha conseguit determinar un gen únic que siga el responsable de la malaltia, provablement estiguen implicats numerosos gens diferents i debido a ello la gravetat dels síntomes i atres manifestacions com l'oreig són molt variables entre els diferents pacients. Una excepció la constituïx una forma especial de la malaltia nomenada migrenya hemipléjica familiar en la que s'ha conseguit determinar en exactitut que existix una mutació en el cromosoma 19 (19p13) que és la responsable de la seua aparició.[22]


Teoria vascular

Clásicamente se li ha donat un paper molt important a la teoria vascular en l'aparició de les crisis. Segons esta teoria es produïx una vasoconstricción de les artèries craneals que causa el fenomen de l'oreig i posteriorment té lloc una vasodilatación de rebot que és la causant del dolor. S'explica d'esta forma la milloria del quadro quan s'administren medicaments que disminuïxen el calibre de les artèries cerebrals com els triptanes, i també la sensació pulsátil que manifesten els pacients quan es troben en la fase dolorosa.[22]


Teoria neurogénica

Més recentment s'ha propost la teoria neurogénica, segons la qual existiria en els pacients migrañosos una hiperexcitabilidad en la corfa cerebral occipital que seria la causant de que davant determinats estímuls es produïxca una depressió cortical propagada que originaria el fenomen de l'oreig, posteriorment a través de diferents mediadors químics s'activarien les terminacions del nervi trigémino, provocant dolor. Els canvis en el calibre dels vasos sanguíneus serien solament un fenomen secundari.[22]


Eix intestí-cervell

Recents estudis demostren la relació entre la migrenya i certs trastorns gastrointestinals, tals com la malaltia celíaca i la sensibilitat al gluten no celíaca sense diagnosticar ni tractar, la gastroparesis, el síndrome de l'intestí irritable i trastorns hepatobiliares.[23][24] Certs mecanismes que afecten a l'eix intestí-cervell podrien estar implicats, com l'aument de la permeabilidad intestinal,[25] el desenroll d'una resposta inflamatoria crònica, una disfunció del sistema nerviós autònom i entérico, o un desequilibri de la flora intestinal.[23] La dieta sense gluten en el cas de la malaltia celíaca i de la sensibilitat al gluten no celíaca, una dieta d'eliminació en el cas del síndrome de l'intestí irritable i una dieta baixa en greixos en el cas de la gastroparesis, han demostrat eficàcia en la disminució de la freqüència i intensitat de les crisis, o inclús la remissió completa en alguns casos.[23][24]

Referències

  1. ↑
  2. ↑ Diccionario de la lengua española
  3. ↑ Diccionario de la lengua española
  4. ↑ «migraña» (en castellano). Real Academia Nacional de Medicina de España.
  5. ↑ Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada Kowalska2016
  6. ↑ Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada Antonaci2016
  7. ↑ Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada Medlineplus2015
  8. ↑ Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada Gasparini2013
  9. ↑ Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada Sachdev2012
  10. ↑ Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada Zavala2003
  11. ↑ Mateos Marcos, V. (2010). Elsevier España S.L., ISBN 978-84-458-2036-6 (ed.): «Migraña y otras cefaleas». Consultat el 1 de mayo de 2011.
  12. ↑ Tur Campos, S.. Cefaleasib (ed.): «Epidemiología de la migraña». Archivat des de l'original, el 16 de abril de 2011. Consultat el 1 de junio de 2011.
  13. ↑ Vélez van Meerbek, Alberto (2005). Consejo editorial Universidad de Rosario, ISBN 958-8225-58-2 (ed.): «Aspectos históricos de la migraña». Consultat el 15 de agosto de 2011.
  14. ↑ García-Albea Ristol, E (2009). «Areteo de Capadocia (II) y las primeras descripciones neurológicas». Rev Neurol. 16-31;48(6):322-7.. Consultat el 1 de junio de 2011.
  15. ↑ Dolor clínica y terapia. Revista mexicana de algología, vol 6 (ed.): . Fisiopatología de la migraña (2009). Consultat el 1 de junio de 2011.
  16. ↑ Britt Talley, Daniel (2010). AuthorHouse (ed.). Migraine. ISBN 978-1-4490-6962-9. Consultat el 15 de agosto de 2011.
  17. ↑ Campos, Rufo (2001). «Fisiopatología de la migraña». Revista de neurología clínica 2 (1), 263-271.. Archivat des de l'original, el 30 de diciembre de 2013. Consultat el 15 de agosto de 2011.
  18. ↑ Edward Flatau, Die Migräne, 2007 1 Aufl. 266 S. Pb 148x210 mm, VDM Verlag Dr. Müller, ISBN 3-8364-1584-4
  19. ↑ H. Isler and F. C. Rose, 2000, Historical background, en The headaches, 2nd ed., Editado por J. Olesen P. Tfelt-Hansen, K. M. A. Welch eds, publicado por Lippincott Williams & Wilkins, Philadelphia, PA, 1026p, ISBN 0-7817-1597-0
  20. ↑ Vélez van Meerbeke, Alberto (2005). Universitat de Rosario (ed.): «[http://books.google.es/books?id=s_4vlyCTqmEC&printsec=frontcover&dq=lliçons+de+història+de+el+dolor&source=bl&ots=ERyQ2JKjuj&sig=jOT5OaRzwaum12dvKfVK5EHsSbE&hl=és&sa=X&ei=o8o5UMeqKIO4hAfU34HQBg&vejau=0CDE Lliçons d'història d el dolor]». Consultat el 2012.
  21. ↑ Lipton, R.B.(2008).«Migraine with aura».British Medical Journal.: 337.
  22. ↑ 22,0 22,1 22,2 González de la Aleja, J; J. Porta-Etessam, J.M. Sepúlveda-Sánchez, M. Rodríguez Peña-Marín (2006). Revista de Neurología 43 (8): 481-488 (ed.): «Fisiopatología de la migraña. Reflexiones sobre la hipótesis glutamatérgica.». Consultat el 1 de mayo de 2011.
  23. ↑ 23,0 23,1 23,2 Cámara-Lemarroy CR, Rodríguez-Gutiérrez R, Monreal-Robles R, Marfil-Rivera A(28 de septiembre de 2016).«Gastrointestinal disorders associated with migraine: A comprehensive review».World J Gastroenterol.22(36): 8149-60.doi:10.3748/wjg.v22.i36.8149.
  24. ↑ 24,0 24,1 Fasano A, Sapone A, Zevallos V, Schuppan D(May 2015).«Nonceliac gluten sensitivity».Gastroenterology.148(6): 1195-204.doi:10.1053/j.gastro.2014.12.049.
  25. ↑ van Hemert S, Breedveld AC, Rovers JM, Vermeiden JP, Witteman BJ, Smits MG, de Roos NM(21 de noviembre de 2014).«Migraine associated with gastrointestinal disorders: review of the literature and clinical implications».Front Neurol.5: 241.doi:10.3389/fneur.2014.00241.

Enllaços externs

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Migranya&oldid=1648892»