Museu Pushkin

Museu Pushkin

El Museu Pushkin de Moscou (en rus i de forma oficial, Музей изобразительных искусств имени А. С. Пушкина, Museu Estatal de Belles arts A. S. Pushkin) és el segon gran museu de Rússia dedicat a l'art europeu, solament superat pel Museu del Hermitage de San Petersburgo. S'ubica en el carrer Voljonka, 12.

Història

El museu va ser fundat en fins educatius per un professor de l'Universitat de Moscou, el filòlec Iván Vladímirovich Tsvetáiev, fill de l'historiador Dmitri Ilovaiski i pare de la poeta Marina Tsvetáyeva. Gràcies al seu encabotament, la Duma de Moscou li va concedir un terreny en el centre de la ciutat cridat Kolymazhny Dvor ('Casa de Carretas'), no llunt del Kremlin.

L'edifici, de llínees clàssiques en columnes jòniques, ho va dissenyar Román Klein. Es va inaugurar en 1912, batejat en el nom del sar Alejandro III de Rússia.

Inicialment el museu se centrava en l'escultura clàssica, mostrant majorment còpies en algeps que servien per a l'aprenentage dels nous artistes, pero la Revolució soviètica de 1917 li va donar un canvi de rumbo. El nou govern comuniste va decidir ampliar-ho en 1924 en obres d'art nacionalisades, en la seua major part de coleccionistes particulars que havien fugit del país. Per això, el Museu Pushkin posseïx fondos molt dispars d'arqueologia egipcíaca, vasijas gregues, teixits i gravats.

Sala del museu, en reproduccions escultòriques en algeps.

En el periodo 1924-1930, el museu va créixer de manera substancial, gràcies a les obres transferides des de Sant Petersburc, majorment del Hermitage. Es pretenia aixina equilibrar la riquea artística d'abdós ciutats i, de pas, aliviar la saturació del Hermitage. També es varen adscriure al Pushkin diversos paisages i escenes costumistes de la Galeria Tretiakov, i més de 500 quadros europeus del Museu Rumyántsev (dissolt en 1927) junt en dibuixos, gravats, monedes i una valiosa biblioteca. L'institució va rebre el seu nom actual en 1937, el qual homenaja a l'escritor Aleksandr Pushkin.

En 1948, el cridat Museu Estatal d'Art Occidental, que havia segut creat en les coleccions de Serguéi Schukin i Iván Morózov, va ser desmantellat i els seus fondos es varen repartir entre el Hermitage i el Pushkin. Gràcies a això, abdós museus conten en célebres obres impressionistas i vanguardistes.

Ampliació frustrada

En 2008, el president rus Dmitri Medvédev va anunciar unes obres de modernisació del museu presupostades en 177 millons de dólars. Pero a l'any següent es barallava una ampliació molt més ambiciosa, a càrrec de l'arquitecte Norman Foster i el seu equip, en un presupost de 670 millons. Este proyecte incloïa la construcció de varis edificis per a biblioteca, sala de cine i oficines, aixina com una harmonisació estètica del conjunt ya existent. L'escala de l'intervenció, i sobretot la seua estètica moderna, varen motivar múltiples crítiques d'experts i responsables locals: la reforma implicava alterar l'atmòsfera antiga de tota un àrea urbana que ells preferien preservar. Posteriorment l'arquitecte municipal de Moscou va pressionar a l'estudi Foster, queixant-se de la llentitut en les seues tasques, i finalment en 2013 dit estudi va renunciar a proseguir en el disseny perfilat.

Actualment, el lloc web del museu aludix a obres de reforma, pero a menor escala.

Coleccions

Les coleccions del Museu Pushkin són sorprenents per amplitut i varietat; consten de més de 560 000 peces. Alberga mòmias egipcíaques, ceràmiques i escultures gregues, aixina com pintura europea, tant antiga com a impressionista i posterior. Pero el renom del museu es deu en gran mida als seus fondos de pintura francesa i de pintors europeus actius en París entre l'impressionisme i l'I Guerra Mundial.

En les coleccions arqueològiques, destaca el cridat Tesor de Príamo, que l'Eixèrcit Rojo es va dur de Berlín durant l'II Guerra Mundial.

Les coleccions de pintura antiga inclouen vàries obres icòniques mundialment conegudes, com una Sagrada Família de Bronzino, La vella coqueta de Bernardo Strozzi i vàries obres de Rembrandt, entre elles Crist expulsant als mercaders. Hi ha ademés eixemples de Sassetta, Botticelli, Pietro Perugino, Cim dona Conegliano, Giovanni Girolamo Savoldo, Paolo Veronese, Lorenzo Lotto, Parmigianino, Gaudenzio Ferrari, Michel Sittow, Jan Gossaert, Joachim Beuckelaer, Lucas Cranach el Vell, Adam Elsheimer, Luis de Morales, Zurbarán, Murillo, Rubens, Anton van Dyck, Nicolas Poussin, Simon Vouet, Bernardo Strozzi, Elisabetta Sirani (Autorretrato), Adriaen van Ostade, Govaert Flinck, Watteau, François Boucher, Chardin, Giambattista Pittoni (La mort de Sofonisba), Bernardo Bellotto, Francesco Guardi, Corot, Ingres, Delacroix, etc.

El repertori impressioniste i de fin de el XIX és riquíssim, en abundants obres de Renoir, Degas, Van Gogh i Gauguin. A destacar especialment La vinya roja, un dels pocs quadros que Van Gogh va vendre en vida, i En el café (Retrat de Madame Ginoux) de Gauguin.

El repertori de les vanguardes de el XX és igualment notable, en obres d'Henri Matisse, André Derain, Maurice de Vlaminck, Paul Signac, Pierre Bonnard, Edvard Munch, Georges Braque, Fernand Léger, Giorgio de Chirico i Joan Miró, entre molts atres autors. De Pablo Picasso hi ha pintures essencials com a Vell cego en chiquet, obra important de l'etapa blava de l'artiste; el Retrat cubiste d'Ambroise Vollard i una de les obres mestres de la seua etapa rosa, L'acróbata de la bola.