Permeabilidad intestinal

Erro al crear miniatura:

Esquema de l'epiteli de l'intestí prim. S'observen els enteròcits cilíndrics, estretament units entre sí, formant una barrera entre l'ambient intestinal i el mig intern.

La permeabilidad intestinal és el fenomen pel qual la paret intestinal (membrana intestinal) actua com a barrera selectiva, permetent el pas de nutrients i bloquejant el de substàncies potencialment amoladores (toxines, virus, bactèries, aliments sense digerir...).

L'estat funcional d'esta barrera depén de la regulació de les unions estretes intercelulares, que representen la barrera més important.

Barrera hemato intestinal

l'intestí és un tubo molt llarc i constituïx la major superfície mucosa de l'organisme. Posseïx en el seu interior una capa de cèlules que formen una barrera. La seua missió és, ademés de digerir substàncies, actuar defenent a l'organisme de l'enemic exterior de l'ambient (substàncies que ingerim i microorganismes presents en l'intestí). Açò ho conseguix mantenint tancades les unions estretes intercelulares, per a impedir l'accés descontrolado de substàncies, toxinas, químics, microorganismes i macromoléculas, que de lo contrari podrien passar al torrent sanguíneu.

Pèrdua de la barrera protectora

Erro al crear miniatura:

Dalt: Dibuix esquemàtic de la superfície de l'epiteli, mostrant les unions estretes (tight junctions) entre cèlules adjacents.
Avall: Una unió estreta a gran aument en el complex de proteïnes (en color vert) i les molècules que ho constituïxen. Les fleches roges mostren la direcció del fluix de substàncies a través dels espais intercelulares, quan existix permeabilitat celular aumentada.

Es parla de l'existència d'una permeabilitat intestinal aumentada quan este control desapareix, és dir, quan no funcionen be les entrades entre les cèlules, que controlen el pas de substàncies (les unions estretes intercelulares) i en lloc d'estar tancades o pràcticament tancades, com deurien estar, estan obertes, sense control. Esta obertura provoca que entren substàncies en el cos i que, depenent de la predisposició genètica de la persona, puguen desenrollar-se malalties autoinmunes, inflamatorias, infeccions, alèrgias o càncerés, tant intestinals com en uns atres òrguens.

Actualment, se sap que les unions estretes, anteriorment considerades com a estructures estàtiques, són en realitat dinàmiques i s'adapten fàcilment a diverses circumstàncies, tant fisiològiques com a patològiques. Existix un complex sistema regulador que orquesta l'estat d'ensamblage de la ret de proteïnas de les unions estretes intercelulares.

La zonulina és l'únic modulador fisiològic de les unions estretes intercelulares ben conegut actualment. Es tracta d'una molècula que modula reversiblement la permeabilitat de la paret intestinal, afluixant les unions estretes intercelulares per a regular el moviment de líquits, macromoléculas i leucocits entre el torrent sanguíneu i l'intestí, i viceversa, permetent el pas dels nutrients i bloquejant el de nutrients incompletament digerits, químics, toxinas i microorganismes, i evitant la colonisació en microorganismes de l'intestí proximal (és dir, l'immunitat congènita).

Quan hi ha una producció aumentada de zonulina, s'òbrin les unions estretes de la paret intestinal, l'intestí pert la seua capacitat de barrera protectora i passen a la sagne substàncies que no deurien passar, lo que pot ocasionar reaccions que desemboquen en el desenroll d'un creixent número de malalties.

Desencadenants ambientals

Els dos factors més potents que desencadenen la lliberació de zonulina i provoquen aument de la permeabilitat intestinal són certes bactèrias intestinals i la gliadina (proteïna que forma part del gluten), independentment de la predisposició genètica, és dir, tant en celíacos com en no celíacos. Atres possibles causes són la prematuritat i l'exposició a radiació, quimioteràpia o certes toxinas.