Mephitidae

Mephitidae

Els mefítidos (Mephitidae) són una família de mamífers omnívoros coneguts com zorrillos, zorrinos, mapurites, mofetas, epates o chingues. Són animals de mijà tamany, que habiten principalment en Amèrica, en un gènero en el Surest Asiàtic. Existixen dotze espècies de mefítidos en quatre gèneros: Conepatus (mofeta nariguda, quatre espècies); Mephitis (la mofeta encapuchada i la mofeta rayada, dos espècies); Mydaus (teixons apestosos, dos espècies); i Spilogale (mofeta motejada, quatre espècies). Els dos teixons apestosos del gènero Mydaus habiten en Indonèsia, Brunei, Malàsia i Filipines; els demés membres de la família habiten en Amèrica, des de Canadà fins al centre de Sudamérica. Tots els demés mefítidos estan extints, coneguts a través de fòssils, inclosos els d'Eurasia.

Característiques i comportament

La seua principal traça característica és el fort i fétido olor que segreguen les seues glándulas odoríferas. Esta olor és emesa quan la mofeta se sent amenaçada. Abans de l'emanació, la mofeta adopta una posició corporal distinta segons l'espècie: algunes alcen la seua coa, mentres que unes atres alcen les pates atrasseres, quedant recolzades solament sobre les davanteres. La substància emesa pot aplegar fàcilment als dos metros de distància. El temps de duració de l'olor despuix del rosat és de dos semanes i un més si no se seguix un tractament contra l'olor. Quan una mofeta mor, l'olor permaneixerà més temps, puix al podrirse la carn empijora l'olor. De tots modos, davant situacions amenaçants, totes les espècies emeten un sò agut, que produïxen també quan es peguen a alguna superfície. Açò els permet protegir-se dels depredadors.

El pelage és bàsicament bicolor, presentant majorment un disseny en un color de fondo en negre sobre el qual es presenten ralles o bandes de color blanc, lo que sugerix que, de la mateixa manera que atres espècies en patrons similars, advertixen als seus agressors de la possessió d'algun tipo de defensa amagada. Són omnívoros, poden alimentar-se tant d'insectes com d'ous, frutes, mamífers chicotets, pardals i mel.^{cita requerida}

Les femelles tenen un periodo de gestació de cincuenta y cinco dies i apleguen a parir entre una i dèu crío, que s'alimenten de llet materna aproximadament durant dèu semanes.^{cita requerida}

Estil de vida

Les mofetas viuen en caus que són excavades per les femelles. Durant l'hivern passen un periodo de letàrgia, el qual no aplega a ser una hivernació completa. Tenen unes pates davanteres en unes garres molt fortes, en elles tenen la capacitat de poder escarbar en la terra, buscar aliments, tals com a insectes o ous, també desenrollen la construcció dels seus caus en elles. Les mofetas macho, generalment tenen una vida molt solitària, viuen en els seus caus i casi mai estan en companyia d'atres mofetas, únicament busquen a les femelles quan tenen que reproduir-se, açò succeïx sobretot en els temps de finals d'hivern i quan comença la primavera. ^{cita requerida}

Sobre les femelles, elles opten per la vida junt a les seues cries, especialment quan apleguen els temps d'hivern, en els quals permaneixen tancades en el seu cau en elles, en rares ocasions el mascle pot prendre la decisió de quedar-se en ells. A voltes compartixen caus cavats per atres espècies com a rabosots i mapaches.^{cita requerida}

Les mofetas són omnívoras. Per lo general, mengen aliments vegetals, cucs, insectes i atres invertebrats, aixina com chicotets vertebrats: serps, pardals i els seus ous, rosegadors. En les parts del nort de la cordillera, les mofetas comencen a acumular reserves de greix en autumne. En hivern no hibernan, pero en els dies frets es tornen inactius i no ixen dels seus refugis, eixint a alimentar-se solament quan fa més calor. Les mofetas passen l'hivern en caus permanents en grups formats per un mascle i vàries (fins a 12) femelles; en el restant de l'any són majoritàriament solitaris, encara que no són territorials i no marquen els llímits de les seues àrees. Les àrees d'alimentació solen ocupar de 2 a 4 km² per a les femelles i fins a 20 km² per als machos.^{cita requerida}

Les mofetas tenen bon sentit de l'olfat i de l'oït, pero mala vista. No distinguixen entre objectes situats a una distància superior a 3 m.^{cita requerida}

Reproducció

Per regla general, les mofetas tenen una temporada d'emparellament fixa, pero açò depén en gran mida de l'hàbitat i del clima.^{cita requerida}

Les mofetas no són agressives durant la major part de l'any i solament durant la temporada de reproducció els mascles barallen per les femelles. La temporada de reproducció comença a principis de la primavera i dura de 2 a 3 mesos. En algunes espècies es produïx una nidación retardada, lo que significa que l'òvul fecundado permaneix en l'úter durant un periodo de temps més llarc abans d'implantar-se. En el cas de la mofeta motejada occidental, poden transcórrer huit mesos entre el emparellament i el naiximent, encara que el periodo de gestació real és molt més curt i és provable que dure entre 40 i 65 dies per a la majoria de les espècies.^{cita requerida}

En Mephitis i Conepatus l'embaràs dura de 2 a 3 mesos; en la mofeta tacada i les poblacions del nort de Spilogale putorius, l'embaràs té una fase d'implantació tardana i dura fins a 250 dies o més. Hi ha de 2 a 10 cadells en la ventrada, que naixen cegos i nuets, pero en glándulas odoríferas desenrollades. Durant la primera semana de vida, els cadells estan completament indefensos i depenen de la seua mare. Els mascles no participen en el conte de la descendència. Els zorrillos jóvens es tornen independents als 2 mesos (és dir, en agost). La madurea sexual s'alcança al final del primer any de vida.^{cita requerida}

La femella sol donar a llum de quatre a cinc crío, encara que en casos rars el número de cria en una ventrada pot aplegar a setze. Els recent naixcuts són inicialment cegos i sense pèl, pero creixen ràpidament. Als 35 dies escomencen a caminar, als dos mesos aproximadament són desmamats i als sis mesos o un any deixen a la mare i alcancen la madurea sexual.^{cita requerida}

La mortalitat entre les mofetas jóvens és molt alta: 50-70%, com a resultat de la morbilidad i els atacs dels depredadors. Les mofetas generalment tenen una esperança de vida baixa i molts no sobreviuen al seu primer hivern. En estat salvage solen viure fins als cinc o sis anys (encara que el 90% rara volta viu més de 3-4 anys); baix el conte humà, cap animal ha vixcut més de dotze anys.^{cita requerida}

Composició de la secreció defensiva

Estructura química dels tiols secretados per la mofeta.

Les investigacions sobre la secreció de les glándulas anals s'han portat a terme des de varis enfocaments des d'el XIX, per lo que hui en dia es té una idea prou precisa de la seua composició. El químic alemà Friedrich Wöhler i el seu assistent T. Swarts varen poder demostrar en 1868 que la secreció és una mescla de substàncies que consta d'a lo manco un component que conté sofre i un component que conté nitrogen. En 1896, el químic Thomas Aldrich va poder descriure propietats més concretes de la substància. Va descriure la secreció com un "líquit transparent i aceitoso de color groc dorat a àmbar clar en una olor característica, acre i extremadament fort en una gravetat específica de 0,939". Ademés, Aldrich va identificar un butanotiol com el seu component essencial basant-se en el punt d'ebullició d'una fracció de la secreció. Un any més vesprada, junt en Jones, va identificar el segon component essencial com 2-metilquinolina i una segona substància que contenia nitrogen i sofre, encara desconeguda en aquell moment. En 1945, el químic nortamericà Philip Stevens va aïllar la substància sulfure de bis(2-butenilo) de la secreció mentres buscava una substància similar a la muscona, l'olor del almesc.

En 1975, Andersen i Bernstein varen utilisar per primera volta la cromatografía de gasos per a analisar les secrecions. Els científics varen identificar com a components principals el 2-buteno-1-tiol i el 3-metil-1-butanotiol en un contingut total d'al voltant del 66% i el disulfuro de (2-butenil)metilo com el tercer compost més comú en un contingut d'al voltant del 7%. Combinant la cromatografía de gasos en l'espectrometria de masses, els dos científics varen poder detectar en 1982 un total de 160 components, 150 dels quals contenen sofre. Es va poder confirmar que el 2-buteno-1-tiol i el 3-metil-1-butanotiol eren els components majoritaris, pero ya no es va detectar disulfuro de (2-butenil)metilo i el tercer component més comú ara era el sulfur de (2-butenil)propilo. Ademés, es varen trobar disulfuro de (3-metilbutil)butil i disulfuro de (2-butenil)butil i es va confirmar que 2-metilquinolina era un component. El primer tioéster detectat va ser tioacetato de S-(3-metilbutilo).

En 1990, William F. Wood va treballar en un major aclariment examinant immediatament les secrecions recent obtingudes per mig de cromatografía de gasos i espectrometria de masses. No va poder detectar ni el disulfuro de (2-butenil)metilo ni el sulfur de (2-butenil)propilo; en canvi, va analisar el tioacetato de S-(2-butenilo) com el tercer compost més comú. La falta de components s'explica pel fet de que estes substàncies només es formen durant el processament. Els recentment identificats varen ser 2-quinolmetanotiol i éster S-(2-quinolmetilo) de l'àcit tioacético.

Hàbitat

Les mofetas habiten en una varietat de paisages, que inclouen àrees boscoses, planures cobertes d'herba, agrocenosis i àrees montanyoses. Evita els boscs densos i les àrees pantanosas. Duen un estil de vida nocturn. Per regla general, caven els seus propis forats o ocupen els forats d'atres animals. Algunes mofetas (Spilogale) són excelents trepadores d'arbres.^{cita requerida}

Gèneros i espècies

Anteriorment eren considerades una subfamília dels mustélidos, fins que un estudi del ADN, va dur a reorganisar-les en dita família. Segons Mammal Species of the World la família conté actualment quatre gèneros i dotze espècies:

• Gènero Conepatus
  • Conepatus chinga, chingue o zorrino.
  • Conepatus humboldtii, zorrino de la Patagonia.
  • Conepatus leuconotus, zorrillo oriental de nas porcí.
  • Conepatus semistriatus - zorrillo amazónico.
• Gènero Mephitis (tipo)
  • Mephitis macroura, mofeta de capucha.

Mephitis mephitis.

• • Mephitis mephitis, mofeta comú o rayada.
• Gènero Mydaus

Mydaus javanensis

• • Mydaus javanensis, teixó mofeta malayo o teledu.
  • Mydaus marchei, teixó mofeta de Palawan.
• Gènero Spilogale
  • Spilogale angustifrons, mofeta motejada comú.

Spilogale gracilis.

• • Spilogale gracilis, mofeta motejada occidental.
  • Spilogale putorius, mofeta motejada oriental.
  • Spilogale pygmaea, mofeta motejada pigmea. Ademés, es coneixen els següents gèneros fòssils:

• Brachyopsigale † Hibbard, 1954
• Brachyprotoma † Brown, 1908
• Buisnictis † Hibbard, 1950

• Martinogale † Hall, 1930
• Mesomephitis † Petter, 1967
• Miomephitis † Dehm, 1950
• Nannomephitis † Kretzoi, 1952
• Osmotherium † Cope, 1896
• Palaeomephitis † Jäger, 1839
• Plesiomeles † Viret & Crusafont, 1955
• Pliogale † Hall, 1930
• Promephitis † Gaudry, 1861

Zorrillos i humans

Els humans cacen als zorrillos per diverses raons. Per un costat, es tem que siguen portadors de ràbia i, per un atre, invadixen ocasionalment granges avícoles. ^{cita requerida} Despuix d'eliminar en èxit l'olor de la pell de zorrillo la demanda va aumentar a partir de 1870 i la pell va permanéixer molt de moda per a la roba de pell fins despuix de la Primera Guerra Mundial. A voltes, el zorrillo inclús es criava en granges pelliceres; actualment la pell ya casi no s'utilisa.^{cita requerida} Una atra font de perill és el tràfic rodat, que mata a molts animals, especialment en Amèrica del Nort.^{cita requerida}

No obstant, els zorrillos estan molt estesos i no es troben entre les espècies amenaçades; només el zorrillo nano motejat està catalogat com en perill d'extinció per la UICN.^{cita requerida}

En 1634, la mofeta va ser descrita en les Relations dones jésuites (Relacions dels Jesuïtes, colecció de texts enviats pels misionero de la Companyia de Jesús al virreinato de la Nova França als seus superiors religiosos en París des de 1632 a 1672):

L'atre és un animal semblat al basset hound, del tamany d'un gos chicotet o un gat; Li done un lloc ací, no per la seua excelència, sino per a convertir-ho en un símbol del pecat; Vaig vore tres o quatre. Té un pelaje negre prou bonico i lluent, té dos ralles completament blanques en l'esquena, que s'unixen cap al coll i gancho de la coa, formant una ralla que li dona una gràcia molt bonica; La coa és espessa i ben proveïda de pèl com la coa d'un rabosot, la du enroscada com una farda, és més blanca que negra: es diria a la vista, sobretot quan camina, que mereix ser cridat el perrito de Júpiter; pero és tan apestoso i la seua olor és tan repugnant, que no és digne de ser cridat gos de Plutó; no hi ha via més infecta; No ho haguera cregut si no ho haguera sentit yo mateixa, casi et falla el cor quan t'acostes a ell. Matem a dos d'ells en el nostre pati; Varis dies despuix olorava tan mal en tota la nostra casa que no podíem soportar l'olor. Crec que el pecat que va sentir Santa Catalina de Siena va deure ser de la mateixa pudor.

Remei contra l'olor

Paul Krebaum, un químic d'Illinois, va desenrollar una fòrmula que neutralisa l'olor de la mofeta en canviar la composició química dels tioles que conté. Per a preparar esta fòrmula es combina un litro de peròxit d'hidrogen (aigua oxigenada) al 3% en una cullerada de detergent i ¼ de tassa de bicarbonato sòdic. Esta solució pot aplicar-se a la majoria de superfícies. També servix per a aplicar sobre el pelaje, per eixemple, d'un gos que haja segut rosat per una mofeta. La mescla de peròxit funciona al oxidar els tioles i canviar la seua composició química. Ya que esta mescla llibera oxigen, es descompon en rapidea i no pot ser almagasenada. Tota la mescla deu ser utilisada en un sol us.

Vore també

• Galidictis