Massiç Asturià
.jpg){kind=link}
El massiç Asturià és un massiç montanyós localisat en el nort d'Espanya, una de tres subdivisions de la cordillera Cantàbrica, junt en les montanyes de Cantàbria i els monts Vascs.
Geologia
[editar | editar còdic]
El massiç asturià, des del punt de vista geològic, forma part del massiç Hespérico i té gran complexitat per la seua llarga història geològica i està molt estructurat i condicionat pel sistema tectónico. Les principals llínees d'estructura s'enllacen en un gran arc provinent del sur de Portugal, si be en aplegar a la zona nort canvia la seua direcció de Sur-Nort a Nort-Sur.
El massiç conté falles, plegaments i mants de cabalgamiento, diferents tipos geològics que impliquen una formació molt complexa. Dins del massiç asturià es consideren dos zones: el massiç o zona Asturoccidental-lleonesa (ZAOL) i el massiç o zona Cantàbrica (ZC):
Zona Cantàbrica (ZC)
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Zona Cantàbrica.
El massiç cantàbric està situat geològicament entre l'anticlinorio del Narcea per l'oest i els afloraments mesozoicos de la conca sedimentaria per l'est. Posseïx séries completes principalment del Paleozoico. Sobre açò es troba una sedimentación detrítica i carbonatada lo que indica el seu inici com a mig humit en una conca sedimentaria sobre la qual es formaria el massiç en una série d'etapes (plecs i cabalgamientos, esgarres i reactivacions de blocs,...).
Segons sembla es varen originar moviments epirogénicos en el paleozoico inferior i mig, pero les fases de plegament més importants es varen deure donar en el Carbonífero. En el paleozoico superior és quan es generen grans falles que condicionaran l'evolució posterior del relleu. Es poden indicar vàries regions geològiques dins del massiç Cantàbric:
- En el surest, unitat de cabalgamientos i mants.
- Al suroest, plegament, pero menys intensos.
- En el centre, la conca central de sedimentación carbonífera.
- En el noreste, cabalgamientos i mants paleozoicos.
- En l'est, la zona de Liébana, fossa tectónica rodejada de materials paleozoicos (escamas, mants,...)
Zona Asturoccidental-lleonesa (ZAOL)
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Zona Asturoccidental-Lleonesa.
És una zona geològica complexa, estructurada i dominada per la tectónica que adquirix una disposició en forma d'arc. En este arc apareixen sinclinalés, anticlinalés, plecs tombats i cabalgamientos. Des del punt de vista litològic presenta una série paleozoica completa en la que apareixen materials del Precámbrico, Cambriano, Ordovícico, etc. Són fonamentalment pissarres deleznables, quarsitas resistents i alguns nivells carbonatados. Tota la ZAOL està metamorfizada aumentant el grau de metamorfisme cap a l'Oest, cap a lo que va anar el núcleu del orógeno Varisco.
En les dos tectónicas s'han produït plecs i fallas i el resultat és un relleu extremadament complex, que es dividix en tres subzonas: Asturoccidental-lleonesa, mant de Mondoñedo i Truchas-Caurel.
Orografia
[editar | editar còdic]Durant l'Era Cenozoica, l'era del gran plegament alpí que va formar les cordilleras actuals com els Alps, Vages i Himalayas, el Massiç Hespérico sofrirà rebajamientos i canvis, pero en general, es comportarà com un bloc rígit i emergit.
Durant el periodo Mesozoico es generen transgressions i es formen conques de sedimentación entorn al massiç elevat. Per açò en el secundari el massiç permaneix empinat lo que li somet a l'erosió. En l'era Cenozoica dins de la tectónica alpina se succeïxen les reactivacions i arrasamientos que produïx un massiç erosionat, en zones noves per les reactivacions de les plaques en fractures i plegament. Aixina d'esta forma es crea la cordillera cantàbrica, zones costera, montanya prellitoral, serra del Cuera,fossa de Liébana, solque prellitoral en Cangas de Onís i falles en Cabrales.
Les rases llitorals de Principat d'Astúries (Llanes, Ribadedeva, etc) i les càntabres indiquen que varen estar sumergides baix el nivell de l'mar. Aixina d'esta forma fa 18 000 anys els monts cantàbrics estarien situats uns cent metros baix el nivell de l'mar. En la transgressió flandriense (holocénica) es formen els penya-segats.
Picos d'Europa
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Picos d'Europa.
De tot este últim sector cal destacar els Picos d'Europa, massiç calcáreo de tectónica i paisage complexos. en este sector les diferències de desnivell són notables entre el massiç erosinado en les altures ocasionades pel plegament alpí. Aixina podem trobar zones d'alternança de fosses en picos alts, lo que crea diferències de 2000 metros com en la zona de Sotres o Liébana. L'abundància de silicat en les fosses fa fàcil la seua erosió per part dels rius creant goles i desfiladeros (Gola del Cares, Desfiladero dels Beyos, hoces del Besaya, etc).
Tot este conjunt de fosses i plegament alpins carreja des del punt de vista hidrogràfic l'existència de rius en conques molt marcades per l'erosió creant desfiladeros, goles i hoces. Una atra característica important és la gran pendent a salvar pels rius puix passen de cims de més de 2000 metros a desembocar en el mar en a penes quaranta quilómetros.
Si ben els Picos d'Europa es troben en la llínea que forma la Cordillera Cantàbrica, és necessari diferenciar-los d'esta per la seua formació més recent. Mentres que la Cordillera està constituïda per materials del Paleozoico (en una antiguetat estimada d'entre 300 i 600 millons d'anys), els Picos d'Europa varen esperar fins als últims capítuls d'esta era, al Paleozoico Superior i més concretament a lo que es va donar en cridar l'Orogènia Hercínica, per a ser arrancats de la terra en forma de monumentals moles calcàrees.
Els materials que componen estes montanyes pertanyen, dins de l'Orogènia Hercínica, a les edats Dinantiense, Namuriense i Westfaliense i tenen una antiguetat que oscila entre els 250 i els 300 millons d'anys. Posteriorment els efectes de l'erosió i la glaciació en el Cuaternario han anat modelant els Picos fins a donar-los l'aspecte que presenten en l'actualitat. Eixa erosió, que tant efecte que té en la calcàrea, és lo que genera els característics camps de lapiaz i els canalizos de les parets. El caràcter càrstic del paisage de Picos és lo que fa que l'aigua procedent de les precipitacions es filtre ràpidament al subsol i circule subterráneamente fins a emanar fòra dels massiços.
Encara que durant el Cuaternario els glaciars eren alguna cosa comú en Picos d'Europa i aplegaven a altituts molt baixes (per baix dels mil metros), hui en dia no es conserven glaciars en estes montanyes, si ben sí es pot destacar la presència de múltiples neveros, com el nevero del Jou Negre als peus de Torrecerredo o Cemba Vieya, en Penya Santa de Enol.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Macizo Asturiano» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.