Anar al contingut

Mar dels Sargazos

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Mar dels Sargazos

Mar dels Sargazos és el nom d'una regió del oceà Atlàntic septentrional que s'estén entre els meridianos 70° i 40° O i els paralels 25° a 35° N. És un àrea caracterisada per les seues aigües relativament calma i la presència de numeroses algues del gènero Sargassum, que li donen el seu nom.[1]

Està delimitat a l'oest per la corrent del Golf, al nort per la corrent de l'Atlàntic Nort, a l'est per la corrent de les Illes Canàries i al sur per la corrent Equatorial de l'Atlàntic Nort, formant les quatre juntes un sistema de corrents oceàniques que circulen en el sentit de les agulles del rellonge denominat gir de l'Atlàntic Nort. Es troba entre els 20° i 35° de latitut nort i els 40° i 70° de llongitut oest i té aproximadament 1100 kilómetros (594 nmi) d'ample per 3200 km (1727.9 nmi) de llarc. Es tracta de l'única mar definida per les seues característiques físiques i biològiques que no té presència de costes.[2]

Encara que totes les corrents mencionades depositen plantes marines i rebujos en la mar, l'aigua oceànica de la mar dels Sargazos es distinguix pel seu color blau intens i la seua excepcional claritat, en una visibilitat submarina de fins a 60 m (196.9 pies).[3]

Les seues característiques distintives, en especial la calma i la presència d'enormes cantitats d'algues flotants, han fet de la mar dels Sargazos un escenari propici per a la creació lliterària i, també, per a les obres de la cridada cultura de masses.[4]

Història

L'existència d'esta regió no va ser coneguda pels navegants europeus fins a finals de el XV; no obstant, existixen mencions antigues que poden referir-se a la mar dels Sargazos. Una d'elles és Ora maritima (Les costes marítimes), un poema escrit en el IV per Avieno (305-375), en un dels fragments de la qual es descriu una porció de l'Atlàntic com a coberta d'algues i sense vent, i cita un relat ara perdut de el V del cartaginés Himilcón el Navegant (VI-V a. C.).

El propi Colón coneixia este relat i pensava que Himilcón havia aplegat a la mar dels Sargazos, de la mateixa manera que atres exploradors; no obstant, els estudiosos moderns ho consideren improvable.[5]


Segons el cartógrafo musulmà ceutí Muhammad al-Idrisi (1100-1165), un grup de marins conegut com Mugharrarūn (‘aventurers’) enviats pel sultà almorávide Ali ibn Yusuf (1084-1143), i baix el mando de l'almirant Ahmad ibn Umar, va aplegar a una part de l'oceà Atlàntic coberta per algues, que alguns han identificat com la mar dels Sargazos.[6][7]

El primer relat escrit conegut sobre la mar dels Sargazos es remonta a 1492, que el navegant Cristóbal Colón (1451-1506) va escriure sobre la presència d'estes algues marines, les quals amagaven aigües poc profundes que podrien fer-los encallar, aixina com la falta de vent que temia que els atrapara.[8]

En 1609, el navío britànic Siga Venture va ser arrastrat pel vent fins a la costa de Bermudes.

En esta mar també s'ha practicat la caça de ballenes i la peixca.[9]

Les expedicions Dana (de 1920 a 1922), dirigides pel biòlec danés Johannes Schmidt (1877-1933), varen determinar que els llocs de cria de l'anguila europea es trobaven en la mar dels Sargazos.[10][11]

La mar ha eixercitat un paper en atres esforços pioners d'investigació, com l'immersió del naturaliste nortamericà William Beebe (1877-1962) i el buç nortamericà Otis Barton (1899-1992) en 1932, a on varen realisar observacions d'animals i emissions de ràdio.

A finals de la década de 1950 John Swallow (1923-1994) va investigar esta mar en un goma oceanogràfica, En la década de 1980, un equip d'investigadors varen descobrir el Prochlorococcus.

També s'han portat a terme diversos programes de recopilació de senyes oceanogràfiques, com els d'Henry Stommel (1920-1992).[12]

En juliol de 1969, l'empresari i navegant aficionat britànic Donald Crowhurst (1932-1969) va desaparéixer en acabant de que el seu yate quedara encallat en la mar dels Sargazos. Havia estat competint en la Sunday Claves Golden Globe Race, una circumnavegació en solitari, quan el seu barco, mal preparat, va escomençar a fer aigua. Va abandonar el seu intent de circumnavegació, pero va informar per radi de posicions falses en un intent de donar l'impressió de que seguia participant. Finalment, Crowhurst va acabar a la deriva en la mar dels Sargazos, a on es va deteriorar psicològicament, omplint els seus quaderns de bitàcola d'especulacions metafísiques i comentaris delirants. La seua última anotació data de l'1 de juliol de 1969, i el seu yate va ser trobat desocupado i a la deriva el 10 de juliol. No està clar si la seua mort es va deure a un suïcidi o a un accident.[13][14]

Característiques físiques

El gir de l'Atlàntic Nort, un vórtice de corrents oceàniques que gira en el sentit de les agulles del rellonge en l'Oceà Atlàntic Nort.

El sector, en una superfície total —encara que variable— de 3 500 000 km², es caracterisa per la freqüent absència de vents o corrents marines, i l'abundància de plàncton i algues, estes últimes formant «boscs» marins superficials que poden estendre's de horisó a horisó i que varen constituir, junt a les «calma chichas»,[15] un formidable escull per a la navegació des de l'época del descobriment d'Amèrica.

Les corrents circumdants s'intercepten tangencialment impulsant les aigües interiors en llents círculs concèntrics de sentit horari, l'ampli centre del qual no té moviment aparent i és d'una calma eòlica notable. En efecte, l'àrea, de forma ovalada, és de llímits difusos ya que no banya terra ferma —en l'única excepció de les illes Bermudes—, i els seus llímits els constituïxen importants corrents oceàniques: al Oest la corrent del Golf, al Nort la corrent de l'Atlàntic Nort, al Este la corrent de les Illes Canàries i al Sur la corrent Equatorial del Nort.

Les corrents que lo circundan determinen un sistema d'aigües superficials relativament càlides que es mouen molt llentament en sentit horari, sobre les aigües més profundes de l'oceà, molt més fredes i denses. Esta estratificació de l'aigua per densitat, provocada per la diferència de temperatura, té importants conseqüències ecològiques. En les aigües superficials, a on aplega la llum, abunda el plàncton vegetal, que consumix sales com els fosfat i nitrat. Per la diferència de densitat, l'aigua de la superfície a penes es mescla en l'aigua freda i rica en minerals de les capes inferiors, que podria repondre les sales consumides. Per esta raó, en les regions superiors de la mar dels Sargazos a penes existix vida animal, i cariria d'interés biològic si no fòra per l'alga que li dona el nom, el sargazo (gènero Sargassum), que forma grans camps, sobreixents d'organismes marins.

Història de la seua denominació

Alga de sargazo.

Varen ser els navegants portuguesos els qui varen posar el nom al alga i al mar. El sargazo és un alga que forma grans conjunts enmarañados, que es mantenen a flotació per mig de bufes plenes de gas, i s'estenen fins a l'horisó. En aquell llavors es va pensar que les algues frenaven les embarcacions, pero com es va saber més vesprada, les naus eren frenades per la Corrent del Golf. Com estos hòmens venien d'un país a on abunden les vinyes, els conjunts de bufes de gas d'aquella planta els varen semblar arracades de raïms d'una varietat denominada salgazo. Aixina va ser com la mar dels Sargazos va adquirir el seu nom. El sargazo descendix d'un tipo d'alga que sol créixer adherida a les roques prop de la costa, pero es va adaptar del tot a la vida pelágica i ara sura en les capes superiors de l'oceà.

És el lloc elegit per les anguiles per al desove durant tot l'any.

Ecologia

Llínees de sargazo en la Mar dels Sargazos.

La mar dels Sargazos alberga algues del gènero Sargassum, que suren en massa en la superfície.[16] El Gran cinturó de l'Atlàntic de sargazo és la major massa d'este tipo del món.[17] Per lo general, les masses de sargazo no suponen una amenaça per a la navegació, i els incidents històrics de velers atrapats en elles es deuen als vents, a sovint en calma, de les latitut del cavall.[16]

La mar dels Sargazos eixercita un paper en la migració d'espècies d'anguiles catádromas com l'anguila europea, l'anguila americana i el congrio americà. Les larves d'estes espècies eclosionan en la mar i, a mida que creixen, viagen a Europa o a la costa este de Norteamérica. Més alvance en la seua vida, l'anguila madura emigra de nou a la mar dels Sargazos per a desovar. També es creu que, despuix de l'eclosió, les tortugues beques jóvens utilisen corrents com la Corrent del Golf per a viajar a la Mar dels Sargazos, a on utilisen el sargazo per a protegir-se dels depredadors fins que maduren.[18][19] El peix dels Sargazos és una espècie de peix sapo especialment adaptada per a mesclar-se entre les algues.[20]

A principis de la década de 2000, es varen prendre mostres de la mar dels Sargazos com a part de l'Expedició Global de Mostreig Oceànic, per a evaluar la seua diversitat de vida microbiana per mig de metagenómica. Contràriament a les teories anteriors, els resultats varen indicar que la zona té una gran varietat de vida procarionte.[21]

  1. ↑ Buchan, Alastair (2013-06-01). The Atlantic Sailor's Handbook (en en), Bloomsbury Publishing. ISBN 978-1-4081-2719-3.
  2. ↑ Dempsey, Caitlin (11 de Decembre de 2015). «The Only Siga in the World Without a Coast». Geographyrealm.com (en anglés). Consultat el 13 de Juny de 2020.
  3. ↑ «Mar dels Sargazos}», (vol. 15), Field Enterprises Educational Corp. .
  4. ↑ Heller, Ruth (2000). Una mar dins d'una atra mar: Secrets dels Sargazos, Price Stern Sloan. ISBN 978-0448424170.
  5. ↑ (2012) Dictionary of african biography (en en), OUP, p. 70. ISBN 978-0195382075.
  6. ↑ الإدريسي, أبي عبد الله محمد بن محمد/الشريف (2020). google.com/books? aneu=qJzODwAAQBAJ&pg=PA152 نزهة المشتاق في اختراق الآفاق (en ar), Donar Al Kotob Al Ilmiyah دار الكتب العلمية. ISBN 978- 2745165633.
  7. ↑ Fromherz, Allen James (2016): The near west (pág. 133). Escòcia (Regne Unit): Edinburgh University Press, 2016. ISBN 978-1474426404
  8. ↑ Aliança de la Mar dels Sargazos, 2011, p. 10.
  9. ↑ Aliança de la Mar dels Sargazos, 2011, p. 11.
  10. ↑ com/magazine/2020/05/25/de-a on-vénen-les-anguiles «¿D'on vénen les anguiles?».
  11. ↑ Història oceanogràfica: el Pacífic i més allà (en en), University of Washington Press, p. 196. ISBN 978-0295982397.
  12. ↑ Aliança de la Mar dels Sargazos, 2011, p. 28.
  13. ↑ McCrum, Robert (2009-04-04). «com/uk/2009/apr/05/donald-crowhurst-lone-sailor Deep water» (en és).
  14. ↑ Proudfoot, Shannon. «Inside Donald Crowhurst's heartbreaking round-the-world hoax».
  15. ↑ Calma chicha: gir ampliamentente difòs en marinería, que referix a la completa quietud de l'aire sobre la mar, impedint totalment l'alvanç en sistemes de navegació a vela.
  16. ↑ 16,0 16,1 «Sargasso». Straight Dope.
  17. ↑ Wang, Mengqiu. “El gran cinturó atlàntic de Sargassum” (és). Science 365 (6448): 83-87. doi:10.1126/science.aaw7912. ISSN 0036-8075.
  18. ↑ Les tortugues retornen a casa despuix de la seua estància en el Regne Unit, BBC News (30 de juny de 2008).
  19. ↑ com/news/science-environment-26435342 Els satèlits rastregen els "anys perduts" de les tortugues, BBC News.
  20. ↑ «En la mar dels Sargazos, la vida depén de les algues sargazo flotants».
  21. ↑ “Seqüenciació ambiental del genoma d'escopeta de la Mar dels Sargazos” . Science 304 (5667): 66-74. doi:10.1126/science.1093857. PMID 15001713. Bibcode: ..304...66V 2004Sci. ..304...66V.

Les característiques singulars de la mar dels Sargazos, que entorpixen la navegació a vela, han fet de dit mar una metàfora de l'estancament[1] i han inspirat numeroses llegendas sobre les quals es varen crear obres de ficció.

Lliteratura

  • Ezra Pound (1885-1972) obri el seu poema Retrate d'una dama en este vers: «La teua ment i tu són la nostra mar dels Sargazos».[2]
  • Jean Rhys (1890-1979) situa en el Carib l'acció de la seua segona novela, titulada Ampla mar dels Sargazos (1966).
  • Claude Lévi-Strauss (1908-2009) ho descriu al començ del capítul 8 (titulat «La mar dels Sargazos») del llibre Trists tròpics.[3]
  • Adrian Conan Doyle (1910-1970), escritor britànic, fill d'Arthur Conan Doyle (1859-1930), situa en ell l'acció del relat titulat L'enamorat dels plans coralinos.
  • Ernesto Sábato (1911-2011) ho nomena en Sobre héroes i tombes (1961), també com una fortalea infranquejable.
  • A. Bertram Chandler (1912-1984), en el seu llibre En l'univers alternatiu descriu un «supermar» en l'espai, a on els protagonistes descobrixen moltes naus espacials i marines perdudes, algunes històriques i atres fictícies, que «han travessat una barrera dimensional»: l'autor sembla haver-se inspirat en l'idea de Charres Hui Fort, investigador de fenomens anormals, que va cridar «mar supersargazo» a la dimensió de l'espai a on van les coses perdudes.[4]
  • Juliol Cortázar (1914-1984) ho menciona en Prosa de l'observatori.
  • Patrick O'Brian (1914-2000) ho menciona en la dècima novela de la saga Aubrey-Maturin La costa més lluntana del món, donant precisió sobre la posició a on els vents alisios perden forces i les maniobres que devien efectuar les naus a vela en el XVIII per a evitar quedar atrapades.
  • La premie nobel Doris Lessing (1919-2013), en Instruccions per a un descens a l'infern, narra les desvariades aventures de Charles Walkings, condenat a navegar entre les corrents que van a donar a la mar dels Sargazos.
  • Alice Munro (1931-2024), en el seu llibre La vida de les dònes, fa menció vàries voltes al coneiximent d'esta mar com a prova d'inteligència entre chiquets.
  • Donna Tartt (1963-) fa alusió al mateix en el seu llibre El jilguero, com a metàfora d'una habitació a la que van a parar objectes desterrats d'atres habitacions.

Música

Còmics i séries

En la série animada Jonny Quest de 1964, l'episodi Mystery of the Lizard Men transcorre en este mar.

En els còmics d'aventures El Capità Tro es menciona o s'ubica l'aventura en esta mar en repetides ocasions.

Referències

  1. ↑ «Semàfors, Jamaica i nostàlgia de Merkel» (en és). EL PAÍS. Consultat el 2021-09-27. «El món es ficava en la mar dels Sargazos de l'estancament secular.»
  2. ↑ Fraire, Isabel (1976). Sis poetes de llengua anglesa, trad., Sep/Setentas. OCLC 902291572.
  3. ↑ Lévi-Strauss (2017). Trists tròpics, trad., Paidós.
  4. ↑ Chandler (1964). Chandler (ed.). Into the alternate universe ; and, Contraband from outer space, Ace Books. OCLC 220802745. ISBN 978-0-441-37109-9.

Enllaços externs


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Mar_dels_Sargazos&oldid=1532413»