Madianitas
Els madianitas (en hebreu: מדין, Mīḏiān; en grec: Μαδιάμ, Madiam; en àrap: مَدْيَن, Madyan), segons el Tanaj (Antic Testament), va anar un poble antic originari del noroest d'Aràbia, que la seua narrativa es troba en els llibres del Génesis, Èxodo, Números i Juges.[1] Es caracterisen com un poble de comerciants nómades, habituats a l'us del camello i el dromedari i en constant conflicte en els israelitas.
Ubicació geogràfica
[editar | editar còdic]D'acort en el llibre del Génesis, Madián, aixina com tots els demés fills dels seus concubinas, varen ser conduïts per Abraham fora dels llímits de Canaán en l'intenció que es mantingueren alluntats de l'herència del seu fill Isaac i els seus descendents.
A pesar de les intencions d'Abraham, els descendents de Madián es varen establir en terres de Moab i varen pactar en els seus habitants, al mateix temps que feyen incursions en la terra de Canaán per a realisar pillage en l'época dels juges.
L'única indicació bíblica una miqueta precisa localisa el País de Madián al nordest del Sinaí, en la ruta d'Edom a Egipte, molt prop del desert de Parán, ocupat pels ismaelitas.
Per la seua banda Habacuc 3: 7 els menciona junt a les terres de Kusán i Isaías LX: 6 en la ruta comercial d'una regió anomenada Efá.
A partir de Èxodo 2, a on es relata la fugida de Moisés d'Egipte, es pot formular l'hipòtesis de que Madián es trobava a trescents vint quilómetros al surest de Gosén, que representa la distància més curta que Moisés va poder recórrer.
Segons tradicions extrabíblicas, com Ptolomeo,[2] se sol ubicar als madianitas entre el sur de Canaán i el nort d'Aràbia, separats del Sinaí per un estret braç del mar Roja a l'est del Golf de Áqaba. L'arqueòlec William G. Dever també afirma que el Madián bíblic estava en el "noroest de la Península aràbiga, en la costa este del Golf de Áqaba en la Mar Rojo".[3]
S'ha identificat una referència a Madián com a regió geogràfica en una inscripció aràbiga datada cap a abans del IX[4]
En texts religiosos
[editar | editar còdic]
En la Bíblia
[editar | editar còdic]Orígens
[editar | editar còdic]Els madianitas varen ser un poble semita, descendents directes d'Abraham per llínea del seu fill Madián, quart fill concebut pel patriarca en Cetura (Génesis 25:2). La genealogia directa de Madián també es pot trobar en I Cròniques 1: 33
Fent un paralel en la descendència d'Abrahám a través d'Isaac, es pot inferir que entre els fills de Madián i Jetró, sogre de Moisés, madianita, s'interponen dos o tres generacions, sent possiblement Jetró membre de la quarta o quinta generació de Madián, quinta o sexta d'Abraham. Possiblement el pare de Jetró va dur per nom Cení o Kení, d'ahí l'apelatiu del sogre de Moisés: Jetró el Ceneo,[5] que posteriorment serà usat per a determinar una branca amagada dels madianitas que fundaria un nou linaje.
Fòra de Jetró, atres madianitas són mencionats en noms propis en la Bíblia, monarques en constant conflicte contra els israelitas. De dits reis es desconeix la seua genealogia més allà de la seua pertinença al clan de Madián.
Història junt als israelitas
[editar | editar còdic]
El primer episodi en que interactuen israelitas i madianitas és en una transacció comercial efectuada entre els qui serien els caps de part de les futures dotze tribus d'Israel i comerciants de Madián, quan, per celosies, els fills de Jacob venen com a esclau al seu germà José. A la seua volta, els madianitas varen vendre a José a uns ismaelitas per vint monedes d'argent, i estos últims terminen negociant-ho en l'egipcíac Potifar, capità de la guàrdia del faraó (Génesis 37:28).
Després de l'episodi de José, els madianitas apareixen anys despuix quan confluïxen l'història de Moisés i Jetró. Moisés defén a les filles de Jetró d'atres pastors en un abrevadero. Per esta acció Moisés és gratificat per Jetró, li permet viure junt a ells pasturant la seua rabera i que prenga a una de les seues sèt filles com a esposa. (Èxodo 2: 15-22)
En l'eixida dels israelitas d'Egipte i l'inici del seu camí rumbo a la Terra Promesa, les relacions entre israelitas i madianitas deixen de ser de convivència i es tornen violentes. Temerós pel poder de l'alvançada dels israelitas, els qui ya havien derrotat als amorreos, Balac, rei dels Moabitas, tanca una aliança en els vells de Madián. Madianitas i moabitas reunixen diners i regals per a pagar a Balaam per maldir als israelitas, obra que per acció de Yahveh fracassa ostensiblement, inclús obtenint resultats contraris. (Números 22: 1-7)
Pero lo que no varen conseguir els moabitas i madianitas per mig del sacerdot Balaam ho conseguixen a través de les seues dònes, les quals seduïxen als israelitas mantenint en ells relacions fornicarias, els induïxen al cult del fals deu Baal i els induïxen també a participar en els seus ritos de menjar-se a morts sacrificats (Salms 106: 28-31). A raïl de l'idolatría, es aviene sobre els israelitas una plaga, que, segons relata la Bíblia, sega la vida de vintiquatre mil persones. Ademés dels morts per l'ira de Yahveh, uns atres més perixen a raïl de la porga iniciada per Moisés en contra dels que es varen consagrar a Baal. El clímax de l'història ocorre quan Fineas (Pinjas), celós de Yahveh, arremet contra un israelita i una dòna madianita travessant a abdós en una llança (Números 25: 1-9).
La corrupció entorn a les dònes de Moab i Madián passarà llavors a ser un recordatori constant per als fills d'Israel. Estos acontenyiments són rememorats en una atra ocasió com a prova de la debilitat moral de part del poble d'Israel, i de la seua poca fidelitat cap a Yahveh. El recort d'este incident va reforçar la postura dels yahvistas posteriors, més intransigents contra el matrimoni en dònes estrangeres (Deuteronomio 4: 3-4).
Pero l'incident en les dònes de Moab i Madián no culmina en la mort dels apóstatas a l'interior d'Israel. Posteriorment Yahveh reclamarà venjança pels fills d'Israel que varen sucumbir per la seducció de les medianitas. Atenent el mandat de Yahveh, Moisés es apresta per a la guerra contra Madián al mando de dotze mil hòmens. La guerra conclou en la mort dels cinc reis de Madián, la mort de Balaam i les ciutats madianitas destruïdes.(Números 31).[6]
L'última aparició dels madianitas com a protagonistes en l'història d'Israel ocorre quan els israelitas ya han pres possessió de Canaán, en el periodo dels juges. A causa dels seus pecats, Yahveh permet que els madianitas, ara transformats en bandes nómades de merodeadores, acometen en èxit durant sèt anys contra el poble elegit, obligant a que es refugien en ciutats fortificades o en les cavernes en la part alta de les montanyes. Despuix de la clamor israelita, Yahveh, per mig d'un profeta, anuncia l'arribada de Gedeón com caudillo que lliberarà a Israel dels assalts de Madián. Gedeón, inspirat per Yahveh, inicia el seu envestiment contra els madianitas, primer atacant la religió de Baal i destruint els seus altars, per lo que rep el renom de Gedeón Jerubaal ("qui combat a Baal"). Finalment, Yahveh permet que Gedeón derrote als madianitas en un destacament de tan sol trescents hòmens en la batalla del Valle de Vaig morar. A partir de la victòria inicien els israelitas la persecució dels madianitas, donant de baixa a cent vint mil hòmens, entre ells quatre reis madianitas (Juges 6, 7, 8: 1 - 21).[7]
El dia de Madián
[editar | editar còdic]La victòria de Gedeón sobre els madianitas inspiraria als israelitas durant llargues generacions, convertint-se en eterna esperança per al poble d'Israel de que, encara en temps d'opressió i perill, Yahveh en la seua infinita misericòrdia pot obrar victòries en detriment d'enemics virtualment poderosos (Isaías 9: 4; Salms 83: 10-11).
En el Corán
[editar | editar còdic]La tradició corànica relata que Madián va sofrir un fort sisme com a castic perque els seus habitants, coartats per les persones més riques de la comunitat, no varen acceptar el monoteisme i perque no obraven en justícia. Esta història es presenta en el marc de les predicacions en Madián d'un profeta de nom Suayb, al que tradicions heterodoxas dins del islam solen venerar com al sogre de Moisés.[8]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Archaeology in the Land of Midian: Excavating the Qurayyah Oasis».Biblical Archaeology Review.49(4)
- ↑ Ptolomeo, Geographia VI: 7. 2. 27.
- ↑ Dever, William G. (2006). Who Were the Early Israelites and Where Did They Menja From? (en en), Wm. B. Eerdmans Publishing, p. 34. ISBN 978-0-8028-4416-3.
- ↑ «Unix première mention de Madyan dans un texte épigraphique d'Arabie».Comptes rendus dones séances de l'Académie dones Inscriptions et Belles-Lettres.161(1)
- 363–396.doi:10.3406/crai.2017.96407.
- ↑ D'acort en el Talmud, el sogre de Moisés va mudar el seu nom a Jetró quan va abandonar el cult a Baal i va començar a adorar a Yahveh.
- ↑ Olson, Dennis T. (2012). «Numbers 31. War against the Midianites: Judgment for Past Sense, Foretaste of a Future Conquest», Numbers (en en), Westminster John Knox Press, pp. 176–180. ISBN 978-0-664-23882-7.
- ↑ Les incursions madianitas en temps de Gedeón – aparentment a fins del sigle XII a. C. – varen tindre per objectius les valls de Beisán i Jezrael i, a través d'ells, les fèrtils planures costeres. El decliu de les ciutats-estat cananeas, junt en el carpiment de la dominació egipcíaca a lo llarc de la Via Mris durant la segona mitat del sigle XII a. C., varen facilitar les profundes incursions, que aplegaven a voltes fins a Gaza (Juges 6,4). Hordes de madianitas, compostes d'hòmens, dònes i chiquets, caïen a la manera dels depredadors del desert sobre les àrees cultivades en l'época de la sega i saquejaven i destruïen les collites. Les poblacions rurals israelitas, especialment vulnerables a estes devastación perque vivien en assentaments oberts, es varen vore obligades a montar guàrdies “en els monts, les cavernes i les altures fortificades” (Juges 6, 2) per a salvar vides i collites. Treballaven en una atmòsfera d'amenaces, com es veu per l'acció de Gedeón de batre el blat en el lagar per a “amagar-ho de Madián” (Juges 6, 11). Esta falta de seguritat sembla vore's confirmada per troballes arqueològiques, com el descobriment en un llogaret de numerosos pous de cereals, que servien per a amagar les collites de les bandes saquejadores. Història del poble judeu I: Orígens i periodo formatiu. MALAMAT Abraham, pag. 94-95.
- ↑ Firestone, Reuven (2003). «Midian», Jane D. McAuliffe (ed.). Encyclopaedia of the Qur’ān, Brill, pp. 389–391. ISBN 978-90-04-12354-0.
Bibliografia adicional
[editar | editar còdic]- La Bíblia, Hebreu-Espanyol. Versió castellana conforme a la tradició judeua. Traduïda per Moisés Katnelson. Tel Aviv: Editorial Sinaí.
- Diccionari enciclopèdic del judaisme. Salomón Lewinsky. Bogotà: Planete (2009)
- Història del poble judeu I. Dirigida per Haim Millel Ben-Sasson. Madrit: Aliança (1988).
- Este artícul conté una traducció derivada de «Madianitas» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.