Lloc de Gibraltar (1779-1783)

Lloc de Gibraltar (1779-1783)

Mapa de la baïa d'Algecires a on s'indiquen les posicions dels forts i bateries espanyols i britànics.

El lloc de Gibraltar de 1779 o Gran sege de Gibraltar (en anglés: Great Siege of Gibraltar), el tercer portat a terme per Espanya des de la pèrdua de la ciutat per a prendre el territori britànic d'ultramar, va ser la campanya més important que es va realisar en la zona durant el XVIII i va tindre com a antecedents els seges de 1704 i 1727. Durant casi quatre anys de bloqueig naval, bombardejos i la nova utilisació de les anomenades bateries flotants, l'Imperi britànic va ser capaç de resistir l'última acció militar espanyola sobre Gibraltar.

Antecedents

El tercer lloc a Gibraltar per part d'Espanya va tindre com a antecedent diferències en el tràfic de mercaderias entre Europa i Amèrica. Ya en 1738 varen sorgir les primeres disputes entre Espanya i Gran Bretanya: a instàncies de la primera es va intentar celebrar una convenció en el Palau Real del Pardo, en giner de l'any 1739, pero el Parlament Britànic no va acceptar la mediació de la seua ministre Robert Walpole, partidari d'aplegar a acorts en Espanya. Poc despuix tindria lloc la Guerra de l'Assent, la qual va fer que abdós països es declararen la guerra el 23 d'octubre de 1739 i començaren els primers plans per a formar trincheras front a Gibraltar, motiu sempre de disputes entre ells. Veent estos primers moviments, Gran Bretanya va manar al vicealmirante Vernon que salpara des de Portobelo i reforçara l'esquadra de l'almirant Haddock que es trobava ya en la baïa d'Algecires.

No obstant, els anys passaven i no aplegaven a trencar-se les hostilitats en la zona. El 9 de juliol de 1746 moria en Madrit el rei Felipe V. El seu successor, Fernando VI, va començar pronte les negociacions en Gran Bretanya per a aplegar a acorts sobre el comerç. El parlament britànic també desijava el fi de les hostilitats i inclús es vea en bons ulls anular l'acta que prohibia el comerç en Espanya i es va aplegar a plantejar la possibilitat de cedir la plaça de Gibraltar a Espanya. La conferència que es va celebrar en Aquisgrà el 18 d'octubre de 1748 va acabar en la firma del Tractat d'Aquisgrà entre Espanya, França, Àustria i les potències marítimes pero no en les beligerància entre Espanya i Gran Bretanya. Este sistema de neutralitat adoptat per Fernando VI va acabar en la seua mort en 1759. El nou rei, Carlos III, va firmar en 1761 un pacte de família en el rei de França Luis XV. Gran Bretanya va reaccionar declarant la guerra a Espanya, que va causar grans pèrdues en el seu comerç marítim, i prenent les ciutats de Manila i L'Habana. Dos anys despuix, una volta terminades les hostilitats, Espanya les va recuperar a canvi de les seues possessions en La Florida. Uns anys més vesprada, en 1779, per mig del tractat d'Aranjuez s'assegurava Carlos III l'aliança en França front al Regne Unit pels seus comuns interessos en Amèrica i als agravis que abdós nacions dien sofrir per part de Gran Bretanya; en virtut de dit tractat abdós nacions actuarien conjuntament per a la recuperació de Gibraltar, Menorca i diverses places espanyoles en Amèrica. Eixe mateix any es declarava la guerra contra Gran Bretanya.

El Gran Lloc de Gibraltar

Defenses de Gibraltar.

Llínea de Contravalación.

El 21 de juny de 1779 va ser tancada per part espanyola la frontera en Gibraltar a el hora que es va manar constituir en la ciutat un consell de guerra encapçalat pel governador de Gibraltar George Eliott. En la part espanyola el bloqueig va ser dirigit per Martín Álvarez de Sotomayor. Les forces terrestres espanyoles estaven compostes per dos batallons de guàrdies espanyols, dos valonas, mil artilleros i dotze esquadrons de cavalleria: uns 13 000 efectius. L'artilleria estava al mando de Rudesindo Tilly, mentres que la cavalleria i els dragons francesos serien comandados pel marqués de Arellano. Les forces marítimes que devien realisar accions de bloqueig de suministraments en la baïa estaven a les órdens d'Antonio Barceló, que tenia la seua base establida en Algecires i estava al mando d'una flota de varis jabeques i llanches cañoneras. Una flota d'onze navío i dos fragates es va situar en el Golf de Càdis al mando de Luis de Córdova en l'objectiu d'impedir el pas de reforços britànics. Des dels primers dies del sege es varen començar a reconstruir les antigues bateries del istme que vindrien a completar les ya creades en els anys trenta baix la supervisió del marqués de Verboom. Estes obres, part d'un ambiciós proyecte de fortificació portat a terme en tota la baïa d'Algecires, fortificaban especialment la zona de l'istme en la cridada Llínea de Contravalación de Gibraltar mentres el restant del llitoral estava reforçat per gran número de fortes i bateries que eren capaces de creuar fòc contra un únic enemic. La construcció d'estos forts i bateries artilladas havia començat en 1729, sent objecte de queixes per part de les autoritats gibraltarenques durant els anys següents. En octubre varen aplegar a la zona 20 000 hòmens per a engrossar les files espanyoles que s'assentarien en una zona especialment preparada per a això i encara hui denominada Campament, en les afores del fort de Punta Mala. l'artilleria se situaria en la zona de la Tunara, junt a la bateria del mateix nom i més prop de la frontera.

El governador de Gibraltar, sir George Eliott, tenia a la seua disposició 5382 hòmens i l'almirant Robert Duff una flota d'un navío, tres fragates i una goleta. La ciutat va trencar fòc contra els treballs de reparació de fortes el 12 de setembre des de les bateries de Green’s Lodge, Wills’s i Queen Charlotte propenques als sitiadores. El fòc espanyol no es va fer esperar i pronte les bateries de l'istme varen obrir fòc contra les situades en les faldes del peñón.

La principal basa per a la pren de la ciutat no era, no obstant, l'acció de l'artilleria i l'assalt directe; este tipo d'accions ya havien demostrat ser insuficients en els anteriors seges de 1704 i de 1727. Devia ser fonamental el bloqueig de suministraments a la ciutat, ya que en els anteriors llocs s'havia posat de manifest que mentres la ciutat tinguera víveres resistiria l'acció armada. D'esta manera, durant les primeres semanes la flota de Juan de Lángara i Huarte situada en les proximitats de l'Estret conseguia evitar l'arribada d'ajuda a Gibraltar, de modo que a la veta d'uns mesos la situació dins de la ciutat començava a ser desesperada en escassejar els aliments. Des de la ciutat el consell de guerra havia garantisat, tan pronte com es va conéixer el tancament de la frontera, contactes en el regne de Marroc en l'objectiu de rebre els suministraments necessaris des dels propencs ports norteafricano.

Infructuoses negociacions

Lord North, primer ministre britànic des de 1770 fins a 1782.

En octubre de 1779 es varen iniciar negociacions entre els governs espanyol i britànic en la finalitat de posar fi a les desavenències existents entre abdós i que en aquells moments, recent iniciada la guerra d'independència dels Estats Units, no beneficiaven en res als britànics. A través del comodoro Johnstone es varen manar comunicacions al comte de Floridablanca per a que sabera el govern espanyol que Lord North, primer ministre del Regne Unit, estava dispost a negociar en la ciutat de Gibraltar per a conseguir una treua. A partir del 29 de decembre de 1779 es varen celebrar reunions entre Floridablanca i el clerc irlandés Hussey. A la tornada d'est a Londres, es va acordar que només existiria cessió si Espanya acceptava cedir a Gran Bretanya les illes de Puerto Rico, la fortalea d'Omoa, un port i una extensió de terreny suficient en la baïa d'Orà, ademés de la compra de les unitats d'artilleria existents en Gibraltar i una compensació per les despeses de fortificació que s'havien portat a terme en la ciutat. Estos punts preliminars varen ser comunicats als ministres britànics, rebujant-se fermament la cessió de la ciutat baix qualsevol terme i posant-se en dubte la capacitat del comodoro Johnstone per a intermediar entre els dos països. En ser comunicats els resultats de les delliberació al ministre espanyol es va acordar continuar-les deixant a banda el tema de Gibraltar. Les noves pretensions britàniques serien a partir d'este moment que Espanya trencara els seus llaços d'amistat en França. Estos térmens, no obstant, serien totalment rebujats per Floridablanca.

L'aprovisionament de Gibraltar

La batalla de la Veta de Sant Vicente de 1780, la primera de les ocorregudes en el lloc segons el historiografia. The Moonlight Battle off Cape St Vincent, 16 January 1780, obra de Richard Paton (1717-1791).

En la ciutat la fam començava a fer mella en els sitiats, mentres les autoritats gibraltarenques esperaven l'arribada de l'Almirant George Brydges Rodney que havia salpat a principis de 1780 des de Londres en l'orde de fer port en la ciutat a tota costa. Escassejava el pa i els aliments, mentres que els artículs de primera necessitat adquirien per estes dates preus desorbitats. Encara que diversos barcos havien pogut dur aliment a la ciutat des de Marroc, molts gibraltareño escomençaven a acusar els efectes d'una alimentació deficient.

El 16 de giner la flota que devia aprovisionar a la ciutat sitiada, composta per 21 navío de llínea, va avistar a la flota d'onze barcos que, al mando de Lángara, estava apostada en les proximitats del veta de Sant Vicente impedint el pas de barcos britànics. L'espanyol no va ser capaç d'advertir la gran cantitat de barcos que se li acostaven per la boira que en eixos moments invadia la zona; quan per fi va poder constatar la superioritat dels anglesos, Lángara va optar per retornar a Càdis abans de fer front a l'enemic. Els barcos britànics varen mamprendre la persecució de Lángara convençuts de la ventaja que posseïen. A les quatre de la vesprada d'eixe 16 de giner, abdós flotes entrabar en combat a pesar de que la de Rodney casi doblava en número a la de Lángara. Despuix d'una hora de lluita el navío espanyol Sant Dumenge va ser incendiat, morint tots els seus ocupants. L'esquadra espanyola va posar direcció a Càdis, sent perseguida i interceptada. Poc despuix el navío de l'almirant, el Fénix, es va vore rodejat fins a per cinc barcos britànics i, ferit el capità per una bela en la seua oït esquerre, perdut el pal de mesana i fent aigua, es va rendir. Despuix de haver capturat cinc barcos espanyols, l'almirant Rodney aplegava a Gibraltar el 18 de giner en els víveres. Despuix de deixar varis barcos en la zona, va marchar en el gros de la seua flota a Marbella, abandonant les aigües de la baïa i prenent la ventaja de la mar oberta davant la possible arribada de la flota espanyola de Càdis.

Perspectiva de Gibraltar l'1 de novembre de 1779.

Despuix de les inútils negociacions de 1779, les accions bèliques contra la ciutat sitiada varen aumentar a partir de mediats de l'any 1780. Els barcos de recaptes continuaven aplegant al port de Gibraltar i informaven al mando sobre els moviments de l'esquadra espanyola en les afores de la baïa d'Algecires. Els treballs en les trincheras i el fòc anglés eren ya una constant en el lloc, com havia ocorregut en els anteriors. Els bucs estacionats en el moll nort feyen fòc constantment contra els forts espanyols, per lo que Barceló va manar vàries llanches cañoneras durant la nit en l'objectiu d'incendiar els barcos anglesos. Alertades pel buc Enterprise, les llanches britàniques varen eixir en persecució de les cañoneras espanyoles, que varen haver de refugiar-se en Algecires a l'ampar del fort d'Illa Verda. Durant tot eixe any se succeirien les escaramuzas entre les dos forces. L'intens cañoneo que va caracterisar els primers anys del lloc obligava també a refugiar-se a gran part de la població civil de Gibraltar en Punta Europa, llunt de la zona batuda per les bateries espanyoles.

Des de Marroc seguien enviant-se víveres de tot tipo a la ciutat a pesar del sege marítim que va tractar de mantindre l'esquadra espanyola. El 30 d'agost la tripulació d'una barcaça marroquina informava al governador de Gibraltar que des del govern central del país africà s'havien donat órdens de permetre l'assalt espanyol de qualsevol barco britànic que aplegara a les seues costes. D'esta manera, el 26 de decembre es firmava un acort entre Marroc i Espanya que terminaria en l'expulsió del cònsul britànic en el país norteafricano; est va embarcar en Tetuán per a ser conduït a Algecires el 28 de decembre i d'ahí al campament de Barceló junt al Riu Palmones per a ser definitivament conduït a Gibraltar l'11 de giner. Una volta tallat el tràfic en el nort d'Àfrica, en octubre varen començar de nou a escassejar els víveres en Gibraltar, lo que va provocar una epidèmia d'escorbuto. No obstant, el 12 d'abril de 1781 l'almirant George Darby aplegava a Gibraltar en gran cantitat d'aliments en cent barcos de transport despuix de trencar el sege espanyol. Els 28 navío i dèu fragates que acompanyaven a l'expedició varen conseguir superar fàcilment a les escasses llanches cañoneras de Barceló i aprovisionar d'esta manera a la ciutat.

Vore també

• Tanque del Reixat de Gibraltar (1969-1982)