Ledesma (Salamanca)
.jpg)
Ledesma és un municipi i localitat espanyola de la província de Salamanca, en la comunitat autònoma de Castella i Lleó. Es distinguix com el núcleu de població més important del nort salmantino i es considera la capital o centre de servicis de la comarca de la Terra de Ledesma. Pertany al partit judicial de Salamanca i a la Mancomunidad de Municipis de la Comarca de Ledesma.[1]
Des de l'any 2018 pertany a l'associació Els Pobles Més Bonicos d'Espanya.
El seu terme municipal està format per localitats de Cuadrilleros dels Dieces, El Cerezo, Estacas, Estaquillas, Frades de Santa María, La Sagrada, La Samasa, Ledesma, La Vadima, Chicons, Nóguez, Pelilla, Zorita, Aldeagutiérrez, Cuadrilleros, El Casar, La Riverita, La Samasita, Santa Marina, Sant Dumenge i Zafroncino, les huit últimes despobladas. Conta en una població de Plantilla:Població-és wd.
Se situa just en l'extrem centre nort de la província de Salamanca, lindando en la zamorana comarca de Sayago, en la que compartix paisage, història, cultura i tradicions. En el seu terme predomina el paisage natural adehesado, compost per extenses planures esguitades de chicotetes elevació i l'inici dels desnivells que origina al seu pas el riu Tormes que, més alvance, aplegant a Portugal, donen orige a l'espai natural protegit del parc natural d'Arribes del Duero.
El caixco urbà s'assenta sobre una molga granítica d'ingent tamany, situada a una altitut de 780 m s. n. m. Dista 35 km de la ciutat de Salamanca, la capital provincial, 55 km de Zamora i 84 km de Ciutat Rodrigo, les principals ciutats del seu entorn. La seua estratègica situació, el seu fàcil defensa i els evidents restants arqueològics existents, indiquen que el seu primer assentament va poder haver segut un castre prehistòric. Més evident és el seu passat romà, época en la que va estar situat en la frontera nort de les Hispania Ulterior Lusitania, baix la denominació romana de Bletis, de la que deriva el seu actual nom de Ledesma. El seu repoblament definitiu es va produir en el 1161 quan Fernando II de León va otorgar el fur de la vila, lo que la va convertir en un notable centre polític, econòmic i de comunicació de les terres del regne de León. La vila conta en un ric patrimoni arquitectònic i etnogràfic, conseqüència directa del seu llarc devindre històric. Per este motiu, la vila va ser declarada conjunt històric-artístic en 1975, ademés de contar en atres bens d'interés cultural com el Pont Mocho, l'iglésia de Santa Elena, l'iglésia de Santa María la Major i la fortalea. Ademés, existixen notables mostres culturals, pròpies o adaptades, el principal exponent de les quals siga potser el Corpus, pero també unes atres com les Calendas, les Águedas, el Carnestoltes, els Quints, la Semana Santa, el dilluns d'Aigües, el Carmen o els Festivals de Veranón.
Geografia
[editar | editar còdic]Gran part del municipi està cobert per un típic bosc mediterràneu perennifolio, en el que predomina el paisage de les dehesas cobertes per carrascas i mont baix. Hi ha zones escasses cobertes pel roure rebollo.
La majoria del territori circumdant de Ledesma està format per una penillanura granítica formada en el Paleozoico, situant-se al voltant dels 800 m s. n. m. la majoria del seu territori.
Els seus sols, en multitut de roques granítiques, de poca profunditat i en un gran nivell de PH, fan els seus camps d'escassa rendabilitat per a la labranza, llevat escasses zones propenques a les zones fluvials. D'esta forma, el seu territori, casi pla, alterat per elevació d'escassa altura i sobretot pels enormes peñascos granítics, es dediquen en la seua gran majoria a la cría de ganado oví i vacú, destacant este últim per la seua excelent producció cárnica i la seua utilisació en la brega.
La contínua trascolada humana i la durea del clima han reduït la diversitat de la fauna: rabosot, javalí, perdiu, conill, llebre, guala, coloma torcaz, tórtola... És possible observar multitut d'eixemplars de cernícalos i lechuzas, i en menor mida d'àguila real, àguila perdicera, buitre leonado, alimoche, falcó pelegrí, muçol real.
El clima de Ledesma es pot classificar com a continental interior, en estius calorosos i secs i hiverns llarcs, fredor, en geladas i pluja.
Història
[editar | editar còdic]- ↑ «Sistema d'informació geogràfic agrari (SIGA). Comarca agrària de Ledesma». Archivat des d'el original, el 9 de juliol de 2012. Consultat el 27 de març de 2011.
Prehistòria
[editar | editar còdic]
Els vestigis més antics d'un assentament regular en esta zona són de el VII: el cerro de Sant Martín, la part més alta del caixco històric, acarona baix el formigó els restants de l'antic castre vetón junt en vàries de les seues vivendes. Es tractava d'una societat comunitària basada en la recolecció, la ganaderia i la guerra. D'esta época és el seu nom original, Bletisama, 'la plana en un alt' en la llengua prerromana; (Bletisma>Letisma>Letesma>Ledesma).
Edat Antiga
[editar | editar còdic]Despuix d'esta época aplega la romanización, i Ledesma queda incrustada dins de Lusitania despuix d'una àrdua lluita entre les legions romanes i les tropes i guerrilles lusitanas, servixca d'eixemple el cas de Viriato, pastor lusitano de procedència entre Salamanca i Zamora. És sobre esta época quan Plutarco parla sobre els bletonenses, els habitants de Bletisa (Ledesma), i nos narra cóm se'ls prohibix que realisen sacrificis humans de persones i cavalls per a firmar els seus pactes i per a endevinar el futur.
Se sap que Ledesma en esta época és una ciutat de certa rellevància de la Lusitania, encara que hui solament es conserven com es reflectix més avall restants de la muralla, ponts i una làpida incrustada en la paret exterior de la sacristia de Santa María la Major en la següent inscripció: «IMP CAES AVG PONT MAXIM TRIBUNIC POT XXVIII COS XIII PATER PATR TERMINVS AVGVSTAL INTER BLETISAM ET MIROBR ET SALM»: 'L'Emperador César Augusto, XXVIII Pontífex Màxim de la Potestat dels Tribunos, XIII Cònsul, Pare de la Pàtria. Terme Augustal entre Ledesma, Ciutat Rodrigo i Salamanca'.
Despuix de la caiguda del Imperi Romà, esta zona passa a estar baix el poder dels visigodos, no obstant, d'eixa época no hi ha restants en la pròpia Ledesma, sí en alguns pobles propencs com La Penya, i la rodalia de la famosa i mítica ciutat-estat de Sabaria.
Edat Mija
[editar | editar còdic]En el 711 s'inicia la conquista musulmana de la península ibèrica. Ledesma es convertix en un important núcleu del nort d'al-Ándalus, encara que la primera notícia de l'instalació dels àraps en la vila està envolta en llegenda: Alí, el fill del walí musulmà Galofre, primer del rei Alcama de Toledo, és enviat a estudiar llatí en els cristians ledesminos que vivien extramuros de la vila, junt a l'iglésia de Sant Joan (existent fins fa poc més de 150 anys).
El jove atret per les ensenyances, la fe i el caràcter fraternal dels cristians decidix convertir-se al cristianisme; el seu nou nom és Nicolás i els clercs que ho varen batejar varen ser Leonardo i Nicolás. Enterat el seu pare d'açò, ho mana degollar, i als dos clercs despullar-los de la seua pell, lapidarlos i a continuació cremar als tres.
Els cristians varen arreplegar els seus restants que han segut venerats fins a hui dia. És curiós que es conserva una llegenda en la que es diu que el mateix dia i data són martirisades també en Ledesma, en el Convent de Sant Salvador -segons la llegenda, fundació goda- dos religioses, Julia i Vigasta, convertides segons la tradició en santes màrtirs, pero de les que es conserven escasses referències despuix de l'abandó de la comunitat benedictina del Convent de Sant Salvador de Ledesma.
Per lo demés, els restants del domini musulmà no varen deixar més chafades palpables, fins que, en 939, Ramiro II de León arrebata la població als musulmans. S'inicia en açò un periodo de reconquista de Ledesma que no culminarà fins a 1161. Fins a eixa época, Ledesma serà repoblada per Ramiro II, atacada i saquejada en dos ocasions per Almanzor i repoblada de nou per Alfonso VI de León.
Any 1161
[editar | editar còdic]
És en l'any 1161 en el que Fernando II de León dota de fur propi a la vila, i la convertix en un señorío real de Vila i Terra del que depenien 161 llocs, pobles i llogarets, configurant un alfoz comprés entre els de Salamanca per l'est, Zamora pel Nort, Ciutat Rodrigo pel Sur i l'incipient regne de Portugal per l'Oest.
Per a establir este señorío, dota a Ledesma d'un conjunt d'estructures feudals que servixen de base a l'actual caixco històric: se li concedix una garantia jurídica en el fur (fins que és abolit per Les sèt Partides d'Alfonso X i igualada jurídicament al restant de León) i es repobla esta zona tan castigada en gent procedent de Galícia, León, Zamora i Bou, es amuralla perfectament Ledesma i es construïx en la seua part menys protegida i mirant cap al regne de Portugal una fortalea.
Se li otorga a la vila un importantíssim paper religiós, construint sèt iglésies principals (Santa María, Sant Martín, Santiago, Sant Pedro, Sant Miguel, Santa Elena i Sant Pol) i possiblement duent a la vila a les monges benedictinas (época expansiva del Císter pel Regne de León) que ocupaven el que hui és monasteri de les MM. Carmelitas, i als Cavallers Templarios que regentaven el monasteri que s'havia construït en el solar a on varen ser cremats els màrtirs (Nicolás, Nicolasito i Leonardo), i que despuix de la seua dissolució varen ser substituïts respectivament pels Cavallers de Sant Joan de Malta i l'Orde dels Franciscanos.
La primera menció documentada de la comunitat judeua en Ledesma apareix en el fur de 1161, el qual reconeixia explícitament els seus drets i obligacions. Este fur no solament regulava la relació dels judeus en la vila i en la corona, sino que els otorgava protecció jurídica, permetent-los designar representants en els pleits, prohibint la seua detenció o l'obligació de jurar durant el dissabte o les festes judeues, i establint penes severes, des de multes fins a la pena de mort, per a els qui els agrediren.[1]
Ledesma des de llavors es comença a forjar com un núcleu en expansió favorit pel seu estatus de capitalitat de la seua alfoz, la seua situació fronteriça dins de León en Portugal i Castella, per ser un núcleu important en l'articulació i relació d'un regne en expansió, per enquadrar-se en mig d'una ret de camins, fonamentalment pel ramal de la Via de l'Argent que va des de Ledesma a Zamora, encara que també atres menors com la Colada de Salamanca, la Colada de Fermoselle, el Cordel de Almeida, el Cordel de Ciutat Rodrigo, la Vereda del Asmesnal, la Vereda de Peñalvo i la Colada de Doñinos de Ledesma.
Esta nova realitat de zona de frontera, alluntada dels grans núcleus de poder, en la que es premiaven les lluites dels cavallers en les conquistes a musulmans, castellans i portuguesos, junt en la seua incipient economia (ganadera, agrícola i pellera fonamentalment, pero cada volta més diversificada per a atendre tota la demanda d'una urbs com era ya la ciutat, aplegant a haver pintors, entalladores i plateros) convertixen a la vila en un important foc d'atracció per a la població del nort: des de llauradors fins a nobles fidalcs i clercs vénen a estes terres a aprofitar la situació d'un núcleu en expansió.
La seua condició de realengo, alterada en algunes ocasions per la cessió de la vila a senyors, generalment a membres de la família real, li servix per a obtindre una certa llibertat d'actuació que terminarà per enfortir al concejo, que ya en 1484 comença la construcció de la seua sèu, la casa consistorial o casa del corregidor Trasmiere.
Sigles XIII i XIV
[editar | editar còdic]
A finals de el XIII la vila de Ledesma va pertànyer al infant Don Pedro, fill del rei Alfonso X el Sabio i senyor d'Alba de Tormes,[2] Salvatierra, Miranda del Castañar, Galisteo,[3] i Granadilla, encara que també posseïa tota la ribera del Riu Coa i les viles de Sabugal, Alfaiates i Castelo Rodrigo, que actualment es troben en territori portugués.[4] A la mort de l'infant Pedro, que va fallir en octubre de 1283, la majoria de les seues señoríos varen ser heretats pel seu únic fill llegítim, Sancho el de la pau, que va fallir en 1312 sense deixar descendència llegítima, per lo que a la seua mort tots ells, incloent el de Ledesma,[5] varen tornar a la Corona.[6]
Durant este periodo, la comunitat judeua de Ledesma es va consolidar com aljama, contant en institucions pròpies com sinagoga, forn, carniceria i escola talmúdica [7]. L'aljama ledesmina mantenia bona convivència en els veïns cristians i contava en la confiança de la corona, encarregant-se varis dels seus membres de la recaptació d'imposts, entre ells Çulemán aben Alfalia en 1356, Moisés Abenxunxe durant el regnat de l'infant Sancho, i Abraham, provinent de Castelo Rodrigo.[8]
La judería es trobava a l'oest del recint amurallado, prop de la desapareguda porta de Sant Joan. En 1380, Gonzalo Fernández, en nom del Cabildo de Salamanca, va registrar vàries propietats en la judería, incloses cases de veïns com Yacó Saló, fill de Çag Saló, i Yuçef de Castro, descrites com «quatre parells de cases que són en la judería d'esta vila, al carrer que va per a la porta de Sant Joan».
Sigles XV i XVI
[editar | editar còdic]Són els sigles XV i XVI els de major prosperitat econòmica i demogràfica de la vila, fins a alcançar els 489 veïns (1956 habitants) en 1516 i més de 600 a finals del sigle (entorn a 2500 habitants). Se sobrepassen els llímits amurallados i naixen els barris extramuros: Les Posades, Sant Jorge, Les Vendes, Santa Elena, Sant Pablo, el Mercat i les Hortes, habitats per artesans de diversos tipos i vivendes dels nous comerciants, labrantines i jornaleros.
És en esta época en la que el recint amurallado s'ompli de palauets gòtics i renaixentistes de les grans famílies nobiliarias que han assentat el seu poder, quedant configurades com una èlit que dirigix el consistori, l'iglésia, l'audiència.
Són linajes com els Rodríguez de Ledesma, Net, Maldonado, Pau, Díaz de Ledesma, Figueroa, Chaves, Ulloa, Fernández del Camp, Godínez, Dieces, Olivares, Minaya, Mercat, Velasco... Famílies hidalgas basades en la riquea agrícola i ganadera de les seues señoríos rurals, generalment de les seues propietats dels llocs i llogarets del alfoz ledesmino, compost per 116 pobles, 35 alquerías i 30 despoblados.
A finals de el XVI, estes famílies s'agrupen en la confraria de Hijosdalgos de Santiago, una agrupació nobiliaria en sèu en l'iglésia de Santiago que es basava en velar pels drets i privilegis de la classe dominant, aixina com método de provar la purea i noblea de sanc dels cridats «cristians vells».
És en esta época (1462), en la que se cedix el señorío de realengo de Ledesma a Beltrán de la Cova, valgut d'Enrique IV, començant aixina la marcha del Comtat de Ledesma i una de les époques de major construcció d'infraestructures que aplegarà fins a el XVII, tals com l'ampliació de l'iglésia de Santa María la Major i de Santiago, la construcció dels hospitals del Honrat Cavaller Gonzalo Rodríguez de Ledesma, de Sant Bartolomé i Sant Esteban i de Sant Joan i Sant Pablo; la reconstrucció del castell i de part de les muralles, en el ennoblecimiento de les portes principals, la casa consistorial en la seua Presó Real, el Pont Vell, l'inici de la construcció del gran palau del comte (inacabat), l'ermita del Carmen (possiblement junt a les de Sant Joan, Sant Blas, Verge de la Creu, Sant Cristóbal, Santa Ana, Sant Jorge...), les travessies conservades, l'Alhóndiga, el Monasteri de Sant Nicolás (OFM), molts dels palauets conservats, com el cridat «dels Roderos i D. Beltrán».
Es concedix el privilegi del mercat semanal dels dijous, un gran punt d'intercanvi entre els artesans i comerciants del regne, i el del mercat del Dijous de l'Ascensió, el major comerç de bous d'Espanya fins a fa 70 anys.
Despuix del primer terç de el XVII, de la mateixa manera que el restant de la Monarquia Hispànica, el vell sistema del alfoz ledesmino comença a entrar en crisis. La decadència de l'Imperi Espanyol es deixa sentir molt fortament en Ledesma, les contínues partides de diners cap a les arques reals i la multitut de jóvens enviats cap a Flandes, Itàlia, França i Amèrica havien no solament mermat les arques municipals i havien arruïnat al contribuent, si no que havien desposseït al alfoz ledesmino de multitut de la seua mà d'obra, de perpetuar la descendència.
Si a tot açò se suma que en 1641 s'independisa el Regne de Portugal, anexionado a la corona hispànica de Felipe II en 1580, i comencen una série de guerres en les que un Portugal enfortit alvançava posicions sobre una Corona, la de Castella i Lleó, extenuada i que devia ser el propi Consistori ledesmino el que devia sufragar les despeses de les tropes contractades i la seua manutenció per a fer fre a un enemic que penetrava en moltes ocasions per les Arribes.
El comte de Ledesma escomença a rebre menys ingressos pel descens de població (420 veïns en la vila=1680 habitants), i aumenta més la pressió fiscal sobre els contribuents en lo que els termina d'afonar. La rendabilitat dels camps es reduïx, per l'escassea de mà d'obra i una série de males collites i saquejos de les tropes.
El sistema de señorío feudal es comença a debilitar i la noblea rural de Ledesma s'empobrix, mentres que els llauradors estan arruïnats i extenuados; comença ací un èxodo de població i un empobriment i carpiment continuat de la vila. No obstant, són varis els palauets barrocs que es conserven d'esta época, deguts paradòxicament a l'aument dels cridats fidalcs.
En este temps és en el que es redobla la religiositat, la societat mira demanant clemència al cel i cau en el desengany de lo mundà: 17 confraries es funden solament en este sigle i són multitut les talles i retaules que es realisen en estil barroc en esta época.
En el XVIII, el centralisme i les noves reformes dels Borbones suavisen llaugerament la situació de decadència, vivint un temps de certa prosperitat en els regnats de Carlos III i Carlos IV, en els que es comença a desenrollar la fins a llavors casi inexistent burguesia. Es fixa el partit judicial de Ledesma, es creen escoles, es duen cirugians i mèdics especialistes, s'especialisen alguna de les professions... En la dissolució dels mayorazgos, molts nobles venen les seues propietats i emigren, uns atres mantenen la seua situació d'èlit de la societat.
El XIX comença en la situació d'alerta que suponia la França revolucionària i que desemboca en l'invasió napoleònica d'Espanya. La zona de Ledesma, junt a la de Salamanca i Ciutat Rodrigo, cobra una especial rellevància per trobar-se en el camí obligat cap a Portugal.
Aixina, des de 1808 pese a la resistència popular, la vila és dominada pels francesos despuix d'un escàs enfrontament que es va saldar en varis edificis derruïts, entre ells el Monasteri Franciscano de Sant Nicolás, per trobar-se fòra de les muralles, i la ruïna del castell de Ledesma. Segons la documentació, són 400 els jóvens que el alfoz de Ledesma envia a Ciutat Rodrigo a lluitar contra els francesos, generalment milícies populars.
En 1812, una volta conseguida la victòria per les tropes aliades d'Anglaterra, Portugal i Espanya, els francesos fugen de la vila, pero per a protegir la seua fugida dinamitan el segon arc del pont. El regrés a l'absolutisme de Fernando VII termina en els governs lliberals d'Isabel II, al començ del com, en 1833, en la divisió provincial de Javier de Burgos, Ledesma queda enquadrada dins de la província de Salamanca, diòcesis en la que s'havia mantingut des de l'inici de l'Edat Mija, aixina com en la Regió Lleonesa, regne al que pertanyia des de el X.
Les desamortisació dels innumerables bens eclesiàstics i civils varen supondre un aument de la burguesia, basada en l'acaparaació de bens rústics i el seu comerç, que, junt en l'enfortiment dels ajuntaments i l'establiment del Congrés dels Diputats (Ledesma posseïa dret a un diputat en el Congrés), la vinguda de persones dels pobles d'al voltant de Ledesma, varen supondre un aument considerable de la població i una reactivació de la vida ledesmina, basada fonamentalment en una vida burguesa formada per una casta dominant superior i el poble pla, situació que es mantindrà fins a la mort del general Franco i la vinguda de la democràcia. Molts dels palauets nobiliarios són llavors adquirits per la burguesia floreciente, de la mateixa manera que les terres dels mayorazgos i vinculades a l'Iglésia.
Les desamortisació eclesiàstiques nos deixen la pèrdua de multitut de patrimoni, de les sèt iglésies originals se cedixen a l'ajuntament les de Sant Martín, Santiago i Sant Pedro (reconstruïda en les Posades), que les derruïx; la de Sant Pol es reconvertix en propietat privada i és hui l'ermita de la Concepció, el ya maltrecho Convent de Sant Nicolás és venut i derruït, el de les MM. Benedictinas és reconvertit en Monasteri de MM. Carmelitas, pero perdent gran part del seu patrimoni. Es perden multitut d'obres d'art, unes atres es recolocan entre les tres iglésies històriques conservades: Santa María la Major, Santa Elena i Sant Miguel, convertint-se aixina en grans posseïdores de patrimoni.
Totes les ermites es vénen avall i són cedides o venudes, conservant-se solament hui la de l'ermita del Carmen de mitan de el XVI i la de la Concepció refeta en 1841. Dels tres hospitals originaris solament es manté el de Gonzalo Rodríguez de Ledesma o de Sant Josep.
En la Restauració de 1876 s'establix un sistema bipartidista dirigit per les grans famílies terratinents de la zona, lo que durarà fins a la II República. És en esta época i a principis de el XX quan es colonisen els terrenys de Santa Elena, Penya Pallera i la zona sur de Sant Pablo, doblant-se l'extensió original del núcleu urbà. Cobra també gran rellevància l'expansió del barri trastormesino de les Posades, per lo que es decidix la construcció d'una iglésia, la de Sant Pedro i Sant Fernando, en 1847 en els restants de les antigues iglésies de Sant Pedro i Santiago.
XX
[editar | editar còdic]L'establiment de la II República no supon un gran canvi en una societat ganadera tradicionalista, en gran pes de l'estructura eclesiàstica, l'establiment de la República no va ser més que una mera anècdota governamental que solament es va deixar sentir referent a la Reforma Agrària i a les mides de llimitar el poder de l'Iglésia.
La sublevació del 18 de juliol de 1936 enquadra a Ledesma dins d'una marcat Zona Nacional: els grans terratinents del partit judicial recolzen als sublevats que lluiten contra un estat que coartava el seu poder, feya perillar els seus terrenys i declarava els drets dels obrers. Són varis els fusilats a l'inici de la lluita, sobretot pels somatenes de Falange, i, despuix d'ella, hi ha alguns «reprimits» per la seua vinculació a la República o els seus ideals.
Despuix de la guerra s'agudisen de la mateixa manera que en tota Espanya les necessitats del poble més baix, pero es manté la societat basada en la burguesia de la Restauració. En la década dels 50 i 60 i l'obertura del règim, la vida en Ledesma es torna més cómoda per la mecanisació de les tasques agrícoles, les majors llibertats socials, l'ensenyança obligatòria, l'aument del sector servicis, l'aument del preu dels salaris, les inversions franquistes i infraestructures.
No obstant, les noves necessitats de l'industrialisació d'Espanya provoquen un èxodo rural en la década dels 50 que és brutal per a la vila, molts jóvens emigren cap al País Vasc, Catalunya i Madrit, i inclús hi ha un gran número d'ells que es marcha a França i Suïssa atrets per la major calitat de vida d'eixos països.
Un dur colp per a la moral ledesmina es produïx quan en l'última reforma provincial (1962) es dissol el partit judicial de Ledesma, quedant una part d'ell en el de Vitigudino i una atra part en el de Salamanca; en lo que es perden els jujats de primera instància de la vila i la presó.
És en l'arribada de la democràcia, i ya més en els anys 80 quan la societat fortament basada en el control burgués de la societat es desfà per sí mateixa, i inclús gran part d'ella es marcha cap a Salamanca i sobretot Madrit. A partir de 1983, Ledesma queda dins de la comunitat autònoma de Castella i Lleó, la més àmplia de tota Espanya.
No obstant, és llavors quan l'èxodo es frena, retornen part dels emigrants i es configura una població propenca als 2000 habitants, articulada entorn al sector secundari i terciario fonamentalment (construcció, hostaleria, turisme, ENUSA, Balneari de Ledesma...), encara que encara en certa dependència del sector primari, concretament pel pes de les grans ganaderies de la zona.
La rodalia a Salamanca (35 km, 20 minuts per la SA-300) han convertit a Ledesma en un núcleu molt depenent de la capital provincial, i també molt beneficiada d'esta rodalia. En les inversions a través dels Fondos PRODER, FEDER, i les ajudes del Govern d'Espanya i de la Junta de Castella i Lleó, Ledesma s'ha basat en la recuperació del seu importantíssim patrimoni històric, l'acondicionament del Caixco Antic, i la millora de les vivendes de Ledesma (des de 1981 es construïxen interrumpidament vivienda), de la ret d'abastiment d'aigües en una depuradora i potabilisadora en capacitat per a 5000 persones, la construcció del Palau de Congressos Vila de Ledesma, l'Institut Miguel de Unamuno, el colege Ntra. Sra. del Carmen, la casa-quarter de la Guàrdia Civil... han dotat a la població estable de Ledesma d'una série d'infraestructures que la fan mirar en comoditat el futur i al visitant contemplar una vila pròspera en contínua remodelació i restauració posseïdora d'un bell patrimoni històric, artístic, cultural, gastronòmic i paisagístic.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Castro, 1916, p. 284-285.
- ↑ Monsalvo Antón, 1997, pp. 282-283.
- ↑ Salazar i Acha, 2000, p. 60.
- ↑ Ibáñez de Segòvia Peralta i Mendoza, 1777, p. 534.
- ↑ Monsalvo Antón, 1997, p. 282.
- ↑ González Crespo, 1988, p. 295.
- ↑ Carret Parrondo, 2023, p. 365-382.
- ↑ Carret Parrondo, 1981, p. 104.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFAzofra2002">Azofra (2002). «Ledesma», Jardins, llocs i conjunts històrics de la província de Salamanca, Diputació, pp. 95-109. ISBN 978-84-7797-191-7.
- (2003).Juderías i sinagogues de la Sefarad medieval.Edicions de l'Universitat de Castella‑La Taca.Conca:
- 365–382.
- (1916).Successors de Hernando.Madrit:
- 284–285.
- (1988).Anuari d'estudis medievals.Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC): Institució Milá i Fontanals. Departament d'Estudis Medievals.Madrit:(18)
- 289-304.ISSN 0066-5061.
- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFIbáñez de Segòvia1777">Ibáñez de Segòvia (1777). Joachin Ibarra (ed.). Memòries històriques del Rei D. Alonso el Sapient i observacions a la seua chronica, Madrit. OCLC 458042314.
- [enllaç trencat]
- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFSalazar i Acha2000">Salazar i Acha, Jaime de (2000). Centre d'Estudis Polítics i Constitucionals (ed.). La casa del Rei de Castella i Lleó en l'Edat Mija, 1.ª edició, Madrit: Rumagraf S.A.. ISBN 978-84-259-1128-6.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Ledesma (Salamanca)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.