Jiu-jitsu tradicional
El jiu-jitsu o ju-jutsu (柔術 ''jūjutsu''?, The fighting spirit of Japan, ‘el arte suave’ o ‘arte flexible’http://www.nihonkobudokyoukai.org/martialarts/009/) és un art marcial japonés clàssic o koryū budō que comprén una varietat àmplia de sistemes de combat moderns basats en la defensa «sense armes» d'un o més agressors tant armats com desarmats.[1] Les tècniques bàsiques inclouen principalment luxacions, puñetazos, patades, rodillazos, esquives, espentes, proyeccions, derribos, i estrangulamientos. Estes tècniques s'originen en métodos de batalla dels bushi (guerrers japonesos clàssics), per a fer front a atres guerrers samuráis en armadura (d'ahí el seu émfasis en atacar en luxacions, llançaments i estrangulaciones, més que fomentar l'ús de colps i patades) els seus diferents apartats tècnics s'han desenrollat a lo llarc de prop de dos milenis.[2]
Està destinat a donar a l'habilitat i l'agilitat el triumfo sobre la força bruta. Es funda en la vulnerabilitat particular de certes parts de l'organisme humà. Requerix, davant tot, agilitat, sanc freda i velocitat més que força física i, com a base principal, precisa d'un adestrament especial, metòdic i continuat.[3]
El ju-jutsu clàssic, ademés de la defensa sense armes, admet emprar atres objectes com a armes defensives u ofensives, com poden ser el palmito, el para-sol, les cordes (hojōjutsu), les monedes i les armes chicotetes de tall i contundents, com el jutte o trident, el tantō, kakushi buki (armes ocultes) i inclús el kusarigama, ryofundo kusari o bankokuchoki, que resulten més elaborades.[4]
El ju-jutsu era part de sistemes més amplis cridats bujutsu, que incloïa a la seua volta les principals armes llargues del guerrer samurái de llavors: katana o sabre, tachi o sabre de cavalleria, ' 'yari o llança, naginata o alabarda, jō o bastó mig i bō o bastó llarc, entre moltíssimes atres. Estos métodos de combat cos a cos eren part important dels distints sistemes desenrollats per a amprar en el camp de batalla i es poden classificar com katchu bujutsu o yoroi kumiuchi (combatre en o sense armes, vestit en armadura) de la era Sengoku (1467-1603) o suhada bujutsu de la era Edo (1603-1867) (combatre vestint a la usanza de l'época, en kimono i hakama).[5]
Estos sistemes de combat «cos a cos», varen escomençar a conéixer-se com nihon koryū jūjutsu (ju-jutsu japonés antic), entre atres térmens, durant el periodo Muromachi (1333-1573), d'acort en els densho de vàries escoles o ryuha i a registres històrics.
Història i desenroll
A diferència dels animals que disponen de mecanismes de defensa incorporats en la seua pròpia estructura, els sers humans varen desenrollar diferents métodos de defensa personal. Quan algun método resulta eficaç, les atres persones ho copien, o ho deprenen i preserven de qui ho va desenrollar, en lo que no solament es formalisa les tècniques i tàctiques, sino també els métodos de transmissió, açò va donar l'orige a les arts marcials clàssiques i tradicionals del Japó.[6]
Respecte als orígens llegendaris de l'art suau/ gentil o ju-jutsu, hi ha una història famosa sobre el guerrer Sekuni, de la província de Izumo, qui va derrotar i va donar mort a Tajima no Kehaya en la prefectura de Shimane en presència del emperador Suinin. D'acort en descripcions, les tècniques utilisades en este enfrontament varen incloure colps a punts vitals,estrangulaciones, proyeccions, #sumissió i l'ús d'armes tradicionals.
És una de les més antigues pràctiques de defensa pròpia i el seu orige es remonta a uns 400 anys a. de J. C. i constituïa un complement de la preparació del samurái encaminada a permetre-li la continuació de la lluita sense armes.[3]
El ju-jutsu és un art marcial híbrit,[7] fonamentalment basat en el tedori jutsu, antic estil de lluita japonés destinat a reduir als enemics sense danyar-los excessivament. També incorpora elements del sum, aixina com tàctiques dissenyades per a desarmar als oponents que deprenien els bushi o samuráis.
Encara que al principi a cada una d'estes arts varen ser desenrollades per individus, i preservades en secret pels diferents clans de guerrers medievals o samurái, en el temps se'ls va donar un nom particular, sent en un principi coneguts tant en orient com en occident baix la denominació comuna de yawara o jiujitsu[8] i a cada u se li va denominar “estil”, “escola” o "secta" de l'un sol art genèric en diferents émfasis ryu-ha en japonés.
Durant l'época de lo s Tokugawa (1600-1867), el ju-jutsu es va convertir en un verdader art, pero va ser decaent en l'introducció de les armes de fòc.[3]
Històricament, s'assumix que en algunes escoles com la Kito Ryu Ju-jutsu (escola a partir de la qual s'origina el Judo modern junt en l'escola Shin'yō-ryū), hi ha una gran influència del Shuai Jiao o lluita lliure xinesa, que inclou nombroses tècniques de tombaments, luxacions i llançaments, provinents de les arts marcials de Xina i Mongòlia. No obstant, el fundador del Judo, el mestre Jigorō Kanō, va afirmar en una declaració realisada en 1888 durant els començaments de l'era Meiji en el Japó, (quan el Japó buscava una major identitat a l'obrir-se a occident, al mateix temps que la conquista d'Àsia per les armes) que el Judo com a tipo de lluita basat en els llançaments, les preses i tombaments del Ju-jutsu, era d'orige específicament japonés; no xinés.[9]
En 1882, el professor Kanō, director de l'Escola Normal Superior de Tòquio, convençut del valor científic i pedagògic de el Jūjutsu, va formar un método general d'educació física i moral al que va cridar Judo, depurat de tot perill, puix antany quedaven morts en el tablado el 70% dels lluitadors. Es deprenia en una escola especial, Kodokwan, i es dividia en tres fases, el nage-waza, el katama-waza i el nugue-waza. La primera ensenyava a tombar en terra a l'adversari, la segona a subjectar-ho i eixecutar les més variades preses, i la tercera el modo de colpejar al rival. [3]
És també clar, que en general els sistemes clàssics i tradicionals del ju-jutsu japonés donen major émfasis al treball de peu o tachi waza, i a l'entrenament en armes tradicionals, que a les tècniques en el sol o ne-waza. Incloent tècniques molt més típiques del Japó feudal com les cridades idori o tècniques de control des de la posició agenollat, o seiza (forma tradicional d'assentar-se empinat sobre les cames doblades baix les caderes) aixina com les tècniques shikko (desplaçament de genolls requerit d'antany davant les visites del senyor feudal o Daimyo, el líder militar Shōgun o inclús davant l'emperador, preservades hui dia en l'art marcial de el aikidō) que els són característiques. Ademés de les tècniques de desarmament an et sabre o tachi dori waza, llança o sojutsu dori waza i davant punyal o tant dori waza sent estes les armes comunes dels guerrers medievals en armadura o samuráis.
Les escoles i derivats moderns de les diferents escoles de el ju-jutsu clàssic japonés més conegudes són el judo, i el aikidō; sent encara més popular hui el jiu-jitsu brasiler o BJJ (desenrollat en base en l'apartat de lluita en el sol del judo o ne-waza), pel seu protagonisme i auge en els tornejos de les arts marcials mixtes (o MMA).
Llegat
Tots els nihon jū-jutsu o estils clàssics japonesos conten en certes característiques, que ajuden a donar un matís tradicional a la respectiva escola. Entre tals, podem mencionar:
- El reishiki que representa un conjunt de normes de comportament i respecte en el dōjō.
- El dōjō o sala de pràctica té el seu pis generalment cobert en la tradicional estora o tatami.
- L'uniforme de pràctica, que comunament és tot blanc (keikogi 稽古着) i al que en freqüència se sumixca una falda-pantaló molt ampla cridada hakama (袴).
- Simplicitat rústica en l'entorn, decoració i actituts que es definix com wabi-sabi.
- L'ocupació d'un sistema d'escalafó clàssic denominat menkyo kaiden, distint al sistema de graus tradicional per cinturons de colors originat en el judo i adoptat inicialment pel karate, o sistema de graus (kyū/donen).
- L'inexistència de trofeus de campeonat, contractes a llarc determini, insígnies, emblemes o qualsevol atre element que busque el desenroll de l'ego.
Vore també
Referències
- ↑ Ju Jutsu Complete, Kiyose Nakae, Carol Publishing Group, 1958. ISBN 0-8065-0418-8, ISBN 978-0-8065-0418-6.
- ↑ The fighting spirit of Japan, E.J. Harrison, Overlook Press, ISBN 0-87951-154-0.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaespasa1955 - ↑ "El libro completo de las artes marciales", Mitchell,David, Editorial Paidotribo, Badalona, 1992. ISBN 84-8019-018-3.
- ↑ Najajima Masayoshi - E.A. Bugei Ju-Happan. The Spirit of Samurai, 1983, Sugiyama Publishing.
- ↑ Classical fighting arts of Japan, por Mol Serge; Kodan, 1994. ISBN 9784770026194.
- ↑ http://www.nihonkobudokyoukai.org/martialarts/009/
- ↑ Yawara: The Ancient Japanese Martial Art of Ju-jutsu Zusetsu Juujutsu de Osano, Jun Shin Kigen Sha, Tokio, Japón, 2001. ISBN 4-88317-355-0.
- ↑ Modern Bujutsu & Budo Volume III: Martial Arts And Ways Of Japan, Donn F. Draeger, Weatherhill, 1996. ISBN 0-8348-0351-8.
- Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Jūjutsu de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.