Jean-Paul Belmondo

Jean-Paul Belmondo

Jean-Paul Belmondo (Neuilly-sur-Seine, Illa de França, 9 d'abril de 1933-París, 6 de setembre de 2021) va ser un actor francés de cine i de teatre. La seua participació en la película À bout de souffle (1960) de Jean-Luc Godard, ho va convertir en una de les principals figures del moviment cultural francés conegut com la nouvelle vague. Guanyador del Premi César 1989 al millor actor pel film L'imperi del lleó (1988), premi que va rebujar. Va ser condecorat en 2007 en la Legió d'Honor en el grau de Comandant.

Considerat com un dels millors actors de l'història del cine francés, la popularitat de Jean-Paul Belmondo com a actor, es deu principalment a les personalitats dels personages que va interpretar en les seues películes, posant en valor a l'home viril, lluitador, pero també valent i heròic, que complau a una àmplia audiència en França, sino també en l'estranger.

Biografia

Naixcut en 1933 en Neuilly-sur-Seine, en la perifèria burguesa de París, Belmondo era fill d'artistes: un escultor parisenc, d'orige italià, Paul Belmondo (1898-1982) i la pintora Madeline Rainaud-Richard que solia prendre-ho com a model per als seus llenços, va tindre dos germans, Alain Belmondo, productor de cine, i Muriel Belmondo, ballarina professional.

Mal alumne, aficionat al fútbol i boxejador amateur durant la seua joventut, Belmondo volia ser actor des d'adolescent, i per això va ser a una escola privada d'interpretació. Rebujat pel Conservatori d'Art Dramàtic de París en tres ocasions, quan per fi va entrar en 1952 es va convertir en un dels seus alumnes més carismàtics.

Trayectòria

Despuix d'algunes participacions en obres de teatre va debutar en el cine en la película À pied, à cheval et en voiture (1957), pero casi totes les seues escenes varen ser eliminades durant el montage. No obstant, en 1959, el director Jean-Luc Godard li va donar el paper principal en la seua película À bout de souffle (1960), que va aplegar a ser un clàssic del cine francés, llançant-ho a la fama.

Aficionat al fútbol i al boxeig en la seua joventut, va conseguir un físic atlètic i un nas quebrat, que li donarien ventages en la seua carrera cinematogràfica. Va explotar inteligentment el seu aspecte, i el malnom de l'home més lleig del cine francés, pero al mateix temps molt seductor. Va fer gran amistat en Alain Delon, i va seguir el seu eixemple en fundar la seua pròpia empresa productora.

En el El furor de la codícia junt a Nicole Calfan i Omar Sharif en 1972.

Pronte va orientar la seua carrera com a actor en películes d'acció i humor, a on realisava personalment les escenes de risc. En L'Homme de Rio (1965) la seua carrera s'orienta cap a un cine més comercial, principalment comèdies i películes d'acció. Va rodar baix la direcció de grans directors francesos, com Alain Resnais, Louis Malle, Philippe de Broca, Henri Verneuil, Jean-Luc Godard, Claude Chabrol, François Truffaut, Claude Sautet, Jean-Pierre Melville, Claude Lelouch, Jean- Paul Rappeneau, Georges Lautner, Gérard Oury, com aixina també en directors d'atres països com Vittorio De Sica, Mauro Bolognini o Peter Brook. Moltes de les seues películes s'han convertit en clàssics del cine francés, com Breathless (1960), Léon Morin, prêtre (1961), Un singe en hiver (1962), L'Homme de Rio (1964), One Hundred Thousand Dollars au soleil (1964), Borsalino (1970), Li Professionnel (1981) o Hold-up (1985). En el film Pierrot li fou, Jean-Luc Godard va fer que Belmondo, llegira «L'histoire de l'art» d'Élie Faure, mentres prenia un bany.

No només va ser distinguit en l'Orde de la Legió d'Honor pel president de la República, sino que també va ser president del Sindicat d'Actors en els 60. El Festival de Cannes li va rendir tribut otorgant-li una Palma d'Or honorífica.

Últims anys i mort

En els últims anys va sofrir accidents que ho varen sometre a #cirugia de les que no sanaria completament. El matí del 6 de setembre de 2021 Jean-Paul Belmondo va morir als 88 anys en la seua casa del número 39, del Quai d'Orsay en el 7° districte de París. Allí va viure durant uns anys, despuix d'haver vixcut en una mansió en el 9, rue dones Saints-Peres en el 6º districte de París. El seu advocat, Michel Godest, qui va anunciar la notícia emetent un comunicat de prensa a la Agence France-Presse, va dir: «Feya temps que estava molt cansat. Va morir tranquilament». Al sendemà, Michel Godest anuncia que el funeral de Jean-Paul Belmondo tindrà lloc el 10 de setembre a les 11 hores, en l'iglésia de Saint-Germain-dones-Prés. A nivell de les autoritats polítiques, se li va rendir un homenage nacional el dia anterior en Els Inválidos, a on el president Macron va clausurar una cerimònia de despedida en tots els honors, en la que varen estar presentes la família del célebre actor, colegues de professió, figures polítiques i centenars d'admiradors. Entre el públic assistent es trobaven estreles actuals del cine francés com Jean Dujardin.

L'entrada de l'ataüt al recint, cobert en la bandera francesa, baixe un sol relluent i el redoble dels tambors militars, va suscitar emoció entre la família de l'actor. El president francés, un confés amant de les arts escèniques, va considerar que perdre a Belmondo va significar “no solament perdre a un gran actor”, sino “una part de la vida" dels francesos. Despuix de la cerimònia va estar previst que pogueren desfilar davant el fèretre tots aquells que ho desijaren.

Filmografia

• 1956: Molière, de Norbert Tildian.
• 1956. Dimanche nous volerons

• 1957: A peu, a cavall i en coche (À pied, à cheval et en voiture), de Maurice Delbez.
• 1957: Els copains du dimanche, d'Henri Aisner.
• 1958: Un dumenge maravellós (Un drôle de dimanche), de Marc Allégret.
• 1958: Una rossa perillosa (Sou belle et tais-toi), de Marc Allégret.
• 1958: Els tramposos (Els tricheurs), de Marcel Carnet.
• 1958: Charlotte et són Jules.Jean-Luc Godard..
• 1959: Mademoiselle Ange, de Géza von Radványi.
• 1959: À double tour, de Claude Chabrol.
• 1959: À bout de souffle, de Jean-Luc Godard.
• 1960: Moderato cantabile, de Peter Brook.
• 1960: Dos dònes, de Vittorio De Sica.
• 1960: Classe tous risques, de Claude Sautet.
• 1961: La viaccia, de Mauro Bolognini.
• 1961: Una dòna és una dòna (Unix femme est unix femme), de Jean-Luc Godard.
• 1961: Léon Morin, prêtre, de Jean-Pierre Melville.
• 1962: Cartouche, de Philippe de Broca.
• 1962: Un singe en hiver, d'Henri Verneuil.
• 1963: El guardaespales, de Jean-Pierre Melville.
• 1964: L'homme de Rio, de Philippe de Broca.
• 1964: Cent mille dollars au soleil, de Henri Verneuil.
• 1964: A escape lliure, de Jean Becker.
• 1964: Fi de semana en Dunkerke (Week-end à Zuydcoote), de Henri Verneuil.
• 1964: La chasse à l'homme, d'Édouard Molinaro.
• 1965: Parell un beau matin d'été, de Jacques Deray.
• 1965: Pierrot li fou de Jean-Luc Godard.
• 1965: Els tribulations d'un chinois en Chine, de Philippe de Broca.
• 1966: ¿Ardix París?, de René Clément.
• 1966: Tendre voyou (Simpàtic i sinverguenza), de Jean Becker.
• 1967: Cassino Royale, de Val Guest, Ken Hughes, John Huston, Joseph McGrath i Robert Parrish.
• 1967: Li voleur, de Louis Malle.
• 1968: Ho !, de Robert Enrico.
• 1969: Li cerveau (El cervell), de Gérard Oury.
• 1969: La sirena del Mississippi, de François Truffaut.
• 1969: Un homme qui em plaît, de Claude Lelouch.
• 1970: Borsalino, de Jacques Deray.
• 1971: Els mariés de l'an deux, de Jean-Paul Rappeneau.
• 1971: Li casse (El furor de la codícia), d'Henri Verneuil.
• 1972: Docteur Popaul (Doctor Casanova), de Claude Chabrol.
• 1972: La Scoumoune (El clan dels marselleses), de José Giovanni.
• 1973: L'héritier (L'hereu), de Philippe Llaure.
• 1973: Li magnifique, de Philippe de Broca.
• 1974: Stavisky, d'Alain Resnais.
• 1975: Peur sur la ville (Pànic en la ciutat), de Henri Verneuil.
• 1975: L'incorrigible (El incorregible), de Philippe de Broca.
• 1976: L'alpagueur (El caçador d'hòmens), de Philippe Llaure.
• 1976: Li corps de mon ennemi, de Henri Verneuil.
• 1977: L'animal (L'animal), de Claude Zidi.
• 1979: Flic ou voyou (Yo imponc la meua llei a sanc i fòc), de Georges Lautner.
• 1980: Li guignolo (El rei de la clavada), de Georges Lautner.
• 1981: Li professionnel (El professional), de Georges Lautner.
• 1982: L'as dones as (As d'asos), de Gérard Oury.
• 1983: Li marginal (El marginal), de Jacques Deray.
• 1984: Els morfalous (Rufianes i tramposos), de Henri Verneuil.
• 1984: Joyeuses Pâques (Simpàtic i caradura), de Georges Lautner.
• 1985: Hold-Up (Assalt al banc de Montreal), d'Alexandre Arcady.
• 1987: Li solitaire (El solitari), de Jacques Deray.
• 1988: Itinéraire d'un enfant gâté (L'imperi del lleó), de Claude Lelouch.
• 1992: L'inconnu dans la maison (El desconegut de la casa), de Georges Lautner.
• 1995: Els cent et unix nuits de Simon Cinéma, d'Agnès Varda.
• 1995: Els Misérables (Testic d'excepció), de Claude Lelouch.
• 1996: Désiré, de Bernard Murat.
• 1998: Unix chance sur deux (Un de dos), de Patrice Leconte.
• 1999: Peut-être, de Cédric Klapisch.
• 2000: Els acteurs (Els actors), de Bertrand Blier.

• 2000: Amazone, de Philippe de Broca.
• 2003: The dreamers (Somiadors). de Bernardo Bertolucci.
• 2009 : Un homme et són chien (Un home i el seu gos) de Francis Huster

Treballs per a televisió

• 1959: Els trois mousquetaires, telefilme dirigit per Claude Barma.
• 2001: L'aîné dones Ferchaux, telefilme de Bernard Stora, en el que Belmondo interpreta, 38 anys despuix de la adaptació cinematogràfica de 1963, el paper que llavors va interpretar Charles Vanel, mentres que el paper que ell va interpretar en aquella ocasió ho interpreta la llavors jove promesa del cine francés Samy Naceri.

Premis i nominacions

Festival Internacional de Cine de Venècia

Any	Categoria	Resultat
2016	#León Dorat a tota una trayectòria	Plantilla:Cela

• Premi Brigadier per Kean de Jean-Paul Sartre, Théâtre Marigny, 1987
• César al millor actor per Itinéraire d'un enfant gâté, Césars, 1989
• Premi Coq de la Communauté française de Belgique spécial. Bruxelles, 2012

Nominacions

• BAFTA al millor actor per Léon Morin, 1963
• BAFTA al millor actor per Pierrot li fou, 1967

Homenages

• Palma d'Honor a la seua trayectòria en el Festival de Cannes 2011
• #León d'Or a la seua carrera durant el Festival de Venècia 2016
• Homenage de l'Académie dones César a la seua carrera durant la gala dels César 2017.

Condecoracions

• Commandeur de la Légion d'honneur (2007)
• Grand officier de l'orde nacional du Mérite (2017)
• Commandeur de l'orde dones Arts et dones Lettres (2006)
• Chevalier de l'orde de Léopold (Bèlgica, 2012)

Llegat

A lo llarc de la seua carrera, se li va cridar l'homòlec francés d'actors com James Dean, Marlon Brando i Humphrey Bogart. Per les seues interpretacions com a policia en moltes películes, la Policia Nacional de França va dir que "Encara que només fora cine, vosté era en cert modo un dels nostres, Mr. Belmondo". A lo llarc de la seua carrera, se li va considerar un actor francés influent i a sovint se li va vore com el rostre de la nouvelle vague francesa. Es va descriure a Belmondo com el "mascarón de proa" de la Nova Ona Francesa, en les seues tècniques d'actuació a sovint considerades com la captura de l'estil i l'imaginació de França en la década de 1960.

Molts dels seus papers en el cine, especialment com Michel Poiccard, varen ser considerats com "llegendaris" i molt influents. A pesar de la seua reticència a deprendre anglés, molts creuen que si haguera acceptat ofertes d'Hollywood, el seu èxit allí hauria segut comparable al d'atres actors francesos com Charles Boyer o Maurice Chevalier. En un obituario de The Guardian, varen aclamar a Belmondo com una "part integral de l'història del cine francés, i de la pròpia França". Se li va descriure com el "epítome de lo cool".

El director de cine nortamericà Quentin Tarantino va citar a Belmondo com a influència i ho va calificar com "un verp que representa la vitalitat, el carisma, la força de voluntat, representa lo súper cool". El director anglés Edgar Wright va dir que "el cine mai tornarà a ser tan cool" despuix de la mort de Belmondo. Va ser descrit com un icon del cine francés i per la seua influència en la configuració del cine europeu modern.

Referències en la cultura popular

• El guioniste de còmics Jean-Michel Charlier i el dbujante Jean Giraud (Moebius) es varen inspirar en Belmondo per a crear el personage del tinent Blueberry en 1963.
• Jean-Paul Belmondo també va donar les seues traces a l'héroe d'una série de còmics italians fumetti en menut format titulada Goldrake, publicada entre 1966 i 1980, editada en França per Elvifrance en el títul de Goldboy.
• En la película d'animació japonesa Les mil i una nits (1969), el rostre de l'héroe Aladino en Aladino o la llàntia maravellosa va adoptar les traces de Belmondo.
• El dibuixant de mànegues Buichi Terasawa, fan de l'actor, es va inspirar en ell per a crear el seu personage de Cobra.
• Una atra referència en la cultura japonesa, és que la família Belmont de la que descendixen tots els héroes de la série de jocs Castlevania es dia Belmondo en la versió original en japonés.

Enllaços externs

• Plantilla:Imdb nom
• Classic Movies: (1939 - 1969) Jean-Paul Belmondo

• Jean-Paul Belmondo. Le Monde: «Je pensais que li cinéma ne durerait pas pour moi»