Anar al contingut

Vittorio De Sica

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Vittorio De Sica

Vittorio Domenico Stanislao Gaetano Sorano De Sica (Sora, Itàlia; 7 de juliol de 1901-Neuilly-sur-Seine, França, 13 de novembre de 1974), conegut com Vittorio De Sica, va anar un actor i director de cine italià guanyador de quatre Premis Óscar.[1]

Biografia

Va nàixer en Sora, ciutat pertanyent en eixe llavors a la província de Terra vaig donar Lavoro, en la regió de Campània (hui incorporada en la província de Frosinone, Lacio), fill de l'empleat de banca i assegurador d'orige salernitano Umberto i de la napolitana Teresa Manfredi.

En 1914, la família es va traslladar a Nàpols i, despuix de la Primera Guerra Mundial, a Florencia. Posteriorment, Vittorio es va mudar a Roma, a on en la década de 1930 va conseguir tindre la seua pròpia companyia teatral i iniciar una segona carrera cinematogràfica com a actor i director.

Vida personal

Era coneguda la seua gran passió pel joc, pel que a voltes es trobava perdent grans sumes de diners, i que provablement explica algunes de les seues participacions en películes que no estaven a la seua altura.[2] En l'immediata posguerra va ser un jugador freqüent de ruleta en el Cassino Municipal del Castello vaig donar Rivoli.[3] La passió pel joc mai la va amagar i inclús la va recuperar, en gran autoburla, en varis dels seus personages cinematogràfics, com en El comte Max, Un italià en Amèrica o L'or de Nàpols.

El 10 d'abril de 1937, De Sica es va casar ―en l'iglésia de Borgo Sant Pietro (d'Asti)― en l'actriu turinesa Giuditta Rissone, a la que havia conegut dèu anys abans i en la que va tindre una filla, Emilia, cridada Emi (1938-2021). i Christian (1951), que seguiria els seus passos com a actor i director. Els seus nets Andrea (1981), fill de Manuel, és també director i guioniste, i Brando (1983), fill de Christian, és actor i director. Christian (qui va formar un exitós duo còmic en Massimo Boldi).[4]

D'una relació anterior en l'actriu, també espanyola, Mimí Muñoz va nàixer l'actriu Vicky Lagos.[5]

Encara que divorciat, De Sica no podia renunciar a la seua primera família. Va començar aixina una doble vida, en dobles almorzars en els dies festius i el consegüent desgast; es diu que en Nochebuena i Any Nou alvançava el rellonge dos hores en casa dels Mercader per a fer un brindis a mijanit en abdós famílies. La primera esposa va acceptar mantindre una espècie de matrimoni aparent per a no privar a la seua filla d'una figura paterna. Estos aspectes de la seua vida s'inspiren en part en la película L'immoral, dirigida per Pietro Germi en 1967 i protagonisada per Ugo Tognazzi.

Vida artística

Figura clau del moviment cinematogràfic, conegut com neorealisme italià, al que va contribuir en dos destacades películes, escrites en colaboració en Cessara Zavattini. Una d'elles és Sciucià, traduïda en Espanya com El limpiabotas (Sciuscià és una deformació de l'expressió anglesa «shoe shine»). Este film narra l'història d'un grup de chiquets que durant la Segona Guerra Mundial s'oferixen per a treballar com limpiabotas per als soldats nortamericans. La segona gran obra neorrealista de Vittorio De Sica és la seua universalment coneguda Lladre de bicicletes.

De Sica es va iniciar en l'escena quan en 1927 va ingressar en calitat de segon actor jove en la companyia de Sergio Tofano, Luigi Almirant i Giuditta Rissone. Despuix de les dos películes mencionades va continuar en Milacre en Milà, produïda en 1951, i Umberto D en 1952. A partir d'esta época, De Sica es va ser alluntant del cine «d'autor» per a participar en proyectes menys ambiciosos i en una major càrrega comercial. En els anys 1970, va tornar el De Sica més personal, en películes com El jardí dels Finzi Contini i el que seria el seu últim film: El viage (1974).

La crítica destaca aixina mateix el seu film de 1960 La ciociara, coneguda en Espanya com Dos dònes. Hauria de valdre-li a Sophia Loren l'Óscar a la millor actriu.

Una de les seues primeres aparicions com a actor va ser en la película Gli uomini, che mascalzoni! (¡Que descarats són els hòmens!) de 1932 en la que canta la famosa cançó Parlami d'amore, Mariù i va destacar, entre moltes atres películes, en El general Della Rovere, a on interpreta a un estafador de poca monta que accepta fer-se passar per un general badogliano (partidari del president del govern Pietro Badoglio, militar nomenat per a tal càrrec pel rei Víctor Manuel III despuix de la deposición de Benito Mussolini i l'armistici del 8 de setembre de 1943) abatut pels alemans en intentar entrar en Itàlia per a posar-se al front de la Resistència, i de l'evolució moral del personage de De Sica de estafador sense principis a héroe de la lluita antinazi.

Per al rodage de La porta del cel, Vittorio De Sica va donar treball com a extres a al voltant de 300 judeus i atres amenaçats pel nazisme. Per a evitar el seu captura i deportació, el director de Lladre de bicicletes va prolongar lo més que va poder el rodage, permetent aixina que pogueren eludir el sege nazi-fasciste fins a l'arribada dels aliats en juny de 1944.[6]

Va fallir el 13 de novembre de 1974 en Neuilly-sur-Seine, França, despuix d'una intervenció quirúrgica.

Filmografia

Director

Actor (parcial)

Guioniste

  • 1941: Teresa Venerdì
  • 1941: L'avventuriera del piano vaig donar sopra de Raffaello Matarazzo
  • 1942: La guàrdia del corpo, de Carlo Ludovico Bragaglia
  • 1942: Un garibaldino al convent
  • 1942: Es io fossi onesto, de Carlo Ludovico Bragaglia
  • 1943: L'ippocampo de Gian Paolo Rosmino
  • 1943: I nostri sogni de Vittorio Cottafavi
  • 1943: Senar sono superstizioso... ma! de Carlo Ludovico Bragaglia
  • 1944: I bambini ci guardano
  • 1946: Abbasso la ricchezza! de Gennaro Righelli
  • 1946: Il marito povero de Gaetano Amata
  • 1948: Ladri vaig donar biciclette
  • 1948: Cuore, correalizado en Duilio Coletti
  • 1948: Natale al camp 119 de Pietro Francisci
  • 1951: Miracolo a Milano
  • 1952: Umberto D.
  • 1954: L'Or vaig donar Napoli

Premis i distincions

Premis Óscar
Any Categoria Película Resultat
1948[7] Óscar honorífic a la millor película estrangera El limpiabotas style="Guanyador" |
1950[8] Óscar honorífic a la millor película estrangera Lladre de bicicletes style="Guanyador" |
1958[9] Millor actor de repartiment Adeu a les armes style="Nominat" |
1965[10] Millor película de parla no anglesa Ahir, hui i matí style="Guanyador" |
1966[11] Millor película de parla no anglesa Matrimoni a l'italiana style="Nominat" |
1972[12] Millor película de parla no anglesa Il giardino dei Finzi-Contini style="Guanyador" |
Festival Internacional de Cine de Cannes
Any Categoria Película Resultat
1951[13] Gran Premi Milacre en Milà style="Guanyador" |
1956[14] Premi OCIC Il tetto style="Guanyador" |
Festival Internacional de Cine de Berlín
Any Categoria Película Resultat
1971[15] Gose d'Or El jardí de Finzi-Contini style="Guanyador" |

Obra escrita

  • Ma chère Emi, il est cinq heures du matin. Lettres de tournage, trad. de Delphine Gachet, París, Éditions Robert Laffont, 2015, 336 p. ISBN 978-2-221-15743-5

Bibliografia

  • Aguilar i Cabrerizo: Vittorio de Sica. Càtedra, Madrit, 2015.

Bibliografia adicional

  • Cardullo, Bert. Vittorio De Sica: Director, Actor, Screenwriter (en anglés), Jefferson, North Carolina: McFarland & Company. ISBN 0-7864-1135-X.
  • (2000) Vittorio De Sica: Contemporary Perspectives (en anglés), Toronto: University of Toronto Press. ISBN 0-8020-0654-X.
  • Maria Mercader, La mia vita en Vittorio De Sica, edizioni Mondadori, 1978 (italià)
  • Emi De Sica, Lettere dal set, edizioni SugarCo (italià)
  • Luigi Gulia, Michele Ferri, Luciano Lilla (a retor vaig donar), Vittorio De Sica. Immagini della vita, Scritti vaig donar Maria De Sica, Luigi Gulia, Emi De Sica, Orio Caldiron, Angelo Arpa i una cronologia vaig donar Michele Ferri, Sora, Centre vaig donar Studi Sorani "V. Patriarca", 1984 (italià)
  • Luigi Gulia, Cessara Baronio i Vittorio De Sica: due sorani nella "chiesa dei poveri" ad thermas Antoninianas, in La Ciociaria tra scrittori i cineasti, a retor vaig donar Franco Zangrilli, Pesaro, Metauro Edizioni S.r.l., 2004, pp. 193-205 (italià)
  • Gualtiero De Santi, Vittorio De Sica, Il Castoro Cinema n. 213, Editrice Il Castoro, 2008, ISBN 978-88-8033-259-6 (italià)
  • Giancarlo Governi, Parlami d'amore Mariù. La vita i l'opera vaig donar Vittorio De Sica, edizioni Nuova Eri, 1991 (italià)
  • Manuel De Sica, La porta del cel - Memorie 1901-1952, edizioni Avagliano, 2005 (italià)
  • Reme d'Acierno, "De Sica, Gill i O Zampugnaro nnammurato", Edizioni La Collina (AV) 2007 (italià)
  • Anna Masecchia, Vittorio De Sica. Storia vaig donar un attore., Edizioni Kaplan 2012 (italià)
  • Antonio Mantova, "Vittorio De Sica, un sorano nella leggenda", Edizioni Sora 1999 (italià)

Referències

  1. ↑ «Anuari del Cine». Archivat des d'el original, el 17 de març de 2011. Consultat el 2 de maig de 2011.
  2. ↑ En motiu de la presentació de la restauració de Lladres de bicicletes, realisada en 2008 gràcies al patrocini del Cassino de Venècia, el seu fill Christian va declarar: "El propi Cassino que finança la restauració d'una de les películes de papa... Era un jugador empedernido, va deixar molts diners en cases de joc de mig món. En cert modo, en esta restauració, se li ha compensat en part. Estic segur de que, des d'allà dalt, el meu pare, considerat per l'escritor Mario Puzo com un dels tres jugadors més ávidos del cassino de Las Vegas junt en un chinenc i un indi, s'alegrarà de saber que una casa d'apostes està pagant per a salvar una de les seues películes" (La Stampa, 24/8/2008).
  3. ↑ «acollir-sales-de-joc-i-celebritats-Fl1A50nRjAexS547rXbjHN/page.html ». Consultat el 2018-09-16 (en IT).
  4. ↑ http://www.guinnessworldrecords.com/world-records/highest-box-office-film-gross-for-an-actor-duo
  5. ↑ Gómez García, Manuel (1997): «Vittorio De Sica», artícul publicat en el Diccionari Akal de teatre (pág 579). Madrit: AKAL, 1997. ISBN 978-84-460-0827-9.
  6. ↑ «Vittorio de Sica, émulo de Juan XXIII», artícul publicat en el sitieo web Raoul Wallenberg.
  7. ↑ «20th Academy Awards (1948)» (en en). Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques. Consultat el 8 de març de 2021.
  8. ↑ Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques. «The 22nd Academy Awards (1950) - Special Foreign Language Film Award» (en en). Consultat el 29 de març de 2018.
  9. ↑ «30th Academy Awards (1958)» (en anglés). Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques. Consultat el 23 de maig de 2021.
  10. ↑ «37th Academy Awards (1965)» (en anglés). Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques. Consultat el 4 de maig de 2021.
  11. ↑ «38th Academy Awards (1966)» (en anglés). Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques. Consultat el 21 de març de 2021.
  12. ↑ «44th Academy Awards (1972)» (en anglés). Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques. Consultat el 4 de maig de 2021.
  13. ↑ festival-cannes.fr (ed.): «Awards 1951: All Awards». Consultat el 26 d'agost de 2014.
  14. ↑ festival-cannes.fr (ed.): «Awards 1956: All Awards». Consultat el 26 d'agost de 2014.
  15. ↑ «Premis i honors 1971». berlinale.de. Consultat el 17 d'agost de 2023.

Enllaços externs

Vittorio De Sica en Viquidites. Commons

Referències

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Vittorio_De_Sica&oldid=800177»