Jack-o'-lantern

Jack-o'-lantern

Una carabassa de Halloween nortamericana tradicional, feta d'una carabassa i allumenada des de dins per una vés-la.

Una carabassa de Halloween en la forma del logotip de Wikipedia.

Plantilla:Icon en títul Una carabassa de Halloween (en anglés, jack-o’-lantern) és una carabassa tallada a mà associada a la festivitat d'Halloween. El seu nom en anglés, la traducció lliteral del qual seria «el farol de Jack», prové del fenomen natural conegut com fòc fatuo. Per a fer una carabassa de Halloween generalment s'obté una carabassa jaganta, se li lleva la part superior a modo de tapa, i despuix s'extrau la polpa del seu interior; sobre la superfície exterior es talla una image, generalment un rostre monstruoso. Durant la nit es coloca una vela encesa en el seu interior per a crear un efecte lluminós. El terme jack-o'-lantern no és molt comú anara d'Irlanda, encara que sí ho és la pràctica de tallar carabasses per Halloween. La carabassa de Halloween també està molt lligada a la costum celta del coco.

Folclore

Existix un vell relat popular irlandés que parla de Jack, un tacaño pero astut granger que va usar una creu per a atrapar al diable. Una de les versions conta que Jack va enganyar al diable fent-li pujar a un manzano, i despuix va posar ràpidament creus entorn o va tallar una creu en el tronc, per a que el diable no poguera baixar.

Una atra versió del mit diu que Jack estava sent perseguit per alguns parracs a els qui havia furtat quan es va trobar en el diable, qui li va dir que havia aplegat el moment de la seua mort. No obstant, el lladre va retardar la seua sòrt tentant al diable a castigar als parracs que li perseguien alegant que eren fidels a Deu. Jack li va dir al diable (qui podia adoptar qualsevol forma) que es convertira en una moneda en la qual pagaria pels bens furtats; despuix, quan la moneda/diable desapareguera misteriosament, els parracs es barallarien entre sí per a averiguar quí el havia furtat. El diable va accedir a la proposta: es va convertir en una moneda d'argent i va botar al sac que Jack duya, solament per a trobar-se junt a una creu que el lladre també havia furtat en el llogaret. Jack va tancar be el bosso i la creu va privar al diable dels seus poders; i aixina ho va atrapar. En abdós mits, Jack solament deixa anar al diable quan este accedix a no dur-se el seu ànima jamai. Despuix d'un temps Jack mor, com qualsevol un atre ser vivent. Per supost, la seua vida havia segut massa pecaminosa com per a poder entrar en el cel; no obstant, el diable havia promés no dur-se la seua ànima, i aixina va quedar també fora del infern. En eixe moment Jack no tenia a a on anar. Es va preguntar cóm podria vore cap a on es dirigia, ya que no tenia llum alguna, i el diable li va tirar, modo de burla, una brasa que mai deixaria d'ardir, ya que era una brasa de fòc de l'infern. Jack ahuecó un dels seus naps (el seu menjar favorit), va posar la brasa en el seu interior i va escomençar a vagar eternament i sense rumbo per tot lo món per a trobar un lloc a on finalment descansar. Llavors va passar a ser conegut com Jack el del Farol (en anglés, Jack-o’-Lantern). El farol de Jack en Irlanda i Escòcia era un nap tallat en la suposta cara tenebrosa de Jack, que solien colocar en les finestres per a aüixar al diable i a tot esperit maligne de les seues llars; en el nort d'Espanya també es ahuecaban naps i es colocaven vés-les per a marcar-los el camí a les ànimes cap a la seua tornada a la llum i descans junt al deu sol.

La llegenda té vàries versions:

• Algunes inclouen un «home sapient i bo», o inclús a Deu mateix ajudant a Jack a prevaldre sobre el diable.
• Hi ha vàries versions de l'acort entre Jack i el diable. Algunes diuen que el tracte era sol temporal pero el diable, avergonyit i vengativo, nega l'entrada de Jack a l'infern en acabant de que este muiga.
• Jack és considerat un home codicioso i és rebujat tant en el cel com en l'infern, mentres que al diable no li'l menciona siquiera.
• En atres versions, Deu li dona a Jack el nap.
• Una variant afroamericana sosté que Jack, cridat Gran Setze, conseguix matar al diable, sent posteriorment rebujat en l'infern per la viuda del mateix.

Més allà de lo pintoresc d'estes llegendes, el terme jack-o’-lantern es va referir originalment a un vigilant nocturn, o home en farol, sent conegut el seu us a partir de mediats de el XVIII; i més vesprada es va aplicar al fenomen dels fòcs fatuos. En Labrador i Terranova, els noms Jacky Lantern i Jack the Lantern es referixen als fòcs fatuos en lloc de la carabassa tallada.

Qüestions sobre el seu orige

Per tota Irlanda i Gran Bretanya existix l'antiga tradició de tallar farols a partir de vegetals, particularment de certes varietats de naps i remolaches. Pero en 1837 va escomençar a aplicar-se el terme jack-o’-lantern als farols fets en vegetals, començant estos a associar-se específicament a Halloween a partir de 1866. Aixina i tot, esta conexió entre la jack-o’-lantern i Halloween es va originar en Irlanda o Gran Bretanya, encara que hi ha chiquets que celebren esta festa sense ser conscients del seu orige o de la seua història.

Ademés, quan va ser transmesa esta tradició a Estats Units i Canadà, no existia una plantació de naps o remolaches, pero en canvi hi havia un excés de carabasses, per lo que els nortamericans varen decidir prendre esta hortaliça per a fer les carabasses de Halloween.

El historiador David J. Skal va escriure:

Encara que tot registre modern sobre la festivitat reivindica els farols tallats en vegetals com un component tradicional de les celebracions d'Halloween en les illes britàniques, no es dispon de fonts primàries que ho avalen. De fet, cap dels majors registres de el XIX de les festivitats i tradicions populars britàniques fan menció alguna de farols tallats en conexió en Halloween; ni tampoc ho fa cap documentació estàndar de principis de el XX.

En França existix una tradició similar. Els cridats guénel, farols tallats a partir de la remolacha usats popularment en el défilé dones guénels, que se celebra durant el més de decembre molt prop de la Nadal.

En casi tota Espanya s'usaven tradicionalment carabasses tallades en forma de cara i allumenades en veles, en ocasions també naps, casi sempre relacionades en referències als difunts; es feyen servir principalment en la festa de Tots els Sants, pero a voltes es troben usos sense relació directa en ella, entre octubre i novembre. Estes tradicions han aplegat encara vives en l'actualitat en algunes localitats aïllades, pero en la seua majoria s'han perdut. Es coneix el seu us en Cantàbria, Galícia i Castella i Lleó, Astúries, Castella-la Mancha, Extremadura, Catalunya o Aragó. En algun cas han segut recuperades, com la Carbassada de Ripoll. La tradició es pot remontar per testimonis orals o lliteraris al XIX, pero no hi ha cites documentals anteriors explícites.

En Cerdenya s'ha conservat una tradició similar de carabasses allumenades el dia de Tots els Sants, les conca i mortu, encara que també el hi ha sense relació en els difunts: en una atra tradició els chiquets duen carabasses allumenades en la festa de Sant Andrés, al final de novembre.

En diverses parts de l'Itàlia continental es coneixen també tradicions similars: es troben en el Piemont, la Ligúria, la Campània, el Friuli, l'Emilia-Romaña, l'alt Lacio o la Toscana, a on la carabassa era denominada Zozzo.

El fet de que estes tradicions s'estenguen en el Mediterràneu, i en territoris que no varen albergar cultures celtes, ha alçat els dubtes sobre les teories tradicionals sobre el seu orige. Recentment s'ha suscitat la teoria de que estes carabasses són les descendents dels farols sepulcrales romanes, llums enceses com a ofrenes a les ánimas vagantes dels difunts que es realisaven en el festival romà dedicat als difunts, les feralia lucem, que seria l'orige del terme ferale usat en Itàlia per a referir-se als farols (del llatí fero, «oferir»).

Vore també

• Samhain
• Coco