Anar al contingut

Ips (insecte)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Ips (insecte)

Ips és un gènero de coleòpters de la família Curculionidae, subfamília dels escolitinos (Scolytinae), també coneguts com a escarabats de la corfa. Les espècies es distribuïxen per l'hemisferi nort.[1] Algunes espècies varen ser introduïdes en Àfrica i Austràlia en el hemisferi sur.[2] Moltes de les espècies són considerades plagues forestals ya que afecten els arbres, especialment els pins i avets.[3]

Descripció

Els coleòpters d'este gènero tenen una forma cilíndrica, una llongitut de 3 a 6,5 milímetros, i són de color rojós fins a negre. La part posterior dels élitros és cóncava, i hi ha una cresta de 3 a 6 espines notables en abdós costats de la depressió. El número i la forma de les espines permeten distinguir les espècies.[3] El gènero es distinguix d'atres grups de la tribu Ipini per la forma plana i ovalada de les claves en les puntes de les antenes, i pels detalls de la concavitat en els élitro i els genitals del mascle.[4]

Els ous són blancs i oblongos, fins a un milímetro de llarc. Les larves, que carixen de pates i tenen un color blanquecino en caps rojosos, són alguna cosa paregudes a cucs.[5]

Biologia

Els membres d'este gènero d'escarabats de la corfa s'alimenten del floema en la capa interior de la corfa dels arbres. Per lo general habiten en arbres morts, moribunts o debilitats, incloent arbres caiguts, troncs tallats, i els restants de la tala d'arbres. Li'ls pot trobar en els arbres ya afectats per la sequia, raigs, activitat humana, o infestaació de plagues.[5] Mostren una clara preferència per les coníferes, especialment els pins (Pinus) i píceas (Picea).[3][6] Li'ls troba en menor freqüència en els falsos avets (Tsuga) i avets del gènero Abies.[5]


Com la majoria dels escarabats de la tribu Ipini, la majoria dels Ips tenen un sistema de emparellament polígam en harenes de femelles.[7] Típicament, un mascle establix una cambra nupcial en un tronc i produïx una feromona d'agregació que atrau tant a mascles com a femelles. Els mascles caven cambres adicionals i cada femella s'unix a un dels mascles, cavant una extensió en la seua cambra nupcial, a on deposita els seus ous. Un mascle pot tindre un harem de fins a 8 femelles.[8] Les excepcions són I. latidens i I. avulsus, que són monógamos en la naturalea.[7]

Per lo general les feromones d'agregació contenen dos o més composts atrayentes actius, com ipsdienol, ipsenol, i cis-verbenol.[1][9]

Estos escarabats són també cridats gravadors per les llargues galeries acanalades que excaven en l'albura.[10] A mida que la femella excava la seua pròpia extensió a partir de la cambra nupcial del mascle, deposita els ous en casetes individuals a lo llarc de les parets. Quan la larva ix, cava un túnel fòra de la seua caseta. Les galeries ramificadas a sovint adquirixen la forma d'I, H o I.[5] Les galeries de Ips solen ser clares i obertes, a diferència de les d'alguns atres escarabats de la corfa, que estan plenes de pols de fusta i excrements.[6][10]

Els escarabats creixen i es desenrollen més ràpidament durant les estacions més càlides. En l'estiu, I. grandicollis i I. calligraphus poden completar un cicle de vida en 25 dies, i poden produir fins a 8 generacions per any. I. avulsus pot completar un cicle de vida en solament 18 dies i alcança fins a 10 generacions per any.[5] Despuix de la buación, el nou escarabat adult abandona el seu lloc de naiximent i pot volar varis quilómetros per a localisar un arbre hoste apropiat per a criar.[5] Algunes espècies invernan en agregació dins de les galeries, mentres que uns atres busquen refugi en les capes exteriors de la corfa o en la fulleram.[3]

Vore també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Birgersson, G., et al. (2012). Pheromone production, attraction, and interspecific inhibition among four species of Ips bark beetles in the southeastern USA. Psyche 2012. Article 532652
  2. ↑ Buhroo, A. A. and F. Lakatos. (2011). Molecular and morphological diagnostic markers for the Himalayan Ips DeGeer species (Coleoptera: Curculionidae: Scolytinae). Zootaxa 3128, 47-57.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Ips species of the western United States. Bark and Wood Boring Beetles of the World. Bugwood Network. 2006.
  4. ↑ Cognato, A. I. and A. P. Vogler. (2001). Exploring data interaction and nucleotide alignment in a multiple gene analysis of Ips (Coleoptera: Scolytinae). Syst Biol 50(6) 758-80.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 Eickwort, J. M., et al. Ips engraver beetles (Ips spp.) EENY-388. Entomology and Nematology. University of Florida IFAS. Published 2006, updated 2012.
  6. ↑ 6,0 6,1 Cranshaw, W. and D. A. Leatherman. Ips Beetles.
  7. ↑ 7,0 7,1 Reid, M. (1999). Monogamy in the bark beetle Ips latidens: ecological correlates of an unusual mating system. Ecological Entomology 24(1), 89-94.
  8. ↑ Symonds, M. R., et al. (2012). Reproductive consequences of male arrival order in the bark beetle, Ips grandicollis. Journal of Insect Behavior 25(4), 401-07.
  9. ↑ Symonds, M. R. and M. A. Elgar. (2004). The mode of pheromone evolution: evidence from bark beetles. Proceedings of the Royal Society of London, Series B: Biological Sciences 271(1541), 839-46.
  10. ↑ 10,0 10,1 Fairweather, M. L., et al. Field Guide to Insects and Diseases of Arizona and New Mexico Forests. USDA Forest Service, Southwestern Region. 2006.