Iglésia de Sant Vicente de la Roqueta
L'iglésia de Sant Vicente de la Roqueta, hui cridada de Crist Rei,[1] és un temple catòlic situat en la ciutat de Valéncia (Espanya). L'iglésia primitiva va ser construïda sobre un montícul de roca a on, segons tradició, s'havia construït un martyrium sobre la tomba del diácono i màrtir Vicente. Este sant va ser martirisat en Valéncia a principis del IV, i els seus restants varen ser ocultats i molt més vesprada despuix sepultats en este lloc, que en aquell temps es trobava fòra de les muralles de la Valéncia tardorromana, i junt a l'antiga Via Augusta que travessava la ciutat. Ací es varen venerar els restants del màrtir durant sigles.[2]
És be de rellevància local en identificador número 46.15.250-306.[3]
Els mossàraps valencians i la Roqueta
Única iglésia de la Valéncia mossàrap
En l'época de dominació àrap, l'iglésia va permanéixer oberta al cult cristià fins al X i en el seu entorn es varen ser agrupant els cristians, els mossàraps valencians constituint un arraval fòra de les muralles que va rebre el nom de lloc de Sant Vicente o Rayosa.
L'existència dels cristians mossàraps (fins al X) de Valéncia, està documentada per distintes fonts aixina
.[4]
El Cid va restablir el cult en distintes mesquites com la d'aljama i huit més. Igualment en atres ciutats del Regne com Almenara, El Puig i Murviedro (Sagunt), Mort el Cid i perduda Valéncia, varen ser profanades les iglésies i el cult es va llimitar als antics llocs.[5]
Durant els 500 anys de dominació molts varen ser els que uns atres varen optar per convertir-se a l'islam, prova d'això la trobem en els llinages d'alguns moros, mostra inequívoca de les seues raïls, és el cas dels Xempeteri, Aben Vives, Sancte Marini, Aben Lop, Aben Sancho, Aben Bono, Aben Fortun, Ferriz, Aben Calbo, etc. pero molts atres, varen seguir professant la seua fe i, en l'entrega de claus del rei Zayan a Jaime I , se citaven contabilisava aproximadament a un terç de la població com a cristiana.[5][6][7][8][9]
Les senyes demostren que durant la dominació solament va existir una iglésia oberta al cult i tot indica que va ser la Roqueta eixa iglésia, desmentint a distints autors des de Beuter a Llorente.[5]
Extramuros
Aixina sabem per les actes del martiri de Sant Vicente, que els seus restants varen ser duts a un lloc immediat extramuros, lo que impossibilita que fora una atra de les iglésies de la ciutat.
Es varen dur els seus restants extramuros i es varen colocar baix un altar ve a dir..
El sepulcro original segons les senyes va deure ser similar al de Santa Engracia en Saragossa que és de la mateixa época i en igual motiu.
Els restants es trobaven en una llaura o altar i en un lloc inferior, a data d'hui, no s'ha descobert eixe lloc.[10]
L'arraval mossàrap
Tenien els cristians al voltant del temple un barri propi, en les seues hortes i des d'allí acodien a l'iglésia pròxima. De no ser aixina i no contar en el respal dels fidels haguera desaparegut durant l'época musulmana.[5]
Des d'Alfonso II, 1172, a Jaime I, 1238
En enguany, Alfonso II d'Aragó va posar lloc a la ciutat i va conseguir que el rei de Valéncia doblara el tribut.
Entre les condicions posades per a alçar el lloc destaquem que
. És dir, que estava oberta al cult puix la costum dels musulmans va ser no permetre l'edificació de noves iglésies.
Aixina tenim que en 1177, Alfonso II va concedir al Abad Dodón i als monges del monasteri de Sant Joan de la Penya, l'iglésia de Sant Vicente de Valéncia, és dir que indubtablement, en Sant Vicente hi havia fidels, “que era llavors l'iglésia matriu i com a catedral, al prelat de la qual, que és el bisbe i al seu cabildo, pertanyen els diezmos.”
En 1212 continuava el monasteri de Sant Joan de la Penya en possessió de l'iglésia, sent en eixe any quan el rei Pedro
Aixina en 1232, quan Jaime I encara es trobava en Monsó, i despuix del pacte en el moro Zeit, i quan ya es preparava la conquista del Regne de Valéncia,
Despuix de la conquista de Jaime I
Despuix de la reconquista de Jaime I, est va ordenar construir un nou temple, un hospital i un monasteri. Varen passar pel complex els Benedictinos de Sant Victorian d'Asán (1238-1255), Mercedarios (1255-1259), i de novament els monges d'Asán (1259-1287/89) fins que els cistercienses varen quedar en possessió del conjunt com a priorat depenent de Poblet.
Durant els sigles XIV i XV es varen alçar vàries capelles al voltant de l'iglésia major. A mitan del XV residien en el monasteri 11 monges, en el monasteri tenien distintes dependències entre elles cuina, dormitoris, sala capitular i sacristia. Durant els sigles XVIII i XIX el recint va sofrir distintes i importants reformes aplegant durant les guerres carlistas a derribar-se la torre, i atres zones del complex en el convent i l'iglésia.
En 1701 es va construir la capella de la Verge de Belén, hui coneguda com de la Comunió.
Les tropes de Napoleón ho varen utilisar com a quarter, igual que moltes atres iglésies. Després en la desamortisació i la exclaustración dels monges en 1837 les autoritats municipals varen ordenar derribar una part del monasteri. En això es va perdre la capçalera del temple i la seua torre.
Casi a mitat del XIX, en 1838, l'iglésia, el monasteri i els horts varen ser adquirits per a edificar vivendes. Ya en 1879 les mares agustinas, del convent de Sant Josep, que havia segut derruït, i Santa Tecla, varen comprar este monasteri en l'ajuda del marqués de Tremolar. I es va iniciar la seua rehabilitació a càrrec de l'arquitecte Antonio Martorell donant-li l'aspecte que actualment es pot observar.
Va sofrir les ires dels exaltats durant la guerra civil de 1936 i va ser incendiada. Despuix de la guerra va passar a mans dels agustinos, els qui ho varen vendre en l'any 1973 per a construir vivendes. La pressió dels valencians i el respal mediàtic d'alguns mijos escrits varen conseguir que no es duguera a terme el derribe, i actualment l'edifici pertany al Arzobispado.[11]
Senyes arquitectòniques
Actualment el monasteri està molt degradat i són varis els proyectes que mai apleguen a bon fi de restauració. En idees tan variopintas com fer un museu dedicat a Sorolla el gran pintor valencià. Si be la societat valenciana i sobretot les associacions vicentinas reclamen que es restaure i dedique com mai va deure deixar de ser al sant màrtir, patró de la ciutat, el diácono Vicente.
La planta és rectangular, si be les successives modificacions li donen un aspecte irregular. El temple és d'una nau, dividida en quatre zones, en capelles entre els contraforts. El transepto, és dir la nau que creua a la principal formant una creu llatina, dispon d'una cúpula sense tambor i en cor alt en els peus. La techumbre es troba coberta per una volta de canó en bovedillas en forma de mija lluna oberta per a l'accés de la llum, cridades lunetos.
L'interior en columnes adossades al mur d'estil corintio i entablamento de forma denticulada. En decoració esgrafiada podem vore els fustes de les pilastres, friso, intradós dels arcs i l'interior de la cúpula.
Les portades conservades són tarde romàniques. Una d'elles, la que coincidix en la capella de Sant Vicente, es troba en el claustre, en la partix nort de l'iglésia. En els capitells es poden observar distintes escenes, representant seqüències del martiri del sant. “Es tracta d'una portada d'arc de mig punt abocinada en arquivolta que apean en fines columnes que els seus capitells estan historiados.” En la zona oest de l'iglésia, comunicant en les dependències de la parròquia, trobem l'atra, i va ser construïda en sillería.
L'accés al temple és per un pati interior al que s'entra des d'una dels carrers laterals.[11]
El Claustre
Va ser terminat en el XVIII sobre pedestals hi ha unes pilastres estil dòric en les quals es recolzen uns arcs de mig punt. En la planta superior, balcons de forja en vans de forma rectangular.
La capella de la Comunió
De planta rectangular té en el centre una cúpula que es recolza sobre pechinas, quatre triànguls curvilíneos que conformen l'anell de la cúpula. Decorada en caps d'àngels i en motius vegetals que recorren tota la capella. L'alçat es realisa en pilastres d'orde compost.
La reconstrucció del XVII
En la restauració del XVII, que es va realisar utilisant sellars de l'antiga fàbrica, també es varen acondicionar les dependències del monasteri entorn al claustre.
Reconstrucció de Martorell
Esta va ser realisada a finals del XIX Es va consolidar l'iglésia, es va tancar la capçalera en un mur en vans ogivals, es varen realisar les dos galeries del claustre que s'havien perdut, en motius similars a la nort i oest, que es conservaven en acceptable estat, i se li va afegir una planta.
En la planta inferior es trobaven els servicis: el refectorio, el locutori, l'aula capitular i el cor baix. En el primer pis les celes, i en el superior les celes de les novicias i l'enfermeria.
La frontera va ser restaurada donant-li un aspecte neogótico. Podem vore tres plantes en vans, uns buits oberts en el mur, en uns arcs apuntats o conopials que es troben tancats en celosías.
El campanar està realisat en rajola. Té planta quadrangular i vans de mig punt.[1]
En l'any 2016 també es va reformar la frontera i l'interior per a convertir-ho en un edifici públic.
Fonts
- Bibliografia
Referències
- ↑ 1,0 1,1 «La Roqueta». Archivat des d'el original, el 10 de febrer de 2008. Consultat el 7 de febrer de 2008.
- ↑ Ajuntament de Valéncia
- ↑ http://www.cult.gva.es/dgpa/brl/Detalles_brl.asp?IdInmueble=4696
- ↑ Rodrigo el Campeador
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Els mossàraps valencians
- ↑ «Població de Valéncia en octubre de 1238». Archivat des d'el original, el 14 de febrer de 2012. Consultat el 7 de febrer de 2008.
- ↑ cronologia historica de la llengua valenciana
- ↑ llengua valenciana una llengua suplantada
- ↑ «La llengua mossàrap de Valéncia». Archivat des d'el original, el 14 de febrer de 2012. Consultat el 7 de febrer de 2008.
- ↑ els mossàraps valencians
- ↑ 11,0 11,1 GVA
Enllaços externs
- Commons
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Iglésia de Sant Vicente de la Roqueta.- GVA
- Ajuntament de Valéncia
- http://www.parroquiacristorey.com.es [1] archivat en Wayback Machine.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Iglesia de San Vicente de la Roqueta» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.