Iglésia de Sant Miguel Arcàngel (Gata de Gorgos)

Erro al crear miniatura:

Iglésia de Sant Miguel Arcàngel (Gata de Gorgos)

La iglésia de Sant Miguel Arcàngel està situada en el centre de la població alacantina de Gata de Gorgos (Espanya), en la plaça de l'Iglésia. És la parròquia de la població, sent un temple catòlic que pertany al bisbat de Valéncia.

Història

El primer temple religiós en que va contar Gata seria possiblement una mesquita, a on els àraps establits des dels sigles X-XI realisaven les seues pràctiques religioses. Es tractaria d'una mesquita de dimensions reduïdes tenint en conte els habitants del llogaret, i orientada cap al sur, traça habitual de les mesquites andalusíes.

Despuix de la conquista de Jaime I de les valls de la Marina (1240-1245), la comarca va continuar tenint majoria de població musulmana, a excepció d'alguns assentaments cristians com Denia i Xàbia. Els musulmans, que s'havien rendit pacíficament, varen conservar les seues costums i religió a canvi de sometre's com a vassalls al rei cristià i de tributar a la Corona d'Aragó.

Esta situació es va mantindre més o menys fins a l'any 1521, quan va escomençar un procés evangelizador, que va desembocar en l'orde de conversió manada per Carlos V en l'ajuda del papa; els musulmans, batejats en 1525, es cridarien «cristians nous» o «moriscos». Al mateix temps es va ordenar la conversió de les mesquitas en iglésies. Aixina, l'antiga mesquita va passar a denominar-se capella en l'invocació de Sant Miguel Arcàngel. La nova capella, en una adscripció d'un sant antislámico, estava ubicada en la residència del alcaide del Rahl catarí, junt a l'actual parròquia, quedant adscrita a la parròquia de Denia.

El senyor de Gata va conseguir la creació d'una vicaría per al poble (encara que depenent de Denia) en l'any 1534, per mig d'una bula de Clemente VII. Aixina es va constituir en una de les sis vicarías perpètues de la zona, junt en les d'Ondara, Benidoleig, Vergel, Miraflor i Cetle, Beniarbeig, Beniomer i Benicadim, Ráfol d'Almunia, Benimeli, Sagra, Sanet i Negrals i Pedreguer i Matoses. El retor beneficiari cobraria 40 lliures anuals, estant obligat a dir missa tots els dumenges i administrar els sacraments a la població.

En l'any 1574 gràcies a una bula del papa Gregorio XIII es conseguix per a Gata la categoria de rectoría (actual parròquia). El primer retor va ser mosén Antich Ferrer. Est va assistir a la visita pastoral de l'arquebisbe Juan de Ribera de 1580. En l'acta d'esta visita se senyala que l'iglésia és ... una capella que està en la casa del Senyor que és baix invocació de Sant Miquel. Possiblement a instàncies de l'arquebisbe, el senyor de la població, Gaspar d'Híjar, es va ampliar la capella existent per a que el poble tinguera un temple de majors dimensions i més digne a on poder celebrar els oficis. Esta ampliació va ser ràpida, puix en 1582 Antich Ferrer beneïa la nova capella, ara iglésia, que se situava a on està l'actual i al costat de la casa senyorial.

L'expulsió dels moriscos en 1609 va deixar desert el poble, ya que varen expulsar a les 150 famílies que ho habitaven, segons el cens de Caracena. Només va quedar el retor, mosén Sebastián Sapena. Gaspar d'Híjar, senyor feudal de Gata, es va afanyar a buscar nous pobladors per a evitar la desaparició del poble, i en 1611 36 valencians i mallorquins firmen en el senyor la Carta Pobla. L'acte oficial del poblament es va celebrar el 4 de març del mateix any en l'iglésia parroquial.

A partir de llavors va començar la recuperació del poble, construint-se noves vivendes i restaurant-se els buits, i Gata contaria ya en una organisació mínima: alcalde, justícia, jurats i basiner o encarregat d'arreplegar fondos per a la festa de Sant Miguel. En l'any 1622 contava ya en 60 cases i 142 habitants de comunió, segons una visita pastoral.

Nova construcció

En 1657, l'II Comte d'Alcudia va heretar el señorío de Gata, casant-se poc despuix en Francesca Monsoriu, comtesa de Gestalgar. Una de les coses que va realisar per al poble va ser la construcció, entre 1660 i 1680, de l'iglésia parroquial que ha aplegat fins a l'actualitat, encara que en diverses modificacions.

L'iglésia anterior a esta era massa menuda i senzilla per al gust del senyor, el rector Joan Sendra va ser qui es va encarregar d'administrar els diners que este havia donat per a la construcció del nou temple. El senyor va aprofitar l'obra per a reformar la seua casa-palau de Gata, i mostra d'açò són els sellars de pedra de la base del campanar, provinents de l'antiga casa noble dels senyors del poble. Ademés els habitants de Gata varen colaborar, ya que totes les famílies varen realisar «peonades», segons els membres de cada una a cada casa li corresponia un determinat número de jornals a la semana. El temple anterior a este tindria unes dimensions similars a l'ermita del Santíssim Crist, per lo tant la millora va ser substancial, ara faltava l'ornamentació interior i la dotació dels elements necessaris per a les celebracions.

Durant estos anys varen aparéixer les primeres vocacions religioses, com per eixemple les del rector Maurici Mulet (1669 - 1737) que va estar en la parròquia de Santa Catalina de Valéncia, o el flare Sebastián Monfort en el Convent de Xàbia.

Durant el XVIII Gata va gojar de prosperitat agrícola, generant un cert benestar si es compara en generacions anteriors. El rector de la població tenia que atendre a una població que aplegava a unes 329 famílies. Per a tots els actes contava en l'ajuda d'un vicari i dels flares del convent de Jesús Pobre. Gràcies a un document de 1763, se sap que ademés de l'altar major dedicat a Sant Miguel, hi havia a lo manco atres tres capelles laterals en altar i retaule dedicats a Sant Josep, Sant Roque i Sant Cristóbal.

A lo llarc d'el XIX seguix aumentant l'importància de la parròquia per als gatenses, mostra d'això és l'habilitació de les huit capelles laterals i de la capella de la comunió. També apareixeran congregació religioses: en 1874 es funda la congregació de les Filles de María. Esta primera congregació va estar formada pel rector Francisco Martínez, Juana Signes Diego, Francisca Monfort Pedrós i Joaquina Torres Signes. Anys més vesprada, en 1886, es va fundar la congregació del Sagrat Cor de Jesús, i ya cap a finals de sigle varen aparéixer les associacions de la Verge del Rosario i de Sant Luis Gonzaga, fundada pels fadrins del poble.

Noves modificacions

Un rector important per a la parròquia va ser Joan Martínez Blasco, aplegat a la població de Gata en 1884. Ell va ser qui va edificar la Casa de la Llepra (lazareto per als malalts), la casa de l'Abadia, va realisar millores en l'ermita del Santíssim Crist del Calvari i el cementeri. També va intervindre en el temple, va construir el cor que s'alça als peus de l'iglésia, va derrocar altars vells substituint-els per uns més grans i moderns, va realisar la visió del sagrario i el cult eucarístico en la construcció de la capella de la comunió, va ampliar la sacristia i va adquirir objectes llitúrgics. Finalment, en 1896 va restaurar l'interior de l'edifici en pintures i ornamentació de tipo neoclàssic.

L'aspecte de l'iglésia a finals d'el XIX està descrit en un artícul publicat en Les Províncies en 1897, a on excursionistes de Lo Rat Penat diuen:

La frontera de l'iglésia i el campanar són també de sillería. La torre és alguna cosa baixa i no té arremate. L'interior del temple està molt renovat i oferix poc de notable. En l'altar Major es venera a Sant Miguel com a titular. En els dos altars de la travessia hi ha imàgens prou bones. En la part de l'epístola (dreta) un crucifix que nos va semblar del sigle XVI o començos del XVII. En la part del evangelio (esquerra), una Verge del Rosario molt gallarda, nos varen dir que era obra d'Esteve. Damunt de la pila bautismal hi ha un antic retaule en pintures dels sants Juanes, i en la part alta el pare Etern, rodejat dels profetes. Oblidava dir que el salvador del sagrario en l'altar major és una bona imitació de l'estil de Juanes, feta pel pintor D. Jaime González

Les reformes i millores continuen a principis d'el XX. En 1911 es canvia el paviment, a l'any següent s'arregla la teulada, i també, gràcies a una donació de Teresa Costa Signes i aportacions de vàries persones, s'adquirix un orgue per al cor. Va costar 7.750 pessetas i es va construir en el taller de Pedro Palop, en Valéncia.

Entre els anys 1920 i 1925 es va produir una restauració general del temple promoguda pel rector Andrés Escrivá Sancho. En l'any 1929 es varen inaugurar dos altars nous per a les capelles a on s'ubicaven les imàgens de l'Inmaculada i del Sagrat Cor de Jesús, abdós junt al travessia.

Abans de la guerra civil espanyola en l'iglésia de Gata es veneraven: Sant Miguel en l'altar major en Sant Sebastià i Sant Roque, la Puríssima i una de la Divina Pastora als costats del [[presbiteri (arquitectura)|presbiteri]]. En les huit capelles laterals estaven l'Inmaculada Concepció, Sant Josep, San Antonio Abad, Verge del Carmen, Sant Francisco de Paula, Sant Francisco d'Assís, Sant Vicente Ferrer i el Sagrat Cor de Jesús. En la capella de la Comunió hi havia una image de la Verge del Rosario, més un Jesús Nazareno i Sant Luis Gonzaga.

Posguerra

Durant la guerra es varen destruir retaules, altarés, imàgens, tot lo que no es va guardar en cases particulars es va cremar i l'aspecte grandiós i ple d'adorns de l'interior del temple va desaparéixer. En 1939 terminada la guerra, els vencedors i la gent més devota en el rector Allunte Sendra es varen unir per a restaurar l'edifici. En decembre de 1939 es va adquirir una pila bautismal, realisada en Vilallonga i regalada per Just Signes Monfort. La primera image adquirida despuix de la guerra va ser una Inmaculada pagada per les Filles de María en l'any 1942, un any despuix es va beneir la de Sant Miguel i poc a poc es varen ser substituyendo les imàgens perdudes.

Durant la posguerra i davant la necessitat de recursos, en 1945 el arzobispado de Valéncia va autorisar al rector per a: .. que puga instalar una tómbola, al objeto d'obtindre recursos per a les obres de reconstrucció del temple parroquial.

En 1954 el nou rector, Vicente Llopis, va aprofitar la millora econòmica per a refer l'altar major i construir el retaule de Sant Miguel. Este retaule lo esculpió en fusta de pi en 1955 el tallista Ramón Porta Francés. En els anys següents s'aniria ornamentando l'interior en marbres i dorats, acabant-se en 1962 costant unes 133.000 pessetes. Fet açò, el sacerdot va escriure al arzobispado solicitant la construcció d'un arremate per al campanar:El campanariuo està emplaçat en la part més baixa de la feligresía i en trobar-se les campanes a dotze metros d'altura, els seus repics no se senten en més de la mitat del poble, per lo que el que subscriu ha encarregat a l'arquitecte diocesà Vicente Traver que eleve el campanar i les campanes per a que puguen sentir-se des de tota la feligresía.

Autorisada la construcció, varen començar les obres, encarregades a José Soler i Miguel Simó. El 16 de febrer de 1963 es finalisaven i es colocaven les campanes.

A l'any següent es varen consagrar els dos retaules dels costats de la travessia, dedicats al Sagrat Cor de Jesús ya l'Inmaculada. L'arquebisbe Marcelino Olaechea va autorisar estes consagració i va entregar al temple unixques relíquias de Sant Severino, Sant Victorià i Santa Blandina per a colocar-les en les bases dels nous retaules.

L'última acció important sobre l'edifici va ser la restauració i pintura general de l'interior, el rector Manuel Frases va encapçalar una junta promotota de la restauració en gent de distints oficis, i tots varen ser dirigits pel restaurador Manolo Barges. Esta junta va visitar diverses iglésies de la diòcesis, i finalment es va decidir per un estil neoclàssic i senzill.

Descripció arquitectònica

L'iglésia de Sant Miguel Arcàngel és un edifici en tres naus, una nau central, dos laterals i un travessia. Té huit capelles, quatre a cada costat. Junt al presbiteri rectangular està la capella de la Comunió, que ocupa la llongitut del presbiteri i del trascoro. A l'atre costat està la sacristia.

La frontera és senzilla, orientada cap a la plaça, destacant el campanar i la portada. Té un estil difícil de definir per les diferents remodelacions, està entre el Barroc i el neoclàssic. Sense massa decoració, té un frontón triangular arrematant la frontera. La porta és adintelada, damunt està la portada barroca, i destaca la caseta insertada en un templete clàssic de pilastras acanalades als costats i un frontón arrematat en tres boles. Dins de la caseta hi ha una image moderna del sant titular.

Erro al crear miniatura:

Campanar, peça fonamental del temple.

L'atre element que destaca en la frontera és el campanar, situat a la dreta del temple. És una torre de planta quadrada i dividida en tres cossos: el primer està fet de sellars de pedra i aplega a sobrepassar la frontera, és a on es troba instalat el rellonge, el segon era el cos de campanes, té quatre buits en arcs de mig punt, fins que es va construir el tercer cos en els anys xixanta d'el XX. Este tercer cos és l'arremate del campanar, té quatre parells de buits en forma d'arcades de mig punt a on estan les campanes. Hi ha tres campanes de l'any 1940 i una de 1941, la més gran és la Micaela de 1000 kg, Crist Rei de 650 kg, i Ntra. Senyora del Pilar de 450 kg. Finalment, el campanar s'arremata en un templete quadrat de quatre obertures terminat en una teulada a quatre aigües cobert de teixixques verdes.

En l'interior, la nau central està coberta per una volta de canó en arcs fajones recolzats sobre les huit grans pilarés que articulen l'interior. De la mateixa manera, les naus laterals estan cobertes en volta de canó, de la mateixa manera que la travessia, que no té cúpula. En els peus de la nau central s'alça un cor en alt, per damunt del cancel de l'entrada. En el costat opost està el presbiteri, en la capella de la comunió a la dreta i la sacristia a l'esquerra.

L'alçat de l'iglésia està articulat en dos trams, el primer de la série d'arcs de mig punt que configuren les capelles i separen les naus, el segon és el entablamento des d'a on es cobrix la nau en volta de canó. Ho recorren unes pilastres senzilles d'orde compost adherides al pilar com un element d'ornamentació més.

Les capelles laterals, més que capelles són casetes en el mur, es veneren atres sants aparte de Sant Miguel: al costat del evangelio estan el Santíssim Crist del Perdó, Sant Antonio Abad, Sant Josep i L'Inmaculada en la travessia (en un retaule neobarroco recent, d'adorns dorats i de marbre). Està el batisteri, en la pila protegida per una reixa de ferro forjat, despuix la capella de Jesús Nazareno, la Verge de Fátima i el Sagrat Cor de Jesús, enfrontat en la de l'Inmaculada i en un retaule idèntic.

En el presbiteri se situa l'altar i darrere el retaule que estaja l'image del titular, Sant Miguel. És un retaule neoclàssic, destacant la profusió decorativa en dorats i marbres rosats. També trobem pintures de Sant Pedro i Sant Pablo en l'apartat inferior, la Verge dels Desamparats i Sant Vicente Ferrer en els carrers laterals i el Santíssim Crist del Calvari, patró del poble, en l'àtic.

A la dreta del presbiteri està la capella de la Comunió, coberta en volta de canó i presidida per un Sagrario dorat i una image de la Verge dels Dolors. A l'atre costat està la sacristia, a on es guarden els objectes amprats per al cult, destaca una Custòdia d'el XVIII i una rèplica del Sant Cáliz conservat en la catedral de Valéncia.

Bibliografia

• Jordà, R., Yago, R., Soler, A. Gata de Gorgos. Geografia. Història. Patrimoni, Ajuntament de Gata de Gorgos.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Iglésia de Sant Miguel Arcàngel (Gata de Gorgos).