Iglésia de Santa Catalina (Valéncia)

El temple de Santa Catalina Màrtir és una de les iglésies gòtiques valencianes de la ciutat de Valéncia (Espanya). Es va alçar en el barri de la catedral, en l'actual plaça Lope de Vega, sobre una mesquita anterior. En el XIII va adquirir el ranc de parròquia. Consta de tres naus, en contraforts laterals, entre els que es varen instalar les capelles, i girola. La seua torre barroca és molt emblemàtica.

En el XVI l'edifici va ser revestit en decoració clasicista al gust renaixentiste. Despuix d'un pavoroso incendi sofrit en 1548, va anar parcialment reconstruït. En 1785, seguint la moda imperant, se li va donar un aspecte barroc. És be d'interés cultural des de 1981.

Torre campanar

El seu vell i anterior campanar quadrilàter de procedència segurament baixmigeval va perdurar fins a mediats del XVIII, puix entre les obligacions del conveni de renovació del temple de 1740 en Felipe Rubio, estaven les de (derribar el campanar antic que està sobre la paret de la frontera; aixina com el hazer un campanarito arrimat á dita Iglésia per a tocar á missa, colocant en ell la campana que al present ai en el campanar antic). A este "campanarito" que es referix és el de la espadaña de rajola que encara es conserva i es veu un contrafort que mira la plaça Lope de Vega. Diu la tradició que es emparedaban voluntàriament en menudíssimes celes les dònes per a viure de les almoines dels fidels, pràctica que va ser abolida en el 1566 per l'Arquebisbe Martín Pérez d'Ayala. Iniciada la construcció de la monumental torre en la colocació de la primera pedra, el 5 d'octubre de 1688, per manament de l'arquebisbe de Valéncia, fra Juan Tomas de Rocaberti, va posar el cura retor de l'iglésia de Santa Catalina, don Juan Bautista Sabater, les obres varen seguir el seu curs, són diverses alternatives fins a la seua arremate, i es va terminar en 1705, com relata una làpida que diu:

Alcança els 56,12 m d'altura. Els inicis de la torre varen ser començats per Valero Viñes, pero a la mort d'est en 1693, va prendre el mando de les obres el seu germà Juan Bautista Viñes, que és en definitiva l'artífex final d'esta gran obra i qui figura en la làpida commemorativa. Juan Bautista Viñes va ser un gran difusor de les formes barroques en Valéncia. Arquitecte valencià que va viure entre els sigles XVII i XVIII, va ser discípul de Juan Bautista Pérez Castiel qui li va inculcar l'estètica barroca. La seua principal obra és esta torre de l'Iglésia parroquial de Santa Catalina Màrtir, que conste la seua construcció dèsset anys i en un cost de 8,997 lliures i 10 sòus en el terme d'huit anys. També va realisar la portada de l'Iglésia parroquial de Vinaròs i va treballar en l'ampliació de l'Iglésia Arciprestal de Santa María també en Vinaròs.

En tot açò es té que afegir un cas graciós, ya que el suspicaz constructor –Juan Bautista Viñes, qui va realisar l'obra per dèu mil ducados– va advertir en els capítuls concertats per la parròquia que res es parlava en punt a escala i va construir la torre sense ella, pujant quan era necessari per mig d'uns maderos. Això va ser causa per a que, discordados els ànims, es duguera l'assunt als tribunals, fallant estos a favor del constructor de la torre, per lo que va haver de pagar la seua inadvertencia la parròquia, costejant l'escala que va ser construïda prou anys despuix en un total de 128 escalons.

Orellana escriu que el famós campanar es planege en aquell lloc de la plaça (fins a 1878 en que va obrir la propenca plaça de la Reina, actualment de Saragossa, era, segons antics cronistes, el lloc més concorregut de la ciutat, punt també de reunió de conspiradores, a on es llegien i comentaven les notícies publicades en fulls impresos i periòdics, i el propi Orellana cita que en el seu temps ya es mencionava “Porta del Sol”, acàs perque allí es trobava el popular “Café del Sol”, que havia instalat un italià cridat Feliç Casalis) i que, quan ya tenia l'obra de la torre certa altura, per considerar-se que estretia l'entrada del carrer de la Sombreria, es va manar rebaixar (com aixina es va fer) les pedres del cantó que forma el octógono del campanar en la seua base, en la part recayente a este carrer.

Aixina ho expressa la delliberació municipal de 14 de decembre de 1688, en el sentit de que el justícia i els jurats de la ciutat; providencian que el magnífic Onofre Èsquerdo accedix a la fàbrica del campanar de Santa Catalina Màrtir, i a la seua presència fera tallar cercenar, (en la cantonada que mira el carrer dels Sombrerers), un pam de vara i que dita obra continue de la mateixa conformitat, fins a quinze pams d'altura; i d'allà dalt s'eixecute l'obra conforme al model proyectat o com a millor semblara. La torre campanar de Santa Catalina Màrtir està considerada com una de les torres barroques més originals de l'arquitectura espanyola. Com la major part de les torres-campanars de la ciutat de Valéncia data del XVII.

En l'actualitat, és considerada com tot un model original i irrepetible. De planta hexagonal, dispon de quatre pisos més el cos de campanes i un templete. A l'exterior, els pisos s'endevinen per les molduras horisontals que circundan la torre. En cada u dels seus trams s'òbrin finestres abocinades enquadrades per una rica decoració barroca, algunes cegades i atres obertes per a permetre el pas de la llum a l'escala. L'accés a la torre es realisa per mig d'una porta baixeta, que després dona a un descansillo a on per una àmplia i cómoda escala de caragol s'accedix a lo alt de la torre. És en el cos de campanes a on es localisa la major riquea decorativa a base columnes salomòniques encintades en cada una de les arestes. Un va en forma d'arc de mig punt s'obri en cada u dels costats del cos de campanes.

Arremata la torre una balaustrada en pedra del que s'eleva un templete de dos pisos i que es cobrix en una chicoteta cúpula de pedra llaurada en forma d'escates de peix. Ací es tornen a repetir les columnes salomòniques encintades en cada una de les seues arestes i un conjunt de volutes que ho unixen a la balaustrada. La torre va dispondre d'un rellonge instalat en 1914. Sobre la cúpula i com arremate, una bola que representa al globo terráqueo i un penell en els símbols de la santa permeten alcançar els 56,12 metros d'altura. I en lo més alt la creu. En 2001 es restaura per part de la Generalitat Valenciana i en el finançament de la fundació Caixa Madrit, inaugurant-la la seua restauració el 28/11/2002. En el 2001 vi per fi la restauració de la Torre. La subsecretaria de Cultura de la Conselleria d'Educació i Cultura, Consol Císcar, va ordenar que s'aprovara una intervenció d'urgència, en un presupost superior als 120 millons de pessetes. Les obres duraran un any i la neteja ha escomençat per la part superior, la més danyada de tot el campanar.

El sistema amprat per a l'eliminació de la costra de brutea és aire a pressió mesclat en microesferas de vidre, una tècnica habitual i poc "agressiva en la pedra", es varen afirmar varis experts en la matèria. Una de les dificultats afegides va ser la colocació de la bastida que va resultar una tasca molt complicada. El carrer Sombrerería és molt estreta i es va parlar de deixar un pas per als peatons que passen per la zona, sobretot en les fins de semana, quan s'instala el mercadillo dominical. En Valéncia, en una tècnica similar es va netejar la Porta dels Apòstols de la catedral, en ocasió de l'exposició La llum de les imàgens. La neteja és superficial, ya que en carir d'un proyecte detallat, els tècnics de Cultura desconeixen l'estat exacte de la pedra. Quan ix-te la costra de brutea del primer estrat (se sabrà cóm estan les juntes i la mateixa pedra de la torre). Sobre el “polèmic” rellonge, la Conselleria d'Educació i Cultura no sabia qué fer despuix de la neteja del monument, si ho deixava o ho anava a eliminar per a sempre, i per això va tindre que despuix de la neteja de la torre de Santa Catalina si deixa o elimina el rellonge situat en la part superior del campanar. Una portaveu de dit departament va comentar al respecte que es tracta d'una obra d'emergència, per lo que no existix un proyecte (redactat sobre eixe punt).

En l'any 1705 havia segut conclosa la magnífica torre nova de Santa Catalina pero els feligresos d'esta iglésia no estaven satisfets respecte a les seues campanes per la raó de que només hi havia dos en el campanar vell (segons el marqués de Cruilles, situat als peus de l'iglésia, entrant a mà dreta i derribat en 1742) i estimaven insuficients per a obra tan excelent i bella. El caràcter dels valencians, propicis sempre a prendre a broma fins a lo més sério, va aprofitar lo succeït per a satirizarlo en coples i romançades, que eren molt celebrats. Diu el pare Tomás Guell, bibliotecari en aquella época del convent de Predicadores, que (els parroquianos de les dos parròquies més vezinas, la de Sant Joan i la de Sant Martín, veent viduada la torre de campanes, dien alguns dicterios als parroquianos de Santa Catharina sobre que havien fabricat campanar sense escala, i no tenien més que dos campanes encapotades a la part de la platería).

L'ambient creat per tot això va decidir a completar l'obra, per lo que en primer de giner de 1729, en junta general, deliberó la parròquia es fabricaren sis campanes per a la nova torre acordant l'immediata compra de les sis campanes per la cantitat de quatre mil siscentes cincuenta y cuatro lliures, i buscant major economia es va decidir acceptar l'oferta del comerciant Pedro Verges (feligrés de la parròquia), que negociava la del fundidor de Londres Ricardo Phelps, el qual, ademés d'oferir-les en major economia a les dels campaners de Valéncia, (que ademés d'hazer pagar cara dita hazienda no ixen encertades, com es veu clarament en la campana major, que han fet en estos dies per al Convent de La nostra Senyora de la Mercé, que per més que els pares mercedaris la califiquen de campana, té tan ronc el sò que sembla de llibrell), les assegurava per un any, corrent també a càrrec del fundidor el trasllat de les campanes des de Londres al Grao de Valéncia.

El dia 2 d'octubre de 1729 aplegava al Grao el navío anglés en les sis campanes, de menor a major varen ser batejades en els següents noms: Pedro, Margarita (Reina d'Escòcia), Salvadora àlies "la bella", Antonio, María Pau i Catalina coneguda per "la charra" i de 1700kg de pes i al sendemà, per la vesprada, es va dispondre el trasllat a la ciutat del modo següent: (Varen posar les dites campanes en cinc galeras adornades de murta, i en cada una vaia un estandart d'embarcació que temolava en el ayre: La galera més forta duya la campana gran, i la tiraven huit mules, adornades en cintes de seda, i gallardetes sobre les cabezades). Precedides de timbals i clarines varen fer la seua entrada; per la porta del Real en les muralles de la ciutat, entre l'expectació de la gent, aplegant al peu de la torre de l'iglésia de Santa Catalina, en la plaça de la qual varen instalar les sis campanes de modo que, en els repics poguera advertir-se la seua sonoritat. I per a satisfer les ànsies de la gent, (que avian aplegat de tot lloc, va anar el mestre de capella de la catedral, en atres músics de la seua capella i del Colege del Senyor Patriarca, a determinar a quin punt de solfa que correspon segons bona regla, i es coneix en l'harmonia, que fan, i lo deleytan, quan les toquen juntes).

El propi croniste (fra Tomas Güell), que va acodir també a satisfer la seua curiositat, menciona que la primera campana pesava trentahuit quintals i sèt l'última. (La boca de la campana gran té d'ampla sèt pams menys dos dits que la María de la Sèu. En cada una de les campanes, en la circumferència superior, ai este letrer: Ricardus Phelps Londini em fecit, 1729). El succés va commoure a tota Valéncia, que va acodir a vore les sis campanes fabricades en Anglaterra, i la curiositat va ser tan gran que va aplegar en algunes cases a l'exaltació dels ànims, contribuint no poc els fundidores de campanes de Valéncia, enujats per haver segut preferits per un estranger, del que temien nous enviaments. Abans de ser pujades les campanes a la torre, i per temor a que esta fera algun moviment, es va decidir un reconeiximent previ, i una volta assegurats de que no hi havia tal perill, varen ser assentades les sis campanes, no sense haver tingut que rebaixar un tant els costats de la finestra corresponent a la campana major, per a que esta voltease en major chala.

Erro al crear miniatura:

Partix alta de la torre

El dilluns 21 de novembre de 1729 estaven dispostes les sis campanes (que habien segut bendicidas el 9 del mateix més) i el campaner, que fins a llavors havia pertanygut a la catedral, sent cedit pel cabildo a instàncies de la parròquia de Santa Catalina, tenia tot dispost per al primer volteo de les campanes, per ad açò es necessitaven dèu hòmens, fornidos i aveats a estos menesters. Aquell dia varen escomençar les solemnes festes en l'allumenament del campanar (al que varen coronar de boles i farols), fent-se luminarias casi generals en les cases de la parròquia, congregant-se tal número de gent per a sentir el primer vol, que, segons un historiador, s'escoltaven els seus rumors des del convent de Sant Dumenge, i la passió que fins a en les armes defenien la superioritat de dites campanes sobre de les iglésies de Sant Joan i Sant Martín, i va haver de ser precís per a assossegar els ànims. La cridoria era tan enorme que, segons cita el croniste pare Tomas Grüell, (quanto mes els curcunstantes alçaven la cridoria, que a no li les vozes d'aquelles de metal sonor. Les ofegaven les vozes de la plaça). Quan el volteo general de totes les campanes de la ciutat de Valéncia va cessar per a que s'iniciara el de les campanes de la torre de l'iglésia de Santa Catalina, un silenci impressionant es va produir en les gents.

Despuix, una a una, varen escomençar a sonar, i quan el vol general es va efectuar, una clamor de goig i entusiasme es va produir, que va culminar davant la estruendosa disparades de fòcs artificials des de lo alt del campanar, que va ser molt copioses, a la que se secundaven en entusiasme els feligresos en el dispar de numeroses eixides de mà, i assegura també un manuscrit de l'época que (no pocs coetes borrachos varen córrer per la plaça de Santa Catalina). El mateix manuscrit posava de manifest la dificultat en que es trobaven els encarregats del volteo de les campanes: (Són menester dèu hòmens per a voltearlas juntes, quatro per a les quatro més menudes, dos per al tenor i quatro per a la campana gran, dizen que ha posat cuerdo com a hòmens ha de tocar-les; i als que les toquen, els causes no poca pena, que per als dèu és el lloc estret, i açò no pot remediar-se).

Al sendemà, dimarts 22 de novembre de 1729, se celebrava en l'iglésia de Santa Catalina la festa de gràcies, cantant-se missa i Et Deum, en música molt solemne, en la que predique fra Bartolomé Casas, trinitario calcer del convent de La nostra Senyora del Remei, un sermón que es va imprimir en esta ciutat en el retumbante títul de (Campanes sense vida, campanes en ànima), per alusió a les que el cisma d'Anglaterra havia deixat sense us. El curiós succés va produir la publicació de numerosos fulls impresos en contra i a favor de l'instalació de les campanes de la torre de Santa Catalina i de les festa celebrades, en poesies de totes classes; moltes d'elles es mencionen en el (romanç nova a les moltes coples i dècimes que s'han compost l'assunt de les campanes de la parròquia de Santa Catharina Verge i Màrtir de Valéncia). I no va faltar el (Cloqui noy de l'any 1729), en que els seus personages (Pere, llaurador; Andreu, llaurador, dos musichs i un alguasol), comenten i discutixen en graciosa ironia quant havia ocorregut.

Durant varis dies, que coincidien en les festes de Santa Catalina, varen continuar volteando les campanes, i la gent no es cansava de sentir-les, (puix de dia acodia molta gent llauro a la plaça de dita parròquia a vore voltear la campana gran, i uns atres que no eren de monterilla, també es detenien a mirar cóm donava bueltas).

Aquelles campanes de l'Iglésia de Santa Catalina eren les primeres en Valéncia que tenien llengües afinades en artificio de ferro i no en tires de pell o cordeles, com era costum. Tots varen convindre que despuix de les de la catedral eren les millors que sonaven en la ciutat, i l'instalació en l'esvelt campanar va constituir un dels més apassionats successos d'aquella época en Valéncia. En 1846 el fundidor Miguel Monzó fon la Campana Eloy per encàrrec del Gremi de Plateros, sent la campana que més argent té en la seua fundició. La vespra de Sant Pedro de 1900 mentres un campaner volteaba la Salvadora ho va tirar al carrer matandolo a l'instant i la campana la varen malnomenar "la matahomens".

En 1902 i sent que la ciutat anava creixent es va realisar el famós apany parroquial, a on s'anaven reubicant Parròquies, per això la Parroquialidad de Santa Catalina i pas a dependre de Sant Martín mentres que la titularitat va passar a Sant Agustín i en 1915 les quatre campanes grans li les varen dur a est, trencant la gran per a refer un joc nou junt en les atres tres angleses restants. En 1917 s'instala l'esfera del rellonge. En els anys 40 el Peret i la Margarita, les dos chicotetes passen al campanar de Sant Martín, per a després en 1967 refondre-les per a un nou joc, del com és l'actual. També en la mateixa época es va traslladar el Eloi a la catedral. Despuix entre la guerra del 36 i la refundición de les dos que quedaven angleses, varen ser desaparegudes per complet. En 1950 es fon la María de l'Asunción, rajandose i refosa una atra volta en 1980. En 2002 es restaura la torre i torna el Eloi, pero instalandolo no mirant a la plaça del mocadoret, sino en el va de la campana major equivocadamente (a posta) per a que no tornara a instalar-se l'esfera.

Front a ella es va obrir a finals del XIX el carrer de la Pau, que ademés de millorar les comunicacions del centre urbà en la mar, va tindre molt en conte la destacada vista en perspectiva que es conseguia d'este important campanar.

En 1936 l'iglésia va ser assaltada per milicians republicans i incendiada, arruïnant-la completament. En la década de 1950, es varen portar a terme obres de repristinación, per a tornar-li la seua fisonomia gòtica original, per ad açò es va despullar als murs dels restants de decoració barroca i neoclàssica.

És Temple de Reparació Eucarística des de fa més de 50 anys, regit per la Germandat de Sacerdots Operaris Diocesans. El seu actual Rector és D. Francisco Ruiz.