Història de Sant Vicente de Tagua Tagua

Artícul principal → Chile prehispánico.

Sant Vicente de Tagua Tagua és una localitat de Chile. Destacada pels seus descobriments prehistòrics i preincaicos.

Teories de poblament americà

Vore també: Teoria oceànica de Paul Rivet, Teoria melanésica, i Teoria polinésica

Teoria oceànica de Paul Rivet

Artícul principal → Arribada de l'home a Amèrica.

Existixen vàries teories sobre el poblament americà, la més acceptada, és la de Paul Rivet, qui planteja que l'home va aplegar a Amèrica des de varis llocs:

• des d'Àsia a través del Estret de Bering
• des d'Austràlia, travessant el sur del Oceà Pacífic per un pont antàrtic, aplegant a Sudamérica
• des de la Polinèsia i Melanèsia, travessant el Pacífic en basses, poblant Centroamérica.

En el temps, grups d'estos pobles immigrants varen aplegar al territori de l'actual Chile, formant els pobles originaris chilens de nort a sur.

Paleoindio

Artícul principal → Paleoindio.

D'acort a estudis de polen realisats en la zona de l'Estany de Tagua Tagua, es va establir que en gran part del Pleistoceno superior, predominava un clima més fret que l'actual, en una coberta arbòrea representada per espècies del bosc valdiviano com coigües, roures i lengues. Al voltant de l'any 10.000 a. C., va disminuir la formació del parc de coníferes, per aument de la temperatura.

Grups humans s'haurien assentat en la zona aproximadament 12.000 anys a. C.

Es creïa que eren els més antics pobladors d'estes terres (Chile), pero les investigacions realisades per Tom Dillehay en el ya famós lloc paleoindio de Monteverde, en les rodalies de Port Montt, han determinat que la seua datació basal d'aproximadament 13 000 anys abans del present ho situen com el assentament humà més antic de Chile (Tagua Tagua voreja els 11000 a. C. anys abans del present), i inclús com un dels més primerencs del continent americà.

Estos primers caçadors americans, a els qui els arqueòlecs han cridat paleoindios, aixina com a l'estadi de desenroll cultural que els descriu, es varen ubicar en Tagua Tagua per a caçar a grans animals que quedaven entrampados en els pantans del lloc, per ad açò varen utilisar una senzilla pero eficient tecnologia, com a grans blocs de pedra i llances armada en filosas puntes de proyectil de cuarzo finamente tallades.

En 12500 a. C. varen ser aplegant al Valle de Tagua Tagua, els primers pobles caçadors recolectors, seguint el rastre de grans animals com mastodonts, cavalls americans i cérvols dels pantans. El canvi climàtic causat pel fi de l'última Glaciació, el progressiu alvanç en l'utilisació de tècniques de cultiu i la domesticació d'animals, va permetre la paulatina sedentarización d'estos pobles, que es varen assentar en el curs dels rius i en les valls formades per la cordillera de la costa, per a cultivar dacsa, quínoa, zapallo i porotos i per a aprofitar la varietat de peixos i mariscs que els otorgava la mar, i les fustes de les quebrades costeres plenes d'arrayanes, boldos, peumos, canelos i maqui.

L'estany de Tagua Tagua

Artícul principal → Estany de Tagua Tagua.

Era un estany que quedava a 4,73 km al sur de Sant Vicente, que va ser desecada en el XIX, trobant-se restants d'animals prehistòrics com a mastodonts, cavalls americans i sapos jagants. Es creïa que era el lloc d'ocupació humana més primerenca de Chile (9500 a. C.), pero es va trobar el ya citat lloc de Monteverde, en Port Montt, que era 1.500 anys més primerenc (11000 a. C.).Arqueòlecs i paleontòlecs de tot lo món han visitat les solsides del pis desecado de l'Estany, fent troballes importants.

Al desaguar l'estany de la facenda va trobar en la seua légamo, restants de mastodonts que actualment es troben en el Museu de Londres, aixina com restants de l'antiga població humana, sense que el Govern de Chile haja solicitat la seua devolució.

Naturalistes com Claudio Gai varen visitar l'Estany fent estudis arqueològics. Al voltant de l'any 1833, Francisco Javier Errazuriz Sotomayor va concebre un proyecte de desaiguador parcial de l'Estany, la que al no tindre desaiguador natural, provocava inundacions durant els anys especialment plujosos. Els treballs varen durar prop de 10 anys. És possible que un súbit aument del nivell de les aigües hauria fet que estes irromperen en força en el túnel 34°27′50.47″S 71°10′0.35″O</noinclude> que s'estava construint para tal efecte, el que incapaç de contindre la riuada, va ser destruït per ella, deixant lliure pas a les seues aigües i desecando l'Estany.

Mastodont de Humboldt

Artícul principal → Mastodont de Humboldt.

Un equip d'arqueòlecs va conseguir rescatar, a escassa profunditat, restants òsseus d'un Cuvieronius humboldti), els que varen ser enviats al Museu d'Història Natural de París, i s'ilustren en l'Atles de l'història física i política de Chile de Claudio Gai, 1854. En 1868, Ignacio Domeyko va fer una extensa descripció geològica del lloc, puix estimava que l'antic Estany de Tagua-Tagua és la localitat a on fins a eixe moment, en major abundància s'havien trobat ossos de Mastodont en Chile. Esta espècie és la cridada Mastodont de Humboldt, era un paquidermo primitiu, membre de la família dels Gomphotheridaes, ancestros dels actuals elefants

En Chile, els Gomphotheriidae estan representats per dos espècies, assignades a sengles gèneros, Cuvieronius humboldti i Cordillerion hyodon, en registres llimitats al sector central absents en Argentina.

Els restants posteriors han segut enviats al Museu Nacional d'Història Natural de Chile

El Periodo Arcaic en Chile Central:Els caçadors especialisats (8.000 – 600 a. C.)

Artícul principal → Periodo Arcaic d'Amèrica.

Caçadors Recolectors Alvançats 6000 a. C. - 2500 a. C..

El cementeri més antic de país

Artícul principal → Cementeri de Cuchipuy.

En 1948 en construir-se un camí en la costera d'un cerro, es varen trobar múltiples restants funeraris en Cuchipuy, a uns 7 km al noroest de l'Estany.

En 1976, despuix d'investigacions realisades pel Departament d'Antropologia de l'Universitat de Chile, va quedar al descobert el més antic dels cementeris del país, un lloc intensament utilisat per estos grups entre els anys 6000 a. C. i 3.700 a. C. Restants òsseus humans corresponents a més de 100 individus, varen ser extrets de quatre nivells superposts, sent el més profunt d'ells, un dels més antics d'Amèrica, en una data de el XI mileni a. C.

Periodo Agroalfarero Primerenc

Artícul principal → Cultura Llolleo.

Els primers horticultores i ceramistas de Chile Central daten de(800 a. C a 900 ). En la localitat del Salvador, en Sant Vicente de Tagua-Tagua es varen trobar ceràmiques Llolleo en data del 770.

Periodo Agroalfarero Intermig Tardà

Artícul principal → Complex Aconcagua.

El Complex Aconcagua en Chile Central data de (900 a 1470). La zona d'Angostura va ser en temps preincaicos, no solament un llímit geogràfic natural del territori Aconcagua, sino una sòrt de frontera cultural blana, en les poblacions que habitaven al sur del Cachapoal (conca del Maule). Cap al nort, el llímit sembla més precís, no excedint més allà del vall d'Aconcagua.

La ceràmica del Valle de Tagua Tagua té una clara influència de la Cultura Aconcagua. Són numerosos les troballes ocasionals d'este periodo, fets en la regió des de les primeres décades de el XX, en llocs com Codegua, Coinco, Pelequén, Guaico, Palmilla, Ligüeimo, Peralillo. En la seua majoria corresponen a ceràmiques decorades.

Des d'esta época es vivia en conjunts menuts de cases construïdes de quincha en sostres de palla, junt a séquias destinades a sostindre una horticultura ben cimentada, en cultius de porotos, dacsa, quínoa, carabassas i zapallo. Les cases de quincha encara es construïxen en l'actualitat, i encara es poden vore en Requehua, Rastolls o El Tambo.

Periodo Agroalfarero Tardà: L'Imperi Inca en Chile Central (1470 – 1536)

Vore també: Pucará del Cerro La Muralla, Periodo Agroalfarero Tardà, Collasuyo, i Cultura Aconcagua

El pucará del Cerro La Muralla és la fortalea més austral del Imperi incaico. Una de les més primerenques accions de conquista realisades pels incas quan varen arribar a la primera vall de Chile Central (el d'Aconcagua, important per les seues riquees, demografia i ubicació estratègica) va ser organisar a la població baix un sistema d'organisació política dual, igual a aquella imperant en gran part de l'àrea andina prehispánica. Segurament, varen aprofitar les estructures socials i polítiques preexistentes en les gents representades pel Complex Aconcagua.

L'invasió inca va alvançar fins a passat del Riu Maule i es varen assentar en la zona varis tambos i a lo manco un pucará situat en l'estratègic cim del Cerro La Muralla, que tenia al seu costat sur l'estany de Santa Inés (l'Estany de Tagua Tagua). Es presumix que esta fortalea va ser usada com a punt d'observació o quarter de defensa, ya que des d'allí, es domina tant la vall nort, com la conca sur que donava a l'Estany de Tagua Tagua. En el cim del Cerro, les muralles en el seu traçat, dibuixen un àguila en vol. Té tres muralles defensives i dos sectors en vivendes. S'ha trobat abundant ceràmica i pedres tacitas. A 100 m de la seua primera muralla es troba una esplanada, que, segons pareix va servir com a camp de cultius. Les evidències fan supondre que esta construcció va ser efectuada pels incas, pel treball de la pedra en blocs, la dimensió dels recints i les estructures en forma de terrat d'alguns sectors.

Claudio Gai va descriure el seu ascens al Cerro la Muralla, que llavors es dia Cerro del Inca, i la fortalea. Vàries atres evidències incas distribuïdes entre Angostura i el nort del Maule, com en Rengo, Coinco, Doñihue i el Pucará de Cerro La Muralla, en Tagua Tagua, se sumen al context de la Huaca de Chena i del Pucará de la Companyia, que podria demostrar una sòrt de sistema administratiu i defensiu de caràcter regional.

Camí del Inca

Artícul principal → Camins del Inca.

El Camí del Inka o kapac ñam era la columna vertebral de l'Imperi Inca, a través del com controlaven i administraven el seu extens imperi. Per ell viajaven les notícies, els eixèrcits de conquista i els recursos econòmics necessaris. S'han trobat registres d'estes rets vials, principalment al nort de la conca del riu Mapocho i en la vall superior de l'Aconcagua. Les cròniques espanyoles mencionen que el Camí del Inca aplegava a extramuros de Santiago, per Huechuraba, segurament el ramal travesser que venia per Els Vages-Tossal, des de l'atre costat de la cordillera, de la província de Que el seu. En Santiago seguia l'eix de la Avda Independència, la calle Pont, la Plaça d'Armes de Santiago, el carrer Fumat, el carrer Arturo Prat i la Gran Avinguda cap al sur. Cap al sur, des de Maipo a Cachapoal, el seu traçat solament s'ha pogut inferir conectant els restants de varis centres administratius i fortalees incas, en antics camins colonials que els haurien reutilisat, junt al registre en cròniques espanyoles de ponts del inka, sobre els principals rius d'estes valls. També s'han localisats restants d'alguns tambos o posades camineras, construïdes a la vora dels camins, que consistien d'uns pocs recints rectangulars en murs de pedra canteada oberts a un pati central. El més propenc a Sant Vicente és precisament la localitat d'El Tambo des del Tambo de Malloa.

El país Promaucae

Artícul principal → Promaucaes.

La denominació Promaucaes prové del Quechua (en quechua: puruma auca ‘gent salvage o gent de terra virgén’). L'interacció entre els incas i els promaucaes es nota per alguns préstams tecnològics com a ferramentes agrícoles, tècniques textils i metalúrgiques, la decoració d'alguns tipos ceràmics i en certs aspectes de la seua organisació laboral, com el mingaco, que practiquen els actuals mapuche, cridat en quechua minga, l'us del quipu, un instrument de contabilitat inca basat en cordes en nucs, utilisat pels mapuches per al registre d'informació numèrica molt senzilla, en el context de les seues estratègies militars. De la mateixa manera, les chafades d'estos i atres préstams culturals incas es manifesten fins al dia de hui en els innumerables vocablos d'orige quechua presents en la llengua mapudungún. Esta aparent contradicció entre lo consignat pels espanyols i l'informació documental i arqueològica manejada per investigadors actuals, respecte al grau de desenroll alcançat pels indígenes promaucaes, podria explicar-se com una forma d'estratègia de subsistència i resistència adoptada per estos front als invasores incas, que en moments de perill els va obligar a abandonar els seus llocs d'assentament per a fugir als monts i pucará, mantenint-se bàsicament de la recolecció de fruts i llavors selvades. Durant el XVII la denominació promaucae i província de promaucaes va perdent força, i les referències són casi inexistents, i més be s'associen a la delimitació d'un territori (en 1607 se senyala als promaucaes en una mercé de terres concedida entre Rapel i Legueymo), a l'existència de camins (en 1611 es fa menció al camí que va als promacaues) i al partit dels promaucaes en 1625.

Els indis promaucaes és una gent que està cent milles abans de l'estat (de Arauco) brava, soberba, pròspera i valenta, que be els espanyols l'han provat…

Alonso de Ercilla i Zúñiga en el poema «La Araucana», Vora I,