Història de Croàcia

Artícul principal → Croàcia.

La història de Croàcia va començar a principis del periodo Neolític. Dins de l'història documentada, el territori que actualment correspon a Croàcia va ser colonisat pels celtes i més tart pels ilirios. Iliria va ser un protoestado sobirà fins que els romanos la conquistaren en l'any 168 a. C. En l'apogeu del Imperi romà, el territori de l'actual Croàcia comprenia dos províncies romanes: Panonia i Dalmacia. Despuix de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident en el V, la regió va ser somesa pels ostrogodos durant 50 anys, abans de ser incorporada al Imperi bizantí.

Croàcia, com a entitat política, va sorgir com ducado de Croàcia en el VII, quan antepassats de la població eslava es varen establir en la regió. Junt en el propenc Principat de la Baixa Panonia, es va unir i es va elevar al Regne de Croàcia, que va perdurar des de 925 fins a 1102. A partir de el XII, el Regne de Croàcia va entrar en una unió personal en el Regne d'Hongria. Si be va conservar la seua pròpia identitat, en el seu governant (ban) i el seu propi Parlament (el Sabor), elegia dinasties reals de les potències veïnes, principalment d'Hongria, Nàpols i la monarquia dels Habsburgo. Entre els sigles XV i XVII, el país va estar marcat per intenses lluites entre l'Imperi otomà al sur i l'Imperi dels Habsburgo al nort.

Despuix de la Primera Guerra Mundial i la dissolució de l'Imperi austrohúngaro en 1918, els territoris croates es varen incorporar al Regne de Yugoslàvia. l'Alemània nazi va invadir Yugoslàvia en 1941, establint l'Estat Independent de Croàcia, un estat títaro, junt en Itàlia fins a 1943. La República Socialista de Croàcia es va formar com una de les repúbliques constituents de la Yugoslàvia Socialista fins que Croàcia va proclamar la seua independència en 1991. Com a país modern, Croàcia es va unir a l'aliança militar de l'OTAN en 2009 i posteriorment es va integrar en l'Unió Europea en 2013.

Periodo prehistòric

Artícul principal → en:Prehistoric Croatia.

El territori que hui es coneix com Croàcia va estar habitat pels primers humans durant tot el periodo prehistòric. S'han desenterrado fòssils de neandertalés que daten del Paleolític mig en el nort de Croàcia, sent els millors jaciments els de Krapina i Vindija (noroest del país) i Mujina pećina (central). S'han trobat restants de vàries cultures neolíticas i calcolíticas en tot el país. La majoria dels jaciments es troben en les valls fluvials del nort de Croàcia, i entre les cultures més significatives la presència de les quals es va atestar estan les de Starčevo, Vučedol i Baden..

l'Edat del Ferro va deixar chafades de la cultura iliria primerenca d'Hallstatt i de la cultura celta de La Tène.

Periodo protohistòric: Iliria independent

L'autor grec Hecateo de Mileto menciona que, al voltant de l'any 500 a. C., la regió del Adriático oriental estava habitada per tribus locals com els histrianos, els liburnios i els ilirios. Les principals tribus ilirias eren els dálmatas, taulantios, autariatas, ardieos, dardanios, etc. En el IV el nort de l'actual Croàcia també va ser colonisat pels celtes, concretament la tribu dels escordiscos. Atres pobles celtes es trobaven aixina mateix integrats entre els ilirios. Iliria va ser un protoestado sobirà fins que els romans varen conquistar les seues terres en l'any 168 a. C.

La colonisació grega va vore els #colon establir comunitats en les illes d'Issa (Vis), Korkyra Melaina (Korčula) i Pharos (Starigrad on Hvar), aixina com llocs comercials en Tragurion (Trogir) i Epetion (Stobreč). En algun moment de el III, la colónia grega de Issa va formar una aliança en la llavors emergent República romana. A mida que el comerç marítim de Issa es vea afectat per la pirateria iliria, varen solicitar l'intervenció romana contra el regne ilirio, lo que va donar lloc a la Primera Guerra Iliria en el 229 a. C. i a l'inici de l'expansió romana en el Adriático oriental.

Croàcia baix domini romà

Artícul principal → Panonia.

Abans de l'expansió romana, la costa oriental del Adriático constituïa la partix nort del regne ilirio des de el IV fins a les Guerres Ilirias en la década de 220 a. C. En el 168 a. C., la República romana va establir el seu protectorat al sur del riu Neretva. La zona al nort del Neretva es va incorporar gradualment a Roma fins que la província de Iliria es va establir formalment entre 32-27 a. C.

Estes terres varen passar a formar part de la província romana de Iliria. Entre els anys 6 i 9 d. C., tribus com els dálmatas, que varen donar nom a estes terres, es varen alçar contra els romans en la Gran Tumult Iliria. No obstant, la sublevació va ser sofocada i, en l'any 10 d. C., Iliria es va dividir en dos províncies: Panonia i Dalmacia. Panonia va ser dividida a la seua volta en dos més per Trajano entre 102 i 107. La província de Dalmacia es va estendre terra adins, comprenent els Alps Dináricos i la major part de la costa oriental del Adriático. Dalmacia va ser el breçol de l'emperador romà Diocleciano, qui, en retirar-se com a emperador en l'any 305 d. C., va construir un gran palau, el palau de Diocleciano, prop de Salona, a partir del com es va desenrollar posteriorment la ciutat de Split. Atres persones notables d'esta regió en este periodo varen ser el sant Jerónimo cristià, Marí (diácono) (el fundador de Sant Marino), els emperadors Valentiniano I i Valente, i el papa Juan IV.

Historiadors com Theodore Mommsen i Bernard Bavant varen sostindre que tota Dalmacia estava completament romanizada i era de parla llatina en el IV. Uns atres, com Aleksandar Stipčević, argumentaronn que el procés d'romanización va ser selectiu i que va afectar principalment als centres urbans, pero no al camp, a on les estructures sociopolítiques ilirias preexistentes es varen adaptar a l'administració i estructura política romanes solament quan va ser necessari. Stanko Guldescu ha argumentat que els valacos, o morlacos, eren pobles pastors de parla llatina que habitaven els monts Balcans des de l'época prerromana. Es mencionen en les cròniques croates més antigues.

Despuix del colapse del Imperi Romà d'Occident en 476, en l'inici del Periodo de les Migracions, Juliol Nepote va governar breument el seu reduït domini des del Palau de Diocleciano despuix de la seua fugida d'Itàlia en 476. Les vies romanes i la població iliria en llengües romàniques (com l'istrorrumano o el dálmata) es varen mantindre. En la cada volta major immigració, esta població va arraïlar en les ciutats a lo llarc de tota la costa dálmata.

La regió va ser governada llavors pels ostrogodos fins a 535, quan Justiniano I va incorporar el territori al Imperi bizantí. Posteriorment, els bizantino varen formar la Tema de Dalmacia en el mateix territori.

Orige de l'estat croata: periodo de les grans migracions i primers assentaments croates

Artícul principal → Hipòtesis sobre l'orige dels croates.

El periodo romà va finalisar en les invasions ávaras i croates en els sigles VI i VII i la destrucció de casi totes les ciutats romanes. Els supervivents romans es varen retirar a llocs més favorables en la costa, les illes i les montanyes. La ciutat de Ragusa va ser fundada per supervivents d'Epidauro.

Els eslaus es varen dispersar per l'est d'Europa a lo llarc dels sigles VI i VII per l'espente d'hunos, germans i ávaros cap a l'oest i el sur. Segons l'obra D'Administrant Imperi, escrita per l'emperador bizantí Constantino VII en el X, els croates haurien aplegat a lo que hui és Croàcia des del Polònia meridional i l'Ucrània occidental a principis de el VII. Els croates (Chrobati, Hrvati), que s'havien assentat en la zona de Galizia i en la Croàcia Blanca (en el sur de Polònia), varen rebre l'oferta del emperador bizantí Heraclio d'aliar-se contra els ávaros a canvi de les terres de Panonia i de Dalmacia. Els croates al mando del zupan llegendari varen acceptar el tracte i varen lluitar contra els ávaros, atacant-los en la planura de Panonia i dispersant-se pels Balcans. Una branca dels croates, els byelohravati (croates blancs) va permanéixer, no obstant, en territoris que corresponen hui al sur de Polònia, conservant una precària independència entre checs i polacs.

Els croates del sur varen formar estructures autònomes baix el mando dels seus caps tribals (zupani) en les montanyes de Bòsnia fins a Montenegro (croates dináricos o Croates rojos), a lo llarc de les costes de Dalmacia (croates de Dalmacia) i en les planures del Sava i el Drava (croates de Panonia). D'esta época és Radoslav, un governant enèrgic del que es canten encara balades dedicades als seus fets i al que se li atribuïx l'introducció del cristianisme entre els croates.

No obstant, esta afirmació és controvertida i existixen hipòtesis contrapostes que situen l'event entre finals de el VI i principis del VII (principal) o entre finals de el VIII i principis de l'IX (perifèria). Senyes arqueològiques recents establixen que la migració i l'assentament dels eslaus/croates es varen produir a finals de el VI i principis del VII.

Vore també: Periodo de les grans migracions

Ducado de Croàcia (800-925)

Artícul principal → Ducado de Croàcia.

Des de mediats de el VII fins a l'unificació en 925, varen existir dos principats/ducados en el territori de l'actual Croàcia: el Principat de Dalmacia i el Principat de la Baixa Panonia. El principat de Panonia s'estenia a lo llarc del riu Drava en la zona entre el Sava i el Danubio, en les regions de les actuals Baranja, Backa i Eslavonia. Dalmacia comprenia l'actual Croàcia entre el Drava i Istria), la Krajina i l'interior de l'actual Dalmacia, ya que les principals ciutats costeres estaven habitades per població d'orige llatí.

En el ducado dálmata hi ha mencions d'un tal Porga de finals de el VII, pero realment documentat com a primer duc de Croàcia-Dalmacia és Vaig vorešeslav, que va governar durant l'últim terç de el VIII. També de finals d'eixe sigle és el primer duc de Croàcia-Panonia, Vojnomir.

---

En l'any 810, el poder en Croàcia-Dalmacia va passar a Borna, com atesten les cròniques d'Eginardo a partir de l'any 818. (Este registre representa els primers regnes croates documentats, estats vassalls del Imperi dels francs en aquell llavors.) Borna a la seua volta va colocar en l'atre ducado al seu nebot Ljudevit Posavski (Posavski significa del riu Sava), que obernó la Croàcia panónica des de 810 fins a 823. Borma havia acceptat ser vassall dels emperadors francs, mentres que el seu nebot va lluitar contra ells entre 819 i 823, quan va ser derrotat i va fugir al ducado del seu tio que, per complaure als carolingios, ho va encarcerar fins a la seua mort. Una sublevació contra els carolingios va dur al zupan Ratimir (r. 829-838) a apoderar-se de Panonia, pero de nou els francs varen recobrar la regió en 838.

En Dalmacia es varen succeir els zupani vassalls dels francs, Vladislav (r. 821-835) i Mislav (r. 835-845), durant el regnat del qual va terminar el domini franc dos décades despuix. Al duc Mislav li va succeir el duc Trpimir, Trpimir I (r. 845-864), que es va independisar finalment i li va ser reconegut el títul de Dux Croatorum, fundant una nova dinastia (els Trpimirovic), que va governar Croàcia fins a l'arribada dels hongaresos. Trpimir I va assentar el ducado de Croàcia, encara que va tindre que lluitar en èxit contra Bizancio, Venècia i Bulgària. El seu successor i fill, Zdeslav (864, 878-879) va ser depost pel seu cosí duc Domagoj (r. 864-876), qui també va liderar repetidament guerres contra els bizantino i venecians, que li varen cridar «el pijor príncip croata» (dux pessimus Croatorum). A Domagoj li va succeir el seu fill Iljko (r. 876-878) que va ser derrotat per Zdeslav, restaurat en el ducado gràcies al respal dels bizantino. El seu fill Branimir (879-892) va conseguir que les ciutats de la costa, tributàries dels bizantino, es convertiren en vassalles dels croates, en lo que els seus tributs varen passar d'esta forma a les arques del ducado. Per este motiu el papa Juan VIII, en un document del 7 de juny de 879, va entregar als croates el primer reconeiximent internacional com a Estat. A Branimir li varen succeir els seus fills Mutimir (Muncimir o Mucimir) (r. 892-900) i Petar (r. 900-910), que varen unificar el ducado incorporant la Eslavonia occidental. Tomislav (r. 910-928), provablement fill de Mutimir, va ampliar les fronteres i el prestigi de Croàcia, de manera que en 925 el papa Juan X li va reconéixer com a rei dels croates.

Panonia va continuar baix el vassallage dels francs en Pribina (r. 849-860), Kocel (r. 861-872) i Mucimir (r. 872-873); solament Braslav (r. 880-897) va gojar d'una precària independència que devia soportar l'espente de les hordes magiares, que baix el seu rei Árpád varen conquistar el nort del ducado (Baranya i Backa), quedant el sur en mans dels croates de Dalmacia, mentres que l'est de Eslavonia (Sirmia/Srjem) va ser ocupat també pels hongaresos. D'esta manera la frontera nort de Croàcia va quedar fixada en el riu Drava.

Segons Constantino VII, la cristianización dels croates va començar en el VII, pero esta afirmació és discutida i, generalment, la cristianización s'associa en el IX. En 879, baix el regnat de Branimir, duc de Croàcia, la Croàcia dálmata va rebre el reconeiximent papal com a estat per part del papa Juan VIII.

República de Ragusa

Artícul principal → República de Ragusa.

La ciutat de Dubrovnik/Ragusa va ser fundada en el VII a partir dels invasores ávaros i eslaus que varen destruir la ciutat romana d'Epidaurum. La supervivència de la població romana es va escapar a una menuda illa prop de la costa, a on varen fundar un nou assentament. Durant la Quarta Creuada de la ciutat va caure baix el control de la República de Venècia fins al tractat de Zara en 1358, quan Venècia, derrotada pel Regne d'Hongria, va perdre el control de Dalmacia i la República de Ragusa es va convertir en un afluent d'aquell regne.

A través dels pròxims 450 anys la República de Ragusa seria una afluent República protegida pels otomans i els Habsburgo fins que Napoleón la va abolir en 1808, quan Ragusa, Dalmacia, Croàcia, Eslovènia i Bòsnia varen passar a formar les Províncies Ilirias.

La república es va convertir en el breçol més important de la lliteratura eslava, durant els periodos renaixentiste i barroc. Aparte dels poetes i escritors com Marin Držić i Ivan Gundulić, les obres de la qual eren importants per al desenroll de la lliteratura sudeslava, la persona més famosa de la República de Ragusa va ser el científic croata Ruđer Bošković, que era un membre de la Royal Society i l'Acadèmia Russa de Ciències. La república va sobreviure fins a 1808 quan va ser anexada per Napoleón. Hui en dia la ciutat de Dubrovnik està en la llista de l'Unesco com a Patrimoni de la Humanitat i és un famós destí turístic.

Imperi Habsburgo i otomà (1527-1918)

Artícul principal → Croàcia baix la dinastia Habsburgo.

La guerra en els otomans

Durant tot el XVI, l'Imperi otomà va alvançar poc a poc cap al nort. En 1565, Solimán el Magnífic va invadir Hongria alvançant exitosamente fins a la menuda fortalea de Siget (Szigetvár), a on el comte Nikola Šubić Zrinski resistia obstinadamente. Despuix d'un més de dur sege va caure, pero el retart produït en l'eixèrcit turc per esta batalla de Szigetvár va permetre a l'eixèrcit austríac reorganisar-se ans que els otomans aplegaren a Viena.

Per órdens reals, en 1553 i 1578, àmplies zones fronterices de Croàcia i Eslavenia es varen convertir en la Frontera Militar (Vojna Krajina), baix autoritat directa de l'alt mando militar de Viena. La rodalia a l'enemic turc les va convertir en terres deshabitades, per lo que la monarquia austríaca va animar a serbis, checs, hongaresos, eslovacos, alemans, ucranians i atres pobles eslaus a assentar-se en la zona com a matalaf.

En 1592, solament menudes zones de Croàcia quedaven lliures del domini turc. Estos 16 800 km² varen ser cridats «els vestigis dels vestigis de l'una volta gran regne de Croàcia».

Sigles XVII i XVIII

Despuix de la batalla de Sisak de 1593, que va terminar en la derrota otomana i l'expulsió dels turcs de Croàcia, es va recobrar la major part del territori en mans turques, que solament varen poder conservar Bòsnia. En 1699 es va produir una reorganisació administrativa i es varen unir el Regne de Croàcia i el Regne de Eslavonia per a crear el Regne de Croàcia-Eslavonia.

Durant la guerra de successió austríaca, Croàcia va ser una de les terres imperials que varen obedir la Pragmàtica Sanció de 1713 de Carlos VI del Sacre Imperi Romà Germànic i varen recolzar a la seua filla María Teresa I. En conseqüència, l'emperatriu va concedir numerosos privilegis a Croàcia, canviant el control de la Frontera Militar i reduint la càrrega fiscal i els privilegis feudals. També va incorporar el fins a llavors port lliure de Rijeka al regne de Croàcia en 1776. No obstant, va ignorar i finalment va dissoldre al parlament croata, reduint la seua presència en el Consell d'Hongria a un sol assent, ocupat pel ban de Croàcia.

En la caiguda durant les guerres napoleòniques de la República de Venècia en 1797 i la posterior abolició de la República de Ragusa en 1808, França va cedir les seues possessions adriáticas a Àustria. Huit anys despuix, derrotada Àustria, França va recuperar la costa dálmata, fundant les Províncies Ilirias, que, no obstant, i despuix de la caiguda de Napoleón en 1815, varen ser anexionadas de forma definitiva per Àustria fins a 1918.

XIX

Durant estos sigles d'unió en Àustria i Hongria, Croàcia va sofrir un procés d'assimilació: el croata caria d'us oficial i es varen produir numerosos assentaments d'austríacs i hongaresos en Croàcia. En el XIX, durant el renàixer nacionaliste del Romanticisme, l'esperit nacional croata va resorgir en oposició a esta germanización i magiarización. En la década de 1830 sorgix el moviment ilirio que va influir en la cultura croata i en la seua llengua. El seu major representant va ser Ljudevit Gaj, primer estandarizador de l'idioma croata. Eixa mateixa década, les metes del moviment varen passar de ser merament culturals a opondre's al centralisme hongarés. Açò va dur a la prohibició per Metternich, l'11 de giner de 1843, de l'us del nom o els símbols, lo que va frenar l'alvanç del moviment, pero no ho va detindre.

Jelačić, governador de Croàcia, va conseguir abolir la servitut, eliminant el llastre feudal i reduint el poder de l'aristocràcia latifundista. La consegüent divisió de terres va produir una parcelació en propietats molt reduïdes, moltes voltes incapaces d'alimentar a una família, lo que va propiciar l'emigració, començant aixina la diàspora croata.

El Ausgleich va supondre la ratificació de la pèrdua de l'autonomia croata. Segons l'acort hungarocroata de 1868 (hrvatsko-ugarska nagodba), el governador seria nomenat per Hongria, el 55 % dels imposts anirien al govern de Budapest i el port de Rijeka quedaria baix control directe hongarés.

El regne de Croàcia i Eslavonia va ser llavors dividit en huit comtats. Es varen incorporar a este regne les terres habitades pels croates de la costa dalmática i, donada la desaparició de l'amenaça turca, es varen reintegrar els territoris de la Frontera Militar als comtats civils en 1881.

Com a part de dit acort, el Regne Tripartit de Dalmacia, Croàcia i Eslavonia va retindre el seu estatus històric, conservant la seua bandera i escut. No obstant, Dalmacia es va convertir en part de Cisleitania, mentres que els atres dos territoris estaven en Transleitania. La situació política de Dalmacia era millor, puix gojava de sufragi universal masculí, mentres que en Croàcia-Eslavonia a principis de sigle a penes cent noranta mil hòmens tenien dret al vot d'una població de dos millons siscentes mil persones.

Croàcia-Eslavonia va tindre un cert desenroll a finals de el XIX i principis de el XX, que va permetre el creiximent de l'indústria llaugera i la reducció de la proporció de població rural del 84 % en 1900 al 70 en 1910. La producció cerealística, no obstant, va seguir sent insuficient, a penes major que la de la Macedònia otomana. La baixa productivitat de les terres, la falta d'indústria i l'ampli analfabetisme (a penes un 20 % de la població estava alfabetizada) varen fomentar l'emigració, primordialmente a Norteamérica: en els anys que varen precedir a la Primera Guerra Mundial, al voltant d'un quarto de milló de llauradors empobrits (serbis i croates), varen abandonar el territori. La situació econòmica en Dalmacia era encara pijor.

Primera Yugoslàvia (1918-1941)

Artícul principal → Estat dels Eslovens, Croates i Serbis.

Artícul principal → Regne de Yugoslàvia.

Croàcia va formar part en autumne de 1918 de l'Estat dels Eslovens, Croates i Serbis, que tenia capital en Belgrat, que posteriorment es va fusionar en el Regne de Sèrbia per a crear el Regne dels Serbis, Croates i Eslovens, des de 1929 cridat Regne de Yugoslàvia.

Este estat balcànic que va existir des de l'1 de decembre de 1918 al 2 de decembre de 1945. Comprenia l'àrea dels actuals estats de Bòsnia-Hercegovina, Sèrbia i Montenegro, Macedònia, aixina com la major part dels territoris de Croàcia i Eslovènia.

Formació

Archive:Stjepan i Pavle Radić.JPG|Stjepan Radić (centre), principal figura política croata durant els primers anys d'Estat yugoslavo fins al seu assessinat en 1928. Despuix de la dissolució de l'Imperi austrohúngaro, l'idea de crear una nació per als eslaus en els Balcans va cobrar impuls i respal de la comunitat internacional. El Regne dels Serbis, Croates i Eslovens (llatí serbocroata: Kraljevina Srba, Hrvata i Slovenaca; cirílico: Краљевина Срба, Хрвата и Словенаца; eslové: Kraljevina Srbov, Hrvatov in Slovencev: macedonio: Кралство на Србите, Хрватите и Словенците; nom curt: Kraljevina SHS, Краљевина СХС), va vindre a satisfer esta demanda. Este regne es va formar en decembre de 1918 i va perviure fins a 1929, moment en el que la denominació va ser substituïda per la de Regne de Yugoslàvia.

El Plantilla:Data d'inici, el Sabor croata (el parlament) va declarar l'independència i en la seua sobirania va manifestar la seua voluntat d'ingressar en el nou Estat dels Eslovens, Croates i Serbis. Per a enfrontar l'amenaça de l'eixèrcit italià que ingressava pel sur i l'occident en el territori d'este nou estat, els croates varen negociar en el Regne de Sèrbia i el Plantilla:Data d'inici varen enviar una delegació a Belgrat per a proclamar l'unió.

L'1 de decembre de 1918 va ser proclamat el regne per Alejandro Karađorđević, príncip regente pel seu pare, el rei Pedro, que formalment era el rei de Sèrbia. El nou regne va ser format a partir dels antics regnes independents de Sèrbia i Montenegro, aixina com també en una cantitat substancial del territori que antigament va ser part de l'Imperi austrohúngaro. Les terres d'Àustria-Hongria que varen formar el nou estat incloïen Croàcia, Eslavonia i Vojvodina de la part hongaresa de l'imperi; Carniola, part de Estiria i la major part de Dalmacia del costat austríac, ademés de la província imperial de Bòsnia-Hercegovina. Es va portar a terme un plebiscit en la província de Carintia, la qual va optar per seguir en Àustria. La ciutat port dálmata de Zadar i unes quantes illes dálmatas varen ser otorgades a Itàlia. La ciutat de Rijeka va ser declarada ciutat-estat lliure, pero pronte va ser ocupada i anexada en 1924 per Itàlia. Les tensions en la frontera en Itàlia varen continuar, en els italians reclamant més àrees de la costa dálmata i Yugoslàvia reclamant per la seua banda la península d'Istria, part de l'antiga província costera austríaca que havia segut anexada a Itàlia pero que contenia una població considerable de croates i eslovens.

El nou govern va intentar integrar al nou país tant política com econòmicament, una tasca difícil per la gran diversitat d'idiomes, nacionalitats i religions existents en el nou Estat, l'història diferent de les regions i a les grans diferències entre elles sobre el desenroll econòmic.

La qüestió de l'autonomia

En 1924 una decisió d'a penes la mitat més un dels diputats de l'Assamblea Nacional va estipular en la constitució el caràcter centraliste de l'estat. Esta decisió propiciada i complida en autoritarisme pel primer ministre Nikola Pašić, va causar l'oposició dels croates, els qui varen lluitar des de llavors per establir la seua autonomia, objectiu central per al Partit Llaurador Croata, principal partit croata.

Les tensions entre el nacionalisme serbi (envalentit pel caràcter centraliste de l'estat) i el restant dels pobles del país va esclatar en l'assessinat en el parlament del regne del líder del Partit Llaurador Croata Stjepan Radić, per part d'un diputat montenegrino. Això va dur al rei a clausurar el parlament i assumir el govern del país d'una manera dictatorial. Els croates solament varen donar treua en la seua lluita per autonomia entre 1926 i 1927 davant l'amenaça que per a l'existència del regne eslau significava la coalició integrada per Itàlia en Albània, Hongria, Bulgària i Romania. L'oposició croata es va reviure quan el rei va capitular a les exigències italianes de lliure trànsit en Dalmacia i va firmar en Benito Mussolini el Tractat de Nettuno, en 1928, supostament per a donar tranquilitat al país.

No obstant, açò solament va revivar les tensions internes. De fet, pocs anys despuix un guerriller macedonio contractat pel nacionalisme croata ustacha va assessinar en Marsella el Plantilla:Data d'inici al rei Alejandro I i al ministre d'Exteriors francés. Li va succeir en el tro el seu fill Pedro, pero en ser menor d'edat va assumir la regència el seu tio el príncip Pablo.

En agost de 1939, amenaçada Yugoslàvia per un imminent atac d'Itàlia i l'Alemània nazi, el primer ministre Dragiša Cvetković va firmar en el dirigent del Partit Llaurador Croata Vladko Maček l'Acort Cvetković-Maček per a la creació de la Banovina de Croàcia, una entitat autònoma que incloïa l'actual Croàcia i part de Bòsnia i Hercegovina. Maček va ser nomenat vice primer ministre.

El príncip Pablo va governar fins que, el Plantilla:Data d'inici, un colp d'Estat contra la política filoalemana del regente va dur al tro de manera anticipada a Pedro II. De manera fàctica el Regne de Yugoslàvia va deixar d'existir quan, dèu dies despuix, el Plantilla:Data d'inici, l'aviació alemana va atacar Belgrat i en les semanes següents el país es va vore invadit per les tropes d'Alemània, Itàlia, Bulgària, Hongria, Albània i Romania.

El rei i el govern varen fugir a Londres donant prolongació formal i llegal al país fins a 1945.

Segona Guerra Mundial

Artícul principal → Estat Independent de Croàcia.

l'Estat Independent de Croàcia (NDH, del croata Nezavisna Država Hrvatska) va ser un estat organisat pels nazis despuix de la derrota del Regne de Yugoslàvia en la primavera de 1941. Va ser governat pel Ustaši i es anexionó Bòsnia-Hercegovina. Va portar a terme una política de genocidi de la població sèrbia, gitana, judeua i dels antifascista croates. Depenent de les fonts, l'extermini es calcula entre les 250 000 i el milló de víctimes.

Segona Yugoslàvia (1945-1991)

Artícul principal → Croàcia en la segona Yugoslàvia.

Croàcia va aplegar a ser part de la República Federal Socialista de Yugoslàvia en 1945, la qual era dirigida pel Partit Comuniste de Yugoslàvia baix la tutela de Tito. Tito, en ser fill de pare croata i mare eslovena també, va adoptar una cuidadosa política per a manejar les conflictives ambicions nacionals dels serbis i croates.

Croàcia va ser una república socialista, membre d'una federació de sis parts. Baixe el nou sistema comuniste, la propietat privada va ser nacionalisada i l'economia es va basar en l'idea del socialisme de mercat. El país va desenrollar un procés de reconstrucció per la destrucció provocada per la Segona Guerra Mundial. Ademés va donar inici a l'industrialisació i va començar a desenrollar el turisme.

La constitució de 1963 va equilibrar el poder en el país entre serbis i croates, i va aliviar el fet de que estos últims estigueren novament en minoria. No obstant, despuix de 1965 es va formar la primavera croata la qual en 1970-1971 va produir vàries manifestacions a favor d'una major llibertat civil i d'una autonomia croata. El règim va sofocar les protestes públiques i va encarcerar als seus líders, pero açò va dur a la ratificació d'una nova constitució en 1974, la qual va concedir més drets a cada una de les repúbliques.

En 1980, despuix de la mort de Tito, les dificultats polítiques, ètniques i econòmiques varen començar, i el govern federal va començar a desmoronarse. L'emergència de Slobodan Milošević en Sèrbia i molts atres events varen provocar una molt mala reacció en Croàcia, seguida per un aument del nacionalisme i dels moviments dissidents.

República de Croàcia

El parlament croata (Sabor) va proclamar la sobirania de la república el 22 de decembre de 1990. En el referèndum del 19 de maig de 1991, el 90 % dels votants es varen pronunciar a favor d'un estat independent i, despuix d'una decisió parlamentària en el mateix sentit, el president Franjo Tudjman va proclamar unilateralment l'independència el 25 de juny.

Guerra d'independència

Artícul principal → Guerra de Croàcia.

La Guerra Croata d'Independència es va desenrollar en el periodo comprés entre 1991 i 1995. La nova república va tindre que enfrontar-se a les forces rebels de la minoria sèrbia, que varen proclamar la República Sèrbia de Krajina|República de Krajina, sent recolzades per l'Eixèrcit Popular Yugoslavo. El conflicte, de connotacions ètniques, va concloure en l'Operació Tormenta duta entre el 3 i el 5 d'agost de 1995, recuperant zones declarades com a Àrees Protegides per les Nacions Unides. Este dia és celebrat com una festa nacional cridada Dia de la Victòria i d'Acció de Gràcies per la Pàtria

Periodo posguerra

Croàcia es va convertir en membre del Consell d'Europa en 1996. Els anys 1996 i 1997 varen ser un periodo de recuperació de la posguerra i de millora de les condicions econòmiques. No obstant, en 1998 i 1999, Croàcia va experimentar una depressió econòmica que va provocar la desocupació de mils de ciutadans.

La partix restant de l'antiga "Krajina", àrees adjacents a la RF de Yugoslàvia, va negociar un procés de reintegrament pacífic en el govern croata. El cridat Acort de Erdut va convertir l'àrea en un protectorat temporal de l'Administració de Transició de l'ONU para Eslavonia Oriental, Baranja i Sirmium Occidental. L'àrea es va reintegrar formalment a Croàcia en 1998.

El govern de Franjo El teuđman va començar a perdre popularitat ya que va ser criticat (entre atres coses) per la seua participació en acorts de privatisació sospitosos a principis de la década de 1990, aixina com per un aïllament internacional parcial. El país va experimentar una lleu recessió en 1998 i 1999.

El teuđman va morir en 1999 i en les eleccions parlamentàries de principis de 2000, el govern nacionaliste de l'Unió Democràtica Croata (HDZ) va ser reemplaçat per una coalició d'centroizquierda baix el Partit Socialdemócrata de Croàcia, en Ivica Račan com a primer ministre. Al mateix temps, es varen celebrar eleccions presidencials que va guanyar Stjepan Mesić. El nou govern de Račan va esmenar la constitució, canviant el sistema polític d'un sistema presidencial a un sistema parlamentari, transferint la majoria dels poders presidencials eixecutius del president a les institucions del parlament i el primer ministre.

El nou govern també va iniciar varis grans proyectes de construcció, incloses vivendes patrocinades per l'estat, més esforços de reconstrucció per a permetre la tornada dels refugiats i la construcció de l'autopista A1. El país va conseguir un notable creiximent econòmic durant estos anys, mentres que la taxa de desocupació seguiria aumentant fins a 2001 quan finalment va començar a descendir. Croàcia es va convertir en membre de l'Organisació Mundial del Comerç (OMC) en 2000 i va començar l'adheriment de Croàcia a l'Unió Europea en 2003.

La bandera de Croàcia s'ha issat junt en la bandera europea en l'edifici del Ministeri d'Assunts Exteriors i Europeus en Zagreb com a símbol de la pertinença de Croàcia tant al Consell d'Europa com a l'Unió Europea.

A fins de 2003, es varen portar a terme noves eleccions parlamentàries i va guanyar un partit HDZ reformat baix el liderage d'Ivo Sanader, qui va ser elegit primer ministre. L'adheriment europeu es va retardar per #controvèrsia sobre l'extradició de generals de l'eixèrcit al TPIY, inclós el fugitiu Davant Gotovina.

Sanader va ser reelegit en les bregades eleccions parlamentàries de 2007. Atres complicacions varen continuar estancant el procés de negociació de l'UE, en particular el bloqueig d'Eslovènia a l'adheriment de Croàcia a l'UE en 2008-2009.

En juny de 2009, Sanader va renunciar abruptament al seu càrrec i va nomenar a Jadranka Kosor en el seu lloc. Kosor va introduir mides d'austeritat per a contrarrestar la crisis econòmica i va llançar una campanya anticorrupció dirigida als funcionaris públics. A fins de 2009, Kosor va firmar un acort en Borut Pahor, el primer ministre d'Eslovènia, que va permetre que procedira l'adheriment a l'UE.

En les eleccions presidencials croates de 2009-2010, Ivo Josipović, el candidat del SDP va obtindre una victòria aplastant. Sanader va tractar de retornar a HDZ en 2010, pero després va ser expulsat i USKOK pronte ho va arrestar per varis càrrecs de corrupció.

En novembre de 2012, un tribunal de Croàcia va condenar a l'ex primer ministre Ivo Sanader, en el càrrec de 2003 a 2009, a 10 anys de presó per acceptar soborns. Sanader va tractar d'argumentar que el cas en contra seua tenia motivacions polítiques. En 2011, es va concloure l'acort d'adheriment, donant a Croàcia el vist i plau per a unir-se finalment a l'Unió Europea

Les eleccions parlamentàries croates de 2011 es varen celebrar el 4 de decembre de 2011 i va guanyar la coalició Kukuriku. Despuix de les eleccions, es va formar un govern de centre-esquerra dirigit pel nou primer ministre Zoran Milanovic.

Despuix de la ratificació del Tractat d'Adheriment de 2011 i l'exitós referèndum d'adheriment de Croàcia a l'Unió Europea de 2012, Croàcia es va unir a l'UE l'1 de juliol de 2013.En les eleccions presidencials croates de 2014-15, Kolinda Gravar-Kitarović es va convertir en la primera dòna presidenta croata.

Les eleccions parlamentàries croates de 2015 varen resultar en la victòria de la Coalició Patriòtica que va formar un nou govern en el Pont de Llistes Independents. No obstant, una moció de censura va derrocar al gabinet de Tihomir Orešković. Despuix de les eleccions parlamentàries croates de 2016, es va formar el Gabinet de Andrej Plenković. En giner de 2020, l'ex primer ministre Zoran Milanovic dels socialdemócrates (SDP) va guanyar les eleccions presidencials. Va derrotar a la titular de centre-dreta Kolinda Gravar-Kitarovic de la #gobernant Unió Democràtica Croata (HDZ). En març de 2020, la capital croata, Zagreb, va ser sacsada per un terremot de magnitut 5,3 que va causar danys significatius a la ciutat. En juliol de 2020, el partit #gobernant de centre-dreta HDZ va guanyar les eleccions parlamentàries. El 12 d'octubre de 2020, l'extremiste de dreta Danijel Bezuk va intentar atacar un edifici del govern de Crotia i va ferir a un oficial de policia en el procés, despuix de la qual cosa es va suïcidar. En decembre de 2020, Banovina, una de les regions menys desenrollades de Croàcia, va ser sacsada per un terremot de 6,4 M que va matar a vàries persones i va destruir per complet la ciutat de Petrinja. A lo llarc de dos anys i mig de pandèmia mundial de COVID-19, 16 103 ciutadans croates varen morir a causa de la malaltia. En març de 2022, un dron El teu-141 de fabricació soviètica es va estrelar en Zagreb, provablement per l'invasió russa d'Ucrània en 2022. El 12 de juliol de 2022, Croàcia es convertiria en membre de la eurozona a partir de l'1 de giner de 2023. El 26 de juliol de 2022, les autoritats croates varen obrir el pont Pelješac, conectant aixina la part més meridional de Croàcia en el restant del país.

Vore també

• Anex:Governants de Croàcia
• Yugoslàvia
• Hipòtesis sobre l'orige dels croates
• Teoria de l'orige comú de serbis i croates

Bibliografia

• Pavlowitch, Stevan K. (2002). Sèrbia : the history of an idea, Nova York: New York University Press. ISBN 9780814767085.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Història de Croàcia.

• Breu història de Croàcia