Guerra gálata
_-_Arte_Ellenistica_Greca_-_Copia_Romana_-_Photo_Paolo_Villa_FO232046_ombre_gimp_bis.jpg){kind=link}
Es coneix com la guerra gálata al conflicte militar que va enfrontar en l'any 189 a. C. al poble gálata contra la República romana i els seus aliats de Pérgamo. La guerra es va lliurar principalment en Galacia, Àsia Menor, territori que forma part de l'actual Turquia.
Despuix de la seua victòria sobre l'Imperi seléucida en la guerra romà-síria, els romans varen obligar als vençuts a acceptar una pau desfavorable coneguda com la Pau de Apamea. Buscant noves conquistes, la poderosa República va dirigir la seua atenció cap a les tribus gales de Galacia, que havien emigrat a Àsia Menor casi 100 anys ans que s'iniciaren les hostilitats. El cònsul Cneo Manlio Vulsón va justificar el seu alvanç contra este poble en acusar-li de proveir suministraments a Antíoco III durant la seua guerra contra Roma, no obstant, finalment la campanya s'iniciaria sense el consentiment del Senat. Units als seus aliats de Pérgamo, els romans varen alvançar cap a l'interior del territori enemic i varen atacar als gálatas. Durant la guerra es varen produir dos grans batallas:
- La primera d'elles va tindre lloc en els voltants del monte Olimp, a on els romans varen conseguir una aplastant victòria sobre l'unió de tribus de Galacia.
- La segona i última, va anar prop d'Ancira. En ella els romans varen conseguir una victòria encara més clara contra un número major d'enemics.
Estes derrotes varen obligar als gálatas a firmar la pau, despuix de lo que els romans es varen retirar a les seues possessions en Àsia Menor. Manlio Vulsón va retornar a Roma, a on va ser acusat pels seus enemics polítics d'amenaçar la pau entre romans i seléucidas. Despuix del juí, Vulsón va ser lliberat i el Senat li va concedir un triumfo.
Preludi
[editar | editar còdic]En l'any 191 a. C., el rei seléucida, Antíoco III el Gran, va iniciar l'invasió de Grècia.[1] Despuix de rebre notícies dels acontenyiments que es produïen l'Est, els romans varen decidir intervindre en el conflicte i varen enviar un eixèrcit en l'objectiu de fer retrocedir a Antíoco. Despuix d'un any de dura campanya, els romans varen derrotar al rei oriental en la batalla de les Termópilas.[2] Despuix de la derrota, els seléucidas es varen vore obligats a retirar-se a Àsia Menor.[3] No obstant, els romans els varen seguir a través del mar Egeo, i junt als seus aliats de Pérgamo els varen derrotar de manera decisiva en la batalla de Magnesia.[4]
Derrotats totalment, els seléucidas varen optar per iniciar les negociacions de pau en el general romà Lucio Cornelio Escipión Asiàtic.[5] Eixa primavera, Asiàtic va ser reemplaçat pel cònsul de l'any, Cneo Manlio Vulsón, la primera acció del qual en l'Est va ser prendre el control dels eixèrcits de la província.[6][7] Vulsón havia segut enviat a Orient en la missió de concloure el tractat que Asiàtic havia negociat en els seléucidas,[6] no obstant, no content en la tasca que se li havia encomanat, va començar a planejar una nova guerra. Al sendemà, Vulsón va passar revista als soldats felicitant-los per la seua victòria sobre els siris i proponent-los l'inici d'una nova guerra contra els gálatas assentats en Àsia Menor.[7] Com a pretext per a iniciar l'invasió, el general va alegar que els gálatas havien suministrat respals a Antíoco durant la batalla de Magnesia.[6][7][8] No obstant, segons reflectix el historiador Tito Livio en els seus escrits, les verdadera raons que varen motivar l'invasió de Vulsón varen ser les històries que havia escoltat el cònsul sobre la gran riquea del poble gálata, ademés del seu desig de guanyar-se un nom.[8]
Esta guerra va crear un precedent, era la primera volta que un general romà atacava a una nació sense permís del Senat o de la plebe.[6] Este fet es tornaria perillós en el futur, a on tornaria a produir-se en més d'una ocasió.[6]
Abans d'iniciar l'alvanç cap a territori hostil, Vulsón es va assegurar l'aliança del Regne de Pérgamo.[7] No obstant el seu rei, Eumenes II, estava en Roma entrevistant-se en el Senat, aixina que el seu germà Nuga-ho, que actuava com regente del regne, va prendre el mando de l'eixèrcit pergameneo.[7] Al eixèrcit romà es varen unir en pocs dies 1000 soldats d'infanteria i 500 de cavalleria.[7]
La marcha de Vulsón
[editar | editar còdic]Les forces combinades dels eixèrcits de Roma i Pérgamo varen iniciar la seua marcha des d'Éfeso.[9] D'allí varen alvançar cap a l'interior passant per Magnesia i el territori d'Alabanda, a on es varen trobar en 1000 soldats d'infanteria i 300 de cavalleria liderats pel germà de Nuga-ho.[10] Una volta unides les dos forces, l'eixèrcit es va dirigir cap a Antioquía del Meandre. Quan varen entrar en la ciutat, el fill de Antíoco, Seleuco, els va oferir blat com a part del tractat que havien conclós despuix de la guerra.[10]
Durant la marcha del eixèrcit republicà a través dels territoris de la vall del Meandre i de Panfilia, els romans varen trobar una gran cantitat de tirans i règims despóticos locals que no els varen plantejar molta oposició.[9] Este idílic pas a través de territori hostil va finalisar quan els romans varen travessar les terres del tirà Moagetes, conegut per la seua crueltat.[11] Quan els embaixadors enviats pels romans varen aplegar a la capital de Moagetes, est els va solicitar que no devastaren les seues terres, puix era un aliat de la República romana, i inclús els va prometre el pagament de quinze talents.[11] Els enviats romans varen demanar a Moagetes que enviara una delegació al campament de Vulsón. Quan els enviats varen aplegar, es varen dirigir al cònsul de la següent manera, tal i com escriu el historiador Polibio:
Els romans varen quedar aterrorizados per l'enujada rèplica del tirà i varen demanar al seu cònsul que concertara una entrevista en Moagetes per a suavisar les relacions, a la que Vulsón va acceptar.[11] Al sendemà, el tirà va eixir de la ciutat i va solicitar a Vulsón que acceptara els quinze talents promesos. Despuix d'escoltar a Moagetes, Vulsón va dir:
No obstant, el tirà va conseguir despuix d'àrdues negociacions convéncer al cònsul per a que reduïra la multa a cent talents en la condició de suministrar-li 1000 medimnoi de blat.[11] Aixina, Moagĕtes va conseguir salvar la seua ciutat i les seues terres.[11] Quan l'eixèrcit romà va creuar el riu Colobato es va trobar en embaixadors procedents de les terres de Sinda, en Pisidia.[12] Esta delegació solicitava assistència militar contra la ciutat de Termeso, l'eixèrcit de la qual s'estava apropiant de tots els territoris adjacents a l'ubicació de la seua fortalea.[12]
El cònsul va acceptar l'oferta despuix d'assegurar-se que el respal militar romà i la seua consegüent retirada de territori sindi valia cinquanta talents.[12] Vulsón va iniciar les tasques de lloc de la ciutat de Cirmasa en Pisidia, i despuix d'un dur sege va conseguir apoderar-se d'ella i de les seues grans riquees.[13] Despuix d'això, els romans es varen apoderar de la ciutat de Lisinoe i varen obtindre un tribut de cinquanta talents i 20.000 medimni de blat i ordi de la ciutat de Sagalassos.[13]
En seguir la seua marcha, l'eixèrcit romà es va trobar de nou en Seleuco, que va prendre als ferits en ell i els va dur a Apamea. Abans de mamprendre el seu propi camí, el successor de Antíoco va proveir a Vulsón d'alguns guies, tan necessaris en estes inhòspites i inexploradas terres.[14] Els romans varen seguir caminant durant tres dies i finalment es varen topar en els tolostoboios, una de les tres tribus gálatas més numeroses i importants.[15] Vulsón va convocar immediatament un consell de guerra i va preparar al seu eixèrcit per a l'imminent batalla. Al mateix temps, el cònsul va enviar embaixadors a negociar en Eposognato, cacic dels tectosagos i únic líder d'eixes terres que mantenia bones relacions en Pérgamo.[15] Els embaixadors varen retornar en bones notícies per a Vulsón, puix Eposognato havia acceptat una aliança militar en la condició de que l'eixèrcit republicà no penetrara en les seues terres. El cacic tectosago va alegar ademés que tractaria de buscar la sumissió del restant de cacics gálatas.[15]
Vulsón i el seu eixèrcit varen continuar la seua marcha cap a l'interior i varen establir un campament fortament fortificado en les afores d'una fortalea gálata cridada Cuballum.[15] Mentres varen permanéixer allí, la cavalleria gálata va atacar la vanguarda romana, causant-li importants baixes ans que la cavalleria romana contraatacara causant als seus enemics baixes encara majors.[15] Despuix de conéixer que els gálatas esperaven reforços, Vulsón va decidir iniciar una cautelosa marcha que ho alluntara del punt de mira dels seus enemics.[15]
Vore també
[editar | editar còdic]Notes
[editar | editar còdic]- ↑ Livio 35.43 [1] archivat en Wayback Machine.
- ↑ Livio 36.19 [2] archivat en Wayback Machine.
- ↑ Livio 36.21 [3] archivat en Wayback Machine.
- ↑ Livio 37.44 [4] archivat en Wayback Machine.
- ↑ Livio 37.45 [5] archivat en Wayback Machine.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 Smith, A Smaller History of Rome, 112
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 Livio 38.12 [6] archivat en Wayback Machine.
- ↑ 8,0 8,1 Pennell [7]
- ↑ 9,0 9,1 Mommsen [8]
- ↑ 10,0 10,1 Livio 38.13 [9] archivat en Wayback Machine.
- ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 11,5 11,6 Polibio 21.34
- ↑ 12,0 12,1 12,2 Polibio 21.35
- ↑ 13,0 13,1 Polibio 21.36
- ↑ Livio 38.15 [10] archivat en Wayback Machine.
- ↑ 15,0 15,1 15,2 15,3 15,4 15,5 Livio 38.18 [11] archivat en Wayback Machine.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Tito Livio: Roma i el Mediterràneu.
- Polibio: Auge de l'Imperi Romà.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Guerra gálata» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.