Geologia de Brasil

Archiu:Mapa de relevo sombreado do Brasil, mostrando 15 províncias geológicas.svg

Províncies geològiques de Brasil

La geologia del Brasil, junt en la regió de les Guayanas, es distinguix nítidamente del restant d'Amèrica del Sur per la simple observació del mapa geològic en el territori del continent. En la regió occidental se situen els Vages, que descollen com si anaren la seua columna vertebral, formant les cadenes montanyoses més elevades d'Amèrica del Sur.

La llarga franja adjacent als Vages, en el costat oriental, es comporta, en general, com un àrea del Cenozoico, coberta en l'actualitat per depòsits cuaternarios, estenent-se en planicies baixes i contínues a les que se'ls han donat diversos noms geogràfics (Pampes, Chaco, Beni, Plans).

Existixen chicotetes àrees de roques precámbricas distribuïdes a lo llarc del geosinclinal Andino (restants del subsol duts a la superfície pels plegament i falles) i atres dispostes transversalment a l'eix de la gran cadena. Per lo general solament afloren roques paleozoicas, mesozoicas i cenozoicas, en la regió andina i en la franja oriental adjacent.

Estructura geològica

Escuts antics o massiços cristalins

Són blocs immensos de roques molt antigues, les primeres que varen aparéixer en la corfa terrestre. Constituïts de roques cristalines, del tipo magmático-plutónicas, formades en eres precámbricas, o de roques metamòrfiques, originades de material sedimentario del Paleozoico, són extensions resistents, estables, prou desgastades i generalment associades a la presència de minerals metàlics.

En el Brasil, corresponen prop del 36% de l'àrea total del seu territori i són dividits en dos grans sectors: l'escut de les Guayanas, al nort de la planicie Amazónica i l'escut Brasiler, en la part centre-oriental del país, la gran extensió del qual permet dividir-ho en sis escuts i núcleus: Sur amazónico, Atlàntic, Araguaia-Tocantins, Sur ric Grandense, Gurupi i Bolívio-Mate Grossense.

Conques sedimentáreas

Són depressió relatives, o plans més baixos trobats en els escuts, reblits per restants o sediment de les àrees pròximes. Eixe procés de sedimentación es va donar en les eres Paleozoica, Mesozoica i Cenozoica, funcionant fins a l'actualitat.

L'abundància de combustibles fòssils com el petròleu, el carbó i el gas natural estan asoaciadas a les àrees de conques sedimentáreas.

En el Brasil, corresponen al 64% del territori nacional, constituint grans conques, com la Amazónica, la del Mig-Nort, la de Paraná, la São-Franciscana i la del Pantanal Mate Grossense, o chicotetes conques generalment estajades en compartimento de replanells, com les de Curitiba, del Recôncavo Bahiano, de Taubaté, de Resende i de São Paulo.

Precámbrico

Les majors àrees d'aflorament de roques precámbricas d'Amèrica del Sur es troben en Brasil i en les Guayanas. Són els escuts cristalins. Els terrenys brasilers més antics, constituïts de roques d'intens metamorfisme, varen ser denominats en 1915 com a complex Brasileiro, per J.C. Branner. Són també designats com a subsol cristalí, o simplement cristalí. La conca sedimentaria de l'Amazones, la superfície de les quals està coberta en gran part per depòsits cenozoicos, en continuació als de la franja adjacent dels Vages, separa l'escut de les Guayanas de l'escut Brasiler.

L'escut de les Guayanas comprén, ademés de les Guayanas, part de Veneçola i de Brasil, al nort del ric Amazones. Les roques més antigues d'eixe escut daten des dels 2.500 millons d'anys fins als 400 millons d'anys d'antiguetat. Bona part de la superfície està coberta per sediment horisontals no metamorfoseados, de la formació Roraima, que varen sofrir intrusions doleríticas fa 1.700 millons d'anys. Eixa és, per lo tant, un àrea estable des de fa millons d'anys.

La chicoteta zona de roques precámbricas apareix en la franja dels estats nordestinos del Maranhão i Pará, constituint el núcleu precámbrico de São Luís, en roques molt antigues, aproximadament de fa 2000 millons d'anys. Últimament, s'han ampliat molt els coneiximents sobre l'escut Brasiler, gràcies a l'increment de les datacions radiométricas.

Casi res es coneix sobre la regió precámbrica de Guaporé, coberta per la Vegetació Amazónica, a on són escassos els afloraments. Les poques datacions radiométricas semblen indicar que les roques varen sofrir un cicle orogenético datat, aproximadament fa 2000 millons d'anys.

La regió precámbrica del ric São Francisco s'estén per parts en els estats de Baïa, Mines Gerais i Goiás, alcançant la costa de Baïa. Una unitat tectónica molt antiga d'eixa regió, el geosinclinal del Espinhaço, que va des d'Or Negre fins a la conca sedimentaria de Parnaíba ha segut molt estudiada, principalment en la regió del Quadrilàter ferrífero (llegir ferro). Les roques més antigues d'eixa àrea constituïxen el riu de les Velhas, en edats que apleguen als 2.500 millons d'anys.

Sobre elles assenten, en discordança, les roques del grup Mines, constituïdes de metasedimentos que exhibixen, en general, metamorfisme de facies en esquistos verts. L'edat sembla situar-se en un interval d'entre 1.500 i 1.350 millons d'anys. Dins d'eixe grup se situa la formació Itabira, de gran importància econòmica pels depòsits de ferro i manganeso que contenen.

Les roques del grup Lavras, colocades, en discordança, sobre les del grup Mines, estan formades per sediment que exhibixen metamorfisme baix, sent comuns metaconglomerados, que ha segut interpretats com deguts la glaciació precámbrica.

Gran part de l'àrea precámbrica del ric São Francisco és coberta per roques sedimentáreas casi sense metamorfisme i solament llaugerament plegades, de les quals les calcàrees constituïxen bona porció. Eixa seqüència coneguda com a grup Bambuí, posseïx edat que se situa en torno dels 600 millons d'anys. Les circumstàncies indiquen que la regió del ric São Francisco ya havia alcançat relativa estabilitat en eixa época.

Se sospita que un gran cicle orogenético de prop de 2000 millons d'anys d'edat, nomenat com Transamazónico, va pertorbar les roques més antigues de la franja precámbrica damunt referida: la regió del ric São Francisco.

Les regions del ric São Francisco i del riu Guaporé eren separades, en el fi del Precámbrico, per dos geosinclinales, el Paraguai-Araguaia, marginant les terres antigues del riu Guaporé pel costat oriental.

Les estructures de les roques parametamórficas del geosinclinal Paraguai-Araguaia són orientades en la direcció nort-sur del Paraguay i sur de Mate Grosso, curvant-se despuix per a nordest i novament per a nort-sur en el nort de Mate Grosso i Goiás, i alcançant, per al nort, l'estat del Pará, a través de la baixa vall del riu Tocantins. Constituïxen una extensió de més de 2.500km². S'inicien per extensa seqüència de metasedimentos, constituint, en el sur, el grup Cuiabá i, en el nort, el grup Tocantins. Eixa seqüència és recobierta per les roques del grup Jangada, entre les quals existixen conglomerats presos com a representants d'episodi glacial. L'intensitat del metamorfisme que va afectar les roques del geosinclinal Paraguai-Araguaia decresce en direcció a la regió del riu Guaporé.

El geosinclinal Brasília es va desenrollar en part dels estats de Goiás i Mines Gerais. Les seues estructures, en el sur, es dirigixen cap al noroest, curvant-se despuix per al nort. L'intensitat del metamorfisme d'oest per a est, variant de facies anfibolito per a facies de esquisto vert.

La regió central de Goiás, que separa el geosinclinal Paraguai-Araguaia del geosinclinal Brasília, està constituïda de roques que exhibixen facies de metamorfisme de anfibolita. Una franja constituïda de piroxenitas, dunitas, anortositas, etc. es troba en gran part serpentinizada.

La llarga franja metamòrfica s'estén a lo llarc de la costa oriental del Brasil, del sur de Baïa fins a Rio Gran do Sul i Uruguay. Eixa franja, cridada de geosinclinal Paraíba per Ebert, exhibix roques en metamorfisme més intens en la Serra de la Mar, d'ahí decreixent en direcció al nordest. Cordani va diferenciar la regió sur de l'Uruguay fins a São Paulo denominant-la geosinclíneo Ribeira.

Les roques de baix metamorfisme (esquistos verts) són agrupades baix diferents noms geogràfics: grup Porongos en Rio Gran do Sul, grup Brusque en Santa Catarina, grup Açungui, Paraná i sur de l'estat de São Paulo i grup São Roque en l'àrea de São Roque-Jundiaí-Mairiporã, en l'estat de São Paulo.

Els gneiss i migmatitas de l'àrea precámbrica del nort, en l'estat de São Paulo i parts adjacents de Mines Gerais, constituïxen la Serra de la Mantiqueira, són també insuficientment coneguts. El seu coneiximent serà molt important per a elucidar entre les roques parametamórficas dels geosinclinales de Brasília i Paraíba.

La franja orogenética del Karirí, en el Nordest, posseïx direccions estructurals molt pertorbades per falles. Un gran accident tectónico, l'alliniació de Pernambuco, separa la franja del Karirí d'una atra chicoteta franja blava, coneguda com el geosinclinal de Propriá. L'unitat de la franja tectónica del Karirí és el grup del Ceará. Els seus metasedimentos exhibixen metamorfisme que varien de facies de esquisto vert a la de anfibolita. Són recoberts, en discordança, per les roques del grup Jaibara.

L'antiguetat de les roques de tots eixos geosinclinales va permetre establir que la fase de sedimentación intensa va ocórrer en el Precámbrico superior. El cicle orogenético va marcar el fi d'eixos geosinclinales, fa 600 millons d'anys. Eixe cicle va rebre el nom de "Brasiler".

Les fases tardanes del cicle Brasiler varen alcançar el Cambriano i l'Ordoviciano. Produïen depòsits que varen sofrir destorbament tectónicas, adquirint un gran número de falles; pero sense metamorfisme. En el Mate Grosso extensos depòsits calcáreos d'eixa época constituïxen els grups Corumbá, al sur, i Llaurares, al nort. En discordança sobre el geosinclinal Corumbá, assenten les roques del grup Jacadigo, constituïdes de arcósicos, conglomerats arcosianos, siltitos, areniscas i ventrades i làmines d'hematita, jaspi i òxits de manganeso.

En la franja atlàntica existixen indícios de manifestacions volcàniques riolíticas i andesíticas associades als metasedimentos cambro-ordovicianos. Existixen també granit intrusivos, tardans i tectónicos. Els sediment cambro-ordovícicos que marquen els estrats de la fase geosinclinal en el Brasil no posseïxen fòssils, per haver-se format en un ambient no marí. Ocupen àrees llimitades, cobertes pels sediment devónicos i carboníferos de la conca del Paraná. La major àrea es troba en l'estat del Rio Gran do Sul.

La seqüència de la base és cridada "grup Maricá" a la qual succeïx el grup Bom Jardim. Est consistix en seqüències sedimentàries semblants a les del grup Maricá, pero caracterisades per un vulcanisme andesítico molt intens. Seguix el grup Camaquã, les roques del qual exhibixen destorbament més suaus que les dels grups anteriors. L'intens vulcanisme riolítico va ocórrer en les fases inicials de deposición del grup Camaquã. Existixen, no obstant, evidències de fases volcàniques riolíticas anteriors: els conglomerats del grup Bom Jardím contenen cudols de riolitos. El vulcanisme andesítico intermitent també va ocórrer durant les fases de sedimentación de les roques del grup Camaquã.

Una atra gran àrea de roques formades en l'ambient tectónico semblant és la del grup Itajaí, en Santa Catarina. El grup Castro, en l'estat de Paraná, constituït de arcósios, siltitas i conglomerats, sembla haver-se format en l'época dels grups dalt citats. Les riolitas, tufos i aglomerados existixen en diversos nivells d'eixa seqüència. Roques volcàniques andesíticas marquen les fases finals. Sobre les roques del grup Castro descansa una seqüència de conglomerats, coneguda en la "formació Iapó".

Atres chicotetes àrees de sediment equivalents apareixen també en l'estat de Paraná. Depòsits aparentment de la mateixa edat apareixen en l'estat de São Paulo, entre Guapiara i Riera Blanco, en la conca del riu Ribeira del Iguape. Ebert va descobrir en 1971, entre Itapira, en l'estat de São Paulo, i Jacutinga, en Mines Gerais, una seqüència sedimentaria no metamòrfica, pero inclinada, a la que es va denominar "grup Eleutério".