Frailea phaeodisca

Frailea phaeodisca (Frailea phaeodisca)

Frailea phaeodisca és una espècie de planta suculenta pertanyent al gènero Frailea, dins de la família Cactaceae. Es distribuïx des del sur de Brasil, específicament en l'estat de Riu Gran del Sur, fins a Uruguay.

Descripció

Frailea phaeodisca és una espècie de cactus de tamany reduït i hàbit generalment solitari, encara que pot formar brots si sofrix algun dany. El talle presenta forma de disc en aspecte globoso deprimit; en cultiu pot adoptar una forma més esfèrica. Medix d'1,5 a 3 cm d'altura i d'1,5 a 5,5 cm de diàmetro, en eixemplars que en ocasions alcancen fins a 7 cm. La epidermis mostra tonalitats que varien del vert pàlit al vert grisáceo obscur o marró obscur. Desenrolla una raïl principal llarga i cònica, de tipo napiforme, acompanyada de raïls laterals fines i difusas.

Presenta entre 22 i 26 costelles, a voltes fins a 30, completament planes o dividides en tubèrculs molt baixos, perceptibles per una llínea recta, obscura i vertical que marca cada sen. Baixe les areolas apareixen taques de color púrpura a marró obscur. Les areolas tenen forma allargada i contenen feltre de tonalitat negre violácea o pardo negruzca. Produïx de 6 a 12 espines blanquecinas, sense diferenciació entre centrals i radials, d'1 a 4 mm de llongitut.

Les flors són grogues i alcancen de 2,2 a 3,5 cm de llongitut i de 2,2 a 4 cm de diàmetro. Els estigmes presenten de 6 a 7 lòbuls de fins a 3,5 mm de llarc. L'espècie manifesta cleistogamia, per lo que forma llavors sense necessitat d'obertura floral ni polinisació externa. Els capolls permaneixen casi sempre tancats i solament s'òbrin en condicions de calor intensa i exposició al sol de la vesprada.

Els fruts alcancen fins a 1 cm d'ample. Les llavors medixen d'1,5 a 2 mm de llarc i de 2,1 a 3 mm d'ample; mostren superfície plana i lluenta, color marró obscur i un fil de contorn oblongado a ovado ben definit.

Distribució i hàbitat

L'àrea de distribució natural d'esta espècie es localisa en el sur d'Amèrica de l'El seur, comprenent l'estat de Riu Gran del Sur, en el sur de Brasil, aixina com diverses regions del nort i centre d'Uruguay, concretament els departaments de Rivera, Tacuarembó, Durazno, Cerro Llarc i Lavalleja.

Habita principalment en el bioma subtropical i apareix des del nivell de la mar fins a aproximadament els 300 metros d'altitut. Creix en afloraments rocosos i en camps pedregosos situats en els pasturages pampeanos, hàbitat que té un potencial molt alt per a ser utilisat per a la ganaderia i l'agricultura.

Ecologia

El creiximent i la contracció estacional constituïxen una adaptació característica de vàries cactáceas de menut tamany. Frailea phaeodisca presenta este comportament, de la mateixa manera que atres gèneros com Turbinicarpus, Mammillaria i Rebutia. Estes plantes desenrollen un sistema radicular tuberoso i contràctil ben definit, que eixercita funcions essencials per a la seua supervivència en ambients àrits.

Les raïls tuberosas almagasenen reserves hídriques i nutritives que permeten a la planta resistir els periodos prolongats de sequia. Ademés, asseguren un anclaje ferm al substrat. Les raïls contràctils eixercixen una força de tracció que desplaça progressivament el talle cap a nivells més profunts del sol a mida que est creix. D'esta manera, la planta manté la seua part aérea al nivell del terreny o llaugerament per baix d'ell, lo que reduïx l'exposició a condicions ambientals extremes.

Estes raïls solen ser grosses, carnosas, verticals i de forma ahusada, i es diferencien clarament de les raïls absorbents fines. Ademés d'eixercir tracció, modifiquen el substrat circumdant i generen un canal que facilita el desplaçament vertical de la planta. Durant l'estació humida, les raïls carnosas absorbixen aigua i aumenten de volum, lo que crea espai en el substrat. En l'estació seca, perden turgencia, disminuïxen el seu tamany i deixen un buit que permet el descens del talle en escassa resistència.

En els periodos de sequia, la planta pert aigua i reduïx el seu volum. La raïl engrossada es contrau verticalment i arrastra el talle cap a l'interior del sol, de modo que la part superior queda a ras de el terreny o inclús completament enterrada. Este procés es repetix de forma cíclica, lo que manté constant la posició de la planta respecte a la superfície. En ocasions, les flors emergixen directament a través del sol quan el cos del cactus permaneix parcialment enterrat.

Encara que estes espècies produïxen creiximent nou cada any, el tamany general varia poc a lo llarc del temps. Els tallos tendixen a contraure's en la base i el creiximent anual s'compactar de forma notable. En condicions extremes, la retracció pot situar a la planta completament baixe terra durant els mesos més càlits de l'estiu o els més frets de l'hivern. En eixe estat, resulta difícil localisar els eixemplars en el seu hàbitat natural, inclús quan es coneix la seua ubicació exacta.

Este comportament s'observa en especial claritat en espècies disciformes i de cos aplanado, com Frailea castanea i Frailea cataphracta, ademés de la ya mencionada Frailea phaeodisca, que poden afonar-se per complet baix terra quan es deshidratan.

Taxonomia

La primera descripció d'esta espècie va ser com Echinocactus pygmaeus var. phaeodiscus, publicada en 1905 pel botànic argentí Carlos Luigi Spegazzini en la revista científica Anals del Museu Nacional de Buenos Aires, ser. 3, 4: 497.

Més vesprada, els botànics Curt Backeberg i Frederik Marcus Knuth la varen elevar a la categoria d'espècie i la varen traslladar al gènero Frailea, per lo que va passar a cridar-se Frailea phaeodisca. Varen registrar estos canvis en el llibre Kaktus-ABC: 250, publicat en 1936.

Etimologia

• Frailea: nom genèric otorgat en honor al jardiner espanyol Manuel Flare (1850-1944), qui va conservar i va cuidar la colecció de cactus del Departament d'Agricultura dels Estats Units.
• phaeodisca: epítet específic que deriva del llatí catafracto, que significa 'armadura' o 'acorazar', en alusió a les marques púrpures en forma de mija lluna que presenten els brots, que els fa semblar com si estigueren coberts en menudes plaques a modo d'armadura.

Estat de conservació

En la Llesta Roja d'Espècies Amenaçades de la UICN, l'espècie està classificada com “Vulnerable (VU)”. Esta classificació indica que enfronta un alt risc d'extinció en estat selvat si persistixen els factors que afecten a les seues poblacions i al seu hàbitat.

Entre les principals amenaces que incidixen sobre este cactus destaquen el pastoreig i el calcigue per part del ganado, que danyen directament els eixemplars i compactar el sol; l'expansió de la agricultura, que reduïx i fragmenta la seua àrea de distribució; i la silvicultura intensiva, en especial les plantacions de eucalipto, que transformen l'ecosistema original. Ademés, la presència de pastures invasores altera la dinàmica natural de la vegetació i aumenta la competència per recursos com a aigua i nutrients. El fòc, ya siga d'orige natural o antrópico, també afecta de forma significativa la supervivència de l'espècie i la regeneració de les seues poblacions.

Usos

Esta espècie de cactus es cultiva en freqüència com planta ornamental i resulta relativament fàcil de mantindre. Creix millor durant l'estiu i pot desenrollar-se tant empeltat com sobre les seues pròpies raïls, encara que en este últim cas conserva un porte més compacte i aplanado. Durant l'estació seca es retrau per complet baix el sol, comportament que també manifesta en cultiu. Presenta un cicle de vida curt, ya que en cultiu rara volta supera els 10 a 15 anys i en el seu hàbitat pot comportar-se com a anual. Produïx llavors en facilitat quan rep humitat suficient en época càlida, lo que favorix l'aparició de noves plántulas al voltant de la planta mare. Convé renovar-ho periòdicament a partir de llavors, puix eixemplars aparentment sans poden morir de forma repentina per envelliment.

Requerix un substrat mineral molt permeable i en escassa matèria orgànica, ya que els sols rics favorixen un creiximent allargat i poc compacte. Es recomana transplantar cada dos anys en tests en bon drenage. Per a estimular un desenroll equilibrat, pot aplicar-se en primavera i estiu un fertilisant baix en nitrogen i en aporte adequat de potassi, que contribuïx a mantindre la planta ferma i saludable.

El rec deu ser cuidadós i moderat. Convé regar quan el substrat es trobe completament sec, per la sensibilitat de les seues raïls fines a la humitat prolongada. Ccuando descendixen les temperatures, deu suspendre's el rec i mantindre el substrat totalment sec durant l'hivern, en temperatures entre 5 i 15 °C. Tolera de manera ocasional descensos llaugers per baix de 0 °C si permaneix en condicions seques. La humitat ambiental elevada durant el repòs hivernal favorix l'aparició de pudriciones.

Preferix exposicions de llaugera ombra a ple sol. En ombra clara desenrolla colors més intensos i obscurs, mentres que en ambients més sombreados creix en major rapidea pero pert la seua forma plana característica. Resulta una espècie molt adequada per al cultiu en test, ya que manté tamany reduït i aspecte ornamental constant. En condicions adequades sol mantindre's lliure de plagues, especialment si creix en un substrat mineral en bona ventilació. No obstant, poden aparéixer àcars, cochinillas —tant en la part aérea com en les raïls— i, en menor freqüència, insectes escama. L'excés d'humitat constituïx el principal factor de risc per a la pudrición. Per a previndre-la, convé assegurar un drenage eficient i cobrir el coll de la raïl en arena grossa.

Es multiplica principalment per llavors fresques, que germinen en facilitat inclús quan la flor no s'obri, fenomen conegut com cleistogamia. Les plántulas requerixen protecció front a la llum intensa i transplants freqüents durant els primers anys. Quan les plantes alcancen entre 4 i 5 cm de diàmetro, creixen en major llentitut i convé espayar els transplants a intervals de tres o quatre anys, ademés de mantindre-les en condicions més seques i lluminoses. Alguns cultivadores recorren a l'esgall per a accelerar el creiximent, encara que les plantes obtingudes d'esta manera solen presentar un porte més elevat que aquelles desenrollades sobre les seues pròpies raïls.