Frailea castanea

Frailea castanea (Frailea castanea)

Frailea castanea és una espècie de planta suculenta pertanyent al gènero Frailea, dins de la família Cactaceae. Es distribuïx pel sur de Brasil, el nort d'Uruguay i el noreste d'Argentina. És una planta de vida relativament curta, en una longevitat aproximada de 10 a 15 anys.

Descripció

Frailea castanea és una espècie de cactus de tamany molt reduït i d'hàbit solitari. Els tallos tenen forma de disc, varien de aplanados a globosos, i alcancen fins a 4 cm d'altura i de 3 a 4,5 cm de diàmetro. La epidermis és de color roig obscur a marró chocolate, encara que en ocasions pot presentar tonalitats verda azulado o verda grisáceo. Les raïls són còniques i tuberosas.

Presenta entre 8 i 14 costelles, baixes i convexas. Sobre elles es disponen areolas menudes en entre 3 i 11 espines de color marró obscur, dirigides cap a avall i pegades a la superfície del cos, de 0,5 a 1,5 mm de llongitut.

Les flors són relativament grans en proporció al tamany de la planta, de color groc clar, i poden alcançar fins a 4 cm tant de llongitut com de diàmetro. Són cleistógamas, és dir, produïxen llavors sense necessitat d'obrir-se. Sense requerir polinisació externa, els capolls rara volta apleguen a obrir-se completament i solen permanéixer tancats. Solament baixe condicions de calor intensa i ple sol vespertí poden aplegar a obrir-se, si és que ho fan.

Els fruts són vert groguencs, secs i indehiscentes, i es desprenen en facilitat. El pericarpi és membranoso i fràgil, trencant-se fàcilment per a lliberar les llavors.

Les llavors són molt grans en relació en el tamany de la planta, de 3 a 3,5 mm d'ample. Presenten una forma inusual en els cactus, descrita com a semblant a un “capell” o “barco”, en una vora prominent. Esta morfologia els permet surar, sent una de les poques llavors de cactus en esta capacitat. Es creu que en el seu hàbitat natural es dispersen surant en la escorrentía de l'aigua.

Distribució i hàbitat

L'àrea de distribució natural d'esta espècie s'estén des del sur de Brasil, en l'estat de Riu Gran del Sur, fins al nort d'Uruguay i el noreste d'Argentina.

L'espècie habita principalment en el bioma subtropical i es troba entre els 150 i 300 m s. n. m. S'establix en afloraments rocosos i camps pedregosos situats en els pasturages pampeanos, ambients oberts caracterisats per sols poc profunts i abundant vegetació herbàcea. Estos espais posseïxen un elevat potencial agrícola, lo que incrementa la pressió sobre l'hàbitat natural de l'espècie.

Ecologia

El creiximent i la contracció estacional constituïxen una adaptació característica de vàries cactáceas de menut tamany. Frailea castanea presenta este comportament, de la mateixa manera que atres gèneros com Turbinicarpus, Mammillaria i Rebutia. Estes plantes desenrollen un sistema radicular tuberoso i contràctil ben definit, que eixercita funcions essencials per a la seua supervivència en ambients àrits.

Les raïls tuberosas almagasenen reserves hídriques i nutritives que permeten a la planta resistir els periodos prolongats de sequia. Ademés, asseguren un anclaje ferm al substrat. Les raïls contràctils eixercixen una força de tracció que desplaça progressivament el talle cap a nivells més profunts del sol a mida que est creix. D'esta manera, la planta manté la seua part aérea al nivell del terreny o llaugerament per baix d'ell, lo que reduïx l'exposició a condicions ambientals extremes.

Estes raïls solen ser grosses, carnosas, verticals i de forma ahusada, i es diferencien clarament de les raïls absorbents fines. Ademés d'eixercir tracció, modifiquen el substrat circumdant i generen un canal que facilita el desplaçament vertical de la planta. Durant l'estació humida, les raïls carnosas absorbixen aigua i aumenten de volum, lo que crea espai en el substrat. En l'estació seca, perden turgencia, disminuïxen el seu tamany i deixen un buit que permet el descens del talle en escassa resistència.En els periodos de sequia, la planta pert aigua i reduïx el seu volum. La raïl engrossada es contrau verticalment i arrastra el talle cap a l'interior del sol, de modo que la part superior queda a ras de el terreny o inclús completament enterrada. Este procés es repetix de forma cíclica, lo que manté constant la posició de la planta respecte a la superfície. En ocasions, les flors emergixen directament a través del sol quan el cos del cactus permaneix parcialment enterrat.

Encara que estes espècies produïxen creiximent nou cada any, el tamany general varia poc a lo llarc del temps. Els tallos tendixen a contraure's en la base i el creiximent anual s'compactar de forma notable. En condicions extremes, la retracció pot situar a la planta completament baixe terra durant els mesos més càlits de l'estiu o els més frets de l'hivern. En eixe estat, resulta difícil localisar els eixemplars en el seu hàbitat natural, inclús quan es coneix la seua ubicació exacta.

Este comportament s'observa en especial claritat en espècies disciformes i de cos aplanado, com Frailea cataphracta i Frailea phaeodisca, ademés de la ya mencionada Frailea castanea, que poden afonar-se per complet baix terra quan es deshidratan.

Taxonomia

Frailea castanea va ser descrita pel botànic alemà Curt Backeberg i publicada per primera volta en el seu llibre Kaktus-ABC: 248 en 1936.

Etimologia

• Frailea: nom genèric otorgat en honor al jardiner espanyol Manuel Flare (1850-1944), qui va conservar i va cuidar la colecció de cactus del Departament d'Agricultura dels Estats Units.
• castanea: epítet específic que deriva del llatí castănĕus, que significa 'que recorda a una castanya', en alusió al color marón dels tallos.

Sinonímia

Estat de conservació

En la Llesta Roja d'Espècies Amenaçades de la UICN, l'espècie està classificada com de “Preocupació Menor (LC)”. Esta categoria indica que, en l'actualitat, l'espècie no presenta un risc significatiu d'extinció a escala global, ya siga per la seua distribució relativament àmplia, pel tamany de les seues poblacions o per l'absència d'un decliu acusat.

No obstant, açò no implica que estiga lliure d'amenaces. Entre els principals factors de pressió es troben el pastoreig i el calcigue del ganado, que poden danyar directament els eixemplars i alterar l'hàbitat; l'expansió agrícola i les activitats de silvicultura, que transformen l'entorn natural; l'incidència d'incendis, que poden afectar tant a individus com a poblacions completes; i la recolecció d'eixemplars, especialment en fins ornamentals.

Usos

Esta espècie de cactus es cultiva en freqüència com planta ornamental i resulta relativament fàcil de mantindre. Presenta un creiximent estival i pot desenrollar-se tant empeltada com sobre les seues pròpies raïls, encara que en este últim cas conserva un porte més compacte i propenc al sol. Durant l'estació seca té la capacitat de retraure's completament baixe el substrat, un comportament que també manifesta en cultiu.

Es tracta de plantes de vida curta, que en cultiu rara volta superen els dèu o quinze anys. En condicions favorables es autosiembran en facilitat al voltant de la planta mare durant el periodo càlit. Convé renovar-les periòdicament a partir de llavors, ya que inclús eixemplars de bon aspecte poden morir de forma repentina per envelliment. Preferixen un substrat mineral, molt permeable i en escassa matèria orgànica, perque els composts massa rics favorixen un creiximent allargat i dèbil. És recomanable transplantar-les cada dos anys en tests en excelent drenage.

El rec deu aplicar-se únicament quan el substrat es trobe sec, ya que les seues raïls fines resulten sensibles a l'excés d'humitat. En autumne es deu suspendre progressivament l'aporte d'aigua i, en hivern, mantindre-les completament seques a temperatures entre 5 i 15 °C. Poden tolerar descensos llaugers per baix de 0 °C si permaneixen seques, pero la humitat hivernal favorix la pudrición, per lo que convé evitar també ambients en elevada humitat atmosfèrica durant el repòs. En primavera i estiu agraïxen fertilisants en baix contingut en nitrogen i major proporció de potassi, que favorixen un creiximent compacte i saludable.

S'adapten des de l'ombra parcial fins al ple sol. En semisombra desenrollen una coloració més intensa i obscura, mentres que en ombra creixen en major rapidea, encara que perden la seua forma aplanada característica. Constituïxen excelents plantes per a test, ya que mantenen un tamany reduït i una apariència atractiva.

En condicions adequades presenten pocs problemes sanitaris. Poden aparéixer aranya roja, cochinillas o escamas, encara que una correcta ventilació, un substrat mineral i un maneig adequat del rec reduïxen notablement estos riscs. Per a previndre la pudrición convé assegurar un drenage ràpit i mantindre sec el coll de la raïl.

La reproducció es realisa principalment per mig de llavors fresques, que germinen en facilitat. L'espècie pot produir llavors inclús sense obertura floral, fenomen conegut com cleistogamia. Les plántulas requerixen protecció front a la llum intensa i la sequetat excessiva, ademés de transplants freqüents durant els primers anys. A partir dels 4 o 5 cm de diàmetro convé espayar els transplants i mantindre condicions més seques i lluminoses. L'esgall pot accelerar el creiximent, encara que sol donar lloc a plantes més altes que les cultivades sobre les seues pròpies raïls.