Anar al contingut

Ermita de Sant Roque (Torrebaja)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Ermita de Sant Roque (Torrebaja)

L'ermita de Sant Roque és una un santuari situat en el barri de les Palleres, municipi de Torrebaja, província de Valéncia (Comunitat Valenciana, Espanya).

Donades les seues característiques, el ermitorio ha segut declarat Be de Rellevància Local (BRL), identificat en el número: 46.09.242-002.[1]

Història

Interior, en detall del retaule de pinzell, despuix de la seua restauració, any 2006

La primera notícia de l'ermita data de mitan del XVII i es troba en la Relacions ad limina dels bisbes de Segorbe, pontificant fra Francisco Gavaldá Guasch (1656), que menciona «Tres ermites» en la denominada «Torre Baxa», lloc de Castielfabib en trenta domicilis (uns 130-135 habitants).[2]

Pòrtic, en detall del toc del campanico durant la processó

La següent menció de l'emeta es troba en Pascual Madoz (1847), que la censa en Castielfabib, situant-la «molt immediata al lloc de Torrebaja». L'estadiste arreplega la tradició conforme front a l'edifici varen existir tres pilars triangulars de pedra, que segons creència popular va manar posar Jaime el Conquistador (1213-1276), com a mostra d'agraïment als veïns de la zona que varen colaborar en la conquista de Valéncia (1238), «prevenint que tots els que s'acolliren dins d'este triàngul perseguits per la justícia, anaren perdonats o absolts per greus que anaren els seus delictes».[3]-[4] El mateix autor diu que en la part postero-lateral dreta de l'ermita hi havia «atres tres pilars de sillería, també en forma de triàngul i d'elevació com de 3 vares, figurant una horca, en cada u dels quals es veuen les barres d'Aragó», de lo que deduïx que «va tindre este poble (Castielfabib) el privilegi de costell i horca».[2]

Interior, en detall del retaule de pinzell, abans de la seua restauració

L'escritor i periodiste valencià, Vicente Badía Marín (1953), aludix també a l'ermita de Sant Roque, situant-la entre els edificis més notables de Torrebaja i arreplegant la nota històrica, conforme «En lluntans temps en que Castielfabib va quedar sense iglésia, els naturals d'este poble venien a l'Ermita de Sant Roque per a sentir la Santa Missa»,[5] referint-se al temps de la primera Guerra Carlista (1833-1840).[2]

Situació

L'ermita es troba en el barri de «Les Palleres», lo que la situa en la part alta del poble, en el caseriu i la vega del Turia als seus peus: des del seu emplaçament s'observa un esplèndit panorama, tancat a l'alce per «Els Molar» (1.077 m), que corresponen a les estribaciones de la serra de Javalambre.

Descripció

El ermitorio és un edifici exent, situat en la part occidental d'una antiga «era de pa trillar», actualment una placeta cementada, en antigues palleres en la part anterior (hui convertits en vivendes), i uns atres en la part posterior. Els humils edificis que li circundan per darrere són construccions tradicionals, basats en pedra arenisca i parets de tapial, corresponents a cellers i lagares, hui abandonades i afonades.

Interior, en detall de l'escut dels «Ruiz de Castellblanque», abans de la seua restauració

Consta l'ermita d'un porche cobert a l'entrada que aboca a tres aigües, a pur d'uns grossos paredones subjectant el tejadillo per mig d'un gros voltó en zapatas. El seu techumbre és de tabicas i el pis de ciment (en el que es dibuixa una creu formant un mosaic), vorejat per un banc corregut a abdós costats de l'entrada. El cos de l'ermita posseïx les mateixes característiques en la seua fàbrica, només que la seua teulada aboca a dos aigües. La part alta de l'edifici posseïx una senzilla espadaña d'obra, en la seua campanil, estructura coronada per una senzilla creu de ferro. La campana respon al nom de nom de «Sant Roque» -fosa per «Manclus» en Valéncia, any 1973, ofrena d'una família local: pesa 22 kg i la seua boca medix 34 cm de diàmetro.

La porta és de fusta, de full doble, portant cada una un ventanuco rejado, i tota ella emmarcada per un arc de dovelas, que partix de dos impostas, a modo de capitels senzills sense ornamentació.

La planta de l'ermita és rectangular, en pis de terrazo modern, en substitució de les rajoles de fanc cuit que va tindre antany. En l'interior destaquen els escassos restants de pintures murals: rebancs, ménsulas, arcs i voltes de canó en lunetos, etc., formant lo que fora un conjunt d'estil neoclàssic. Respecte del retaule, escriu Vicente Badía Marín (1953):

«[...], l'ermita de Sant Roque és relativament moderna. El seu altar major i únic que té és una paret plana en la que existix encara una pintura molt borrada, a la coa, que representa un retaule. Esta pintura va deure ser obra del mateix artiste aristócrata Ruiz de Castellblanque, senyor de Torre Baixa, que pintara l'escala de la Casa Senyorial. Encara que els entesos en pintura no alaben certament la calitat del retaule és lo cert que Ruiz de Castellblanque nos va llegar l'escàs patrimoni artístic de que podem enorgullecernos. S'identifica la pintura aludida per l'estil, i ademés, per l'escut dels Ruiz de Castellblanque sobre el sostre de l'Ermita. Hui, sobre el citat retaule, existix una moderna i preciosa image de Sant Roque».[6]
Torre Baixa, el meu poble, Vicente Badía Marín

Lo més cridaner de la seua primitiva ornamentació és l'escut dels «Ruiz de Castellblanque», antics senyors del lloc, siti en el testero (no en el sostre de l'ermita, com diu Badía Marín), i que l'ajuntament de Torrebaja va adoptar com a propi en 1953. L'escut es compon de quatre quarters, a pur de cinc castells dorats en camp de gules alternat en lises; un lleopart coronat i tornat, sobre azur; un cavall blanc enjaezado, ensellat i tornat, sobre fondo blau: tot això arrematat per una corona de marquesado oberta.

Del retaule i la seua restauració

L'image de sant Roque en el pòrtic
Imàgens de sant Roque i de santa Marina

La restauració del mural corresponent al retaule frontal va córrer a càrrec de la fundació «Pere Compte» de Valéncia, gràcies a una subvenció solicitada per l'Ajuntament de Torrebaja, en 2004.

Durant la restauració es va recuperar una cartela amagada sítia en l'interior, sobre l'entrada, que aludix al benefactor que va costejar la pintura i a l'any:[2]

ES VA PINTAR ESTA ER-/ MITA DE Sant ROQUE/ ADEVOCIÓN DE MA-/ NUEL MUÑOZ/ ANY 1840

.

Es desconeix el motiu o els motius que varen impulsar al donant a finançar la pintura de l'ermitorio, pero que es pintara en 1840 -en finalisar la primera Guerra Carlista- fa pensar que el fet va poder tindre alguna relació en ella, ya que la comarca del Racó d'Ademuz, per ser zona estratègica, es va vore afectada per la lluita, fortificándose el castell de Castielfabib i la plaça d'Ademuz, segons comenta el mariscal Augusto von Goeben, ingenier i mercenari carlista.[7]

L'interior mostra una volta de mig canó, del que cal destacar el rebanc moldurada que circunda el perímetro interior. La tonalitat general es basa en colors clars, or, pastiç i cobre caldera. Les pintures del retaule de pinzell es trobaven ya molt perdudes a mitan del XX. L'esbós del retaule recuperat està configurat segons la concepció tradicional (neoclàssica): columnes, pilastres, pedestals, rebancs al trampantojo.

L'estructura general posseïx un doble cos (inferior i superior), en tres carrers (una central i dos laterals). En l'espai central del carrer principal es representa al titular del temple, sant Roque, en els seus atributs: bordón en carabassa, esclavina sobre els muscles i gos als peus. En els espais laterals es representen distintes figures de sants: sant Sebastián, sant Dumenge, sant Cristóbal, i una atra barbada sense identificar.

En el cos superior hi ha un panel central en una figura femenina en hàbit «que mostra una tacha en els dits índex i polze de la mà dreta», i que poguera correspondre a santa Elena(de Constantinopla), mare del emperador Constantino.

cal destacar l'esforç de recuperació de les primitives imàgens, obra de l'artiste valencià Ros Martí (2005), puix es trobaven tan perdudes que la seua identificació resultava molt difícil:

«[...], cal reconéixer la millora ostensible que s'ha portat a terme en l'ermita i entorn immediat, el valor simbòlic del qual, per al poble de Torrebaja, es troba per damunt de lo material –estètic i arquitectònic- per a situar-se en lo querencial i colectiu. Lo que caldria procurar, a partir d'ara, és que no tornem a permetre que ni l'ermita ni les seues pintures es deterioren fins al punt de desídia que havien aplegat».[8]
Del paisage, ànima del Racó d'Ademuz, Alfredo Sánchez Garzón

Cult i tradició

Encara que el santoral festeja a sant Roque el 17 d'agost, en Torrebaja l'onomàstica se celebra la penúltima fi de semana del mateix més, en motiu de les festes patronals. Conclosa la missa del dumenge té lloc la processó general fins a l'ermita, portant a muscles les imàgens dels patrons locals -santa Marina Verge i sant Roque-: la de la santa la porten les mosses i les del sant de Montpeller els mossos.

La processó ascendix pels carrers del poble, travessa la carretera N-420 i continua per les del barri de les Palleres, fins a l'ermita. Arribats a la placeta les imàgens es coloquen d'esquenes al santuari, mirant a la vega, mentres en l'interior té lloc la vora dels «Gojos del Sant». Conclosa la celebració es retorna a l'Iglésia Parroquial de Santa Marina, seguint el camí invers: durant la pujada i la baixada les campanes de l'iglésia bandean sense cessar, mentres el campanico tampoc deixa de sonar.

Vore també

Referències

  1. ↑ Be de Rellevància Local: Ermita de Sant Roque (Torrebaja)
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Sánchez Garzón, 2007, p. 376.
  3. ↑ Madoz, 1847, tom VI, pp. 166-167.
  4. ↑ Badía Marín, 1953, p. 21.
  5. ↑ Badía Marín, 1953, p. 20.
  6. ↑ Badía Marín, 1953, pp. 20-21.
  7. ↑ Sánchez Garzón, 2008, pp. 264-265.
  8. ↑ Sánchez Garzón, 2007, pp. 145.

Bibliografia

  • Badía Marín (1953). Ajuntament de Torrebaja (ed.). Torre Baixa, el meu poble [Llibre de llectures geogràfic-històriques, redactat per Don Vicente Badía Marín (part geogràfica) i Don José Alejandro Pérez Tarín (part històrica) per encàrrec de l'Ajuntament de Torre Baixa i en destí a les escoles], Papelería Vila, S. A..
  • Eslava Blasco, R.: "El señorío de Torrebaja i la seua antiga iglésia parroquial de Santa Marina", en la revista ABABOL, n.º 73, pp. 9-18. Ed. Institut Cultural i d'Estudis del Racó d'Ademuz. ISSN 1578-6978. Ademuz, 2014.
  • Lluch Garín (1980, tom I). Caixa d'Aforros de Valéncia (ed.). Ermites i paisages de Valéncia, Valéncia: Papelería Vila, S. A.. ISBN 84-500-3983-5.

Enllaços externs

Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Ermita_de_Sant_Roque_(Torrebaja)&oldid=1501246»