Epicarpi

Epicarpi

El epicarpi (del grec epi "sobre" + karpós "frut", a voltes denominat exocarpio o exocarpo de exo, "exterior") és la part del pericarpi que sol protegir al restant del frut de l'exterior. L'epicarpi forma l'epidermis protectora del frut que, a sovint, conté glàndules en essències i pigments. En moltes frutes es diu comunament pell, clafoll o closca (en Veneçola).

L'epicarpi té com a component principal material celulósico pero també conté atres components, tals com olis essencials, ceres de parafina, esteroides i triterpenoides, àcit grassos, pigments (carotenoides, flavonoides), principis amarcs i enzimes.

En els cítrics, la peladura constituïx la superfície del pericarpi. Està compost per unes quantes capes de cèlules que es fan progressivament més grosses en la part interna; la capa epidérmica es cobrix en cera i conté pocs estomes. Quan està madur, les cèlules d'esta peladura contenen carotenoides (principalment xantófiles) dins de cromoplastos que, en estats inicials, contenien clorofila. Este fet és el responsable del canvi de color de molts fruts de vert a groc o roig al maduració. La regió interna de la peladura és rica en cossos multicelulares en formes esfèriques o piriformes, que estan plenes de fragants olis essencials.

En bayes, com el tomata, l'epicarpi és molt prim. En els hesperidios, com la taronja, l'epicarpi és relativament carnoso, en glàndules productores d'olis i essències i és denominat flavedo. En pepónides, com el meló, l'epicarpi es presenta molt endurit. En drupes, com la pruna, l'epicarpi és prim pero no tant com el de les bayas.