El tesor de Pietroasa
El Tesor de Pietroasele (o Tesor de Petrossa) trobat en Pietroasele, Buzăo, Romania, en 1837, és un tesor gòtic de finals del IV. Es troba actualment en el Museu Nacional d'Història de Romania, en Bucarest i és un dels eixemples més famosos d'Art germànic.


Els objectes que componen el tesor es dividixen en dos categories: adorns i vasijas.[1]De les vintidós peces, només es conserven dotze: una gran fíbula en cap d'àguila i tres més chicotetes en incrustacions de pedres semiprecioses; una pátera, o plat de sacrifici redó, modelat en figures órficas [2]que rodegen a una deesa tridimensional assentada en el centre; una copa de dotze costats, un anell en una inscripció rúnica gòtica, una gran font, atres dos collars i un cànter.
Des de l'Antiguetat els texts i objectes trobats atesten que la vaixella ceremonial era un accessori obligatori de les taules festives.[1]Gràcies al seu us en cerimònies religioses i convits, ademés d'un valor decoratiu, també tenien un de simbòlic, ya que la majoria de les voltes li'ls percebia com a signes d'estatus social i riquea.[1]
El nom popular baix el qual és conegut el tesor de Pietroasa, "La gallina en pollets", va ser inspirat per les formes estilisades d'au que tenien les fibulas. Aixina, la fibula gran hauria segut "la gallina" i les atres quatre fibulas, dos mijanes i dos més chicotetes -de les quals una es va perdre immediatament despuix del descobriment- haurien segut "els pollets".[3][4][5]
Des del seu descobriment, el tesor ha segut objecte d'extenses accions de destrucció, mutilació i compactació de les parts que ho componen, moltes de les quals varen ser destruïdes i tallades en un astral per Anastase Arănautul, fet que va provocar la recalcada de les pedres precioses i la pèrdua de vàries d'elles.
Un atre incident similar va ser el robo en 1875 del Museu d'Antiguetats situat en l'Universitat de Bucarest, a on el principal protagoniste va ser Dumitru Pantazescu-Popescu, original de la ciutat de Titu. Com a resultat, el collar en l'inscripció va ser tallat en a lo manco quatre péntols pel plater Costache Constantinescu de Bucarest, i els caràcters rúnics inscrits varen resultar danyats fins al punt de ser indescifrables. Afortunadament, la Societat Arundel va prendre fotografies detallades del collar en Londres algun temps abans del robo, de modo que hui els caràcters poden reconstruir-se en relatiu grau de precisió.[6]
També es varen produir danys en l'incendi de 1884 en el Museu d'Antiguetats. Despuix de l'incendi, el rei Carol I de Romania va decidir restaurar completament el tesor en Berlín. El mestre joyer va ser Paul Telge. Es varen fer posteriorment còpies en la tècnica de galvanoplàstia. Els objectes restaurats i les seues còpies es mantenen en el mateix estat fins a hui. Per a reforçar les estructures d'or danyades, Telge va afegir argent i bronze, per lo que el tesor pesa hui 19 755.33 grams.
El tesor va tindre vàries participacions de prestigi en l'Exposició Universal de París de 1867, l'Exposició del Museu de South-Kensington de 1868, l'Exposició Universal de Viena de 1873 i l'Exposició Universal de París de 1900.
En les condicions de l'imminent ocupació de Bucarest per les tropes de les Potències Centrals, el Govern de Romania va decidir que el Tesor rumà, que incloïa el Tesor de Pietroasele, fòra transportat per a la seua custòdia a Moscou, durant la Gran Guerra. [7]
Tot el Tesor de Pietroasele va ser enviat en decembre de 1916 a Moscou i va ser tornat íntegrament en 1956, any en el que es va organisar una gran exposició de presentació en Bucarest en el Museu d'Art de la República, inaugurada el Dia de la República, el 23 d'agost de 1956.
Antecedents
Segons indiquen algunes declaracions d'els qui ho varen trobar, els llauradors talladores de pedra Ion Lemnaru i el seu sogre Stan Avram, ho varen trobar durant la Pasqua de 1837 en els tossals de Istrița, en la localitat de Pietroasele, Buzăo, en algun lloc de la Vall Urgoaia, ara conegut com Valle de Pietroasele, baix del plateau llavors cridat Via Ardelenilor (La vinya dels Ardeleni), baix una pendent de vinyes, a aproximadament un quilómetro del centre del poble a on s'ubicava el fort romà.
Segons es desprén dels interrogatoris realisats en 1838 a els qui varen descobrir el tesor de Pietroasa, va resultar que es varen trobar 22 objectes, vasijas d'or, joyes i dos anells en inscripcions. Les autoritats de l'época varen conseguir recuperar 12 objectes, que a dia de hui estan en el Museu Nacional d'Història de Romania: el collar elipsoide, el collar en inscripció rúnica, el collar senzill, quatre fermalls, la pátera en figures mitològiques, dos vasijas poligonales, una vaixell enócoe i un plat, en un pes total de 18.7975 quilograms d'or i numeroses pedres precioses com granates, almandinas, turmalina, esmeraldes, cristals de roca, safir i cristals de colors.[8]
Quan varen ser descoberts, els objectes estaven tancats en una massa negra d'orige desconegut, provablement un material orgànic com la pell o la tela en la que varen ser coberts abans de ser enterrats.[9]Només cinc estaven fets únicament d'or: la vaixell enócoe, la font partida en quatre, la pátera o sinia, la que té una decoració en relleu en una estatuilla sostenint una copa en les seues mans, el collar en una inscripció en runas gòtiques i coll pla. Les atres sèt peces: quatre fermalls, dos vasijas poligonales i un collar, estaven decorades en pedres precioses. Es creu que els dèu objectes perduts varen ser quatre collars, dos dels quals tenien pedres precioses,[10]un en una inscripció, una chicoteta fíbula que es creu que és un parell del conservat, una copa similar a la vaixell enócoe, una simple pátera sense decoració i dos polseres en pedreria.[8]
L'atribució del tesor i la seua datació es va realisar analisant els objectes que ho componen, els detalls tècnics i estilístics presents en la seua realisació, aixina com l'estudi d'algunes fonts documentals. El punt de partida va ser el collar en inscripcions de caràcters rúnics.
Les runas del collar varen sugerir des del principi l'atribució del tesor a una raça d'orige germànic. Este collar és la peça més important del tesor, ya que és l'únic que té una inscripció. Desafortunadament, les lletres no són òbvies i no es poden dessifrar fàcilment. El professor alemà Rudolf Neumeister, va relacionar el tesor en els acontenyiments importants ocorreguts en el IV en l'història universal. Va ser ell qui va plantejar per primera volta la tesis d'atribuir el tesor a Atanarico, el líder dels visigots, que va passar pels territoris que hui conformen Romania. Plantilla:RightL'hipòtesis va ser represa per Alexandru Odobescu, la qual va tractar en la monografia Li Trésor de Pétrossa publicada entre 1889 i 1900.
Molts investigadors i especialistes europeus han plantejat diverses hipòtesis sobre l'orige del tesor, donada la traducció del text rúnic i el marc estilístic dels objectes que ho componen. Si be les referències a fonts documentals i arguments arqueològics indiquen una datació en el IV, l'anàlisis estilístic de les 12 peces que han alcançat la contemporaneitat diu que els estils individuals de realisació de cada objecte es troben entre els més diversos.
Aixina, els tres collars tenen analogia d'objectes descoberts des de l'Edat del Bronze, la pátera té el seu orige en caràcters estilístics grecorromans, les quatre fíbules del IV, el tàler té motius específics de l'Edat del Bronze i inclús del Neolític. De la toreutica romana es coneixen els amples llistons de les vasijas poligonales que varen aparéixer en el I i la forma de la vaixell enócoe.
El cap de pardal de les fíbules es considera un element característic dels pobles germànics, ya que estes tribus varen adoptar preferentment este element de motius decoratius zoomorfos d'Àsia Central i Iran, i és esta traça estilística lo que justifica l'atribució del tesor als pobles germànics i sustentaria la datació en el IV. Totes les fíbules mostren, ademés del cap de pardal en forma naturalista, aixina com la decoració policromada, elements d'una fase intermija entre els models escito - sàrmates i els estils posteriors, cada volta més estilisats a partir del V.
No és possible datar en un any exacte la fabricació de cada objecte, i tampoc identificar els tallers d'orfebreria que els varen realisar, considerant que la zona geogràfica seria la compresa entre el nort del Ponto Euxino i el món mediterràneu. Per a fixar una data, no obstant, es va datar el tesor en l'any 381 en el que Atanarico va aplegar a Constantinopla, any ademés en el que també va morir.
Va haver intents de datar el tesor un quarto de sigle despuix del 376, davant el hipòtesis d'atribuir-ho al poble ostrogodo que havia quedat baix l'autoritat dels hunos, pero estos intents varen fracassar front als arguments visigots. No es va poder demostrar documentalment ni arqueológicament que els ostrogodos haurien poblat estes regions, i no hi havia cap raó per a que el hipòtesis dels ostrogodos prevalguera. Per a l'explicació històrica del tesor no es pot eixir del marc del IV. Per lo tant, només se sap que els visigots varen passar per les parts de Buzăo per a poder amagar un tesor semblant.
Història
Tenint en conte les consideracions estilístiques dels objectes que ho componen, els historiadors varen fixar la procedència del tesor en el IV.[11]És per açò que els especialistes varen plantejar distintes hipòtesis sobre els possibles moviments i rutes de fugida de les poblacions d'orige godo, escapant de l'invasió dels hunos en Cárpatos de Curbura en l'últim quarto del IV. [11]
Els godos es varen dividir en dos forces polítiques diferents, cada una en territoris delimitats pel curs del riu Dniéster, cridat en llatí Donastius. La part des de l'est fins al riu Don, a lo llarc de les vastes estepes sármatas, va estar governada per els ostrogodos o greutungos, i la part occidental, a l'oest, en preponderància en les zones boscoses i montanyoses de l'actual Moldàvia, governant la població indígena de raça dacia dels Carpi, va ser ocupada pels visigots o tervingos. [12]
Segons els investigadors, des de Rudolf Neumeister, Alexandru Odobescu fins a l'actualitat, el tesor va ser atribuït al rei visigot Atanarico (Athanarichus). Ambrosio de Milà va nomenar al visigot iudex regum (juge de reis), és dir, cap de tots els caps de les tribus visigotes.[13]Els godos varen ser derrotats en el IV per l'emperador Constantino pero varen alcançar un estat d'equilibri en els romans i finalment varen aplegar a mantindre una bona relació.[12]
Els investigadors varen propondre un escenari que explicaria la presència del tesor en el tossal de Istrita. L'escenari es va basar en algunes mencions realisades per Amià Marcelí en el seu llibre titulat Història romana. Per estos escrits coneixem les migracions dels godos i el progrés de les seues campanyes militars.[14]Aixina, el tesor va ser amagat en Pietroasa com a conseqüència del refugi dels visigots de Atanarico en l'Imperi Romà, a més tardar en l'any en el que Atanarico hauria aplegat a Constantinopla, és dir, l'any 381. [15]
L'equilibri format en els territoris governats per visigots i ostrogodos va ser destruït per l'invasió dels huns mongols aplegats de les molt lluntanes estepes d'Àsia Central.[16] En el seu camí varen sometre a totes les poblacions d'Àsia occidental fins al riu Don. Més tart varen creuar el Don, varen derrotar als ostrogodos i en 376 varen aplegar al Dniéster. Els visigots de Atanarico no varen conseguir detindre'ls en esta frontera i, com a resultat, els visigots varen consolidar la seua posició en el replanell central de Moldàvia. Varen organisar els seus defenses a lo llarc dels obstàculs de relleu natural del sur, formant una llarga fortificació que els investigadors varen identificar en el Mur de Atanarico, ubicada entre Ploscuteni en Siret i Stoicani en Prut. [16]
El plantejament defensiu iniciat pels visigots no va tindre èxit, puix varen ser sorpresos durant les obres de reforç de la fortificació per l'inesperada aparició dels huns. Desorganisats, els visigots varen abandonar el replanell de Moldàvia i varen buscar una fuga cap al Danubi, en el sur. Aplegats al riu, es varen separar creuant el Danubi, una part va ser cap a Dobrogea i l'atra cap a Tràcia. Dos anys més tart, els visigots de Tracia, liderats per Fritigerno, varen guanyar la batalla de Adrianópolis, provocant el desastre per a l'eixèrcit romà i la mort de l'emperador Valente. Finalment es varen establir com federats dins de les províncies romanes. [16]
Per un atre costat, Atanarico en els seus visigots, no va voler abandonar Dacia i es va dirigir als Cárpatos en lo que Marcelino va cridar Caucalandia.[17] La terra, dia Marcelino, era inaccessible, en estar protegida per montanyes altíssimes en boscs seculars (ad Caucalandesem locum, altitudine silvarum inaccessum et montium). Ací es va instalar Atanarico despuix de véncer als sàrmates que ya es trobaven allí, fent-los fugir. [18]Tenint en conte l'informació deixada per l'historiador romà, els investigadors varen apreciar que el terreny es trobava en algun lloc de la curva dels Cárpatos orientals, respectivament entre la regió de Buzăo i Vrancea . El lloc estava a una distància acceptable d'a on venien els visigots de Atanarico des de Dobrogea, a través del recodo del Danubi des de Galați, cridat Curva del Gat, i des del baix Siret. [18]
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 mnir.ro
- ↑ Campbell, Joseph. The Masks of God: Creative Mythology. 1968.
- ↑ «Tezaurul de la Pietroasa ⋆ Muzeul Național de Istorie a României» (en ro-ro). Muzeul Național de Istorie a României. Consultat el 2024-03-18.
- ↑ Ecaterina Dunăreanu-Vulpe: Tezaurul... pag. 45
- ↑ Ecaterina Dunăreanu-Vulpe: Tezaurul... pag. 11
- ↑ Fotografia Societății Arundel, a cărei existixență a rămes necunoscută cercetătorilor de aproape un secol, a fost republicată de Bernard Pixes în anul 2004. Deși Pixes a sugerat că fotografia identifică în mod concludent runa originală ca Odal (/ o /), ea este încă o incertitudine deoarece nu es știe cum va interpreta acest lucru comunitatea academică. Cf. Pixes (2004: 55-79). Pentru mai multe despre istoria timpurie a descoperirii, as vedea Steiner-Welz (2005: 170-175).
- ↑ Marcel Ciucă... pag. 26
- ↑ 8,0 8,1 mnir.ro
- ↑ Schmauder (2002: 84)
- ↑ Ecaterina Dunăreanu-Vulpe: Tezaurul... pag. 11
- ↑ 11,0 11,1 Ecaterina Dunăreanu-Vulpe: Tezaurul... pag. 49
- ↑ 12,0 12,1 Ecaterina Dunăreanu-Vulpe: Tezaurul... pag. 50
- ↑ Ecaterina Dunăreanu-Vulpe: Tezaurul... pag. 51
- ↑ Ecaterina Dunăreanu-Vulpe: Tezaurul... pag. 49
- ↑ mnir.ro
- ↑ 16,0 16,1 16,2 Ecaterina Dunăreanu-Vulpe: Tezaurul... pag. 50
- ↑ Ecaterina Dunăreanu-Vulpe: Tezaurul... pag. 50
- ↑ 18,0 18,1 Ecaterina Dunăreanu-Vulpe: Tezaurul... pag. 51
- Este artícul conté una traducció derivada de «El tesoro de Pietroasa» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.