Dialecte de prestigi
Un dialecte de prestigi és el dialecte parlat per les persones més prestigioses en una comunitat de parlants; tradicionalment es dona per fet que un dialecte d'este tipo és el que en el seu moment va servir de base per a les diverses llengües estàndars actuals, i que seguix servint de base per a l'actualisació de l'estàndart. L'estudi del prestigi en l'us de l'idioma és una part de la sociollingüística, en resultats que han posat en dubte que realment el prestigi siga tan important com se suponia, especialment per l'existència del prestigi encobert, que típicament té efectes diametralment oposts a lo que podem cridar prestigi manifeste.
El prestigi social i el paper de l'idioma
Les persones més prestigioses són aquelles que tenen més relleu en la comunitat, i per tant poden tindre una influència més gran; influència que pot derivar del poder econòmic, polític, social, mediàtic, etc. El prestigi no és sempre manifest; el prestigi encobert és significatiu també.
És possible que hi haja una tendència per a assimilar el propi us de l'idioma (idiolecte) al dialecte favorit (el prestigi positiu), o per a abandonar un dialecte de l'estima baixa (el prestigi negatiu). Els estudis, especialment els de William Labov, han mostrat que els canvis en el llenguage són típicament de dos tipos, els canvis des de dalt (o conscients), en els que influïx més el prestigi manifeste, i els canvis des d'avall (o inconscients) en els que influïx més el prestigi encobert, que favorix típicament el parla de les classes obreres o els grups marginats. Diversos estudis sociollingüístics han mostrat clares diferències segons el sexe; les dònes, especialment les de classe mija són més susceptibles de percebre i adoptar els canvis del dialecte en prestigi manifeste, mentres que entre els hòmens, especialment els de classe obrera, hi ha tendència a mantindre les seues peculiaritats llingüístiques, que para ells tenen prestigi encobert.
En nacions en una història colonial, el dialecte de prestigi és a sovint propenc al dialecte de prestigi de la comunitat colonizadora, encara que puga fosilizarse en la fase en que es trobava en el moment de la secessió.
A on s'ha donat la criollisació (el procés per que un pidgin o idioma de contacte aplega a ser una llengua materna completament desenrollada), l'idioma de superstrato opera com el grau extrem del dialecte de prestigi, que pot tindre gran influència, que inclou, en determinats casos, la descriollizaació de la llengua criolla.
Quan un dialecte de prestigi és prescrit com la norma per les institucions dominants, típicament solament a nivell escrit, es convertix també en una llengua estàndar. Els mijos de radiodifusió i televisoras han segut especialment efectius en definir este tipo de llengua.
Dialecte i idioma
No és rar que els parlants d'un dialecte particular, especialment un dialecte regional que històricament no ha segut considerat com un dialecte de prestigi, reclamen que el seu dialecte és de fet un idioma. Açò és un intent d'acurtar la distància sociollingüística en el dialecte dominant i d'establir el prestigi i l'orgull en la seua pròpia varietat de l'idioma. Aixina han fet els escocesos, per a distinguir la seua llengua del anglés. Un cas semblant ha afectat la percepció de l'idioma (o idiomes) cridats comunament serbocroata durant el XX.
Dialectes particulars de prestigi
- Idioma espanyol. En el món hispanohablante no hi ha un sol dialecte de prestigi: en lloc d'això, la norma culta de la varietat utilisada en la capital és generalment el dialecte de prestigi de cada país (per eixemple, l'espanyol peruà ribereño en Perú, o l'espanyol rioplatense en Argentina i Uruguay). Els doblages i molts mijos de comunicació hispanoamericans tendixen a aplicar una certa estandardisació sobre la dicció, pronunciació i lèxic, alguna cosa que a voltes es coneix com espanyol neutre.
- Idioma anglés. En el Regne Unit i en moltes parts de la Comunitat Britànica de Nacions, l'anglés estàndar és el dialecte del prestigi (no deu ser confòs en l'anglés de la BBC, ni en la RP o Pronunciació Admesa, ya que estos térmens es referixen a l'accent, no al dialecte, encara que açò eixercite també un paper important en el prestigi social). En els Estats Units no existix un únic dialecte de prestigi. En la pràctica, molts dialectes regionals i ètnics, tals com l'anglés afroamericà i el dels Apalaches, són de prestigi menor que el dialecte predominant en noticiaris de televisió o la política que és el cridat "anglés americà general". A principis de el XX, una mescla d'anglés britànic i nortamericà va ser un dialecte de prestigi, especialment en el cine.
- Chinenc En l'àrea més gran de China, el chinenc mandarí, que està basat en el dialecte de Pequín, és considerat generalment com el dialecte de prestigi.
- Idioma francés. En el francés, el parisenc des de l'Edat Mija ha segut pres generalment com el dialecte de prestigi, encara que la posició és menys clara entre els parlants de dialectes internacionals tals com el francés de Quebec.
- Idioma àrap. l'àrap estàndart modern és el dialecte de prestigi dels països árabohablantes, encara que per contrast a atres dialectes de prestigi, no s'utilisa en la conversació diària si no en els mijos de comunicació.
- Idioma hebreu En Israel, l'hebreu va ser revixcut com a idioma parlat en el XX. El hebreu israelita ara està considerat com el dialecte de prestigi, combinant al askenazi tradicional (europeu oriental) i el sefardí (en gran part espanyol) en els dialectes, junt en l'influència significativa de varis atres dialectes i idiomes judeus tals com el temani i el ladino.
- Idioma japonés. El dialecte de prestigi de Japó correspon a la llengua estàndar que és denominada nativament com kyōtsūgo (共通語? ”llenguage comú”) o hyōjungo (標準語? ”llenguage estàndar”), la qual està basada principalment en el dialecte de Tòquio, en detriment dels atres dialectes parlats en el país.
- Idioma portugués En Brasil, les variants dels estats de São Paulo i Riu de Janeiro poden ser considerades els dialectes de prestigi, són especialment utilisats en els noticiaris nacionals; no obstant, eixes variants utilisades per a la televisió substituïxen generalment la dentals T i D de la variant de São Paulo per l'alòfon palatalizado més estés; i el postalveolar fricativo (s escrita) utilisat en Riu de Janeiro per l'alveolar fricativo /s/, més usual. Abdós característiques pertanyen a la variant de l'estat de Mines Gerais.
- Ucranià. En Ucrània, varis dialectes de l'ucranià estan en l'us diari comú i són considerats igualment prestigiosos, en un dialecte local favorit en certes àrees. El surzhyk, per un atre costat, és percebut universalment com no prestigiós.
Vore també
- Discriminació llingüística
- Acrolecto
- Llengua estàndar
- Pidgin
- Llengua criolla
- Prescriptivismo llingüístic
- Dialecte
Referències
Bibliografia
- Chambers i Trudgill. La dialectologia, Barcelona:Visor Llibres, 1994, ISBN 84-7522-476-8.
- Wilson, Kenneth G. The Columbia Guide to Standard American English. New York: Columbia University Press, 1993.
- Labov, W. "Objectivity and commitment in linguistic science; the case of the Black English trial in Ann Arbor". Language in Society, 1992, 11: 165–201.
- Lakoff, Robin Tolmach. The Language War, Berkeley, Califòrnia:University of Califòrnia Press, 2000, ISBN 0-520-21666-0.
- Moreno, Juan Carlos. La dignitat i igualtat de les llengües: Crítica de la discriminació llingüística, Madrit: Aliança Editorial, 2000
- Este artícul conté una traducció derivada de «Dialecto de prestigio» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.