Anar al contingut

Cuneïforme persa

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

El cuneïforme persa va ser una escritura semisilábica d'apariència cuneïforme dissenyada per a escriure el persa antic. Els seus texts apareixen en Iran (Persépolis, Susa, Hamadán, l'illa de Jark), Armènia, Romania (Gherla), [1] [2] [3] Turquia (Van) i a lo llarc del Canal de Suez.[4] En la seua majoria són inscripcions de l'época de Darío I, com l'inscripció DNa, aixina com la del seu fill, Jerjes I. Els reis posteriors fins a Artajerjes III varen utilisar formes més recents de l'idioma que cridem "persa pre-mig" o "pre-pelvi".[4]

Té la particularitat de formar un semisilabario, un sistema molt poc comú que també apareix en les escritures paleohispánicas. Gràcies a les seues característiques fonètiques, el cuneïforme persa va ser dessifrat en quant els erudits varen conseguir còpies dels texts de calitat suficient per al seu anàlisis. Açò va servir com a pas previ al dessiframent del cuneïforme sumero-acadio, més antic i molt més complex pel seu sistema logográfico.

Història

L'aspecte del cuneïforme persa està basat en el cuneïforme sumero-acadio. No obstant, solament un glifo deriva directament d'esta escritura: el caràcter persa per a l(a) (𐎾) sembla pres de l'acadio la (Plantilla:Script/Cuneiform). De fet, l(a) no apareixia en paraules natives del persa antic, pero es troba en préstams acadios.

Hui, els acadèmics coincidixen en la seua majoria en que el cuneïforme per al persa antic es va inventar al voltant de l'any 525 a. C. específicament per a proporcionar un mig d'escritura a les inscripcions monumentals que el rei aqueménida Darío I va realisar en Behistun. Encara que alguns texts en persa antic semblen provindre dels regnats de Ciro el Gran (CMa, CMb i CMc, tots trobades en Pasargadae), el primer emperador aqueménida, o Arsames i Ariaramnes (AsH i AmH, abdós en Hamadán), yayo i besyayo de Darío I, s'accepta generalment que els cinc, especialment els dos últims, varen ser inscripcions posteriors.

En l'época que s'usava el persa antic, existien atres idiomes propencs que s'escrivien en cuneïforme: l'elamita i l'acadio. A diferència d'estos el persa antic era un semialfabeto, mentres que aquells eren silàbics. Ademés, el persa antic s'escrivia en un sistema semialfabético consistent, mentres que el elamita i el acadio utilisaven préstams d'atres idiomes, creant sistemes mixts.

Dessiframent

El cuneïforme persa va ser dessifrat per mig de conjectura, en absència d'inscripcions bilingües que ho conectaren en un idioma conegut. Vàries característiques de séries de signes, com la seua llongitut o les seues repeticions, varen permetre als investigadors fer hipòtesis sobre el seu significat i discriminar entre a quin possibles reis històricament coneguts es referien, i a partir d'ahí crear una correspondència entre cada signe i un sò específic. El dessiframent del cuneïforme persa va ser la base per al dessiframent del cuneïforme sumero-acadio.

Registres arqueològics d'inscripcions cuneïformes.

Inscripcions cuneïformes registrades per Jean Chardin en Persépolis en 1674 (edició de 1711)

La primera menció d'inscripcions antigues en les ruïnes recent descobertes de Persépolis va ser feta per l'embaixador d'Espanya i Portugal en Pèrsia, Antonio de Gouveia, en una publicació de 1611.[5] Varis viagers varen intentar ilustrar estes inscripcions que Thomas Hyde va cridar per primera volta en 1700 "cuneïformes", pero que va considerar que no eren més que frisos decoratius.[5]

Els intents útils de dessiframent varen escomençar quan es varen fer còpies fidels de les inscripcions que varen estar disponibles per primera volta en 1711, quan Jean Chardin va publicar duplicatas de les inscripcions de Darío.[6][7] Cap a 1764, Carsten Niebuhr va visitar les ruïnes de Persépolis i va poder realisar excelents còpies de les inscripcions, identificant "tres alfabets diferents". Les seues fidels còpies varen resultar ser un punt d'inflexió clau en el dessiframent de l'escritura cuneïforme i el naiximent de l'asiriologia.[8][9]

El conjunt de caràcters que més vesprada es coneixeria com a escritura cuneïforme persa antiga pronte es va percebre com el més simple dels diversos tipos d'escritura cuneïforme que s'han trobat i, per açò, es va entendre com un candidat principal per al dessiframent. Niebuhr va determinar que només hi havia 42 caràcters en esta categoria d'inscripcions, a les que va denominar "Classe I", i va afirmar que, per tant, devia tractar-se d'una escritura alfabètica.[6]

Münter dessifra la paraula "rei" (1802)

Münter va endevinar correctament esta seqüència de signes cuneïformes de l'antic persa per les seues numeroses aparicions en les inscripcions, com la paraula per a "Rei". Ara se sap que esta paraula es pronuncia xšāyaθiya en persa antic (𐎧𐏁𐎠𐎹𐎰𐎡𐎹 ).[10][11]

En 1802, Friedrich Münter va confirmar que els caràcters de "Classe I" (hui cridats "cuneïforme persa antic") eren provablement alfabètics, pel chicotet número de signes diferents.[6] Va demostrar que pertanyien al Imperi aqueménida, lo que va dur a sugerir que les inscripcions estaven en idioma persa antic i provablement mencionaven als reis aqueménidas.[12] [6] Va identificar un grup de caràcters molt recurrent en estes inscripcions: 𐎧𐏁𐎠𐎹𐎰𐎡𐎹. Per la seua alta recurrencia i llongitut, va supondre que esta devia ser la paraula per a "rei" (, ara se sap que es pronunciava ).[12] Va encertar correctament, pero això només se sabria en certea vàries décades despuix. Münter també va entendre que cada paraula estava separada de la següent per un signe de barra invertida (𐏐 ).[12]

Grotefend extrau els noms de governants (1802-1815)

Grotefend va ampliar este treball en donar-se conte, basant-se en les inscripcions conegudes de governants més tardans (les inscripcions Pahlavi dels emperadors sasánidas), que el nom d'un rei sol anar seguit de "gran rei, rei de reis" i del nom del pare del rei.[10][11] Esta comprensió de l'estructura es va basar en el treball d'Anquetil-Duperron, que havia estudiat persa antic per mig de les avestas zoroástricas en Índia, i d'Antoine Isaac Selvat de Sacy, que havia dessifrat les inscripcions pelvi monumentals dels emperadors sasánidas.[13][14]

Grotefend es va centrar en dos inscripcions de Persépolis, cridades "inscripcions de Niebuhr", que semblaven utilisar les paraules "Rei" i "Rei de Reis" endevinades per Münter, i que semblaven tindre un contingut molt similar llevat per lo que ell pensava que devia ser el noms de reis: [15]

  • Inscripció 1 de Niebuhr, en les supostes paraules per a "Rei" (𐎧𐏁𐎠𐎹𐎰𐎡𐎹) resaltades. Ara sabem que diu "Darío el Gran Rei, Rei de Reis, Rei de països, fill de Histaspes, un aqueménida, que va alçar este palau".[15] Coneguda com DPa (foto), apareix sobre les figures del rei i els seus cortesanos en el palau de Darío en Persépolis.[16]
    Inscripció 1 de Niebuhr, en les supostes paraules per a "Rei" (𐎧𐏁𐎠𐎹𐎰𐎡𐎹) resaltades. Ara sabem que diu "Darío el Gran Rei, Rei de Reis, Rei de països, fill de Histaspes, un aqueménida, que va alçar este palau".[15] Coneguda com DPa (foto), apareix sobre les figures del rei i els seus cortesanos en el palau de Darío en Persépolis.[16]
  • Inscripció 2 de Niebuhr, en les supostes paraules per a "Rei" (𐎧𐏁𐎠𐎹𐎰𐎡𐎹) resaltades. Ara sabem que diu "Jerjes el Gran Rei, Rei de Reis, fill de Darío el Rei, un aqueménida".[15] Coneguda com XPe (foto), un text de 14 inscripcions en tres llengües (persa antic, elamita, babylonio) del palau de Jerjes en Persépolis.[17]
    Inscripció 2 de Niebuhr, en les supostes paraules per a "Rei" (𐎧𐏁𐎠𐎹𐎰𐎡𐎹) resaltades. Ara sabem que diu "Jerjes el Gran Rei, Rei de Reis, fill de Darío el Rei, un aqueménida".[15] Coneguda com XPe (foto), un text de 14 inscripcions en tres llengües (persa antic, elamita, babylonio) del palau de Jerjes en Persépolis.[17]

En observar les similituts en les seqüències va formular el hipòtesis de que el pare d'un governant en una inscripció possiblement apareixeria com el primer nom en l'atra inscripció. De fet, per eixemple, la primera paraula en Niebuhr 1 (𐎭𐎠𐎼𐎹𐎺𐎢𐏁) corresponia de fet a la sexta paraula en Niebuhr 2.[15]

Observant la llongitut de les seqüències de caràcters i comparant-los en els noms i la genealogia dels reis aqueménidas conegudes pels grecs, aixina com tenint en conte el fet de que el pare d'un dels governants en les inscripcions no tenia l'atribut " rei", va encertar en supondre que este no podia ser un atre que Darío el Gran, el pare del qual Histapes no era rei, i el seu fill el famós Jerjes . Les inscripcions es varen realisar per esta época; només va haver dos casos en els que un governant va aplegar al poder sense ser fill d'un rei anterior. Eren Darío el Gran i Ciro el Gran, els qui es varen convertir en emperadors per rebelió. Per a decidir-se entre estes dos eleccions es va fixar en els noms dels seus pares i fills. El pare de Darío era Histaspes i el seu fill era Jerjes, mentres que el pare de Ciro era Cambises I i el seu fill era Cambises II. Dins del text, el pare i el fill del rei tenien diferents grups de símbols per als noms, per lo que Grotefend va assumir que el rei devia haver segut Darío.[11]


Estes conexions varen permetre a Grotefend descobrir els caràcters cuneïformes que formen part del nom de Darío, el seu pare, Histaspes, i el seu fill, Jerjes.[11] Va conectar la seqüència 𐎭𐎠𐎼𐎹𐎺𐎢𐏁 en el nom de Darío, com ho coneixien els grecs.[15][18] Esta identificació era correcta, encara que l'ortografia persa real era , pero açò es desconeixia en eixe moment.[15] Grotefend va equiparar de manera similar la seqüència 𐎧𐏁𐎹𐎠𐎼𐏁𐎠 en per a , lo que novament era correcte, pero la transcripció real de l'antic persa era [15] Finalment va emparellar la seqüència del pare (que no era rei) 𐎻𐎡𐏁𐎫𐎠𐎿𐎱 en Histaspes, pero novament en la suposta llectura persa de [18] en lloc de l'antic persa [15]

En este método, per una part Grotefend havia identificat correctament a cada rei en les inscripcions, pero per una atra l'identificació del valor fonètic de cada lletra era encara prou defectuosa, per la falta d'una millor comprensió de la pròpia llengua persa antiga.[15] Grotefend només va identificar correctament el valor fonètic de huit lletres entre els trenta signes que havia cotejat.[19]

Referències

  1. ↑ Kuhrt, 2013, p. 197.
  2. ↑ Frye, 1984, p. 103.
  3. ↑ Schmitt, 2000, p. 53.
  4. ↑ 4,0 4,1 Kent, R. G.: "Old Persian: Grammar Texts Lexicon", page 6. American Oriental Society, 1950.
  5. ↑ 5,0 5,1 Kramer, Samuel Noah (2010-09-17). The Sumerians: Their History, Culture, and Character (en en), University of Chicago Press, pp. 9–10. ISBN 978-0-226-45232-6.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 Kramer, Samuel Noah (2010-09-17). The Sumerians: Their History, Culture, and Character (en en), University of Chicago Press, pp. 11–12. ISBN 978-0-226-45232-6.
  7. ↑ Kent, R. G.: "Old Persian: Grammar Texts Lexicon", page 9. American Oriental Society, 1950.
  8. ↑ Niebuhr, Carsten (1778). Reisebeschreibung nach Arabien und andern umliegender Ländern (vol. 2) (en de), Copenhagen, Denmark: Nicolaus Möller, p. 150. ; see also the fold-out plate (Tabelle XXXI) after p. 152. From p. 150: "Ich will auf der Tabelle XXXI, noch eine, oder vielmehr vier Inschriften H, I, K, L beyfügen, die ich etwa in der Mitte an der Hauptmauer nach Süden, alle neben einander, angetroffen habe. Der Stein worauf sie stehen, ist 26 Fuß lang, und 6 Fuß hoch, und dieser ist ganz damit bedeckt. Man kann also daraus die Größi der Buchstaben beurtheilen. Auch hier sind drey verschiedene Alphabete." (I want to include in Plate XXXI another, or rather four inscriptions H, I, K, L, which I found approximately in the middle of the main wall to the south [in the ruined palace at Persepolis], all side by side. The stone on which they appear, is 26 feet long and 6 feet high, and it's completely covered with them. One ca thus judge therefrom the size of the letters. Also here, [there] llaure three different alphabets.)
  9. ↑ Sayce, Rev. Arnold H. (1908). The Archaeology of the Cuneiform Inscriptions, 2nd edició, London, England: Society for Promoting Christian Knowledge, p. 9.
  10. ↑ 10,0 10,1 Kent, R. G.: "Old Persian: Grammar Texts Lexicon", page 10. American Oriental Society, 1950.
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 Sayce, Archibald Henry (2019). The Archaeology of the Cuneiform Inscriptions (en en), Cambridge University Press, pp. 10–14. ISBN 978-1-108-08239-6.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 Mousavi, Ali (2012-04-19). Persepolis: Discovery and Afterlife of a World Wonder (en en), Walter de Gruyter, p. 120. ISBN 978-1-61451-033-8.
  13. ↑ Heeren, A. H. L. (Arnold Hermann Ludwig) (1857). Vol. 2: Historical researches into the politics, intercourse, and trade of the principal nations of antiquity. / By A.H.L. Heeren. Tr. from the German, H.G. Bohn, p. 332.
  14. ↑ Kramer, Samuel Noah (1971). The Sumerians: Their History, Culture, and Character (en en), University of Chicago Press, p. 12. ISBN 978-0-226-45238-8.
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 15,3 15,4 15,5 15,6 15,7 15,8 André-Salvini, Béatrice (2005). Forgotten Empire: The World of Ancient Pèrsia (en en), University of Califòrnia Press, p. 129. ISBN 978-0-520-24731-4.
  16. ↑ «DPa». Livius (2020-04-16). Consultat el 2023-03-19.
  17. ↑ «XPe». Livius (2020-09-24). Consultat el 2023-03-19.
  18. ↑ 18,0 18,1 Heeren, A. H. L. (Arnold Hermann Ludwig) (1857). Vol. 2: Historical researches into the politics, intercourse, and trade of the principal nations of antiquity. / By A.H.L. Heeren. Tr. from the German, H.G. Bohn, p. 333.
  19. ↑ (1846) The Persian Cuneiform Inscription at Behistun: Decyphered and Tr.; with a Memoir on Persian Cuneiform Inscriptions in General, and on that of Behistun in Particular (en en), J.W. Parker, p. 6.
  • Windfuhr, Gernot L(1970).«Notes on the old Persian signs».Indo-Iranian Journal.12(2): 121–125.doi:10.1007/BF00163003.
  • Daniels, Peter T; William Bright (1996). The World's Writing Systems, New York: Oxford University Press, pp. 134–137.
  • Kent, Roland G. (1950). Old Persian; grammar, texts, lexicon, New Haven: American Oriental Society.

Bibliografia


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Cuneïforme_persa&oldid=1583109»