Cultura polinesia
La Cultura polinesia és la cultura dels pobles indígenes de la Polinèsia que compartixen traces comunes en l'idioma, les costums i la societat. Secuencialmente, el desenroll de la cultura polinesia es pot dividir en quatre eres històriques diferents:
- Exploració i assentament (c. 1800 a. C. - c. 700 d. C.)
- Desenroll en aïllament (c. 700 - 1595)
- Trobada europea i colonisació fins a la Segona Guerra Mundial (1595–1946)
- Temps moderns / despuix de la Segona Guerra Mundial.
Orígens, exploració i assentament (c. 1800 a. C. - c. 700 d. C.)
[editar | editar còdic]l'anàlisis de l'ADN mitocondrial matern sugerix que els polinesios, inclosos els samoanos, tonganos, niúes, isleños de Cook, tahitianos, hawaianos, marquesos i maoríes , estan vinculats genèticament als pobles indígenes de parts del surest marítim d'Àsia, inclosos els aborigen taiwanesos. Esta evidència d'ADN és recolzada per evidència llingüística i arqueològica.[1] Estudis recents sobre l'anàlisis del cromosoma patern I mostren que els polinesios també estan vinculats genèticament als pobles de Melanèsia.[2] Entre 2000 i 1000 a. C., els parlants de llengües austronesias es varen estendre pel surest asiàtic marítim, casi des del principi en tot seguritat des de Taiwan,[3] fins als llímits de Micronesia i Melanèsia . En el registre arqueològic hi ha chafades ben definides d'esta expansió que permeten seguir i datar en certa certea el camí que va prendre. A mitan del mileni II a. C., va aparéixer sobtadament una cultura distintiva en el noroest de Melanèsia, en l'archipèlec de Bismarck, la cadena d'illes que forma un gran arc des de Nova Bretanya fins a les Illes del Almirantazgo. Esta cultura, coneguda com Lapita, es destaca en el registre arqueològic melanesio, en els seus grans llogarets permanents en terrats de plaja a lo llarc de les costes. Particularment característic de la cultura lapita és la fabricació de ceràmica, que inclou una gran cantitat de vasijas de formes variades, algunes es distinguixen pels seus fins dissenys i motius prensages en l'argila, esta ceràmica simple polinesia seria per causa del complex cultura lapita i producte de l'aïllament.[4] En a penes tres o quatre sigles, entre el 1300 i el 900 a. C., la cultura lapita es va estendre 6000 km més a l'est de l'archipèlec de Bismarck, fins a aplegar a Samoa i Tonga. En esta regió, es va desenrollar la cultura polinesia distintiva.
Els proto-polinesios que troben el seu orige en el surest asiàtic marítim, eren un poble aventurer en habilitats de navegació altament desenrollades. Varen perfeccionar les seues tècniques de navegació marítima i d'embarcacions, a mida que cada generació successiva «botaven d'illa en illa», partint de l'illa de Taiwan a través dels archipèlecs filipí i indonesi i a l'oest de les Illes Marianes, finalment dispersant-se per tot l'oceà Pacífic. Varen colonisar illes prèviament inestables fent llarcs viages en canoa, en alguns casos contra els vents i marees dominants. El sol i les estreles, i les observacions cuidadoses dels reflexos dels núvols i els patrons de vol de les aus, varen ser capaces d'ajudar-els en determinar l'existència i l'ubicació de les illes;[5] el nom donat a una estrela o constelació presa com una marca per a guiar-se va ser kaweinga. El descobriment de noves illes i grups d'illes es va realisar a través de menuts pobles sancers cridats vanua o "banwa" que naveguen en grans canoas de caixco simple o doble. L'evidència arqueològica indica que al voltant de l'any 1280 dC, estos viagers havien establit el vast Triàngul polinésico en el cantó nort en Hawái, el cantó oriental en Rapa Nui (Illa de Pasqua) i, per últim, el cantó sur en Nova Zelanda.[6]
S'ha sugerit que els viagers polinesios varen aplegar a la part continental de Sudamérica, abans inclús que els europeus i que varen poder ser els introductoris de l'espècie de gallina mapuche; esta última hipòtesis va prendre força quan, a principis de juny de 2007, antropòlecs chilens i neozelandesos, varen anunciar haver trobat uns cinquanta ossos de pollet en el lloc arqueològic de l'Arenal, en la península d'Arauco en el sur de Chile.345 L'anàlisis del ADN mitocondrial d'eixos ossos, aixina com de gallines mapuches, va demostrar que pertanyien a espècies polinesias, la datació per radiocarbono d'eixos ossos de pollet va establir entre els anys 1321 i 1407.[7] Este informe inicial sugeria un orige polinesio precolombino. No obstant, un informe posterior en el que s'examinaven els mateixos espècimen va concloure:
El cultiu abans de l'exploració occidental per moltes cultures polinesias de la batata, una planta suramericana, també és evidència de contacte. El camote ha segut datat per radiocarbono en les Islas Cook fins a l'any 1000, i l'idea actual és que va ser dut a la Polinèsia central al voltant de l'any 700, possiblement pels polinesios que varen viajar a Sudamérica i varen retornar, i es varen estendre a través de la Polinèsia a Hawái i Nova Zelanda des d'allí.[9][10]
Desenroll en aïllament (c. 700 a 1595)
[editar | editar còdic]Encara que els primers polinesios eren hàbils navegants, la majoria de les proves indiquen que la seua principal motivació exploratòria era aliviar les demandes de les poblacions en creiximent. La mitologia polinesia no parla d'exploradors empenyorats en la conquista de nous territoris, sino més be de descobridors heròics de noves terres per al benefici d'els qui varen viajar en ells. Si ben l'aument de l'afluència d'immigrants procedents d'atres illes de la Polinèsia a voltes aumentava el creiximent i el desenroll de la població local, en la seua major part, la cultura de cada illa o grup d'illes es desenrollava de forma aïllada. No va haver una comunicació generalisada entre els grups d'illes, ni hi ha molts indicis durant este periodo d'interés en tals comunicacions, a lo manco per raons econòmiques. No obstant, casi totes estes colónies aïllades procedents del surest asiàtic marítim encara conserven la forta influència de la seua cultura ancestral. Estos són molt obvis en les jerarquia socials, el llenguage i la tecnologia que apunten a una font comuna en els Dayaks,Tao, Ifugao i Bajau. Durant el periodo posterior a l'assentament complet de la Polinèsia, cada població local es va desenrollar políticament de diverses maneres, des de regnes plenament desenrollats en algunes illes i grups d'illes, fins a tribus en guerra constant o grups de famílies esteses entre vàries seccions de les illes, o en alguns casos, inclús dins de les mateixes valls en vàries illes.
Si be és provable que les pressions demogràfiques hagen causat tensions entre els diversos grups, la principal força que sembla haver impulsat l'unitat o la divisió entre les tribus i els grups familiars és geofísica: en les illes baixes, a on les comunicacions són essencialment sense traves, no sembla que s'haja desenrollat cap incidència de conflicte àmpliament observable.
Mentrestant, en la majoria de les illes altes, hi havia, històricament, grups beligerants que habitaven varis districtes, generalment delimitats principalment per crestes montanyoses, en llímits de terres baixes cuidadosadament traçats. No obstant, des del principi, moltes d'estes illes varen desenrollar una estructura social i política unida, generalment baix el liderage d'un monarca fort. Un eixemple són les Illes Marqueses, que, a diferència d'atres grups d'illes altes de la Polinèsia, no estan rodejades de secs de coral i, per lo tant, no tenen planures costeres baixes. Totes les valls de les marqueses són accessibles a atres valls únicament en barco, o viajant per les escarpades crestes de les montanyes.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Sutton, Douglas G. (1994). The Origins of the First New Zealanders (en anglés), Auckland, Nova Zelanda: Auckland.
- ↑ Current Biology.vol. 10(20)
- 1237–1246.
- ↑ 20069298"Howe (2006). Vaka Moana: Voyages of the Ancestors - the discovery and settlement of the Pacific, Albany, Auckland: David Bateman, p. 92–98.
- ↑ «[An Archaeology of West Polynesian Prehistory».
- ↑ Gatty, Harold (1999). Finding Your Ways Without Map or Compass (en anglés), Dover Publications, Inc.. ISBN 0-486-40613-X.
- ↑ «Polynesian settlement of New Zealand and the impacts of volcanism on early Maori society: an update» (en anglés) (PDF). Consultat el 1 de març de 2019.
- ↑ Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America, PNAS.104(25)
- 10335-10339.Consultat el 14 de febrer de 2011.
- ↑ Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America, PNAS.105(30)
- 10308-10313.
- ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Smithsonian Institution Press.
- ↑ «Gardening at the Edge: Documenting the Limits of Tropical Polynesian Kumara Horticulture in Southern New Zealand» (PDF). University of Canterbury. Archivat des d'el original, el 24 de juliol de 2011. Consultat el 1 de març de 2019.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- (2009) Plants of the Canoe People: An Ethnobotanical Voyage through Polynesia, Honolulu: University of Hawái Press. ISBN 978-0-915809-00-4.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cultura polinesia» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.