Chopo de Negrón
| Chopo de Negrón | |
|---|---|
| Localisació | |
| Tipos | Espai natural / Bosc |
| Província | Valéncia |





El chop de Negrón o chop de la font del Canalón és un eixemplar d'àlber blanc ubicat en el llogaret de Negrón, terme municipal de Vallanca, un menut poble del Racó de Ademuz (província de Valéncia, Comunitat Valenciana, Espanya). Situat a 1080 metros d'altitut, en una edat estimada de 250 anys, està considerat com a «Arbre Monumental de la Comunitat Valenciana».[1]
Història
El chop de Negrón ya era un arbre enorme a principis del XX –el perímetro del seu tronc a ras de el sol media llavors 4,10 metros)-, aixina ho arreplega l'ingenier agrònom Rafael Janini Janini (Tarragona, 1866–Valéncia, 1948), en el seu llibre Alguns arbres i arbustos vells de la província de Valéncia (1914): primer tractat espanyol dedicat a donar a conéixer els arbres monumentals, a on s'arreplega una mostra ilustrada dels arbres més singulars del territori valencià en una vora a la naturalea, i a la cultura de l'arbre fins a llavors inèdita.[2]
El llibre de Rafael Janini conta en 46 fotografies captades en la colaboració de l'ajudant de laboratori, pèrit químic i fotógraf Saturnino Muñoz Latorre. Sempre en alguna persona present en l'image —per a reflectir la proporció i el context—, el opúsculo de Janini retrata eixemplars de vintitrés municipis valencians: Alcublas, Alfafar, Alzira, Llaures dels Olmos, Barcheta, Buñol, Burjassot, Carcaixent, Carlet, Casinos, Chelva, Cullera, Higueruelas, Llíria, Pedralba, Requena, Ribarroja del Turia, Sagunt, Serra, Valéncia, Vallanca, Vinalesa i Yátova.[3]
Janini descriu atres arbres, com «el «pi del Pobre» en El Rebollar, el «Pi de Fulfa» en Yátova, la «olivera de la Juana» de Casinos, el «om Negre de la Font Blanca» de Carlet, un lledoner d'Alfafar, un ginebrera de Ribarroja de Turia, un pi carrasco de Requena, una carrasca de Higueruelas, una sabina de Alcublas… Els quatre supervivents que ya eren jagants en 1914 i que permaneixen en peu cent anys despuix són «el pi de la Bassa» en Serra, «la yuca» i «l'arbre de la llana» en el Jardí Botànic de l'Universitat de Valéncia, i el «chop de la Font del Canalón» en Negrón.[3]
Ubicació i descripció
El chop de Negrón es troba en el parage conegut com a «Font del Canalón», front al llogaret de Negrón, a una altitut de 1080 metros sobre el nivell de l'mar. El hontanar es troba a la dreta, contra un talús i posseïx dos canons -un de fi i un atre més gros-, dels que mana un abundant cabal, abdós aboquen sobre una pileta correguda a modo de abrevadero: l'aigua és transparent, límpida, molt freda... El chop se situa front a la fontana, en l'àngul que forma el camí que baixa fins a la rambla, via l'antic llavador públic.[1]
En dos sigles i mig llarcs de vida, este chop va començar la seua marcha vital en la segona mitat del XVIII. Considerant que la vida mija d'este tipo d'arbres no supera el sigle, el «chop de Negrón» ha resultat molt longeu, encara que en l'actualitat el seu estat vegetatiu és deficient, presenta una gran oquedad que ho travessa longitudinalmente, i abundants signes de decadència: branques seques, oquedades en el tronc i falta de vigor general. Conta en dos grans cimales que es dividixen a una altura de 3 metros: un d'ells, més desenrollat i en millor estat vegetatiu, eixercix una certa tensió lateral que podria provocar l'esgarre del cimal o inclús del tronc. Del parage i del chop de Negrón escriu un visitant:
- Nom científic: Populus alba.
- Nom comú: Àlber o chop blanc.
- Parage: Font del Canalón (Negrón).
- Propietat: Ajuntament de Vallanca.
Criteris físics de notabilidad
- Altura: 22 metros.
- Diàmetro de copa: 22 metros (direcció este-oest).
- Proyecció de copa: 314 m².
- Perímetros: 7,10 metros en la base i 5,95 metros a 1,30 metro.
Característiques generals
Respecte de l'espècie
Pertany a la família de les salicáceas; formada pels chops i els sauces. El seu nom científic és Populus alba; atres noms comuns que rep en la península són: Àlber blanc, chop blanc, arbre branch, lamagueiro, zumarra i peralejo. Pot trobar-se des del nivell de la mar fins als 1000 metros d'altitut, en sols frescs i humits, casi sempre en les proximitats de cursos d'aigua, formant part dels sotos i boscs de ribera. Posseïx un sistema radical fort i molt ramificado. L'eix principal profundisa pronte, apareixent seguidament moltes raïls secundàries llargues i someras, que emeten abundants renuevos inclús despuix de descepar el peu principal. El tronc és robust i dret, de corfa blanc-grisácea casi plana, encara que la base del tronc se sol badar en els eixemplars vells. Els fulls són tomentosas (pelosas); vert obscur en el fes (part superior) i blanquecinas en el envés (cara inferior). Són grans, dentado-angulosas o palmeado-lobuladas, generalment acorazonadas en la base. Els fulls cauen de novembre a giner.[1]
Són arbres unisexuados (dioicos), les flors masculines i femenines es produïxen en peus diferents. Florixen des de febrer fins a abril. Els peus masculins produïxen flors en arracada (ament) colgantes, de 3-6 cm, de llarc i molt vellosos. Les escames que soporten les flors són de color pardo rojós. Els peus femenins produïxen també flors en ament, més llarcs i prims que els masculins, en les flors espayades i menys pelosos. Els pistils són de color verdoso. Un més despuix de la floració es produïx l'espectacular disseminació de les llavors, que en anar cobertes de fins pèls algodonosos les fan surar en l'aire semblant copos de neu.[1]
La corfa té un 3% de taní, i la seua brancada pot amprar-se com a aliment del ganado. En el seu profusa ramificació radical i la ret de renuevos, fixa eficaçment els màrgens de les rieres i rius; defenent les terres de les riberes. La fusta és molt llaugera, blana, blanca o rosada, de textura fina i uniforme, bona per a taulons, caixes, artículs domèstics i elements estructurals que no tinguen que soportar grans pesos. Es va amprar molt per als vagons de ferrocarril, entarimados i per a pasta de paper; com a llenya és de poca força i deu usar-se prou seca.[1]
Respecte de la alameda
L'àrea de distribució geogràfica es troba en el centre i sur d'Europa, Àsia central i occidental i nort d'Àfrica. En la península ibèrica està present, cultivat o de forma natural, en casi totes les províncies. La seua àrea original és impossible d'establir de forma precisa per haver-se cultivat des d'antic. Es tracta d'un arbre de ribera, que preferix sols frescs i arenencs ubicats en valls humides i baixos, màrgens de grans rius i sotos abrigats. Decreix gradualment en aumentar l'altitut fins a desaparéixer per damunt dels 1.300 metros. Pel contrari, en alvançar cap al llitoral i, sobretot, cap al sur de la Península, es va apropiant progressivament del paisage ribereño, associant-se als sauces, fresnos i oms. Els chops ya eren coneguts i cultivats pels grecs i romans; estos últims els varen denominar populus, segons alguns en el sentit de arbor populi: «arbre del poble». És un arbre molt elegant, tant pel seu tronc com ples seues fulles plateadas. Molt usat per a alliniacions en carrers (alamedas).[1]
Vore també
- Anex:Arbres centenaris en Espanya.
- Anex:Arbres milenaris en Espanya.
- Carrasca de Negrón.
- Parc natural de Pobla de Sant Miguel.
- Pi Vicente Tortajada.
- Sabinar de les Blanques.
Notes i referències
Bibliografia
- Cerdá, Paco (2013). «La raíz de los árboles escultura» (en español). Levante-El Mercantil Valenciano. Archivat des de l'original, el 9 de noviembre de 2017. Consultat el 7 de noviembre de 2017.
- Fernández, Luis (2014). «Rafael Janini, un agrónomo monumental» (en español). Radio Valencia. Consultat el 7 de noviembre de 2017.
- Janini Janini, Rafael (1914). Algunos árboles y arbustos viejos de la província de Valéncia (en español), Valencia: Imprenta de Francisco Vives Mora.
- Sánchez Garzón, Alfredo (2014-I). «Réquiem por la carrasca de Negrón» (en español). Desde el Rincón de Ademuz. Consultat el 7 de noviembre de 2017.
- Sánchez Garzón, Alfredo (2014-II). «Réquiem por la carrasca de Negrón» (en español). Desde el Rincón de Ademuz. Consultat el 7 de noviembre de 2017.
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 Sánchez Garzón, 2014-II, p. Cita web.
- ↑ Fernández, 2014, p. Cita web.
- ↑ 3,0 3,1 Cerdá, 2013, p. Cita web.