Carbonoideos

Els carbonoideos són elements químics que es troben en el grup 14, són per orde de número atòmic creixent. Són menys reactius que els térreos pero lo suficientment inestables com para no existir en la naturalea. La majoria dels elements d'este grup són molt coneguts i difosos, especialment el carbono, element fonamental de la química orgànica. A la seua volta, el silici és un dels elements més abundants en la corfa terrestre (28%), i de gran importància en la societat a partir del XXI, ya que és l'element principal dels circuits integrats.
En baixar en el periodo, estos elements van tenint característiques cada volta més metàliques: el carbono és un no metal, el silici i el germani són semimetals, i l'estany, el plom i el flerovio són metals.
Característiques
Químiques
De la mateixa manera que atres grups, els membres d'esta família mostren patrons en la configuració electrònica, especialment en les capes més externes, lo que dona lloc a tendències en el comportament químic:
| Z | Element | N.º d'electrons/Capa externa |
|---|---|---|
| 6 | Carbono | 2, 4 |
| 14 | Silici | 2, 8, 4 |
| 32 | Germani | 2, 8, 18, 4 |
| 50 | Estany | 2, 8, 18, 18, 4 |
| 82 | Plom | 2, 8, 18, 32, 18, 4 |
| 114 | Flerovio | 2, 8, 18, 32, 32, 18, 4 (predicto) |
Cada u dels elements d'este grup té 4 electrónes en la seua capa externa. Un àtom neutre aïllat del grup 14 té la configuració s2 p2 en l'estat fonamental. Estos elements, especialment el carbono i el silici, tenen un gran clim als enllaços covalents, que solen dur l'a huit electrons de la capa externa. Els enllaços en estos elements a sovint conduïxen a l'hibridació a on es borren els caràcters s i p dels orbitals. Para enllaç simple, una disposició típica té quatre parells d'electrons sp3, encara que també existixen atres casos, com tres parells sp2 en el grafé i el grafit. Els dobles enllaços són característics del carbono (alquenos, CO2...); lo mateix per als π-sistemes en general. La tendència a perdre electrons aumenta en aumentar el tamany de l'àtom, de la mateixa manera que en aumentar el número atòmic. Només el carbono forma ions negatius, en forma de carbur (C4-). El silici i el germani, abdós metaloides, poden formar ions +4 cada u. l'estany i el plom són metals, mentres que el flerovio és un element sintètic, radioactiu (la seua vida mija és molt curta, només 1,9 segons) que pot tindre algunes propietats paregudes a les dels gasos nobles, encara que lo més provable és que seguixca sent un metal postransicional. Tant l'estany com el plom són capaços de formar ions +2. Encara que l'estany és químicament un metal, el seu alótropo α s'assembla més al germani que a un metal i és un mal conductor elèctric.
El carbono forma tetrahaluros en tots els halògens. El carbono també forma molts òxits de carbono com el monòxit de carbono, subóxido de carbono i diòxit de carbono. El carbono forma disulfurs i diselenuros.[1]
El silici forma varis hidrur; dos d'ells són el SiH4 i el Si2H6. El silici forma tetrahaluros en flúor, clor, bromo i yodo. El silici també forma un diòxit i un disulfur.[2] Nitrur de silici té la fòrmula Si3N4.[3]
El germani forma cinc hidrur. Els dos primers hidrur de germani són GeH4 i Ge2H6. El germani forma tetrahaluros en tots els halògens llevat el astato i forma dihaluros en tots els halògens llevat el bromo i el astato. El germani s'unix a tots els calcógenos simples naturals llevat al poloni, i forma diòxit, disulfurs i diselenuros. El nitrur de germani té la fòrmula Ge3N4.[4]
L'estany forma dos hidrur: SnH4 i Sn2H6. L'estany forma dihaluros i tetrahaluros en tots els halògens llevat el astato. L'estany forma calcogenuros en un de cada u dels calcogenuros naturals llevat el poloni, i forma calcogenuros en dos de cada u dels calcogenuros naturals llevat el poloni i el telur.[5]
El plom forma un hidrur, que té la fòrmula PbH4. El plom forma dihaluros i tetrahaluros en flúor i clor, i forma un dibromur i un diioduro, encara que el tetrabromur i el tetraioduro de plom són inestables. El plom forma quatre òxits, un sulfur, un seleniuro i un telururo.[6]
No es coneixen composts de flerovio.[7]
Característiques físiques
Els punts d'ebullició del grup del carbono tendixen a disminuir en els elements més pesats. El carbono, l'element més llauger del grup del carbono, sublima a 3825 °C. El punt d'ebullició del silici és de 3265 °C, el del germani és de 2833 °C, el de l'estany és de 2602 °C, i el del plom és de 1749 °C. Es preveu que el flerovio hervir a -60 °C.[8] Els punts de fusió dels elements del grup del carbono tenen aproximadament la mateixa tendència que els seus punts d'ebullició. El silici fon a 1414 °C, el germani fon a 939 °C, l'estany fon a 232 °C, i el plom fon a 328 °C.
L'estructura cristalina del carbono és hexagonal; a altes pressions i temperatures forma diamant (vore més avant). El silici i el germani tenen estructures cristalines cúbiques diamantinas, de la mateixa manera que l'estany a baixes temperatures (per baix de 13,2 °C). L'estany a temperatura ambient té una estructura cristalina tetragonal. El plom té una estructura cristalina cúbica centrada en la cara.[9]
La densitat dels elements del grup del carbono tendix a aumentar en l'increment del número atòmic. El carbono té una densitat de 2,26 grams per centímetro cúbic, el silici té una densitat de 2,33 grams per centímetro cúbic, el germani té una densitat de 5,32 grams per centímetro cúbic. L'estany té una densitat de 7,26 grams per centímetro cúbic, i el plom té una densitat d'11,3 grams per centímetro cúbic.[9]
Els radis atòmics dels elements del grup del carbono tendixen a aumentar en l'increment del número atòmic. El radi atòmic del carbono és de 77 picómetros, el del silici és de 118 picómetros, el del germani és de 123 picómetros, el de l'estany és de 141 picómetros i el del plom és de 175 picómetros.[9]
Alótropos
- Artícul principal → Alótropos del carbono.
El carbono té múltiples alótropos. El més comú és el grafit, que és carbono en forma de làmines apilades. Una atra forma de carbono és el diamant, pero és relativament rar. El carbono amorfo és un tercer alótropo del carbono; és un component del suja. Un atre alótropo del carbono és el fullereno, que té forma de làmines d'àtoms de carbono plegades en una esfera. Un quint alótropo del carbono, descobert en 2003, es diu grafé, i té forma de capa d'àtoms de carbono disposts en forma de panal.[3][10][11]
El silici té dos alótropos coneguts que existixen a temperatura ambient. Estos alótropos es coneixen com alótropo amorfo i alótropo cristalí. El alótropo amorfo és una pols marró. El alótropo cristalí és gris i té un llustre metàlic.[12]
L'estany té dos alótropos: α-estany, també conegut com a estany gris, i β-estany. L'estany es troba típicament en la forma β-estany, un metal platejat. No obstant, a pressió estàndart, el β-estany es convertix en α-estany, una pols grisa, a temperatures inferiors a 13.2 grados Celsius (55.8 °F). Açò pot fer que els objectes d'estany en temperatures fredes es desmoronen fins a convertir-se en pols grisa en un procés conegut com plaga de l'estany o putrefacció de l'estany.[3][13] Hi ha 16 kg de carbono en el cos d'un humà típic de 70 kg.[14]
Història
Descobriments i usos en l'antiguetat
El carbono, l'estany i el plom són alguns dels elements ben coneguts en el món antic, junt en el sofre, el ferro, el coure, el mercuri, l'argent i l'or.
El silici com a sílice en forma de cristal de roca era familiar per als egipcíacs predinàstics, que ho usaven per a fer contes i chicotets gerros; als primers chinencs; i provablement a molts uns atres dels antics. La fabricació de vidre que conté sílice va ser portada a terme tant pels egipcíacs, a lo manco ya en l'any 1500 a. C., com pels fenicis . Molts dels composts naturals o minerals de silicat es varen utilisar en varis tipos de morter per a la construcció de vivendes per part dels primers habitants.
Els orígens de l'estany semblen perdre-se en l'història. Sembla que els bronzes, que són aleacions de coure i estany, varen ser utilisats per l'home prehistòric algun temps ans que s'aïllara el metal pur. Els bronzes eren comuns en la Mesopotamia primerenca, el vall del Indo, Egipte, Creta, Israel i Perú. Gran part de l'estany utilisat pels primers pobles mediterràneus aparentment provenia de les Illes Sorlingas i Cornualles en les illes britàniques, a on l'extracció del metal data d'aproximadament 300-200 a. C. Les mines d'estany estaven operant en les àrees inca i asteca d'Amèrica del Sur i Central abans de la conquista espanyola.Plantilla:Referenciar
El plom es menciona a sovint en els primers relats bíblics. Els babilonios varen utilisar el metal com a plaques en les que gravar inscripcions. Els romans ho usaven per a tauletes, pipes d'aigua, monedes i inclús utensilis de cuina; de fet, com a resultat de l'últim us, l'enverinament per plom es va reconéixer en l'época d'Augusto César. El compost conegut com a plom blanc aparentment es va preparar com un pigment decoratiu a lo manco ya en l'any 200 a. C.
Descobriments moderns
El silici elemental amorfo es va obtindre per primera volta pur en 1824 pel químic suec Jöns Jacob Berzelius; El silici impuro ya s'havia obtingut en 1811. El silici elemental cristalí no es va preparar fins a 1854, quan es va obtindre com a producte de la electrólisis.
El germani és un dels tres elements l'existència dels quals va predir en 1869 el químic rus Dmitri Mendeleev quan va idear per primera volta la seua taula periòdica. No obstant, l'element no es va descobrir realment durant algun temps. En setembre de 1885, un miner va descobrir una mostra de mineral en una mina d'argent i li la va donar al gerent de la mina, qui va determinar que era un mineral nou i va enviar el mineral a Clemens A. Winkler . Winkler es va donar conte de que la mostra era 75% d'argent, 18% de sofre i 7% d'un element no descobert. Despuix de varis mesos, Winkler va aïllar l'element i va determinar que era l'element 32.
El primer intent de descobrir el flerovio (llavors denominat "element 114") va ser en 1969, en l'Institut Conjunt d'Investigacions Nuclears , pero no va tindre èxit. En 1977, els investigadors de l'Institut Conjunt d'Investigació Nuclear varen bombardejar àtoms de plutoni-244 en calci-48 , pero novament no varen tindre èxit. Esta reacció nuclear es va repetir en 1998, esta volta en èxit.
Referències
- ↑ «Carbon compounds».Consultat el 2013-01-24.
- ↑ «Silicon compounds».Consultat el 24 de giner de 2013.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Gray, Theodore(2011).«The Elements».
- ↑ «Germanium compounds».Consultat el 2013-01-24.
- ↑ «Tin compounds».Consultat el 2013-01-24.
- ↑ «Lead compounds».Consultat el 2013-01-24.
- ↑ «Flerovium compounds».Consultat el 2013-01-24.
- ↑ Archivat en Ghostarchive i en :
- ↑ 9,0 9,1 9,2 Jackson, Mark(2001).«Periodic Table Advanced».
- ↑ «Graphene».Consultat el 2013-01-20.
- ↑ «Carbono:Alótropos».Consultat el 20 de giner de 2013.
- ↑ Gagnon, Steve«The Element Silicon».Consultat el 2013-01-20.
- ↑ Kean, Sam(2011).«The Disappearing Spoon».
- ↑ Emsley, John(2011).«Nature's Building Blocks».
- Este artícul conté una traducció derivada de «Carbonoideos» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.