Anar al contingut

Cangrena

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià


El terme cangrena[1] (del llatí gangraena, i a la seua volta del grec γάγγραινα [gággraina], que significa «putrefacció») s'usa en medicina i en medicina veterinària per a referir-se a una malaltia que va produint la mort de les cèlules de la carn (necrosis) des d'un punt del cos cap al restant, la qual cosa està acompanyat d'una decoloracó característica.

Els factors de risc inclouen diabetis mellitus, malaltia arterial perifèrica, tabaquisme, traumatismes greus, alcoholisme, VIH/SIDA, congelació, influenza, dengue, malaria, varicela, pesta, hipernatremia, lesions per radiació, malaltia meningocòccica, infecció per estreptococs del grup B i síndrome de Raynaud.[2][3] Es pot classificar com cangrena seca, cangrena humida, cangrena gaseosa, cangrena interna i la fascitis necrotizante.[2] El diagnòstic de cangrena es basa en els síntomes i està respalat per proves com les images mèdiques.[4]

El tractament pot incloure cirugia per a eliminar el teixit mort, antibiòtics per a tractar qualsevol infecció i esforços per a abordar la causa subjacent. Els tractaments quirúrgics poden incloure desbridament, amputació o l'ús de teràpia en cucs.[5] Els esforços per a tractar la causa subjacent poden incloure cirugia de derivació o angioplastia.[5] En certs casos, la teràpia en oxigen hiperbárico pot ser útil.[5] Es desconeix la freqüència en la que ocorre l'afecció.[6]


Història

En els anys previs als antibiòtics, comunament s'usaven cucs (larves) de mosca per a tractar ferides o úlceres i previndre o detindre l'expansió de la necrosis. Esta pràctica es basa que algunes espècies de cucs consumixen solament carn morta, sense afectar al teixit vivent circumdant. Encara que ha caigut el seu us des de l'aparició dels tractaments de ferides en antibiòtics i enzimes, se seguix utilisant hui en dia, sobretot davant infeccions resistents als antibiòtics.

El soldat Milton I. Wallen de l'Eixèrcit Confederado yacer en llit en un braç amputado gangrenado.

Ya en 1028, mosca i cucs s'utilisaven habitualment per a tractar ferides cròniques o úlceres per a previndre o detindre la propagació necrótica,[7] ya que algunes espècies de cucs solament consumixen carn morta, deixant intacte el teixit viu propenc. Esta pràctica va desaparéixer despuix de l'introducció dels antibiòtics en el tractament de les ferides. En els últims temps, no obstant, la teràpia en cucs ha recuperat certa credibilitat i a voltes s'ampra en gran eficàcia en casos de necrosis tisular crònica.[8][9][10]

El compositor barroc francés Jean-Baptiste Lully va contraure cangrena en giner de 1687 quan, mentres dirigia una interpretació de el seu Et Deum, es va clavar en un dit del peu el bastó puntagut en que dirigia. La malaltia se li va estendre a la cama, pero el compositor es va negar a que li amputaran el dit del peu, lo que finalment ho va dur a la mort en març d'eixe any.[11]

El rei francés Louis XIV va morir de cangrena en una cama l'1 de setembre de 1715, quatre dies abans de complir 77 anys.[12]

Sebald Justinus Brugmans, catedràtic de l'Universitat de Leyden, a partir de 1795 director de l'Oficina Mèdica de la República de Batavia, i inspector general del Servici de Sanitat Militar Imperial francés en 1811, es va convertir en un destacat expert en la lluita contra la cangrena hospitalària i la seua prevenció. En 1814 va escriure un tractat sobre la cangrena en el que analisava i explicava meticulosament les causes d'esta terrible malaltia, de la que estava convençut de que era contagiosa. Va completar la seua entrada en una evaluació exhaustiva de totes les normes sanitàries possibles i ben experimentades. El seu treball va tindre molt bo acolliment i va ser decisiu per a convéncer a la majoria dels autors posteriors de que la cangrena era una malaltia contagiosa.[13][14]

John M. Trombold va escriure: "Middleton Goldsmith, cirugià de l'Eixèrcit de l'Unió durant la Guerra Civil nortamericana, va estudiar meticulosament la cangrena hospitalària i va desenrollar un règim de tractament revolucionari. La mortalitat acumulada de cangrena hospitalària en la Guerra Civil era del 45%. El mètoto de Goldsmith, que va aplicar a més de 330 casos, va tirar una mortalitat inferior al 3%."[15] Goldsmith va advocar per l'ús de desbridament i solucions tòpiques i injectades de bromur en ferides infectades per a reduir l'incidència i virulència de el "miasma enverinat". Còpies del seu llibre[16] per a fomentar l'ús dels seus mètotos.[17]


Personages que han fallit per cangrena


Classificació

La cangrena causada per una séria infecció bacteriana en una ferida és cridada cangrena humida.[18] La cangrena causada per falta de circulació en una ferida o àrea afectada es diu cangrena seca.[19]

També existix la cangrena espumosa/gaseosa, que és aquella en la que el teixit tegumentario —la pell— es va caent a péntols, la qual cosa provoca una olor desagradable a l'olfat humà; este tipo de cangrena és causada per la bactèria Clostridium perfringens, que generalment entra quan hi ha una ruptura del teixit (sense importar que l'objecte pel que va entrar tinga o no òxit).


Cangrena seca

La cangrena seca és una forma de necrosis coagulativa que es desenrolla en teixit isquémico, a on el suministrament de sanc és inadequat per a mantindre el teixit viable. No és una malaltia en sí, sino un síntoma d'atres malalties.[20] El terme seca solament s'utilisa quan es referix a una extremitat o a l'intestí (en atres localisacions, este mateix tipo de necrosis es denomina infart, com l'infart de miocardi). [21] La cangrena seca sol deure's a arteriopatia perifèrica, pero pot deure's a isquemia aguda de les extremitats. Per això, les persones en aterosclerosis, colesterol alt, diabetis i fumadors solen patir cangrena seca.[22] L'oxigen llimitat en l'extremitat isquémica llimita la putrefacció i les bactèries no conseguixen sobreviure. La part afectada està seca, encollida i de color negre rojós obscur. La llínea de separació sol provocar la separació completa, en eventual caiguda del teixit gangrenoso si no s'extirpa quirúrgicament, procés denominat autoamputacó.[22]

La cangrena seca és el resultat d'una isquemia crònica sense infecció. Si la isquemia es detecta precoçment, quan hi ha ferida isquémica i no cangrena, el procés pot tractar-se per mig de revascularisació (a través de bypass vascular o angioplastia).[23] No obstant, una volta que ha desenrollat la cangrena, els teixits afectats no són salvables.[24] Ya que la cangrena seca no va acompanyada d'infecció, no és tan emergent com la cangrena gaseosa o la cangrena humida, abdós en risc d'sepsis. En el temps, la cangrena seca pot convertir-se en cangrena humida si es desenrolla una infecció en els teixits morts.[25]

La Diabetis mellitus és un factor de risc per a la malaltia vascular perifèrica,[26] per tant per a la cangrena seca, pero també un factor de risc per a la cangrena humida, particularment en pacients en nivells de sucre en sanc mal controlats, ya que la glucosa sérica elevada crea un entorn favorable per a l'infecció bacteriana.[27]

L vos primers signes de la cangrena seca són un dolor apagat i sensació de fredor en l'àrea, junt en un color pàlit en la carn. Si es detecta en forma primerenca, el procés a voltes pot ser revertit per mig de cirugia vascular. No obstant, si la necrosis s'establix, el teixit afectat deu eliminar-se, per a no sofrir cangrena humida.


Cangrena humida

La cangrena humida es produïx principalment en teixits i òrguens naturalment humits com la boca, l'intestí, els pulmons, el cérvix i la vulva. Les úlceres per pressió que ocorren en parts del cos com el sacre, glúteos i talons —encara que no necessàriament humides— també es classifiquen com a infeccions de cangrena humida.

Cangrena humida del peu.

La cangrena humida, o infectada, es caracterisa per bactèries pròsperes i té un pronòstic mal (en comparació a la cangrena seca) per la sepsis resultant de la lliure comunicació entre el líquit infectat i el líquit circulatori. En la cangrena humida, el teixit està infectat per microorganismes saprógenos (Clostridium perfringens o Bacillus fusiformis, per eixemple), que fan que el teixit s'unfle i emeta una olor fétido. La cangrena humida sol desenrollar-se ràpidament per l'obstrucció del fluix sanguíneu venoso (principalment) o arterial.[22] La part afectada se satura de sanc estancada, lo que favorix el ràpit creiximent de les bactèries. Els productes tòxics formats per les bactèries s'absorbixen, provocant una manifestació sistémica d'sepsis i finalment la mort. La part afectada està edematosa, blana, pútrida, podrida i obscura.

Per l'elevada mortalitat associada a la cangrena infectada (al voltant del 80% sense tractament i el 20% en tractament), a sovint és necessària una amputació de rescat d'urgència, com una amputació en guillotina, per a llimitar els efectes sistémicos de l'infecció.[28] Una amputació d'este tipo pot convertir-se en una amputació formal, com una amputació per davall o per damunt del genoll.[28]


Cangrena gaseosa

Per la seua tendència ràpidament expansiva, es considera una emergència mèdica. La cangrena gaseosa es produïx quan una ferida del teixit bla es contamina en espores (poden estar en terra o en heces) de Clostridium perfringens, com ocorre en traumatismes, abort sèptic i ferides de guerra. La ràpida progressió de la cangrena gaseosa ocorre per la tendència del gas a expandir-se, obrint i separant els teixits; es produïx edema, que dificulta la circulació i favorix l'extensió de l'infecció anaeròbica, exponent aixina progressivament més i més teixits saludables a l'infecció. Li la considera una malaltia invasora.

La cangrena gaseosa pot causar mionecrosis, producció de gas i sepsis. La seua evolució a toxemia i choc sèptic és a sovint molt ràpida. Pot produir un líquit fétido perque és l'excreció de la carn. Solament és possible resoldre el problema extirpant el teixit infectat.

El Clostridium perfringens té una activitat prodigiosamente ràpida. És molt important recordar que, quan es va produir una fractura exposta, va deixar en els primers moments de ser emergència traumatológica per a convertir-se en urgència infectológica. És urgent llavar en aigua i sabó la ferida minuciosament, despuix passar al llavat en solució fisiològica, povidona, antisépticos i començar en tractament antibiòtic. És important llavar i desinfectar les ferides ràpidament.

Uns atres


Vore també

Referències

  1. ↑
  2. ↑ 2,0 2,1 «Gangrene - Causes» (en en). nhs.uk (2017-10-19). Consultat el 2022-04-10.
  3. ↑ «Gangrene» (en en). nhs.uk (2018-09-05). Consultat el 2022-04-10.
  4. ↑ «Gangrene - Diagnosis» (en en). nhs.uk (2018-09-05). Consultat el 2022-04-10.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 «Gangrene - Treatment» (en en). nhs.uk (2018-09-05). Consultat el 2022-04-10.
  6. ↑ «Gangrene | Doctor» (en en). patient.info. Consultat el 2022-04-10.
  7. ↑ Shi, Eric; Shofler, David(2014).«Maggot debridement therapy: Una revisión sistemática».British Journal of Community Nursing.19: S6-S13.doi:10.12968/bjcn.2014.19.Sup12.S6.
  8. ↑ «Clasificación del producto: Gusanos, Médico». fda.gov. Food and Drug Administration.
  9. ↑ «resumen CDRH 510(k) de la FDA».
  10. ↑ Sun, Xinjuan; Jiang, Kechun; Chen, Jingan; Wu, Liang(2014).«Una revisió sistemàtica de la teràpia de desbridament en cucs per a ferides i úlceres crónicamente infectades».International Journal of Infectious Diseases.25: 32-7.doi:10.1016/j.ijid.2014.03.1397.
  11. ↑ «Trivia musical - La muerte de Lully». The Musician's Lounge. Orquesta Sinfónica de Utah (agosto de 2010). Consultat el 7 de marzo de 2017.
  12. ↑ Laurenson, John (21 de noviembre de 2015). «La extraña muerte de Luis XIV». The Spectator. Consultat el 12 de marzo de 2017.
  13. ↑ Teun van Heiningen, "Sebald Justinus Brugmans' strijd tegen de hospitaalversterving", Universidad de Leiden, URN:NBN:NL:UI:10-1-112565
  14. ↑ Brugmans, Sebald Justinus (1814-05-24). «Verhandeling ter beantwoording der vrage: Kan de gesteldheid en zamenstelling van donen dampkring, welke onmiddelijk tot de Hospitaal-versterving (Gangraena NosocomialisZ) aanleiding geeft, door Natuur- of Scheikundige middelen worden ontdekt?». J. van der Heij.
  15. ↑ Trombold JM(2011).«Terapia de la gangrena y antisepsia antes de lister: las contribuciones en la guerra civil de Middleton Goldsmith de Louisville».Am Surg.77(9): 1138-43.doi:10.1177/000313481107700924.
  16. ↑ A report on hospital gangrene, erysipelas and pyaemia. 1863
  17. ↑ Watson, Dr. Scott. «Gangrena hospitalaria durante la Guerra Civil - Medicina de la Guerra Civil». Consultat el 2014-04-15.
  18. ↑ Porth, Carol (2007). Essentials of pathophysiology, Lippincott Williams & Wilkins, p. 41. ISBN 9780781770873. Consultat el 15 de junio de 2010.
  19. ↑ Surós Batlló, Antonio (2009). Semiología médica y técnica exploratoria, 8va edició, Elsevier, España, p. 333. ISBN 8445810804.
  20. ↑ Smith, Tyler (2015). Gangrene Management: Hoy y mañana, Hayle Medical. ISBN 978-1632412232.[pàgina requerida]
  21. ↑ Cross, Simon (2018). Patología de Underwood: A Clinical Approach, 7th edició, Elsevier Health Sciences, p. 124. ISBN 9780702072109. Consultat el 2020-04-08.
  22. ↑ 22,0 22,1 22,2 Al Wahbi, Abdullah(2018-06-01).«Autoamputation of diabetic toe with dry gangrene: a myth or a fact?».Diabetes, Metabolic Syndrome and Obesity: Targets and Therapy.11: 255–264.ISSN 1178-7007.doi:10.2147/DMSO.S164199.
  23. ↑ Aiello A, Anichini R, Brocco E, Caravaggi C, Chiavetta A, Cioni R, Da Ros R, De Feo ME, Ferraresi R, Florio F, Gargiulo M, Galzerano G, Gandini R, Giurato L, Graziani L, Mancini L, Manzi M, Modugno P, Setacci C, Uccioli L(2014).«Tratamiento de la enfermedad arterial periférica en la diabetes: a consensus of the Italian Societies of Diabetes (SID, AMD), Radiology (SIRM) and Vascular Endovascular Surgery (SICVE)».Nutr Metab Cardiovasc Dis.24(4): 355-69.doi:10.1016/j.numecd.2013.12.007.
  24. ↑ Gerhard- Herman, MD; Gornik, HL; Barrett, C; Barshes, NR(2017).«Guía AHA/ACC 2016 sobre el tratamiento de pacientes con arteriopatía periférica de las extremidades inferiores: A Report of the American College of Cardiology/American Heart Association Task Force on Clinical Practice Guidelines.».Circulation.135(12): e726-79.doi:10.1161/CIR.0000000000000471.
  25. ↑ Nather, Aziz (2013). El pie diabético, World Scientific. ISBN 978-9814417006.
  26. ↑ «Gangrene – Causes». NHS a. NHS. Consultat el 15 de junio de 2010.
  27. ↑ Vayvada, H; Demirdover, C; Menderes, A; Karaca, C(August 2013).«Fascitis necrotizante en la parte central del cuerpo: diagnóstico, tratamiento y revisión de la literatura.».International Wound Journal.10(4): 466–72.doi:10.1111/j.1742-481x.2012.01006.x.
  28. ↑ 28,0 28,1 Tisi, PV; Than, MM(2014-04-08).«Tipo de incisión para la amputación por debajo de la rodilla.».The Cochrane Database of Systematic Reviews.4(4): CD003749.doi:10.1002/14651858.CD003749.pub3.

Enllaços externs