Bryophyta sensu clapixc
Les briofitas o briófitas en sentit ampli (s. l.), són les plantes terrestres no vasculars. Bryophyta ve del llatí bryon i grec βρύον bruon, verdet, i φυτόν phyton, planta. Es caracterisen per la seua estructura simple i la seua dependència d'ambients humits per al seu desenroll. Es considera que estes plantes són les descendents de les algues verdes i varen ser les primeres en evolucionar fa 500 millons d'anys colonisant els espais terrestres.
Tradicionalment, les briófitas es dividixen en tres grups principals: Bryophyta sensu stricto (verdets), Hepatophyta (hepàtiques) i Anthocerotophyta (antoceros). [1]
En la seua morfologia, les briofitas presenten tres parts principals: rizoides, caulidios i filidios, que són anàlecs, pero no homòlecs, a la raïl, el brot i els fulls de les plantes cormofitas. A diferència de les plantes vasculars, les briofitas no posseïxen llavors i carixen de teixits especialisats per a la conducció d'aigua i nutrients, com el xilema i el floema. La seua estructura primitiva els permet sobreviure en condicions extremes, encara que depenen de l'humitat per a completar el seu cicle de vida.
Les briofitas tenen teixits poc diferenciats i no posseïxen gots de conducció, és dir no tenen xilema ni floema. No presenten raïls, brots ni fulls verdaders, sino que posseïxen un cos vegetatiu en estructures molt primitives, en cèlules que no apleguen a constituir un teixit.
Els esporangis presenten una envoltura de cèlules estèrils. Pot aparéixer una cutícula que protegix a les cèlules de l'evaporament, pero és molt fina, per lo que els briòfits es desecan ràpidament. Pot aparéixer un sistema conductor molt simplificat.
Algunes variants de briofitas poden créixer sobre el cos dels fongos.[2]
En total, és possible trobar unes 24 000 espècies.cita requerida
Filogenia
Tradicionalment, totes les plantes terrestres vives sense teixits vasculars es varen classificar en un sol grup taxonòmic, a sovint una divisió (o tall). Ya en 1879, el terme Bryophyta va ser utilisat pel briólogo alemà Wilhelm Schimper per a descriure un grup que contenia els tres clados de briofitas (encara que en eixe moment, els antoceros es consideraven part de les hepàtiques).[3] Encara que un estudi de 2005 va recolzar esta visió monofilética tradicional,[4] en 2010 havia sorgit un ampli consens entre els sistemàtics de que les briofitas en el seu conjunt no són un grup natural (és dir, són parafiléticas).[5][6][7] No obstant, un estudi de 2014 va concloure que estes filogenias anteriors, que es basaven en seqüències d'àcits nucleicos, estaven subjectes a biaix de composició o artefactes filogenético i que, ademés les filogenias basades en seqüències d'aminoàcits sugerien que les briofitas són monofilétiques despuix de tot. Des de llavors, en part gràcies a una proliferació de conjunts de senyes genòmics i transcriptòmics, casi tots els estudis filogenético basats en seqüències nuclears i cloroplástiques han conclós que les briofitas formen un grup monofilético.[8][9] No obstant, les filogenias basades en seqüències mitocondrials no recolzen el punt de vista monofilético.[10]
Els tres clados de briofitas són Marchantiophyta (hepàtiques), Bryophyta (verdets) i Anthocerotophyta (antocéros). No obstant, s'ha propost que estos clados es desclasifiquen en les classes Marchantiopsida, Bryopsida i Anthocerotopsida, respectivament. En l'actualitat existix una forta evidència de que les hepàtiques i els verdets pertanyen a un clado monofilético, cridat Setaphyta.[10][11]
Vista monofilética
El model preferit, basat en la majoria de les filogenias moleculars, indica a les briofitas com un grup monofilético:
D'acort en este punt de vista, en comparació a atres plantes terrestres vives, els tres linajes carixen de teixit vascular que continga lignina i esporòfits ramificats en múltiples esporangis. La prominència del gametòfit en el cicle de vida és també una característica compartida dels tres linajes de briofitas (les plantes vasculars existents són totes dominants en esporòfits). No obstant, si esta filogenia és correcta, llavors l'esporòfit complex de les plantes vasculars vives podria haver evolucionat independentment de l'esporòfit no ramificat més simple present en les briofitas. Ademés, este punt de vista implica que els estomes varen evolucionar solament una volta en l'evolució de les plantes, abans de perdre-se posteriorment en les hepàtiques.
Vista parafilética
En esta visió alternativa, l'agrupació Setaphyta es manté, pero els antoceros en canvi són germans de les plantes vasculars. És possible que es requerixquen més proves per a rebujar completament esta hipòtesis.[11]
Visió general
- ↑ Mauseth, James D. (2009). «20», Botany an introduction to plant biology. (en anglés), Mississauga, Canadà: Jones and Bartlett Publishes, p. 463.
- ↑ «BRIOFITAS SOBRE CARPOFOROS DE HONGOS».Gayana. Botànica.66(1)
- 84–91.ISSN 0717-6643.doi:10.4067/S0717-66432009000100008.Consultat el 2024-08-04.
- ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaSousa2019 - ↑ “Evidence for the most basal split in land plants dividing bryophyte and tracheophyte lineages” (2005). Plant Systematics and Evolution 254 (1–2): 93–103. doi:.
- ↑ “A special issue of Phytotaxa dedicated to Bryophytes: The closest living relatives of early land plants” (2010). Phytotaxa 9: 5–10. doi:.
- ↑ “Contribution of genosystematics to current concepts of phylogeny and classification of bryophytes” . Biochemistry (Moscow) 72 (12): 1368–1376. doi:. PMID 18205621.
- ↑ “Looking for sense in the nonsense: a short review of senar-coding organellar DNA elucidating the phylogeny of bryophytes” . Bryophyte Diversity and Evolution 31 (1): 51–60. doi:.
- ↑ “The Chloroplast Land Plant Phylogeny: Analyses Employing Better-Fitting Tree- and Site-Heterogeneous Composition Models” (2020). Frontiers in Plant Science 11. doi:. PMID 32760416.
- ↑ “Large-Scale Phylogenomic Analyses Reveal the Monophyly of Bryophytes and Neoproterozoic Origin of Land Plants” (2021). Molecular Biology and Evolution 38 (8): 3332–3344. doi:. PMID 33871608. Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; noms de paràmetros no vàlits - ↑ 10,0 10,1 “The mitochondrial phylogeny of land plants shows support for Setaphyta under composition-heterogeneous substitution models” (2020). PeerJ 8 (4). doi:. PMID 32377448.
- ↑ 11,0 11,1 Cox, Cymon J. (2018). “Land Plant Molecular Phylogenetics: A Review with Comments on Evaluating Incongruence Among Phylogenies”. Critical Reviews in Plant Sciences 37 (2–3): 113–127. doi:.
En ells existix clarament visible una alternança de generacions entre un gametòfit molt desenrollat, en vida vegetativa independent (el vegetal adult) i un esporófito prou reduït, indisolublement unit a l'anterior i encarregat exclusivament de la formació de meiotósporas (reduïdes per meiosis). Segons els autors s'ha concedit a les briófitas una major o menor independència respecte a les demés cormofitas. Certament, el gran desenroll del seu gametófito front al esporófito evoca una posició filogenéticament intermija entre algues i pteridofites. No obstant, la falta de senyes fòssils al marge d'atres consideracions, impedixen estructurar, d'una manera raonable, el tall vert a través d'este grup cap a les plantes vasculars. En l'estat actual dels nostres coneiximents, els distints grups de briòfits (verdets, hepàtiques i antocerotes), ocuparien séries finals de respectius talls. Les més antigues pteridofitas, les Psilofitales, provablement varen tindre arquetips comuns en les briófitas, pero d'este escaló intermig res se sap. No obstant, sembla ser del tot raonable seguir pensant en un orige clorofícico de pteridofitas i briófitas, sent llògic tractar en este sentit dit grup de vegetals com una divisió independent, tal com fa Scagel. La visió sintètica del «tronc» Cormophyta de Wettstein és en certes traces molt ilustrativa. Els seus arquegoniadas, que inclouen briófitas i pteridofitas, posen en evidència l'existència de l'arquegonio com a comú orgue sexual femení.
Vore també
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Bryophyta sensu lato» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.