Astrologia occidental

Erro al crear miniatura:

Castell d'Angera en Varese (Itàlia). Fresca en la sala de justícia a on apareixen els signes del zodiaco de l'estiu (Leo i Càncer) i els seus astres regentes (El Sol i la Lluna, respectivament).

La astrologia occidental (cridada aixina a principalment perque el seu desenroll ha segut dins de la cultura occidental, especialment entre l'Oriente Pròxim i Europa) propon que l'informació sobre els assunts humans i els events terrestres es poden discernir per mig de l'estudi relacional de les posicions aparents dels objectes celests. Encara que els seus métodos es recolzen en ciències com l'astronomia i la geometria, en l'actualitat sol considerar-se com un sistema de creències no científic, i en freqüència és tractada com una pseudociencia.

Història

Erro al crear miniatura:

Festa de Asurbanipal. Dibuix d'un bajorrelieve expost en el British Museum.

Els primers testimonis escrits sobre l'estudi de l'astrologia són d'orige mesopotámico, fa uns 2600 anys d'antiguetat aproximadament, trobats entre els restants de la famosa llibreria de Nínive, creada baix les órdens del rei assiri Asurbanipal, encara que tot sembla indicar que de fet es tractaria de còpies de fonts molt anteriors, provablement d'orige sumerio. En tot cas es tractava d'un estudi prou alluntat de la forma moderna d'astrologia que es practica hui en dia i estava dirigida de forma exclusiva cap als monarques ya que es considerava que el seu destí estava íntimament lligat al del seu poble.

Els egipcíacs, a lo llarc del segon mileni abans de Crist, varen perfeccionar en gran medida els càlculs astronòmics necessaris i varen ser els que varen assentar la configuració actual dels signes del zodiaco. Pero a on es varen fer grans passos va ser en l'arribada dels grecs. Els astròlecs helens varen dotar a la disciplina d'una dimensió molt més humana i no tan divina permetent que l'objecte d'estudi fora aplicable a qualsevol persona i no només a reis i similars. De fet la gran aportació grega a l'astrologia va ser la de profundisar sobre les raons del seu funcionament i en les seues mans va rebre una enorme influència del pensament holístico.

Durant l'Imperi romà el desenroll de l'astrologia va ser més be llent ya que els estudiosos romans es varen dedicar, sobretot, a recopilar els coneiximents essencialment d'orige grec i egipcíac. Tampoc va sofrir molts alvanços en temps dels primers sigles de cristianisme a raïl del debat obert sobre si l'astrologia tenia cabuda o no encara que generalment els doctors cristians sempre varen ser prudents a el hora de jujar-la. En este sentit un dels més importants excepcions va ser Sant Agustín el qual va anar especialment crític.

En canvi, els àraps sí la varen estudiar profundament i varen aportar alguns càlculs matemàtics de certa complicació usant l'àlgebra aplicables a l'astrologia a partir dels coneiximents adquirits dels antics grecs creant lo que es coneix com les parts aràbigues . En el contacte de la cultura àrap i la cristiana durant la Baixa Edat Mija va haver un resorgiment de l'astrologia en Europa, sobretot a partir de el XIV, que va fer elevar el seu estudi com a «ciència», alguna cosa comprensible si es té en conte que en aquell moment encara no existia el método científic i per tant no existia la definició que s'usa hui en dia sobre lo que es pot considerar científic i lo que no.

El XVII va ser clau en la consecució de la cridada revolució científica que va donar llum a la ciència moderna somesa al método científic citat abans. L'astrologia pròpiament dita, per no superar les proves pertanyents al respecte, es va separar de l'astronomia i va ser perdent prestigi acabant, aixina, degradant-se la seua percepció fins a ser vist al final, a ulls dels científics i conseqüentment per la població en general, com un grapat de superstició sense fonament racional. Un dels seus últims defensors de prestigi més ferms d'esta época va ser Johannes Kepler

Cap a mediats de el XIX es va iniciar una certa voluntat dins de la cultura anglosaxona per a revitalisar l'astrologia i intentar restituir-li el prestigi perdut procurant eliminar l'image ocultista que tenia davant els profans. El moviment de rehabilitació de l'astrologia no va parar de créixer a lo llarc de la segona mitat de el XIX i el primer terç de el XX culminant en les afirmacions del prestigiós sicòlec Carl Gustav Jung que defenia l'astrologia com un compendio del coneiximent sicològic de l'antiguetat. Es pot dir que l'enorme influència que va realisar Jung sobre l'utilitat de l'astrologia va donar peu a que esta es «refundara» com a astrologia moderna en contraposició de l'astrologia clàssica practicada fins a mediats de el XX la qual era marcada pels principis de determinisme i moralidad propis de l'influència cultural judeocristiana.

Diferents corrents

Hui en dia l'astrologia és estudiada des de múltiples enfocaments que, en el pas dels anys, han anat conformant diverses corrents, algunes d'elles en estret contacte en atres disciplines. A continuació s'exponen les més generalisades:

• Astrologia esotèrica: utilisa conceptes vinculats en la teosofia i la càbala, entre atres disciplines. Un dels seus màxims exponents és Alice Bayley.
• Astrologia heliocéntrica: basa les seues interpretacions en posicions dins del sistema solar utilisant com a centre el Sol en lloc de la Terra, tal com fa l'astrologia tradicional.
• Astrologia humanista o de la personalitat: usa conceptes sicològics moderns junt en elements filosòfics d'Orient i Occident i intenta realisar anàlisis globals que incloguen l'estudi dels cicles de la vida. Dins d'esta branca destaca especialment l'astrologia sicològica, que concep l'astrologia com a ferramenta de autoconocimiento i la que ha vixcut una enorme expansió en els últims anys a través de les obres d'autors com Liz Greene, Howard Sasportas i Louise Huber.
• Astrologia kármica: se centra en les implicacions kármiques en l'estudi astrológico i el seu anàlisis dona una especial rellevància a certs punts concrets. Entre els seus autors més coneguts està Martin Schulman.
• Astrologia racional: considera l'astrologia com una ciència del determinisme còsmic i reivindica l'obra del astrólogo i matemàtic de el XVII Jean-Baptiste Morin de Villefranche.
• Astrologia uraniana: és un sistema creat per Alfred Witte, de l'Escola Astrológica de Hamburc. Es basa en l'estudi de punts mijos i certs planetes hipotètics entre atres factors.

Bibliografia

• ALCOBA, María Emilia, AZICRI, Claudia i MOLINA, Cristina: Curs d'astrologia Prenc I . Kier, Buenos Aires, 2005 ISBN 950-17-4201-6
• MOLINA, Cristina i AZICRI, Claudia: Curs d'astrologia Prenc II . Kier, Buenos Aires, 2007 ISBN 978-950-17-4203-9