Arquitectura sumerio

El Zigurat de Ur (XXI), prop de Nasiriya, Iraq.

L'arquitectura sumerio és aquella del poble sumerio que va habitar en la Mesopotamia (actual Iraq) des de mediats de el VI mileni a inicis del II mileni a. C. Entre els seus guanys arquitectònics es troben l'invenció del planejament urbanístic, les cases en pati i les piràmides escalonades (zigurat). Si ben no existix l'arquitectura com a professió en Sumerio, els escrigues varen redactar i varen administrar les construccions per al govern i la noblea. Els sumerio eren conscients del 'ofici de construir' com un dò diví ensenyat als hòmens pels deus. L'arquitectura sumerio és la fundació de les posteriors arquitectura hebrea, fenicia, anatolia, hitita, hurrita, ugarítica, babilonia, asiria, persa, islàmica i, en certa mida, grecorromana i, per tant, occidental.

El tipo més famós i impressionant d'entre les edificacions sumerio era el zigurat, una construcció de llargues i àmplies plataformes sobrepostes en el cim de les quals hi havia temples. Alguns acadèmics han teorizado que estes estructures podrien haver segut la base de la torre de Babel bíblica, que es descriu en el Génesis.

Materials

La marejant majoria d'arquitectura sumerio utilisa mampostería d'argila i formes cada volta més complexes de rajoles apilades. Degut a que estes rajoles no eren cuits, les edificacions sumerio es deterioraven en el temps, per lo que varen anar periòdicament destruïdes, aplanadas i reconstruïdes en el mateix lloc. Este cicle de vida estructural planificat va elevar gradualment el nivell de les ciutats, de manera que varen terminar estant elevades per damunt de la planura circumdant. Els montículs resultants són coneguts com tels i es troben per tot el territori que comprenia l'antic Propenc Orient. Els edificis civils varen decaure llentament per l'us de cons de pedres coloreadas, panels de terracota i "taches" d'argila colocats a l'interior de les rajoles d'atobó per a crear una funda protectora que adornava la frontera.

Materials de mamposteria

Els sumerio carien tant de boscs com de pedreres, per lo que varen deure utilisar rajoles d'atobó (també denominats rajoles de fanc) com el seu material principal. Es preferien les rajoles d'atobó sobre uns atres a causa de les seues propietats tèrmiques superiors i menors costs de producció. La rajola roja era usat en chicotetes aplicacions que implicaven aigua, decoració i construccions monumentals. Una innovació tardana va ser la rajola vidriado. La mampostería sumerio no va utilisar argamasa, encara que algunes voltes es va usar betum.

Els estils de rajoles varen variar en gran mida d'acort a l'época, per lo que són categorizados per periodo. Les rajoles redonejades eren en alguna mida inestables. Les capes de rajoles sumerio deixaven una fila de rajoles perpendicular com a descans cada parell de rencs. Les ventages de les rajoles pla-convexos eren la velocitat de fabricació, aixina com la superfície irregular que sostenia millor la capa d'algeps que una superfície plana d'atres tipos de rajola.

Atres materials

Fòra de les rajoles, es varen utilisar atres materials de construcció per a revestiment, pisos, sostres, portes i aplicacions especials. Estos materials varen incloure:

• Reboçat de terra, utilisats per a sagellar i fer els acabaments dels espais exteriors i interiors de les residències comunes.
• Reboçat de calç, utilisats para sagelles i fer els acabaments dels espais exteriors i interiors de les residències luxoses.
• Un tipo de terrazo, usat per als pisos.
• La palma datilera (Phoenix dactylifera), usada per a llindars.
• El carrizo (Fragmites communis), usat per als sostres i les bases dels tapials.
• Panels de terracota, usats per a decoració.
• El betum, usat per a sagellar les canonades.

Eren especialment apreciats els materials de construcció importats, tals com el cedre de Líban, la diorita d'Aràbia i el lapislázuli d'Índia.

Disseny urbà

Vore també: Història urbana

Sumerio va ser la primera societat que va crear la ciutat en sí com una forma construïda: estaven orgullosos d'este guany com ho demostra el Poema de Gilgamesh que s'inicia en una descripció d'Uruk, els seus murs, carrers, mercats, temples i jardins. Uruk en sí mateixa és important com el centre d'una cultura urbana que va colonisar i va urbanisar l'occident asiàtic.

La construcció de ciutats va ser el producte final de les tendències que varen escomençar en la Revolució neolítica. El creiximent de la ciutat va ser parcialment planificada i parcialment orgànica. El planejament és evident en els murs, el districte dels temples principals, el canal central en el port i el carrer principal. L'estructura d'espais residencials i comercials va ser la reacció de les forces econòmiques als llímits espacials impost per les àrees planificades que varen resultar en un disseny irregular en característiques regulars. Degut a que els sumerio varen registrar les transaccions de bien, és possible reconstruir bona part del patró de creiximent urbà, la densitat demogràfica, el valor de les propietats i atres mides a partir de fonts cuneïformes.

La ciutat típica va dividir l'espai en àrees residencials, us mixt, comercial i cívic. Les àrees residencials estaven agrupades d'acort a les professions. En el centre de la ciutat es trobava un temple principal sempre situat una miqueta fora del centre geogràfic. Este temple usualment precedia a la fundació de la ciutat i va anar el núcleu entorn al com va créixer la forma urbana. Els districtes adjacents a les portes tenien una funció especial religiosa i econòmica.

La ciutat sempre incloïa un cinturó de terra agrícola irrigada que incloïa chicotets llogarets. Una ret de camins i canals conectava la ciutat en estes terres. La ret de transports estava organisada en tres escalons: amplis carrers procesionales (en acadio:sūqu ilāni o šarri), carrers públics perpendicular (en acadio:sūqu nišī) i atzucacs privats (en acadio:mūṣû). Els carrers públics que definien una poma varen variar poc en el temps, mentres que els atzucacs eren molt més decorreguts. Actualment, s'estima que el 10% de l'àrea urbana estava compost per carrers i el 90% per edificis.

El cas de Uruk

Mosaics en el temple d'Inanna de Uruk, actualment en el museu de Pérgamo de Berlín.

Als grans edificis de Uruk d'esta etapa se'ls ha donat la denominació de temples, si ben no es pot assegurar l'us que varen tindre, podent-se haver tractat de palaus.

En la ciutat de Uruk destacaven dos àrees dedicades com a centre urbà, ben polític, ben religiós: Eanna i Kullab.

Eanna es trobava en un terreny pla: era el montícul més antic i va ser a partir del periodo de Uruk (3400 a. C.) quan la seua arquitectura va començar a destacar. D'esta etapa data el Temple dels Cons de Pedra que tenia parets de fins a 3,5 metros d'altura de pedra. Estava format per una nau central i dos passadiços rodejats per tres grans muralles que en conjunt formaven un àrea de 28×19 metros, baix les quals es trobava un sòtol inaccessible del com es desconeix la seua utilitat. El Temple de Calcàrea de Eanna V va ser construït en una etapa posterior. La seua planta era rectangular i estava formada per una gran nau central de 58×9 metros rodejada d'una série de habitacions en eixida a l'exterior, quedant completament accessible des de la plaça pública, igualment construït en pedra. En el nivell IV, es varen construir els temples D i I que com s'ha comentat varen ser desmantellats en el nivell III (3200 a. C.). El Temple D era el major d'ells, en unes dimensions de 45×80 metros, estretes entrades i nau central en forma de T. El Temple I contenia una cambra central quadrada flanquejada a cada costat per vestíbuls comunicats en l'exterior i en la cambra central per numeroses entrades. Els edificis que es varen construir despuix d'estos en el nivell III varen seguir un esquema prou paregut.

Kullab s'alçava en una regió inclinada i abrupta. En les seues fases més primerenques contenia una série d'estructures simètriques. Un dels edificis més destacats va ser el cridat Temple Blanco, que va terminar sent cobert per rajoles i sepultat.

Vore també

• Sumerio
• Zigurat de Ur
• Zigurat