Arquitectura colonial francesa
L'arquitectura colonial francesa descriu varis estils d'arquitectura utilisats pels francesos durant la colonisació. Moltes antigues colónies franceses, especialment les del surest asiàtic, s'han mostrat anteriorment contràries a promoure la seua arquitectura colonial com un actiu per al turisme; no obstant, en els últims temps, la nova generació d'autoritats locals ha "abraçat" l'arquitectura i ha començat a publicitarla.[1] L'arquitectura colonial francesa té una llarga història, començant en Amèrica del Nort en 1604 i sent més activa en l'hemisferi occidental (Carib, Guayana, Canadà, Luisiana) fins al XIX, quan els francesos varen centrar la seua atenció més en Àfrica i Àsia.[2]
En Canadà
Els assentaments francesos en Canadà es remonten des de mediats del XVI fins a la derrota francesa en la Guerra dels Sèt Anys, a on la Nova França va ser anexada per la Corona Britànica despuix del Tractat de París de 1763. Els assentaments en les regions eren extensos, per lo que l'abundant llegat arquitectònic d'eixe periodo es mostra particularment en la Ciutat de Quebec, pero també en la ciutat de Montreal, que té una població franc-canadenc significativa. La majoria dels edificis construïts durant el periodo colonial francés varen utilisar una estructura de fusta pesada de troncs instalats verticalment sobre una solera basal, poteaux-sur-sol, o en la terra, poteaux-en-terre. Es va utilisar una farcidura de morter de calç o argila mesclada en pedres chicotetes (perforació) o una mescla de fanc, verdet i pèl d'animal (bousillage) per a empacar entre els troncs. Moltes voltes, la farcidura es reemplaçaria més vesprada en rajola. Este método de construcció es va utilisar en el País dels Ilinueses i en Luisiana. Les característiques generals d'una vivenda colonial francesa inclouen un sòtol elevat que sostindria el pis de la vivenda principal de la casa. Les escals exteriors varen ser un atre element comú; les escals a sovint pujaven a una veranda o "galeria" distintiva, de cos sancer, en la frontera d'una casa. El sostre de la veranda era normalment partix del sostre general. Les teulades colonials francesos eren a quatre aigües en buhardilla, o a dos aigües. A sovint s'accedix a la veranda o galeria a través de portes franceses. Les cases colonials franceses en el sur d'Estats Units comunament tenien parets exteriors estucades.[3]
-
La Ciutat de Quebec presenta provablement el millor eixemple d'arquitectura colonial francesa en Amèrica del Nort.
-
El manoir Boucher-De Niverville, ubicat en Trois-Rivières, en la Província de Quebec, va ser construït a mitan del sigle XVII.
-
El Castell Ramezay, és una de les mansions millor conservades de Montreal, va ser construïda en 1705.
-
La Casa Li Ber-Li Moyne, va anar un important lloc comercial quan es va construir a finals del sigle XVII. Hui es troba en el museu històric de Montreal.
-
La basílica menor-catedral Notre-Dona'm de Quebec, iniciada en 1647, és l'iglésia més antiga d'Amèrica del Nort, fòra de la zones pertanyents al Imperi espanyol.
En els Estats Units
L'arquitectura colonial francesa va ser un dels quatre estils arquitectònics domèstics que es varen desenrollar durant el periodo colonial en lo que es convertiria en els Estats Units. Els atres estils varen ser colonial georgià, colonial holandés i colonial espanyol. El colonial francés es va desenrollar en els assentaments del País dels Ilinueses i Luisiana francesa. Es creu que va ser influenciat principalment pels estils de construcció del Canadà francés i el Carib.[4] Va tindre els seus inicis en 1699 en l'establiment de la Louisiana francesa, pero va continuar construint-se en acabant de que Espanya assumira el control del territori colonial en 1763. Els estils de construcció que varen evolucionar durant el periodo colonial francés inclouen la cabanya criolla, la casa adossada criolla i la casa de plantació criolla francesa.[5]
-
l'Antic Convent de les Ursulinas en Nova Orleans, construït c. 1752. És l'edifici més antic que es conserva del periodo colonial francés en Nova Orleans. És un eixemple de construcció de rajoles estucados.
-
La Casa Gabriel Peyroux en Nova Orleans, construïda c. 1780, és un eixemple de construcció de briquette-entre-poteaux (rajoles entre postes).
-
La Plantació de Lorreins, també coneguda com a Antiga Aduana Espanyola, en Nova Orleans, construïda c. 1784.
-
La Plantació Destrehan prop de Destrehan, Parròquia de St. Charles, Luisiana construïda c. En 1787, es varen modificar porcions en 1840 per a reflectir l'Estil Neogriego.
-
La Casa Bequette-Ribault en Ste. Genevieve, Misuri construïda c. 1789 és un eixemple de construcció de poteaux-en-terre.
-
La Casa Louis Bolduc, en Ste. Genevieve, Misuri, construïda c. 1792 és un eixemple de construcció de poteaux-en-terre.
Referències
- ↑ «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 13 de decembre de 2017. Consultat el 8 de juliol de 2021.
- ↑ «Architecture and Urbanism in the French Atlantic Empire | McGill-Queen’s University Press». www. mqup. ca.
- ↑ Bigolin, Steve. "The Landmarks of Barb City", Daily Chronicle, 28 de febrer de 2005. Consultat el 15 de febrer de 2007.
- ↑ Gamble, Robert Historic architecture in Alabama: a guide to styles and types, 1810-1930, page 180. Tuscaloosa, Alabama: The University of Alabama Press, 1990. ISBN 0-8173-1134-3.
- ↑ «French Creole Architecture». Louisiana Division of Historic Preservation. National Park Service's National Register of Historic Plaus. Consultat el 2008-08-02.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Arquitectura colonial francesa» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.