Archieparquía de Tir dels maronitas
L'archieparquía de Tir dels maronitas (en latín: Archieparchia Tyrensis Maronitarum i àrap أبرشية صور الكاثوليكية المارونية) és una circumscripció eclesiàstica de l'Iglésia catòlica en Líban. Es tracta d'una archieparquía maronita immediatament subjecta al patriarcat de Antioquía dels maronitas. Des de l'1 de novembre de 2020 el seu archieparca és Charbel Abdallah.
 |
Esta pàgina de desambiguació enumera artículs que tenen títuls similars. |
Territori i organisació
L'archieparquía estén la seua jurisdicció sobre els fidels de rito antioqueno maronita residents en el districte de Tir de la governació de Líban Sur; els districtes de Hasbaya, Nabatiye i Marjayoun de la governació de Nabatiye i la partix sur del districte de Chouf de la governació del Mont Líban.
La sèu de l'archieparquía es troba en la ciutat de Tir, en a on es troba la Catedral de La nostra Senyora de les Mars.
En 2023 en l'archieparquía existien 21 parròquies.
Història
Eparquía de Tir
La presència de bisbes maronitas en Tir, junt en Sidón, es remonta a les albors de l'Iglésia maronita en el XVI. L'Iglésia maronita no estava dividida en eparquías fins que el 30 de setembre de 1736 en el sínodo del Mont Líban en el monasteri de La nostra Senyora de Louaize (en Zouk Mosbeh en el districte de Keserwan) es va decidir —seguint les decisions del Concili de Trento (1545-1563)— l'erecció canònica de 8 eparquías en llímits definits, cada una en un bisbe resident i en autoritat ordinària. Una d'eixes eparquías va ser la de Tir i Sidón,[1][2] la jurisdicció inicial del qual va ser fixada com:[3]
La bula Apostolica praedecessorum del 14 de febrer de 1742 del papa Benedicto XIV, va confirmar li decisió sinodal de subdividir el patriarcat en eparquías, el seu número i la seua extensió territorial.[4] No obstant, el sínodo va acordar que les eparquías no serien assignades fins que el número de bisbes es reduïra fins a 8, lo que es va posar en pràctica completament durant el patriarcat de Youssef VIII Hobaish (1823-1845). Des de 1819 l'eparquía patriarcal va passar de Damasc a Tir, per lo que el patriarca va passar a ser el seu ordinari i el seu territori s'estenia des del districte de Chouf en Líban fins a Haifa en l'actual Israel.
Archieparquía de Tir i Sidón
El 25 de maig de 1837 l'eparquía patriarcal va passar de Tir a Jbeil i Batrún i es varen aplicar les decisions del sínodo de 1736, per lo que va passar a tindre un archieparca propi. Al mateix temps Wadi El-Aarayech i Qâa er Rîm (en l'actual territori libanés propenc a Zahlé) varen ser transferides a l'archieparquía de Damasc.[5] En 1838 va ser erigida l'eparquía de Sidón com a sèu unida a Tir, per lo que va passar a cridar-se archieparquía de Tir i Sidón.
En 1866 el archieparca Pierre Bostani va emetre un decret que va establir els primers llímits de l'archieparquía de Tir i Sidón.[6] En 1872 Zahlé va ser transferida a l'archieparquía de Damasc.
El 5 de maig de 1895 la ciutat de Jerusalem (que estava en el llímit de l'eparquía segons el sínodo de 1736) va ser erigida en vicariato patriarcal de Terra Santa.
Eparquía de Tir
El 18 de febrer de 1900[nota 1] Paul Basbous va ser designat bisbe de Sidón i Checrallah Khouri bisbe de Tir, per lo que l'archieparquía va ser de fet dividida. La confirmació canònica de la divisió la va realisar el papa Pío X el 26 de giner de 1906 per mig de la bula Supremi apostolatus.[7] La bula va fixar el llímit entre les dos noves eparquías en el riu Zahrani, mentres que els atres llímits de l'eparquía de Tir varen ser fixats en la mar Mediterrànea a l'oest, el riu Jordán a l'est des del llac Jule al mar Morta, i al sur els llímits de la Palestina otomana en Aràbia (incloent aixina els mutasarrifatos de Jerusalem, Nablus i Acre, que incloïen Jerusalem, Nazaret, Haifa, Acre i Belén). No obstant, el vicariato patriarcal de Terra Santa va continuar existint.[8] Incloïa en el sur del Líban: Al-Kharj, Aalma ech Chaab, Qaouzah, Ain Ebel, Rmaich, Debel, Al-Adawiya, Al-Hajja i les seues dependències (Muselih i Najjariyya), Kafru, Kfour, Nabatiyeh, Hamra, Al-Ishaia i les seues dependències, Jarmak i Qatrani.
El 31 de giner de 1906 Pío X va emetre una atra bula designant a Checrallah Khouri com a bisbe de Tir.
Archieparquía
Durant el mandat de l'eparca Joseph Khoury, en 1965 l'eparquía de Tir va ser elevada al ranc de archieparquía i va prendre el nom de Tir i Terra Santa.
El 8 de juny de 1996 va cedir el territori no libanés per a l'erecció de l'archieparquía de Haifa i Terra Santa i va assumir el seu nom actual de archieparquía de Tir.
Notes
- ↑ 18 de febrer segons l'Anuari Pontifici i 10 de febrer segons el lloc web del patriarcat maronita.
Referències
- ↑ «Sitie del patriarcat maronita». Archivat des d'el original, el 9 de setembre de 2018. Consultat el 20 d'agost de 2019.
- ↑ «Aspects of Maronite History (Part Eight). The 18th Century. By Chorbishop Seely Beggiani». Archivat des d'el original, el 25 de novembre de 2018. Consultat el 20 d'agost de 2019.
- ↑ Synodus provincialis a reverendissimo domine D. Patriarcha Antiocheno archiepiscopis et episcopis necnon clero seculari et regulari nationis Syrorum Maronitarum una cum reverendissimo domine Josepho Simonio Assemano sedis apostolicae ablegato in Monte Libano celebrata anno 1736, diebus 30. Autor: Antiochia (patriarcato maronita). Concili provinciali. Editor: Typis S. Congregationis de Propaganda Fide, 1820. p. 466.
- ↑ Iuris pontificii, vol. III, pp. 48-53.
- ↑ De la ficha de l'eparquía de Zahlé en el lloc web del patriarcat maronita.
- ↑ (en àrap) Ficha de l'archieparquía [1] archivat en Wayback Machine. en el lloc del patriarcat maronita
- ↑ (en llatí) Bula Supremi apostolatus, en Analecta ecclesiastica, XVII, 1909, p. 471.
- ↑ (en anglés) Louis Wehbe, O.C.S.O. (2001). «The Maronites of the Holy Land: A Historical Overview». The Journal of Maronite Studies 5 (July-December)
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Archieparquía de Tiro de los maronitas» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.